dimecres, 30 de març de 2016

James and the giant peach

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Puffin Books, 2013 (original de 1961)
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 150
Llegit en: Anglès

Aquesta història comença, com tantes altres, de manera trista. Els pares d'en James Henry Trotter van morir en un estrany incident amb un rinoceront, i des de llavors el pobre James, que només té 7 anys, es veu obligat a viure amb les seves dues tietes, unes persones cregudes, egocèntriques, i que només el fan treballar a la casa tot el dia, i no el deixen sortir mai de la seva propietat a dalt d'un turonet. Però un bon dia en James ensopega amb un vellet que surt dels arbustos del jardí, i que li ofereix una bossa que conté unes estranyes 'llavors' verdes. Segons el vellet, aquestes estranyes perletes li atorgaran poders màgics. Quina mala sort quan, mentre marxa pensant què en farà, li cauen totes just al peu d'un presseguer. Com és natural, el pobre noiet es queda molt trist, pensant que ha perdut la seva única oportunitat d'arreglar la seva situació, però no s'espera que, a causa de la seva malaptesa, de l'arbre en creixerà un préssec gegant que li canviarà la vida. 

Segueixo explorant el fantàstic univers de Roald Dahl, en el que fantàstic s'ha d'entendre en sentit ampli. Aquest llibre potser és el més infantil dels que li he llegit i explica una història delirant amb un préssec gegant, insectes bondadosos de mida també desproporcionada i un James del que és impossible no enamorar-se a primera vista, com sol passar amb els protagonistes de l'autor. La seva manera d'escriure és entranyable i enganxa, se'm fa perfectament comprensible que la canalla l'adori, i mantinc que també se'l pot adorar de més ganàpia. El seu humor, la seva ironia i la seva manera de descriure els fets el fan un contista de primera. En aquest volum explora també les cançons que els personatges s'inventen al moment, per descriure una situació concreta, amb tota naturalitat. Pura màgia pels quatre costats. Naturalment, se li perdonen les llacunes argumentals, el problema de llegir-lo de gran!

Aquest llibre no estaria al nivell de 'Charlie i la fàbrica de xocolata', però he de dir que he gaudit molt llegint-lo també, i que l'idioma no és cap problema per entendre'l bé. A destacar la manera com es burxen el Centpeus i el Cuc de Terra, els seus diàlegs són molt divertits i dels millors moments de la història. La imaginació de Dahl és notable, però tot i això hi ha algunes parts que no m'han acabat de fer el pes, necessàries per omplir l'argument durant el llarg trajecte que farà el préssec, però que m'han semblat una mica... inconnexes? No sabria com dir-ho, fora de context. Tret d'això, una història divertida, molt distreta i entranyable, res que no sabés ja de Roald Dahl!

Puntuació: @@@

divendres, 25 de març de 2016

Sota l'asfalt

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: RBA-La Magrana, 2015
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

Avui és nit de metro. El Marçal està completament decidit a trobar el seu pare, que va marxar fa vuit anys, però ell el trobarà, sens dubte. Deixa a casa la seva mare  el seu repel·lent germà, i s'introdueix al món desconegut que hi ha sota l'asfalt. El seu pare ja li va explicar moltes coses que hi passen allà sota, és per això que el van acomiadar de TMB i que el van eliminar del mapa. Avui és el dia de retrobar-lo. I no hi anirà sol, encara que no tenia pensat que ningú l'hi acompanyés, però una trobada casual amb un antic company d'institut, l'Abel, farà que s'acabi integrant en el seu grupet i que acabi descobrint un món totalment desconegut pels que viuen a fora. Una visió totalment diferent i inquietant de la que tenim del transport subterrani de la ciutat, i un subsol ple de túnels, passadissos, habitants i trens fantasma. En Marçal, molt segur d'ell mateix en un principi, descobrirà que en realitat no sap res de res del que hi passa sota els nostres peus.

