divendres, 30 de desembre de 2016

Herba negra

Autors: Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón 
Editorial, any: Fanbooks, 2016
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 321
Llegit en: Català
Premis: Ramon Muntaner 2016

L'Eva i l'Elies visiten la seva amiga Mariona que està ingressada en una clínica psiquiàtrica a causa d'un trastorn alimentari. Tot fa l'olor melosa de la fada, la planta que està de moda i que s'està convertint en el present estrella per a les persones convalescents. Des de fa una temporada aquesta planta està per tot arreu, però ningú no hi presta cap atenció, és només una planta, oi? Error. Els dos joves estan a punt de descobrir que rere la proliferació d'aquesta herba no només hi ha la selecció natural. Al mateix hospital que la Mariona hi ha ingressat un noi tot pelat i amb clars símptomes de no ser-hi tot. Una topada fortuïta atraparà l'Eva sense remei, alguna cosa l'atreu d'aquell jove estrany, però tornar-lo a veure el dia següent, ajudar-lo a fugir i marxar amb ell serà la pitjor decisió que haurà pres a la vida. Si ja és ben bé que no té sort amb els homes! Però encara no sap en quin infern està a punt de posar-se. 

Alguns dels protagonistes humans d'aquest llibre ja els he anomenat més amunt. El llibre es divideix en capítols que porten els seus noms, segons la perspectiva des de la que s'explica l'escena, i també hi trobarem entrades al blog de l'Eli, des d'on explica al món el que estan vivint (i on alguns blogaires hi fem un cameo, ehem). Però la veritable protagonista d'aquesta història és la fada, en la seva versió més expansiva i controladora. Cal llegir el llibre per descobrir quina influència acaba tenint sobre els humans. Estem davant d'una història fantàstica (en el sentit de fantasia) que farà lluitar els humans contra un enemic molt poc habitual, però que als lectors ens farà reflexionar, de vegades som molt poc conscients del món que ens envolta. La trama és frenètica i hi ha acció i girs en abundància, el llenguatge és planer i col·loquial en els diàlegs, i tot plegat fa que es llegeixi amb molta facilitat i interès per saber com acabarà tot, perquè a mesura que avancen les pàgines la història no fa altra cosa que complicar-se.

El binomi Macip-Garzón ha tingut una estrena força sonada, i a jutjar pel final, no serà l'última vegada que sentirem a parlar de la fada. El llibre enganxa molt i la història, per bé que inversemblant i amb algunes transicions agafades amb pinces, flueix sola i no pots parar de llegir. Encarada als joves per com està escrita, però apta per als més ganàpies que gaudeixin de les històries de terror-fantasia. És un d'aquells llibres que pot fer que un o una jove s'enganxi a la lectura. N'he gaudit força i estaré a l'aguait de les novetats d'aquesta societat.  

Valoració: @@@@

dimecres, 21 de desembre de 2016

A la colònia hidràulica i altres contes

Autora: Sílvia Romero
Editorial, any: Pagès editors, 2016
Gènere: Relats
Número de pàgines: 116
Llegit en: Català
Premis: XXIV Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar, 2016

La mort en moltes de les seves vessants és el fil conductor d'aquest recull de tretze relats curts de la polifacètica Sílvia Romero. Així trobem morts anunciades, suïcidis, homicidis, assassinats planificats i tot un seguit de situacions en que la defunció d'algú està assegurada, o ja s'ha produït o s'acabarà produint. Però en els relats no tot és el que sembla, i els autors materials o propiciatoris sovint ens sorprendran amb canvis de perspectiva difícils d'imaginar, i els desafortunats protagonistes de les històries tampoc no sempre són el que semblen. Intriga, terror, fantasia i força misteri, també amb unes gotes d'humor i d'enginy. Contes ben variats amb alguns homenatges a referents literaris i culturals, que ens podrien tenir discutint sobre quin és millor que un altre, de ben segur que cadascú sabria dir quin li agrada o l'esgarrifa més, en funció dels gustos o de les pors. Ja podeu triar!

Els relats d'aquest recull són tots curts, de menys de 10 pàgines, a excepció de l'últim, que dóna nom al llibre, que en té una quinzena i s'atreveix a narrar un futur distòpic on l'aigua és un bé molt preuat. La sorpresa està assegurada en tots ells, i ja t'esperes el gir que et farà encaixar totes les peces que ballen. Tot i que tots tenen elements que atrapen, com és natural, no tots ens arriben per igual, però com deia, segurament cadascú li agradarà més o menys cada conte en funció de com el remou. En alguns casos m'han semblat embrions per a històries més llargues, fins i tot novel·les, se'ls podia treure més suc, però és lloable la capacitat d'explicar bones històries amb tan poca lletra. No seria una escriptura excel·lent, però es deixa llegir i es supleix amb bones idees que et mantenen a l'aguait. La gran diversitat de temes tractats fa també que en alguns casos la història sigui més versemblant que d'altres, i no parlo de l'argument, sinó de la consistència del que s'explica.

Si n'he de triar algun dels tretze, em quedaria amb 'El monitor' o 'Ens coneixem?', el primer per la història, i el segon pel gir que té. També amb 'A la colònia hidràulica', per les idees macabres que exposa. En general he gaudit dels relats, i a més és un llibre molt curtet que es pot llegir d'una tirada, o anar-lo assaborint en petites dosis. Com comentava, de vegades el vocabulari és una mica rebuscat i això perjudica a la fluïdesa, no és llegeix amb l'agilitat desitjada, però ho compensa amb bones històries que mantenen l'interès. Un bon recull, i una autora interessant.

Puntuació: @@@    

dissabte, 17 de desembre de 2016

No n'estiguis tan segur

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Alrevés (crims.cat), 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 295
Llegit en: Català

La setmana no comença gens bé pel sergent Jaume Fuentes, un mosso amb 10 anys d'experiència que s'ha guanyat els ascensos a pols per la seva bona feina. En canvi, el seu bon amic Santi Planes és més despreocupat, bon policia, però s'ha quedat com a mosso ras. Els dos s'hauran d'enfrontar amb un cadàver esbudellat en un despatx de l'Eixample de Barcelona, i el cas no pinta fàcil de resoldre, perquè hi ha pocs indicis que els puguin guiar. El que no saben encara és que això és només la punta d'un iceberg amb arrels molt profundes que per poder mantenir ocultes escalarà en un espiral de violència. Una trama en la que com el títol indica, no pots estar segur de res, i els girs sobtats faran que el color de la història canviï radicalment, quan menys t'ho esperes. Com la vida mateixa, però sempre amb una arma a la butxaca. 

