dimecres, 24 de febrer de 2016

No et refiïs de Peter Pan

Autor: John Verdon
Editorial, any: labutxaca, 2014
Títol original, idioma, any: Peter Pan must die, anglès, 2013
Traductors: Albert Torrescasana i Marc Rubió
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 550
Llegit en: Català

Una visita d'en Jack Hardwick no pot portar mai res de bo, a saber què li vol demanar ara a en Gurney, no el deixen acabar de retirar! En Dave Gurney ha marxat a viure a les muntanyes al nord de l'estat amb la Madeleine, però el seu passat de súper policia multi-condecorat el persegueix. Ara en Hardwick, a qui van fer fora del cos de policia, vol dedicar-se a investigar casos dubtosos i n'ha trobat un de molt sucós. L'assassinat de l'empresari Carl Spalter, que un policia corrupte va carregar a la dona del mort, la Kay Spalter. Hi ha moltes evidències de que hi va haver mala praxis, un cas fàcil per recórrer i fotre una mica a l'autoritat. Però si en Gurney accepta ajudar-lo, serà amb les seves pròpies normes, i a ell no l'interessa la licitació del cas, el que l'encurioseix a ell és: si la Kay no va ser la culpable, qui va matar en Carl? Potser que no s'hagués fet mai aquesta pregunta. El criminal amb el que està a punt d'enfrontar-se és dels més freds i despietats que mai ha conegut. Un home no gaire alt, però que no s'està per orgues.

La quarta entrega del detectiu retirat Dave Gurney segueix un patró molt semblant a les anteriors, i per tant manté allò que fa que vulguis llegir més. Un crim amb una història enrevessada darrere, un protagonista amb escasses capacitats socials, però una intel·ligència deductiva desmesurada i una gran importància de la psicologia criminal que s'amaga rere el cas. Aquesta entrega no m'ha semblat tan densa en reflexió com altres, prescindeix d'alguns fets recurrents de la vida del protagonista i això la fa més àgil, però la seva dona Madeleine i la peculiar relació que tenen es manté. Les seves converses de vegades m'exasperen una mica, em segueixen exasperant, més aviat. Però la història en general és absorbent, per temàtica i per com està escrita. Una mica llarg, però es llegeix a molt bon ritme.

Un llibre, o una sèrie de llibres, que estan a cavall de la novel·la negra i la intriga, en la que sempre hi ha un dolent molt dolent i molt intel·ligent que posa en dificultats al protagonista. La batalla psicològica està servida. En aquest quart llibre però, trobo que abusa una mica del psicòpata i el fa actuar amb massa lleugeresa, encara que també té explicació. El final m'ha semblat massa fantasma, i un pèl decebedor. No és un mal final, és un final com un altre, però esperava alguna altra cosa. Són llibres en els que ja saps què hi trobaràs, poca sorpresa, però que vénen de gust de tant en tant. I dintre la categoria de 'llibres fàcils', penso que aquests estan en el rang alt. L'hagués puntuat més, llàstima de la darrera part.

Puntuació: @@@  

dissabte, 13 de febrer de 2016

De què parlo quan parlo de córrer

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Labutxaca, 2011
Títol original, idioma, any: Hashiru Kotonitsuite Katarutokini bokuno kataru koto, japonès, 2007
Gènere: Biografia
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 150
Llegit en: Català

Això no és un llibre de ficció, però com si ho fos. Es tracta d'un llibre autobiogràfic on en Murakami ens explica la seva afició a córrer, però no només això. Sembla estrany que algú que es dedica professionalment a escriure, i que es guanyi la vida amb això, mantingui un pla d'entrenament diari per participar en maratons i triatlons. Així ho fa l'autor, en aquest llibre explica diverses fases de la preparació per la marató de Nova York del 2005, puntejades amb la narració d'altres moments de la seva història esportiva. No és un llibre tècnic, però, és més aviat una reflexió sobre la seva necessitat de córrer, per què li serveix i com l'ha ajudat aquesta dedicació en la seva escriptura. Ens explica també parts de la seva vida menys relacionades amb l'esport, i no hi poden faltar les referències musicals. Una mirada introspectiva en la que hi acabarem trobant com l'autor assumeix la seva maduresa en tots els aspectes de la seva vida.  