Aquest és potser el llibre més fluix dels que li he llegit a l'autor, però no per això manté algunes de les virtuts que em fan considerar-lo un dels millors escriptors que tenim aquí casa en l'actualitat. Està escrit amb un estil diferent, molt més a raig, cosa que em fa pensar en que podria ser una obra més primerenca, apareguda després de dues històries molt més treballades i sòlides com 'Herències col·laterals' o 'Si quan et donen per mort un dia tornes'. La seva qualitat literària és indubtable, juga igualment bé amb les paraules i està ben documentat, basat en llegendes urbanes sobre el metro i en el funcionament real de la xarxa, però la seva consistència no es deixa veure fins la part final del llibre. Tot el relat inicial, tot i que absorbent i intrigant, és un espiral frenètic que deriva en un conjunt de situacions que freguen l'esperpent i en algun cas el mal gust, aquell que et fa arrufar el nas en algunes ocasions i pensar que alguna cosa falla. No és, però, un llibre que deixes per desagradable. I a més val la pena llegir-lo fins el final, moment en que t'hi tornes a congraciar.

La meva fe en Llort segueix intacta, i això vol dir que no és un mal llibre, però diria que no està al nivell dels altres. Tinc dificultats en valorar-lo perquè en algunes parts m'ha agradat molt més que en altres, però cal puntuar-lo en conjunt. És una bona opció de lectura pels que gaudeixen l'autor, però poc recomanable per aquells que s'angoixen pensant en allò que hi ha amagat sota terra, als qui no els agrada la foscor i la intriga una mica asfixiant. Mentre esperem una entrega millor, aquesta tampoc decebrà.

Puntuació: @@ i mitja

dijous, 17 de març de 2016

Quaderns

Autora: Ramona Solé
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Sempre es diu que en un poble petit tothom es coneix i la tafaneria fa que tot se sàpiga. Però no té per què ser veritat si ets prou discret i saps com fer-ho, i qui t'hi pot ajudar. Dues nenes petites han desaparegut i no apareixen per enlloc. Havien anat a casa la Sara, una escriptora agorafòbica que fa vida tancada a casa seva. Quan finalment les nenes apareixen, mortes de por i tancades en un armari de l'escriptora, la que ha desaparegut és precisament la Sara. Què hi tenen a veure un Casanova de províncies, un metge a qui se li han mort les dues esposes que ha tingut, una hostalera russa i un mosso d'esquadra fora de servei que viu torturat pel rebuig d'un vell amic de la infantesa? Ens trobem davant una complicada trama que no serà gens fàcil de resoldre per part dels policies locals i els amics i família de la desapareguda. Potser l'han apartat del mapa perquè coneixia l'existència d'uns quaderns on les nenes anotaven totes les seves investigacions sobre la gent del poble?   

La Ramona Solé no necessita presentacions per aquests verals, encara que potser és més coneguda com a Jomateixa. De moment. Per això, i perquè el seu blog és d'obligada lectura per mi, era tot un repte llegir i ressenyar la seva primera novel·la, i em consta que a ella li feia una mica de por que ho fes. Diuen que sempre es parla bé dels amics, i reconec que li tinc molt afecte, però em vaig prometre no fer cap concessió en aquest sentit i potser encara sóc més exigent amb els coneguts i amb les ressenyes que em demanen fer.

Dit això, i abans que li agafi un infart, anem al llibre. He de dir que, per sort, i per tranquil·litat meva, per més exigent que sigui, aquest 'Quaderns' és un bon llibre. La Ramona té una manera d'escriure que atrapa i la història que s'ha empescat és complexa i ambiciosa, especialment per una primera novel·la. Potser per això algunes trames són una mica embolicades i és senzill perdre's momentàniament, però aviat es reprèn el fil. A aquest fet hi contribueixen dos factors: una gran quantitat de noms (sense cognoms) i parentius que costen de lligar (en algun moment m'ha semblat que aquell que esmentava no era el que tocava), i els freqüents salts enrere per posar en context alguna cosa que ja ha passat. Tot i això, la història es llegeix ràpidament i amb interès creixent, que va de menys a més. Esperava potser una mica més protagonisme dels quaderns que donen nom al títol, penso que passen una mica desapercebuts.