No és fàcil parlar de l'argument d'aquest llibre perquè estem molt acostumats a una estructura concreta quan es tracta de novel·la negra i intriga, però aquí aquesta estructura salta pels aires amb una mena de cadena canviant en la que es van enllaçant diferents escenaris, i allò que teníem per segur queda enrere i va obrint noves perspectives. S'ha de llegir per entendre-ho. No per culpa de l'autor, sinó dels clixés, a estones costa de pair aquesta estructura encadenada, i no només costa de pair, sinó que et fa pujar la mosca al nas, però som injustos i tancats de mires si pensem això, es tracta d'una trama trepidant i absorbent portada amb molta mestria. Comença com una novel·la negra clàssica, però acaba sent tota una altra cosa. Hi trobem algunes d'aquelles biografies dels personatges marca de la casa, intriga, sicaris, corrupció, doble joc, perversió i sang, molta sang. No li costa a en Llort pelar-ne una bona colla a cada llibre, si s'escau.

He trigat força temps a llegir el llibre, però novament, no perquè costi, sinó perquè no en tinc, de temps. És complex i està ben escrit, no és que sigui lleuger, però passa bé, i la història té una mica de tot. M'hauria agradat poder-lo llegir més seguit. M'ha agradat més que 'Sota l'asfalt', i així em torno a congraciar amb un autor que ja he dit altres vegades que és dels millors que tenim actualment a casa nostra. Se la jugava amb una segona decepció seguida (decepció petita, senzillament 'Sota l'asfalt' em va semblar pitjor que els altres), però no m'ha fallat. Ara em toca esperar pacientment a una nova entrega. Així com dic sovint que ens empassem allò que ens fan empassar només perquè són autors d'aquí, amb Llort tinc sensació d'estar llegint un molt bon escriptor que sap com mantenir-te arrapat al llibre, sense vendre't sopars de duro. Si us agrada el gènere negre, però sense clixés, jo no m'ho pensaria dues vegades.

Puntuació: @@@@

diumenge, 27 de novembre de 2016

Curs de feminisme per microones

Autora: Natza Farré
Editorial, any: Ara llibres, 2016
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

Conec la Natza Farré per les seves aparicions al Punt.cat i per ser la veu del programa de manualitats 'Ja t'ho faràs!'. En els dos casos em va fer gràcia el seu humor i la seva agudesa en els comentaris. Quan vam saber que treia aquest assaig feminista a casa ens va cridar l'atenció i vam comprar-lo per llegir-lo. El feminisme 'està de moda', i al meu voltant és tema de conversa sovint. Quan dic que està de moda que ningú s'ofengui, vull dir que està molt vigent i que actualment molta més gent se'n fa ressò. Aquest volum tracta de manera distesa i planera una gran quantitat de temes que van de les diferències i la discriminació que pateixen les dones, fins a la violència masclista, passant per la perpetuació de rols a la nostra societat. Està organitzat com un curs amb diferent nivells de dificultat, i amb anotacions i apunts que exemplifiquen la temàtica que es tracta en cada moment. Una bona manera per obrir els ulls a més d'una, i a més d'un.

L'estil del llibre fa que sigui fàcil de llegir, però no deixa de ser assaig, així que no estem parlant d'una lectura per passar l'estona. Al contrari, tot i els tocs d'humor se'ns planteja una realitat molt dura, i que no és per prendre a conya. Aquests tocs d'humor, per cert, van de més a menys al llarg del llibre, de la mateixa manera que augmenten els nivells de dificultat del curs. Sembla que el text va dirigit a dones, perquè de vegades les interpel·la directament, no només perquè faci servir el femení genèric més del que estem acostumats, o potser el fa servir també en això. Però penso que és bo que els homes no se sentin intimidats per una lectura així, a nosaltres més que a ningú ens convé comprendre com es veu el món des dels ulls de les dones, com d'injust pot ser, i en les nostres mans està revertir la situació, i saber que no ens hem de ficar allà on no ens demanen.

La meva parella, que el va llegir abans que jo, em va advertir que algunes coses no m'agradarien, perquè no sempre combrego amb totes les tesis feministes, ni ella tampoc. No estic d'acord amb tot el que diu el llibre, és clar, però tampoc he trobat res que m'hagi tirat enrere de seguir llegint, com de vegades em passa quan escolto algunes feministes que només se saben el manual, però no tenen cap fons. Cap home no s'hauria de tirar enrere amb el que diu el llibre, i com a molt podria dir que en alguns casos parla de problemes que afecten als dos sexes, no només a les dones, i en aquests casos a tothom li és igual que els homes també ho patim. Però la immensa majoria de fets que exposa el llibre cal reconèixer que són veritat, i cal combatre'ls. És una bona lectura per entendre millor aquesta lluita, que hauria d'interessar tothom. Tracta una gran varietat de temes, i potser per aprofundir ens caldran altres llibres o altres converses, però és una bona revisió general sobre feminisme.

Puntuació: @@@

dissabte, 19 de novembre de 2016

L'increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d'IKEA

Autor: Romain Puértolas
Editorial, any: Rosa dels vents, 2014
Títol original, idioma, any: L'extraordinaire voyage du fakir qui était resté coincé dans une armoire IKEA, francès, 2014
Gènere: Humor
Traductora: Mireia Alegre
Número de pàgines: 255
Llegit en: Català

Quan ets faquir, la gent et respecta molt al Rajasthan. Encara que siguis un estafador i tots els teus dons els aconsegueixis gràcies a tramposos trucs de màgia. En Dhjamal Mekhan Dooyeghas és molt bo fent-se passar per algú que s'alimenta de cargols i que es clava objectes punxeguts a la llengua, i per això la gent del seu poble fa una col·lecta per poder-lo enviar a Paris, a comprar l'últim model de llit amb punxes que fabriquen a IKEA. A occident els seus trucs no li serveixen per enganyar el taxista que el porta de l'aeroport a l'IKEA més llunyà que coneix, però potser sí per encaterinar una franceseta que fa cua al restaurant. Com que no té diners per permetre's un hotel, i a més se'n torna el dia següent cap a casa amb el llit de punxes sota el braç, decideix passar la nit a IKEA, en una d'aquelles sales d'estar pre-muntades. Fins que de manera inesperada apareix el director del centre amb una legió de tècnics per canviar l'exposició. Com que en Dhjamal no vol que el descobreixin, s'acaba tancant en un armari. Però potser hauria estat millor que el trobessin... 

L'estil d'aquest llibre recorda inevitablement a 'L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra' i als altres de Jonas Jonasson (l'humor, els capítols curts, els salts d'escenari i de perspectiva...), però sense context històric. Sí que explica, però, algunes situacions de molta actualitat, com el drama dels refugiats i la immigració il·legal. És un llibre d'humor molt poca-solta, perquè la història no té ni cap ni peus, però és divertit i passa molt bé, perquè està escrit amb un estil àgil i sense complicacions. Que a estones es posi seriós explicant alguns drames actuals és el que el desequilibra, se'n va massa als extrems, si la trama fos una mica més versemblant potser no desentonaria tant quan després ens parla d'immigrants que passen fronteres d'amagat. Tampoc m'ha semblat especialment satisfactòria l'evolució del personatge, al principi aconsegueix resultar força graciós, especial. Però es va tornant vulgar.