Quan deia que podria ser un llibre de ficció és perquè cada cop que llegeixo en Murakami en un text de no-ficció, o autobiogràfic com aquest, tinc la sensació que no pot estar explicant la seva vida, que ha d'estar explicant la d'un dels seus personatges esperpèntics. Dit d'una altra manera, a l'autor no li cal inventar tant com sembla quan escriu novel·les, per alguns aspectes de la narració només li cal mirar dins seu. Aquest llibre en concret ha aconseguit despertar alguna cosa en mi, encara que temo que no arribarà enlloc. No sóc gens amant de córrer, per això he anat donant llargues a aquest volum que ja feia temps que acumulava pols a l'estanteria, però ha aconseguit interessar-me aquesta visió intimista, humil i tan personal sobre el tema. Diria que m'ha fet venir ganes de córrer i tot. També m'ha despertat ganes d'escriure, per com relaciona els dos temes. Un llibre reflexiu de dalt a baix, per més que parli d'una activitat tan dinàmica com és l'esport.

Murakami és una manera d'explicar les coses. Aquest llibre no és apte per la gent a qui no agrada aquest autor, ni tan sols pels runners més convençuts. En ell no trobaran bons consells, ni respostes, ni experiències que puguin compartir. O sí, però dubto que l'entomin com un llibre apassionant. En canvi, a mi m'ha passat bé, m'han agradat les reflexions que hi ha, i potser en alguna fase és pesadet, però en conjunt m'ha agradat llegir-lo, perquè en la manera de narrar no és diferent a llegir una novel·la seva. Així completo la meva biblioteca Murakami pel que fa a traduccions al català. No hauré d'esperar gaire per ampliar la col·lecció, però.

Puntuació: @@@

dilluns, 8 de febrer de 2016

VAE Victus

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2015
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 527
Llegit en: Espanyol

Barcelona ha caigut. Les tropes borbòniques han entrat a la ciutat després del setge, i ja no hi ha possible resistència. Els supervivents es recuperen de les ferides i sobretot de les pèrdues. Entre ells, Martí Zuviría, l'enginyer que va lluitar al costat del general Villarroel per defensar la ciutat. Ell, a més, va perdre bona part del costat esquerra de la cara, a causa de la metralla. Convalescent encara, haurà de fugir com pugui per allunyar-se de les urpes del duc de Berwick. La història de VAE Victus comença el 12 de setembre de 1714 i es perllongarà bona part del segle XVIII. El nostre protagonista viatjarà per mig món i sempre estarà al mig de tots els saraus. El bo d'en Zuvi és un gran enginyer poliorcètic, però també és malparlat i faldiller, tot un personatge que anirem coneixent cada cop més de la seva pròpia veu, ja que segueix dictant les seves memòries a la seva soferta ajudant Waltraud als seus 98 anys d'edat. Ha viscut molt, però el cap el té perfectament clar.

El llibre està dividit en quatre parts desiguals (Americanus, Hispaniensis, Magna parens i Australis), ja que la primera, que situa l'acció a Amèrica amb els indis yames, ocupa més o menys la meitat de les pàgines. Després en Zuviría torna a la seva terra per participar en la revolta catalana i també viurà aventures a Prusia, Londres i lluny, molt lluny. La darrera, Australis, sembla una mica inconnexa amb la resta i passa uns quants anys més tard, quan el protagonista ja en té 70, però és la que queda oberta. Durant tota la narració l'autor manté la personalitat d'en Zuviría, que és molt gamberro i malparlat i sovint t'arrenca un somriure o una rialla, però m'ha semblat que cap al final ja es passa de groller, no respecta res ni ningú. És divertit llegir-lo, però també cansa tant menyspreu. El llenguatge planer i sense embuts ens fa entendre molt bé tots els conflictes que es descriuen al llibre, tots ells fets reals vistos des de la peculiar òptica de l'enginyer. Com sol passar amb aquest autor, et quedes enganxat al llibre i no hi ha manera de deixar-lo anar.

Algunes crítiques que he sentit d'aquest VAE Victus és que parla poc de Barcelona i de 1714, que és el que ens interessa. No hi estic d'acord. Aquesta és la història de la vida Martí Zuviría. La primera part d'aquesta trilogia es desenvolupa a la Barcelona assetjada, però allò és una història acabada. Victus s'hauria pogut acabar aquí? És innecessària aquesta segona part? I la tercera? Doncs no, no calia continuar. Però la vida de Zuviría, lligada a la història del segle XVIII, és interessant per si sola, i explicant-la com ho fa en Sánchez Piñol estem davant d'un altre grandíssim llibre que ens atrapa, que ens diverteix, amb el que descobrim moltes coses que desconeixíem, i que val totalment la pena llegir, se'ns dubte. Només cal saber què buscar en aquest volum. No cal dir que m'ha agradat molt i que ho he passat bé. Cap sorpresa, aquest autor per mi és ja un dels millors de les lletres catalanes de sempre, encara que s'entesti en seguir escrivint aquesta saga en espanyol. El meu respecte és tal que li segueixo fent cas i llegint l'original. Això no ho faig amb qualsevol.

Puntuació: @@@@