Tenia tantes ganes de llegir aquest llibre que el més fàcil era que em decebés, però res més lluny, m'ha sorprès molt gratament l'ofici de la Ramona, que es nota que és una lectora voraç. El llibre té marge de millora, és clar, però això és bo. En destaco la imaginació per explicar les històries personals dels personatges, m'han agradat gairebé més que la part d'investigació, cosa estranya en mi. És un llibre força transversal, i permet intuir que l'autora pot explorar altres gèneres també. Potser alguns la llegireu només perquè és ella. Però és un llibre que mereix una oportunitat, i esperem que la tingui també fora dels cercles més propers de la Ramona. Molt bona estrena. Sens dubte espero noves entregues. I ja no la llegiré com a companya blogaire, sinó com a l'escriptora Ramona Solé.

Puntuació: @@@

dissabte, 12 de març de 2016

El lector del tren de les 6.27h

Autor: Jean-Paul Didierlaurent
Editorial, any: Columna, 2015
Títol original, idioma, any: Le liseur du 6H27, 2015
Traductora: Mercè Ubach
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català

En Guylain viu una vida anodina i sense cap al·licient. No li agrada el seu nom i encara menys li agrada la seva feina, una feina que aquest humil ressenyaire no s'atreveix a esmentar, pels mateixos motius que disgusta al nostre protagonista. El seu pare és mort, i la seva mare es pensa que treballa a una editorial. Des de ben petit l'han tractat com el raret a tot arreu, i no pensa fer res per espolsar-se aquesta fama. Des de fa un temps es dedica a llegir en veu alta al tren del matí, mentre va a la feina, fragments inconnexes de llibres, i s'ha creat una audiència fidel, per sorpresa seva. Una audiència que agraeix més del que es pensa començar així el dia. Però malgrat que tot i no adonar-se'n, en Guylain juga un paper important en la vida de la gent que l'envolta, els viatgers del tren, els seus companys de feina, per ell no començaran a canviar les coses fins que no troba un llapis de memòria USB un dia al tren. Aquest llapis li canviarà la vida, aquesta vida que detesta tant. I és que hi ha trens que convé no deixar passar, com el de les 6:27!

Aquest llibre és el que anomenaríem una història petita, sense grans fets, ni grans girs argumentals, farcida d'humanitat, de personatges reals, és a dir, sense sucre, tal com són les persones. Però tot i això, a aquesta història l'envolta una mena de màgia que fa pensar en la pel·lícula Amélie. El protagonista fa el bé a altres persones, només perquè li surt així, gairebé sense adonar-se'n. És raret, sí, però es fa estimar. Hi ha molts punts en que la història es podia allargar i no faria nosa, però que sigui tan escassa li genera una mena d'aura etèria que ajuda al conjunt. Es llegeix ràpid i sense entrebancs, tot i que fa servir un llenguatge una mica poètic i florit, però agradable. A més, la lletra de l'edició de Columna és ben grossa!

Potser no valoraré aquest llibre tant com es mereixeria, és una història agre-dolça, precisament en aquest ordre, i per tant poca sorpresa, però com deia té alguna màgia que atrapa. Penso que té fusta d'agradar molt a alguna gent, i tampoc deixar indiferent a tants altres. M'ha agradat i l'he llegit ràpid. M'ha semblat una història típicament francesa, com si sabés què significa això, però m'ha fet pensar en altres llibres i pel·lícules d'aquesta terra. Un món petit, reduït i desangelat, ple de rutina, però que és on es destapen els sentiments, l'amistat, les fòbies i el fet de trobar una ànima bessona quan penses que no hi ha ningú més com tu. Mereix una oportunitat.

Puntuació: @@@

diumenge, 6 de març de 2016

El camí de la pesta

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Capital Books, 2016
Gènere: Itriga
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català
Premis: XXIX Sebastià Juan Arbó