Com passa molts cops amb els llibres d'humor, i d'altres tipus, sol anar de més a menys. Comences bé, i les bromes i situacions absurdes et fan gràcia, però mica en mica t'hi acostumes i perd l'empenta i el ritme de lectura també, fins el punt que se t'acaba fent una mica llarg, no perquè ho sigui, sinó perquè ja no llegeixes amb aquelles ganes inicials. Per tant, mala impressió final, però tampoc s'ha d'oblidar que et fa passar una bona estona, sobretot a les primeres parts. Recomanable com a lectura lleugera entre altres llibres més profunds o llargs.

Puntuació: @@

dimecres, 9 de novembre de 2016

Un monstre em ve a veure

Autor: Patrick Ness
Editorial, any: Sembra Llibres, 2016 (3a edició)
Títol original, idioma, any: A monster calls, anglès, 2011
Gènere: Juvenil
Traductora: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 214
Llegit en: Català

Aquest no és el monstre que esperava en Conor O'Malley, però no hi ha dubte que el teix del jardí convertit en figura humana i malèfica fa la mateixa por. La seva mare està malalta, i el tractament no s'acaba mai. Ell cada nit té un malson terrible, i també hi apareix un mostre, però no és aquest que el mira des de fora la finestra. El teix no es mou per qualsevol cosa, ha de tenir un motiu, i insisteix que ha estat en Conor qui l'ha cridat. Des de llavors, gairebé cada nit visita al noiet de 13 anys, sempre a les 00:07 de la nit. La vida del jove s'esfondra per moments, i només falta que la seva àvia vingui a tenir-ne cura. Si fins i tot el seu pare ve dels Estats Units, i no és ni nadal ni el seu aniversari. El monstre acaba sent gairebé un suport per en Conor, tot i que li fa por. Ell sap la veritat, però no la vol dir. Potser el monstre el podrà ajudar.

La gran tirada que ha tingut la pel·lícula (que no he vist) basada en aquest llibre, m'ha portat a llegir-lo. Em semblava un argument interessant, tot i que me'l pintaven com a molt dramàtic. El primer que crida l'atenció del volum és l'edició, que incorpora il·lustracions esfereïdores en blanc i negre a càrrec de Jim Kay. Un bon encert per part de la gent de Sembra mantenir-les. Es tracta d'un llibre curt i que se centra bàsicament en l'acceptació de la pèrdua per part d'un adolescent de 13 anys, totes les dificultats que li comporta interiorment i la relació amb el seu entorn. Un llibre molt psicològic que descriu de manera figurada com ho viu aquest nano, i ens sap posar en la seva pell. Es llegeix amb molta fluïdesa i podem sentir perfectament l'angoixa de la situació d'en Conor.

Per com està explicada la història, entenc que l'adaptació cinematogràfica hagi fet fortuna. Els efectes visuals que et permeten imaginar tant el text com les il·lustracions han de quedar molt bé a la gran pantalla. És un bon llibre, encara que el que explica és trist i angoixant, i et pot deixar una mica de mal cos. Però també retrata una realitat dura que és difícil d'entendre si no la vius, i aquí ens hi aboquen de ple. El qualificaria de juvenil, però també pot deixar tocats als més grans i és que hi ha experiències a la vida que mai s'és prou gran per no patir. Per cert, la història està basada en una idea de la desapareguda Siobhan Dowd, i així ho destaca l'autor. Doble feina: descobrir-los a tots dos.

Puntuació: @@@

dimecres, 2 de novembre de 2016

Ramón y Cajal

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Gènere: Biografia
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català

Santiago Ramón y Cajal és un dels dos únics premis Nobel científics que es pot atribuir España, un bagatge molt pobre comparat amb altres països que sempre s'han pres més seriosament la ciència com França o el Regne Unit. Cajal, que de ben jovenet no tenia cap interès per la medicina i encara menys per la recerca, va acabar sent una gran eminència a nivell mundial en el camp de la neurociència. Però la seva vida no va ser un camí de roses, com tampoc no va ser de pel·lícula, malgrat els seus èxits. Un personatge amb les seves llums, però també amb les seves ombres, en part pel marc històric en el que va viure, a les acaballes del segle XIX i principis del XX, però també perquè era així, fet i deixat estar. En aquesta biografia sui generis coneixerem una mica més el personatge i la persona, la influència de la seva família, la seva obsessió per la histologia i la seva manera de pensar, i a més ho farem en paral·lel a la situació actual de la ciència i els que la treballen cada dia.  

El llibre és una biografia, però en realitat són dues, ja que coneixerem tantes coses de la vida d'en Cajal, com del mateix Salvador Macip, l'autor. Sobretot a la primera part, es busquen paral·lelismes entre les dues figures, ja que el Nobel va ser un exemple a seguir per l'autor. El que hi trobarem sobretot, però, són reflexions sobre la ciència i la recerca, sobre la manera de fer-la, i de com es vivia en l'època de Cajal i ara, de manera que podríem dir que el llibre és mig biografia i mig assaig. La narrativa és molt planera i no atabala gens ni mica amb dades i més dades sobre el personatge, ens el presenta de manera molt humana i no estalvia explicar els trets menys agradables del seu caràcter i personalitat. La part més reflexiva és interessant perquè la gent conegui una mica com és la ciència per dins, de primera mà.

Tot i que no sóc gens aficionat a les biografies, coneixent l'autor ja podia imaginar que aquesta no seria gens tòpica, i com que a més el protagonista era un científic del qual en sabia poc, de seguida em va atreure la idea de llegir-lo. L'he llegit força ràpid i amb interès, i he de dir que el que menys m'ha agradat del llibre... és en Cajal. No m'ha caigut especialment bé. He trobat a faltar que es parli més en detall de la seva obra, perquè la vida mira, però si l'home és important, és pels seus avenços, i penso que no es detallen prou. Les reflexions m'han interessat més perquè el científic és un món que conec, i crec que és bo que la gent el conegui també. S'acaba tornant gairebé un llibre de filosofia. En general, he de dir que m'ha agradat, i ho dic sincerament, però com que no era el que esperava trobar-hi, m'ha deixat un sabor una mica agredolç, sóc maniàtic amb aquestes coses. A la part que més m'ha interessant no li calia Cajal per a res. Intentant valorar-lo sense idees preconcebudes, és un bon llibre de divulgació, d'agradable lectura i a l'abast de tothom. Més apte fins i tot per no iniciats en la matèria.

