dissabte, 30 de gener de 2016

Islàndia, somnis de riolita

Autor: Jordi Morell
Editorial, any: Raig Verd, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 153
Llegit en: Català

El Cafè Cultura de Reykjavík esdevé, per uns instants, el centre de l'univers per una sèrie de personatges ben diversos que no es coneixen, que no tenen res a veure els uns amb els altres, però que comparteixen un aquí i un ara. Un rellotger de Sabadell, una parella gran de geòlegs francesos, un jove periodista, un trompetista islandès i un triomfador de l'autoajuda. Un cop passat aquest moment de confluència, començarem a conèixer les històries de cadascun d'ells, les passades o les futures, depenent del cas, que ens ajudaran a entendre què els ha portat al Cafè Cultura, i ells no es tornaran a trobar mai. O potser sí? Aquesta és la història, o històries, d'uns personatges perduts i desolats, en el lloc més remot, perdut i desolat que es pugui imaginar. Islàndia, amb tota la seva esplendor i el seu famós sol de mitjanit aporta un escenari inigualable i forma part indivisible de la història. Ah, i un omnipresent Halldór Laxness, que d'alguna manera els afectarà a tots ells. 

Aquest llibre està a cavall de la narrativa i els relats. En realitat narra cinc històries independents que tenen uns quants nexes en comú: Islàndia i els seus paisatges, el Cafè Cultura, el premi Nobel islandès, i poca cosa més. També comparteixen que els seus protagonistes estan força perduts i fora de lloc, no saben què fer amb les seves vides, i aprofitant aquest escenari que sembla que fa alentir el temps, ens endinsarem a les profunditats dels seus pensaments i sentiments. Es tracta d'una narrativa molt estàtica en la que no passen grans coses, els canvis estan més aviat en l'interior dels personatges i no en l'escenari. Tot i així, i que l'autor a estones es regala una mica amb el llenguatge, és molt agradable de llegir i atrapa força. A més, cadascuna de les històries està partida en dos, fa una primera ronda explicant la primera meitat de cadascuna, i després les remata en una segona ronda, de manera que ve de gust saber com acaben cadascuna d'elles.

Per la mena d'històries que explica, he de dir que el llibre m'ha agradat més del que seria previsible. És una obra per llegir reposadament i mastegant les frases, però no es fa gens pensat ni avorrit, encara que no estigui passant gran cosa. M'han agradat les descripcions dels paisatges islandesos, i això tampoc no és habitual en mi. Ho interpreto com que està molt ben fet. Part de l'interès segur que es deu a que parla d'Islàndia, que és el motiu que em va impulsar a comprar-lo, però he de dir que m'he trobat una bona obra, que potser costa una mica al principi, però que m'ha acabat deixant un bon gust de boca.

Puntuació: @@@ i mitja

dimecres, 20 de gener de 2016

L'Arman i la fàbrica podrida

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2015
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

L'Arman s'està acostumant al seu nou súper poder, mentre que els seus pares treballen activament per trobar un antídot. Potser no està tant malament això que li passa (i que no direm per no revelar massa), de vegades li serveix per escapar-se d'una bona, encara que també li porta embolics. Aquest cop, més que un embolic, fa un descobriment. La fàbrica de pintura Bundesfräu de Virolainek no és tan neta com va assegurar el ministre Zhirkov, fa abocaments clandestins al riu Garoinek! Ho ha de denunciar, però a qui pot dir-ho que el cregui? És clar, a la seva colla d'amics de l'escola! Així que amb l'ajuda de la Lij, en Vasili, l'Astrud i en Josef pensa desemmascarar la fàbrica podrida, de la que s'escapa molta pudor, i qui hi ha darrere. A més, ara compten també amb l'ajuda d'un nou amic, en Mika, tot i que a no tots els fa la mateixa gràcia. Ah, sense oblidar en Timurtz, el lèmur amic de l'Arman, sempre disposat a donar un cop de pota, i a menjar regalèssia vermella. Se'n sortiran?

El nombre de bogeries de la factoria Macip augmenta per moments, i ha trobat en Lluís Llort i Sergi Càmara uns aliats ideals. Un cop més, la sensació que els autors s'ho passen tan bé, o encara més que els seus lectors potencials està present en tot el llibre. Destinat a un públic entre 9 i 12 anys, evidentment el llibre té certes llacunes argumentals que no passen per alt a un adult, però tenint en compte el seu públic, salta a la vista que les aventures de l'Arman i en Tim faran les delícies dels més petits. Un cop fetes les presentacions i l'exposició dels fets en el primer llibre, ara trobem una història plena d'aventures que fa participar tots els personatges. Pinta que pot ser una sèrie amb molts volums, tants com els vingui de gust fer als autors. M'ha semblat que tenia més lletra i menys il·lustracions que el primer, però el que no canvia és que aquestes són tan esbojarrades com el propi text.