Era qüestió de temps. De temps i de probabilitats. Un patogen pràcticament eradicat gràcies als antibiòtics com és Yersinia pestis, el bacteri que causa la pesta, gràcies a una empententa humana i a l'adquisició de mecanismes de resistència torna amb força. Res no pot aturar-lo, ja no tenim armes contra ell perquè cap antibiòtic funciona. Què farà la humanitat contra un enemic tan terrible? S'inicia una cursa contra rellotge en la que el Centre de  Control de Malalties d'Atlanta, grans corporacions farmacèutiques i fins i tot una petita empresa biotech catalana hi jugaran un paper destacat. NewABio està a punt de tancar portes, no aconsegueixen sintetitzar cap molècula activa, però el seu panorama canviarà quan la Mar, una filòloga i traductora amiga de la Ruth, que és una de les científiques de l'empresa, li fa arribar un vell manuscrit on un tal Artal d'Eine, que va viure la funesta epidèmia de pesta que va assolar Europa, explica com va poder sobreviure. I si aquest manuscrit fos la clau per superar la pandèmia que ara amenaça al món sencer?  

En Daniel Closa el coneixem per la seva faceta divulgadora, en la qual excel·leix, però també ha fet incursions en la literatura de ficció, com és el cas d'aquest llibre, en el que no abandona les temàtiques científiques i les incorpora a una història que ens fa pensar fàcilment en autors reconeguts de thillers mèdics com en Robin Cook. La trama d'aquest camí de la pesta és una cursa contrarellotge sense protagonistes clars, escrita en capítols curts emmarcats en diferents localitzacions al món. Anirem saltant d'un lloc a l'altre per saber com es desenvolupa l'acció en cada cas, cosa que manté la tensió en tot moment. A pinzellades, i en els moments precisos de la història, tindrem accés també al manuscrit de l'Artal. El ritme és bo i el llenguatge planer, de vegades una mica desigual en el registre, però facilita que et quedis clavat en la lectura.

Un llibre que fa servir la ciència com a fil conductor de la intriga és molt difícil que no m'agradi a mi, així que he passat una bona estona llegint-lo. Està ben documentat, ben pensat, i com el mateix autor assegura, té menys de ficció del que a ell li agradaria. Una història per pensar-hi. Per trobar-hi alguna pega, diria que abusa una mica de les casualitats i que hi ha alguna de les línies argumentals que, pel meu gust, queda coixa i que m'agradaria saber-ne més, però potser seria matèria per un altre llibre. En global, una mena de literatura que no abunda a la nostra terra, i només per això ja té un valor important. Si a més atrapa i interessa al lector encara millor. Bé Closa en ficció, però els tics didàctics no li treu ningú!

Puntuació: @@@

dimarts, 1 de març de 2016

6 anys de Llibres

Ja en tenim un més al sac, i amb aquest ja són 6 els anys que compleix aquest blog. Amb la broma, aviat hauré publicat 300 ressenyes, que es diu aviat, tot i que el darrer any el ritme de lectura ha baixat una mica. El que no baixa és la meva passió pels llibres, per acumular-los, per mimar-los, per llegir-los. A la meva humil biblioteca personal ja hi acumulo més de 400 volums, i no en tinc mai prou. Com bé sabeu, i segur que us passa, n'acumulo més ràpidament del que els puc llegir. No tenim remei.

No estic en disposició de fer-me propòsits com he fet altres anys (puntuar els llibres, llegir més en anglès...), i no espero grans canvis en el blog, però sí que m'he proposat tornar a estar per sobre dels 40 llibres anuals, i de moment vaig a bon ritme per aconseguir-ho. També m'he fixat que cada cop llegeixo més llibres d'autors d'aquí, suposo que és més fàcil accedir a informació seva a través de les xarxes, però per això també intentaré no abandonar els estrangers, que els catalans no acaparin tot el temps que tinc. Els 5 primers llibres de l'any eren d'autors d'aquí i em va entrar la paranoia, perquè els següents previstos també ho eren. Sort que va venir Murakami a salvar-me. M'agrada la diversitat. I una altra assignatura pendent és llegir més dones. La majoria de llibres que llegeixo són d'autors homes, a veure si aquest proper any dono més oportunitats a escriptores!

I bé, que per mi un llibre segueix sense estar acabat fins que no he fet la ressenya aquí, així continuem, i així continuarem fins que no em marxi la dèria. Us vull donar les gràcies per la vostra fidelitat i per les bones estones que em proporcioneu amb els comentaris, parlant de llibres i autors. Amb qui parlaria d'aquestes coses jo, si no?