Puntuació: @@

diumenge, 30 d’octubre de 2016

A la caça de l'ovella

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2016
Títol original, idioma, any: Hitsujiwo meguru bôken, japonès, 1982
Gènere: Narrativa
Traductors: Albert Nolla
Número de pàgines: 390
Llegit en: Català

El protagonista d'aquesta història s'acaba de divorciar i treballa de publicista en una agència que ha fundat amb un amic. No es pot dir que tingui una vida gaire divertida. Per sorpresa, rep un parell de cartes del seu amic de joventut Rata, i una inclou una imatge d'un prat de muntanya ple d'ovelles. Li agrada i la fa servir per la campanya d'una companyia d'assegurances. Però això fa que rebi la visita d'un misteriós home vestit de negre que l'obliga a retirar la fotografia, i a més li diu que cal trobar amb urgència una de les ovelles que hi apareix, que és diferent de la resta. No dóna massa opció al nostre heroi, si no la troba les conseqüències poden ser nefastes. Així que ja el tens a ell, i a la seva nova xicota d'orelles estranyament seductores, a la caça d'aquesta ovella tan especial que els durà a les remotes terres del nord del Japó.

En aquesta primera novel·la llarga de Murakami, editada 34 anys després en català, trobem el mateix protagonista sense nom que a Pinball, 1973, però podria tractar-se de qualsevol altre protagonista de l'autor, ja que està tallat amb el mateix patró. Ja hi trobem mostres del surrealisme que acompanyarà sempre a l'autor, i d'aquest humor peculiar que demostra de vegades. Ovelles capaces de posseir persones, missions sense sentit, atraccions estranyes, i com sempre, moltes coses que no són el que semblen, que s'han d'interpretar, i que no acabarem de saber si hem entès o no. És una lectura molt fluïda i que passa amb facilitat, encara que el que explica no sigui fàcil d'entendre, és la facilitat narrativa, de vegades aparentment erràtica, a la que ja estem acostumats els fans de l'autor. En aquest volum concret, s'allarga una mica massa en algunes fases, una mica innecessàriament, com qui fa temps per saber com continuar, però és assumible.

Una altra novel·la del japonès, una altra novel·la que em deixa la mateixa bona sensació. A aquestes alçades, i amb tota la seva bibliografia traduïda llegida, ja poques sorpreses m'emporto, perquè els seus plantejaments no es poden considerar originals, ni tampoc la seva execució, però el seu surrealisme delirant fa que sempre s'empesqui històries que et fan obrir molt els ulls. En gaudiran força els que ja els agrada l'autor, i els altres pensaran que fuma, i no precisament tabac; per aquesta banda, cap novetat. No em sembla un llibre per iniciar-se en el seu univers, però sí molt recomanable si ja estàs atrapat per la seva narrativa. Jo, naturalment, n'he gaudit i m'ho he passat bé, encara que, com deia, de vegades allarga sense motiu algunes escenes. Gran Murakami, realment espero que no li donin mai el Nobel.

Puntuació: @@@ i mitja

diumenge, 16 d’octubre de 2016

La mort del corredor de fons

Autor: Jordi de Manuel
Editorial, any: Edicions 62, 2012
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 268
Llegit en: Català

La policia nacional ja no té competències en homicidis, però el cos sense vida, i buit per dins, d'un immigrant que han trobat a Collserola és una bona oportunitat per l'inspector Sergiot i el seu company Carles Fortiana d'encarregar-se d'un cas de veritat relacionat amb immigració. Al mateix temps, i a una altra banda de la ciutat, els agents dels mossos Lídia Sánchez i Pau Ribó si que s'enfronten a una onada d'homicidis que ningú no sap explicar. Sembla que en tots hi té alguna relació un tal Leo Reyes, un bala perduda amb antecedents de petits atracaments i consumidor de drogues, però ningú sap on para, ni hi ha manera de trobar-lo. Les dues investigacions policials acabaran tancant el cercle per demostrar que els dos successos, aparentment inconnexos, tenen un nexe d'unió esgarrifós del qual ningú no en sortirà indemne.

Primer llibre que llegeixo d'aquest autor i, per tant, de la saga de l'inspector Marc Sergiot, però Jordi de Manuel no m'és desconegut, ja que és professor de la facultat on vaig estudiar. Es tracta d'un thriller mèdic a l'estil d'en Robin Cook, però on la investigació policial té més pes. L'estil literari és reposat i parsimoniós, com l'autor, tot i que descriu algunes situacions frenètiques, i les dues coses costen una mica de lligar. La història, centrada en tres personatges molt diferents, és bona i atractiva, i la trama prou interessant, però potser li falta una mica de ritme, i al meu entendre li queden alguns assumptes per resoldre al final, o almenys m'hauria agradat rebre algunes explicacions més.

M'agraden els thrillers amb temàtica mèdica o científica, i aquí se'n tracta una de molt interessant, amb una bona dosi de filosofia darrere també. Un grapat de personatges molt variats i no sempre versemblants del tot, però que fan un conjunt força explosiu. Amb tot, el llibre no m'ha acabat d'atrapar com caldria esperar, tot i que ho he passat bé llegint-lo. Potser el fet de ser part d'una saga fa que m'hagi perdut informació i part de les peces que calen per entendre'l bé. Ara que ja conec en Sergiot, hauré d'aprofundir més en les seves històries, a veure si m'acaba de convèncer.

Puntuació: @@ i mitja

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Els millors relats de Roald Dahl

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Sembra Llibres, 2016
Títol original, idioma, any: The Great Automatic Grammatizator and Other Stories, anglès, 1982?
Gènere: Relats
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 237
Llegit en: Català

Dos espavilats que es volen fer rics amb una màquina que escriu novel·les tota sola. Una juguesca poc ortodoxa amb un encenedor implicat. Un majordom molt entès en vins. Un espavilat que, disfressat de capellà, en realitat és un guru de les antiguitats. Un apicultor que experimenta amb gelea reial. Una empresa que es dedica a venjar personalitats injuriades pels columnistes. I així fins a 14 històries imaginatives, variades i sorprenents del mestre de la literatura infantil, que captiva de la mateixa manera amb els seus relats per a adults. Són relats escrits entre 1945 i 1980, i agrupats en un recull que es va publicar primer en anglès, i que ara podem llegir en català de la mà de Sembra. Un goig descobrir que en Dahl domina tots els registres i ens sap enganxar amb les seves històries que no deixen mai indiferent. 

Pot un autor de literatura infantil escriure relats per a adults sense perdre el seu segell, el seu estil i les seves maneres? Roald Dahl sí que pot. Però és que potser va al revés. Va transportar a la literatura infantil tota la seva sornegueria per aportar als més petits unes lectures diferents i estimulants. En aquest recull de contes per a adults trobem la imaginació desbordant de l'autor, la seva murrieria i la seva ironia que sempre t'arrenca un somriure, quan no una rialla, però ningú s'atreviria a dir que aquí ens explica històries per a infants, perquè algunes són fins i tot macabres. Girs inesperats, situacions estrafolàries, tot partint dels escenaris més quotidians, una mena de realisme màgic però amb firma pròpia. La majoria de relats t'atrapen i t'obliguen a esprémer-te les neurones per saber per on et sortirà, i no és fins el final que ho encertes. Molt bona mesura dels temps i de la tensió, tant en els relats curts com els llargs. L'únic que és diferent és 'Katina', que descriu una situació bèl·lica i se m'ha fet una mica pesat. 