Si se li ha de trobar una pega, potser és que no sorprèn tant com el primer, perquè ja saps què hi trobaràs, però és una història distreta i molt fàcil de llegir i que passa bé. També dir que hi ha alguna broma no tan encarada a nens que entendran els més ganàpies, però per la canalla hi ha una mica de pedagogia sobre natura, no tanta com a l'anterior, i conscienciació ecològica, a més de molta diversió. Què més es pot demanar? Ah, em segueixo declarant molt fan de les exclamacions d'en Zoran Dubrovny, el pare de l'Arman, per mi de les millors coses del llibre (exemples "per tots els pèls de la barba de Darwin!" o "maleïda sia la bola del pèndol de Foucault!"). Veurem amb què ens sorprenen els autors en la propera entrega, que surt aquest 2016.

Puntuació: @@@

dissabte, 16 de gener de 2016

Trajecte final

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Edicions 62,1983 (original del 1974)
Gènere: Relats, Ciència Ficció
Número de pàgines: 153
Llegit en: Català

Una llista en la que està tot el món apuntat i es poden traçar les diferents reencarnacions. Universos paral·lels. Una empresa que s'encarrega de fer desaparèixer aquells que no volen existir. Robots humanoides creades per donar plaer. Un extraterrestre capaç de canviar la seva fesomia. Salts en el temps, des del llunyà 1996. La capacitat de rejovenir fins la infantesa passats els 75 anys. Aquests són els temes que Manuel de Pedrolo tracta en aquest llibre, temes clàssics de la ciència ficció, agafats des de l'òptica més costumista i nostrada. Escenaris quotidians i gens fantàstics, conviuen amb fets fora de la comprensió dels protagonistes, que no s'esperen que en el seu món tan definit, hi passin coses tan estranyes. Una bona combinació de fantasia i realitat de la mà d'uns escriptor capaç de tocar tots els pals, i fer-ho sempre amb criteri, retratant sempre la seva època, i transformant-la en allò que només ell pot imaginar.

Aquest és el llibre que més m'ha agradat dels tres que he llegit de l'autor. Els 7 relats que formen aquesta obra estan ben pensats i ben descrits, fins el punt que penso que tots ells són embrions per escriure'n novel·les. Els tres darrers són més llargs i expliquen moltes més coses, però dels altres t'agradaria saber-ne més. La prosa i l'ambientació són antics, però d'alguna manera Pedrolo aconsegueix que no ens sembli que estem llegint històries caducades. No trobem ambientació futurista, i només en alguns casos parlem de distòpia, però fins i tot en un ambient quotidià dels anys 70 hi podem encabir la ciència ficció. El que sí que és antic és l'edició, i la lletra una mica massa petita pel meu gust, però les històries i la manera d'explicar-les fan que la lectura no sigui gens feixuga.

Un cop més, demanaré col·laboració d'aquells qui llegiu aquesta ressenya, per recomanar-me títols d'aquest autor que estic descobrint ara, i que penso que val la pena anar llegint de tant en tant. Aquest 'Trajecte final' me l'ha acabat de confirmar com a un dels grans autors de la literatura catalana, poc m'ho pensava quan el 'Mecanoscrit' em va deixar amb sensacions contradictòries. Avançat a la seva època i força visionari, capaç de bastir històries sòlides i creïbles amb un vocabulari molt popular i proper. Sé que a molts no els estranyarà que en parli així, no els explico res de nou. Mai no és tard per rectificar algunes mancances lectores.

Puntuació: @@@@

diumenge, 3 de gener de 2016

El misteri del bressol buit

Autora: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès editors, 2015
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 275
Llegit en: Català

Lleida torna a estar commocionada per la mort violenta d'una parella benestant i la desaparició del seu fill petit, del que no hi ha cap rastre que es pugui seguir per trobar-lo. La sergent Grimm té un altre cas espinós entre mans, la ciutat se li ha tornat a tenyir de sang. Amb l'ajuda del seu equip començarà a estirar el fil de relacions de la parella, i també del pare de la criatura, l'ex-parella de la Raquel Ballart, la dona assassinada. On és el petit Marc? Qui se l'ha emportat? És viu? Són les preguntes que ressonen, i la prioritat per l'equip de mossos. Les investigacions els portaran fins a Coma-Ruga, passant per diversos pobles propers a Lleida. Sembla que la mort de la Ballart afavoreix una quanta gent, però qui ha estat capaç de perpetrar un crim tan atroç? L'Anna Grimm no pensa parar fins a trobar el petit desaparegut i els culpables d'assassinat. Però ficar el nas segons on pot arribar a costar-li car.