L'únic retret que existeix quan em cau un Dahl a les mans és cap a mi mateix: per què no el vaig descobrir abans? M'agrada aquest autor i els seus relats m'han deixat molt satisfet, em fa riure, em fa pensar i m'agrada la manera com ho fa. Què més es pot demanar? Aquest llibre és una bona aposta per a aquells que els agrada la literatura breu. El seu punt trapella, irònic i un xic macabre no són incompatibles amb la subtilesa i la necessitat de llegir entre línies. Quan una història et surt per on no t'esperes, allò que deixes anar un 'que malparit!', per mi és un gran indicador. Per cert, he descobert que una de les quatre històries de la pel·li Four Rooms, la dirigida per en Tarantino, està basada en el relat 'L'home del sud', que inclou aquest volum. Dahl és sempre una caixa de sorpreses!

Puntuació: @@@@

diumenge, 25 de setembre de 2016

El llibre dels Baltimore

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2016
Títol original, idioma, any: Le livre des Baltimore, francès, 2015
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 635
Llegit en: Català

Qui no se'n recorda d'en Marcus Goldman, afamat escriptor i investigador ocasional que va resoldre el cas d'en Harry Quebert? Va ajudar el seu amic a desempallegar-se de les acusacions que queien sobre ell, i d'allà en va sortir un llibre. Ara ens explica, uns anys després, la història de la seva família, i tot el que va passar quan era jovenet, amb els seus cosins estimats Hillel i Woody, amb qui forma la banda dels Goldman, i les dues branques de la família Goldman, els Baltimore, que ho tenen tot i són envejats i admirats, i els Montclair, els seus, que sempre se senten menys que els Baltimore. Però com ja ens va passar en l'anterior llibre que protagonitzava aquest personatge, res és el que sembla, encara que ho sembli molt, i tot el que passa per darrere, que no és visible a ulls de la majoria, és molt més important que les aparences. L'única manera que té en Marcus de congraciar-se amb el seu passat és escriure'n una novel·la. Potser així podrà deixar finalment enrere el Drama...

Joël Dicker ha tornat a rebentar el mercat amb una nova història del protagonista que li va donar l'èxit en 'La veritat sobre el cas Harry Quebert'. Els dos llibres no estan relacionats, però comparteixen prota, i aquí no es fa referència a l'altre. De totes maneres, l'estil es reconeix perfectament, i amb uns altres escenaris, una història aparentment idíl·lica es va desgranant i transformant en un petit infern en les vides de tots els personatges. La llarga explicació de la meravellosa vida dels Baltimore, que dura centenars de pàgines, és massa exagerada i embafa. La sensació de 'ja ho he entès!' m'ha tornat a venir, al primer llibre era amb l'amor incalculable entre en Quebert i la Nora, i aquí amb el dels tres cosins Goldman i en general la vida regalada de la família. Es passa molt, sobretot perquè saps que en realitat res serà tan maco com ho pinta, i que al final tot donarà girs i més girs per acabar-se posant a lloc.

No obstant, és impossible deixar anar aquest llibre i les pàgines volen i volen a les mans. Sap com enganxar-te, i les expectatives que genera es van complint. Tots els defectes que se li podrien trobar en l'escriptura, que en té, se supleixen amb una facilitat narrativa que t'absorbeix fins al final i et fa gaudir com un nen del que estàs llegint. Potser no caldria que fos tan llarg, i li falta un punt de maduresa, però mentre sàpiga atrapar amb històries atractives i una mica morboses, seguirà captivant a milions de lectors. Un autor que ve de gust llegir i molt recomanable per quan vols una lectura fàcil i absorbent. Un dels autors que millor ho aconsegueix actualment, veurem com evoluciona.

Puntuació: @@@ i mitja

divendres, 9 de setembre de 2016

Cianuro espumoso

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Molino,1998
Títol original, idioma, any: Sparkling Cyanide, anglès, 1945
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 254
Llegit en: Espanyol

No és el millor que podria estar fent, però la Iris Marle es troba recordant la mort de la seva germana Rosemary. Va ser en aquella festa, la Rosemary havia estat molt deprimida després d'una grip que va passar, i es va suïcidar amb cianur que va ingerir amb el xampany. Recorda, Iris, recorda. És possible que no fos un suïcidi? Ara noves proves demostren que algú podia tenir motius per matar-la, i potser no era l'únic. Però qui? L'Anthony Browne? L'Steve Farraday? Tots dos eren molt amics de la Rosemary, per què haurien de voler-la morta? Qui més va assistir a aquella festa? L'esposa de l'Steve, l'Alexandra Farraday, el seu cunyat ara vidu George Barton i la seva eficient secretària Ruth Lessing. Si va ser un assassinat, algun d'ells ha de ser el culpable. Però a taula hi havia una cadira lliure, la del Coronel Race, que no va venir, però que ara sens dubte ajudarà a resoldre el misteri.

Les novel·les de l'Agatha Christie no enganyen, saps sempre què hi trobaràs. El misteri està servit, sempre en un escenari de l'alta societat amb personatges molt estirats i molt 'repipis', però cal tenir en compte que són llibres amb més de 60 anys d'antiguitat. Aquest en concret l'he trobat una mica embolicat, i es troba a faltar algun dels seus investigadors més clàssics. El que no se li pot negar és que, com sempre, l'autora juga a despistar i posa realment difícil saber qui és l'assassí. Saps sembrar el dubte com ningú, perquè tots els seus personatges tenen motius, i fins i tot oportunitat de ser els malvats, però només un o una ho acabarà sent. En aquest llibre, els dubtes sorgeixen perquè tots tenen motius, però ningú sembla haver pogut ser l'autor material del crim.

Aquest 'Cianuro espumosos' és un dels títols coneguts, però no compta amb en Poirot o Miss Marple, i això li fa perdre una mica. Té una llarga introducció als personatges, les primeres 100 pàgines, abans d'entrar en matèria, però el passat dels personatges és important. És sempre agradable llegir aquesta mestressa del crim, encara que aquests caràcters tan aristocràtics i tants formalismes carreguen una mica. És un estil ja molt caducat, però encara val la pena llegir-la de tant en tant, encara que aquestes edicions tan antigues no hi ajudin: Lletra molt menuda i junta, típica de les edicions del Molino. Com que no descobrim res parlant de llibres de la Christie, que cadascú decideixi si val la pena llegir-lo o no!

Puntuació: @@@

dimarts, 30 d’agost de 2016

Setembre de passió

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: La Campana, 1997
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català

Barcelona té els dies comptats. Potser les hores comptades. Les tropes franco-espanyoles de Felip V cada cop estan més a prop de trencar el setge i entrar a la ciutat. Si ho fan sense negociació prèvia, hi haurà saqueig, mort i s'haurà acabat tot. Però potser encara hi ha una possibilitat de negociar una rendició favorable, evitar la destrucció absoluta de la ciutat, i mantenir una oportunitat futura de ressorgir com a poble. En això hi tindrà un paper inesperat l'Adrià, un llibreter reconvertit en soldat, a qui el general Antonio de Villarroel i Rafael Casanova encarregaran una missió especial. No hi ha possibilitats de guanyar, però potser no perdran del tot si l'Adrià se'n surt. Segurament no és el millor espia que ha existit, però com dir que no a dos personatges d'aquesta categoria? 

Fent una mica d'arqueologia literària, vaig ensopegar amb aquest ancestre d'en Daniel Closa, una de les seves primeres novel·les, fruit de la sorpresa que en mencionar el general Villarroel, la gent es pensés que parlava del carrer de l'Hospital Clínic. Aquesta novel·la curta té més de relat del que va passar durant la caiguda de Barcelona que de ficció, però l'autor barreja uns quants personatges inventats que interactuen amb els protagonistes d'aquell moment històric i tenen un paper destacat. Ve a ser una mena de 'Victus', però escrit 15 anys abans, i sense amanir tant la història (ni creant un protagonista tan gamberro). Tot i que és una lliçó d'història, es llegeix fàcilment i distreu, i a més ens acosta a la realitat del 1714, que avui potser tenim una mica més present, però ens era menys popular l'any 1997 quan es va escriure el llibre.

El pes de la ficció en aquesta història és força escàs, i la part inventada no es complica massa la vida. S'endevina l'estil narratiu d'en Dan, que aquí estava a les beceroles, i es llegeix fàcilment. A més, és com allò del Titànic, tots sabem com acaba la pel·lícula, però tot i així el llegeixes amb ganes fins el final. Una bona i didàctica manera d'aprendre com va anar l'escomesa final de les tropes borbòniques i com es vivia a l'interior de les muralles de Barcelona, més interessant això que la ficció, tot i que jo no sigui un gran amant de la Història. Un d'aquells llibres que llegeixes per l'autor, i tant si t'agrada la temàtica com si no, saps que t'agradarà com està escrit. Ideal per aquestes dates!

Puntuació: @@ i mitja

dijous, 25 d’agost de 2016

Nèmesi

Autor: Jo Nesbø
Editorial, any: labutxaca, 2011
Títol original, idioma, any: Sorgenfri, noruec, 2002
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Laia Font
Número de pàgines: 495
Llegit en: Català

Un atracament molt ben planejat, que a més ha de lamentar una víctima mortal, té capficat a en Harry Hole, inspector d'homicidis d'Oslo. La policia està completament despistada. No sembla un atracador com els habituals, es tracta d'un especialista. Sort de l'ajuda de la Beate Lønn, una experta en anàlisi de vídeo del departament de robatoris que posa una mica de llum a l'assumpte. Per acabar-ho d'adobar, la Rakel ha hagut de marxar a Moscou amb el seu fill Oleg per negociar-ne la custòdia, i mentre ells són allà, en Harry rep la trucada de l'Anna Bethsen, una antiga amant que el convida a sopar a casa. Al final accepta, però s'acaba despertant a casa seva amb una ressaca de cal Déu, no recorda res de la nit amb l'Anna, i a sobre ella apareix morta unes hores després. Un robatori aparentment perfecte i la mort d'una antiga amant, dos casos que portaran a l'indisciplinat Harry Hole de corcoll, i qui sap si tenen alguna relació.

Aquest és el primer llibre que llegeixo de l'autor i va caure a les meves mans de manera casual. Es veu clarament que forma part d'una sèrie perquè fa referència a casos antics i al continu de la vida dels personatges, de manera que hi ha 'spoilers' si no has llegit els anteriors. Es tracta d'una història, o de dues històries, molt complicades i enrevessades fins el punt que et pots perdre una mica, i alguns noms en noruec tampoc ajuden a situar-se, però tot i això és un llibre que es llegeix amb interès i agilitat, sap mantenir la intriga i la tensió lectora. Per fer-hi crítiques, diria que els malfactors són extremadament intel·ligents, una mica massa potser, i això fa perdre versemblança. En canvi, m'han agradat els canvis de perspectiva de la narració i els salts en el temps i l'espai, a petita escala però donen un plus.

Feia temps que sentia parlar de Jo Nesbø, gairebé em perseguia, però fins ara no havia trobat el moment d'iniciar-me en la seva obra. I ja puc dir que no serà l'únic llibre que llegiré d'ell. En conjunt trobo que és un bon llibre de novel·la negra, amb un protagonista fosc, obsessionat amb la feina, alcohòlic, però sobretot bona persona. Vaja, com marquen els cànons. Una escriptura notable, pel que és el gènere, i es centra en la investigació policial, com a mi m'agrada. Potser una mica llarg i embolicat, però suposo que també és acostumar-se a l'estil. L'únic que em sap greu és que si llegeixo llibres anteriors ja sabré les coses que passaran, segurament continuï des d'aquí amb les aventures d'en Harry Hole.

Puntuació: @@@ i mitja  

divendres, 19 d’agost de 2016

300 llibres ressenyats

A un ritme més lent, però el blog ja ha arribat a les 300 ressenyes publicades, i ja sabeu que quan arribem a números rodons m'agrada celebrar-ho amb una mica d'estadística. Encara que no tinc tant temps per llegir, un llibre segueix sense estar acabat fins que no està convenientment ressenyat aquí, així que anem a fer una mica de resum d'aquests 300 llibres en 6 anys i escaig de blog.

Que sóc un lector de llibres de ficció no és cap sorpresa, llegeixo molt poc assaig (un 1% dels llibres) o biografies (un 2%). Si anem a gèneres, la narrativa segueix sent el més freqüent amb 100 llibres clavats (33%), encara que ha baixat una mica. El segueix la intriga amb 45 llibres (15%), la novel·la negra amb 36 (12%) i els relats amb 24 (8%). Les proporcions es mantenen força constants.

El nombre d'escriptors i escriptores diferents que he ressenyat ja s'enfila fins els 176. La progressió en aquest sentit, si mirem els altres posts resum, és de 67, 126 i ara aquest 176, així que segueixo diversificant força les lectures. Els més ressenyats de la casa són Haruki Murakami i Salvador Macip amb un sorprenent empat a 17 llibres. Els segueixen de lluny Lluís Llort amb 7, Albert Sánchez Piñol i George RR Martin amb 6 i Agatha Christie, Daniel Closa, Henning Mankell i Terry Pratchett amb 5. Per sorprenent que sembli, abans de tenir el blog ja llegia, així que el número de llibres ressenyats i el número total de llibres llegits de cada autor varia. Ho podeu comprovar a l'apartat Top 10 d'escriptors a la barra lateral. 