La segona entrega de la investigadora Anna Grimm deixa millor sabor de boca que el seu predecessor. La sensació global és la de llegir una obra més completa, sòlida i madura. I això sense deixar de banda l'estil planer que els converteix en llibres fàcils de llegir i força absorbents. En aquest cas, a més, tenim accés no només als pensaments de la sergent, sinó també a una mena de dietari que ens narra la visió d'un altre personatge que, acostumats a llegir novel·la negra, ja podem intuir que té molt a veure amb el crim comès. Aquest dietari ens permetrà entendre bé com s'ha arribat on s'ha arribat. Els capítols curts ajuden a fer la lectura encara més fluïda, i la història és bona, tot i que m'ha semblat grinyolar en algun punt, però no sabria dir per què.

Per trobar-li algun defecte, perquè val a dir que m'ha agradat força, diré que hi ha una insistència en que la sergent Grimm és una dona dura i malcarada, però això no es reflecteix en les seves actuacions i pensaments. En realitat és indecisa, insegura, confia en el seu instint, però la seva vida és un caos i perd confiança. No hi ha cap mal en que el personatge sigui així, al contrari, el fa humà, i això no li treu ni mica de talent a l'hora de portar el seu equip o resoldre crims. Però llavors no cal insistir en una cosa que no és, només per mirar de bastir el personatge! A banda d'això, bones sensacions i una història que fa bo de llegir. Podríem dir que 'progressa adequadament', per tant, que passi el següent!

Puntuació: @@@ i mitja 

divendres, 1 de gener de 2016

Frases 2015

Per tancar l'any de lectures, i començar-ne un altre amb empenta, faré el resum de frases recollides dels 37 llibres que he pogut llegir durant el 2015, ja que la llista completa ja la vaig publicar al Bona Nit. M'adono que cada cop n'apunto menys, i potser és perquè vaig sempre atabalat i no em fixo en els detalls, però alguna de bona sempre en trobo. Les frases estan en l'idioma en que les he llegit, i referencio llibre i autor. Espero que us agradin tant com a mi.
  • En la bañera de la historia, la verdad es tan difícil de aferrar como una pastilla de jabón, y aún más difícil de encontrar... (Rechicero, Terry Pratchett)
  • Les grans ments sempre han fet por a les ments mediocres. (El símbol perdut, Dan Brown)
  • La possibilitat de patir un dolor conegut o imaginable ens empeny a la por; quan el que ens pot passar és desconegut, caiem en el pou del terror. (Herències col·laterals, Lluís Llort)
  • L'única manera de veure realment els altres és mirant ben endins d'un mateix. (Homes sense dones, Haruki Murakami)
  • D'entre les passions humanes, segurament no n'hi havia cap de tan dolenta com la gelosia i l'orgull. (Homes sense dones, Haruki Murakami)
  • Fugis on fugis, els teus problemes se't fiquen a la maleta i et segueixen per tot arreu. (La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker)) 
  • La vida és una successió de decisions que després has de saber assumir. (La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker)
  • La veritat no canvia en absolut el que puguis sentir per una altra persona. Aquest és el gran drama dels sentiments. (La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker)
  • A Internet preval el que impacta per sobre del que importa. (Eufòria, Xavier Bosch
  • L'home es va haver d'inventar el treball per escapolir-se de l'esforç de pensar. (Mort al Nil, Agatha Christie)
  • La ciència intenta explicar a la gent, d'una manera que tothom ho pugui entendre, coses que abans no sabia ningú, la poesia és tot el contrari. Coses que sap tothom (...) s'expliquen de manera que no les entengui ningú. (Locus, Antoni Gual)
  • Al món no hi ha ningú que sigui fort. Només hi ha gent que sap fer veure que ho és. (Escolta la cançó del vent, Haruki Murakami)
  • Es podria dir que actualment la mentida i el silenci són els dos grans pecats de la societat moderna. En realitat, no parem de dir mentides i cada dos per tres ens quedem en silenci. (Escolta la cançó del vent, Haruki Murakami)
  • Les persones que no llegeixen estan a mig fer, tenen el cervell mutilat i mai no sabran escriure decentment. (El segrest de les balenes, Joan Voltas
I aquestes són les frases 2015. Esperem que el 2016 ens en porti algunes que siguin igualment reveladores. I per trobar-les només hi ha una manera: a llegir! Bon any de lectures a tots i totes!