Sobre els autors, també és interessant que dels 176, 72 (41%) són dels Països Catalans, només 6 (3%) són espanyols i 98 (56%) són de la resta del món. On hi ha una gran desigualtat és en el sexe, 137 (78%) són escriptors i només 39 (22%) són escriptores. Ja vaig dir que era un aspecte a millorar, i darrerament ho he anat fent. Però el percentatge és més greu si mirem el nombre de llibres ressenyats, només el 18% són de dones, i el 82% d'homes (53 i 247 respectivament). Podríem dir que el llibre tipus que es ressenya en aquest blog és una novel·la, traducció d'una altra llengua i escrit per un home. 

I parlant de traduccions, el domini dels llibres llegits en català segueix sent aclaparador i pujant. Dels 300, 228 (76%) són en català, 60 (20%) en espanyol i 12 (4%) en anglès. Gran increment dels originals en català aquest cop, que pugen de 54 quan vaig fer les 200 ressenyes, fins a 109, és a dir, que el 36% van ser escrits en català. De les traduccions, l'anglès guanya per golejada, i el seguirien el japonès i el suec, tot i que també trobaríem traduccions del francès i l'italià entre d'altres.

M'està quedant molt llarg el resum, però no em vull descuidar les editorials. Labutxaca segueix regnant amb 60 títols dels 300, i Empúries escala al segon lloc amb 21. Les seguirien Debols!llo amb 16 (no he llegit cap llibre d'aquesta editorial en la darrera centena), Columna i La Campana amb 12, Edicions62 i Proa amb 10 i Quaderns Crema i Males Herbes amb 7. El nombre d'editorials diferents que he llegit s'enfila ja a 79.

I ho deixaré aquí. Després de tants números, només queda tornar a agafar el llibre i no parar fins arribar a les 400 ressenyes. Tornem a començar cicle. Que gaudiu molt del que queda d'estiu, i sobretot de la lectura, jo ho penso fer!

dimarts, 9 d’agost de 2016

Catedral

Autor: Raymond Carver
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: Cathedral, anglès, 1983
Gènere: Relats
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Les realitats que narra aquest recull de contes ens queden molt lluny en el temps i en l'espai, però alhora tristament properes. En els Estats Units dels anys 80 l'alcoholisme, l'adulteri, el masclisme i els prejudicis racials estaven a l'ordre del dia. No es pot dir que haguem avançat gaire, però la distancia cultural sí que ens farà estar allunyats dels protagonistes, tots ells en situacions precàries, decrèpites de vegades, però que malden per sortir-se'n amb més il·lusió que encert. L'atropellament d'un fill, converses en un centre de rehabilitació, un home que es troba sol amb els seus fills perquè la dona l'ha abandonat, una venedora professional de vitamines, i així fins a 12 històries amb uns protagonistes que passen per la vida sense pena ni glòria, però malgrat això segueixen allà, al peu del canó.

Raymond Carver va assolir força fama gràcies als seus relats fins a ser considerat un dels contistes importants de la seva època. El seu estil és planer i descriptiu, retrata molt bé aquests personatges depriments, fracassats, que han de tirar endavant perquè no tenen altre remei, i no s'embranca a inventar, en els seus contes no hi ha lloc per la fantasia. Tampoc pels girs, com sol passar a la vida real, res no canvia d'un dia per l'altre, i els seus personatges, que podrien ser persones reals, molts cops acaben tan perduts com han començat la seva història. Aquest ritme lent i explicatiu fa que no sigui una lectura ràpida i fluïda, s'ha d'anar paint. També fa que no t'atrapi, malgrat que la història pugui ser interessant, i algunes ho són, no és pas que no el puguis deixar anar.

Sense posar en dubte la bona escriptura de l'autor, i la seva capacitat per retratar la realitat, per dura que sigui, de manera tan fidedigna, he de dir que aquest recull se m'ha fet llarg i una mica carregós. No ha aconseguit interessar-me ni atrapar-me, la mateixa portada del llibre ja és una mostra de la grisor que trobarem a dintre. Grisor pel que s'hi explica, no per com s'explica, compte. Si he de destacar algun dels comptes, diria 'Un petit detall que fa bé', 'Febre' i 'Catedral', el que tanca l'obra i dóna nom al conjunt. I tot i que m'ha costat una mica, no descarto tornar a llegir aquest autor, és d'aquells casos que t'adones que allò que estàs llegint és més bo del que a tu t'està agradant.

Puntuació: @@
Aquesta és la ressenya número 300 del Llibres, i punt!

dijous, 28 de juliol de 2016

Les generacions espontànies

Autors: Mar Bosch
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2016
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

De l'última cosa que té ganes l'Eva és d'anar a l'entrevista de feina de l'endemà al matí. A ella que la deixin mirant la seva sèrie de zombis preferida! Si total, no l'agafaran. Però per més que s'auto-enganyi i busqui excuses, les hores passen i el moment s'acosta. N'hi ha prou amb un primer cop d'ull per adonar-se que no encaixarà en aquella empresa. I tot i així la rep el director general, que no sol fer les primeres seleccions, però alguna cosa del seu currículum li crida l'atenció, i no és per menys. La vida de l'Eva ha donat moltes voltes i ha fet feines molt diverses. Això sí, sempre amb una passió i dedicació exemplars. Sense la pressió d'aconseguir la feina, ja que no pensa ni per un moment que pugui ser per ella, es posa a relatar les seves experiències a l'atònit director general. El resultat final d'aquesta entrevista no se l'esperen ni l'un ni l'altra.

Es podria considerar aquesta història com una successió de relats, però que no encaixen amb la divisió en capítols del conjunt. Més aviat parlarem d'episodis de la sorprenent carrera de l'Eva que es van relatant, i personalment m'he imaginat una obra de teatre amb només dos personatges, l'entrevistador i l'entrevistada. Fins i tot amb un de sol. El llibre té dues parts, el que podríem dir l'abans i el després. A la primera l'Eva se'ns mostra molt xerraire i neuròtica, explica el seu passat. Després la història present pren tot el protagonisme. Tot i que el principi em va costar una mica enganxar-m'hi, després és oli en un llum i es llegeix amb molta agilitat i interès. No està mancada d'humor i de situacions una mica surrealistes que posen salsa a l'argument. Si se li ha de criticar alguna cosa, dir que el final potser no acaba de respondre a les expectatives, t'esperes algun estirabot més, però no.

Bona descoberta aquesta autora que sap atrapar amb una història sense grans fets, però que et mantenen atent, i amb una escriptura fresca que fa bo de llegir. Diuen que té tocs de Calders, segurament per aquesta mena de realisme màgic, i la comparen amb altres grans noms, però a mi m'ha recordat a Empar Moliner i a Tina Vallès, i que consti que és un elogi! Em queda la sensació que té marge de millora, i que probablement millorarà. De moment, potser que busqui la seva primera novel·la i que la porti també cap a casa. Haurem de veure com evoluciona.

Puntuació: @@@

diumenge, 24 de juliol de 2016

Missió (gairebé) impossible

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2016
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La tercera entrega de 'Sóc un animal' comença allà on es va acabar 'La fàbrica podrida', però l'Arman i el seu inseparable lèmur Timurtz no trigaran a tornar-se a embolicar en una nova aventura. L'Arman cada cop està més acostumat al seu poder, encara que de vegades li juga alguna mala passada. Amb els seus principals enemics, el ministre Zhirkov i el seu esbirro Drazan, una mica lluny, concretament a l'Himàlaia per culpa del Transmutador Distanciatiu, tot sembla tranquil, però la Lij troba a faltar la seva mare, que va desaparèixer després de publicar uns articles comprometedors pel govern de Virolainek. Disposat a ajudar-la, l'Arman cita a tots els amics per traçar un pla. S'hauran de desplaçar fins a Katxatxof, un país veí en el que ha desaparegut també el pare de la Rosvita, que és company de la mare de la Lij, a veure si els troben als dos. Està lluny, però l'Arman sap com arribar-hi de manera fàcil...

En base a l'argument d'aquest volum, podríem pensar que la cosa es posa seriosa, però aquesta aventura és tan esbojarrada com les anteriors. Sí que hi he un argument més elaborat i amb clara vocació de continuïtat, però no es pot oblidar que els protagonistes tenen 9 anys, i que el públic al que va destinat és precisament la canalla d'aquesta edat. Per això, com sempre dic, se li perdonen les llicències argumentals pròpies de les històries per nens, però no passen per alt algunes bromes i comentaris que són de més fàcil comprensió pel públic adult. En aquest tercer llibre, es pot dir que hi ha dues trames, per una banda la dels joves protagonistes, que és l'emocionant i heroica, i la del ministre Zhirkov, que va per una altra banda i està destinada només a divertir. Que en Zhirkov i en Drazan ja no siguin qui fa la murga a l'Arman i els seus amics gairebé m'ha dolgut, però és tan sols que la història evoluciona. I segur que aquests personatges es mantenen perquè encara no han dit l'última paraula. Petició personal: més protagonisme per en Zoran i les seves exclamacions, i més transformacions inoportunes i inesperades de l'Arman.

En Llort i en Macip (en Càmara també!), són molt mala gent, perquè ens presenten un tercer llibre d'una saga que deixa de ser independent. Aquesta missió gairebé impossible porta un cartell de 'continuarà' com una casa i només situa els nous elements que estan en joc perquè els nostres protagonistes (i els seus pares estranyament permissius) es llueixin. Tot i així, també hi passen coses i hi apareixen nous personatges, i com que és per lectors alevins, les pàgines volen a molta velocitat. Caldrà esperar (almenys) al quart llibre per conèixer el desenllaç de la història. Si no esteu en fase de llegir llibres per canalla, busqueu algun nebot, o el fill d'uns amics, o el membre més jove de la família i introduïu-lo en el món de 'Sóc un animal'. És d'aquells que poden marcar la diferència entre que el xaval o xavala s'aficionin a la lectura o no.

Puntuació: @@@ 

diumenge, 17 de juliol de 2016

La violència justa

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: RBA-La Magrana, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 438
Llegit en: Català

Alexis Rodon, ex-sergent dels mossos, cap de seguretat d'uns grans magatzems de luxe. Va deixar el cos després d'haver torturat un segrestador reincident. Teresa Olivella, cuinera, sortint d'una depressió després de perdre un fill de 5 anys i separar-se del seu marit maltractador. Dues vides independents que es creuaran de manera casual, o no tan casual, una relació turbulenta i desenfrenada, fins i tot inconvenient. Es faran bé l'un a l'altre? I mentrestant, una trama de prostitució que sobrepassa els límits habituals, de la qual se n'obté la primera pista arran d'una jove que intenta robar als magatzems on treballa en Rodon. L'homenot no sabrà deixar de ser policia. La Teresa tampoc no serà capaç de deixar el seu passat enrere. I amb ells com a eix vertebrador, coneixerem la violència des de tots els angles possibles. La justa, i la que no és justa també.   

Quan diuen que l'Andreu Martín és un mestre de la literatura criminal, no exageren. La seva dilatada bibliografia l'avala, i aquest llibre acredita totes les virtuts del gènere. A 'La violència justa' trobarem capítols alterns des de la perspectiva dels dos protagonistes, que són molt diferents i que estan molt ben descrits. Comparteixen moltes escenes, però sempre sabrem què pensa un o altre, en funció del capítol. La trama d'en Rodon és més interessant, pel meu gust, ja que inclou el cas policial, però la de la Teresa va creixent, i un personatge que al principi fa certa ràbia, per com és i per la seva mania d'inventar vocabulari, creix immensament a mesura que passen les pàgines. El llibre atrapa de principi a fi, i es llegeix amb agilitat, tot i que l'argument és treballat, les trames detallades i les històries complexes.

Tret dels capítols en que els protagonistes comencen la seva relació, en els que es perd durant força pàgines el fil de la trama més interessant (pel meu gust), i potser d'algun personatge prometedor que desapareix durant massa temps, aquest és un llibre força rodó. Fins i tot en aquests punts de dispersió t'adones que res del que s'explica és sobrer, encara que voldries una altra cosa. Podrien ser dos bons llibres per separat, però és un  sol llibre que té de tot, bones històries, bona lletra, violència, reflexió, passions, corrupció, acció, egos, passats tèrbols, humanitat... molt de suc, i tot ben combinat. El trobo recomanable pels amants del gènere, però en pot gaudir tothom. No tots els autors catalans que es publiquen són bons, és cert. Però que també en tenim de molt bons és indiscutible. Martín n'és un.

Puntuació: @@@@

dilluns, 4 de juliol de 2016

El violí d'Auschwitz

Autora: Maria Àngels Anglada
Editorial, any: Labutxaca, 2010 (Columna, 1996)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

Entre músics es reconeix el talent de seguida, i també quan un instrument és bo. El violí de la Regina és extraordinari, però encara ho és més la seva història. Va ser el seu oncle Daniel que el va fer, amb les seves pròpies mans, i calcant les mides exactes d'un Stradivarius. Però el més sorprenent és on el va fer: internat al camp de concentració d'Auschwitz. Saltarem de la memòria de la Regina fins els dies de penúries d'en Daniel, el lutier jueu, que es va veure abocat a la construcció d'un violí excepcional a contrarellotge, o més ben dit, sense saber quin era el termini d'entrega. El preu a pagar si no acabava l'encàrrec? La vida. Envoltat de tants horrors i tanta necessitat, el lutier acabarà obsessionat amb aquella peça que vol acabar tant sí com no, fins que acaba sent un dels seus únics motius que dóna sentit a la seva existència.

La història se'ns explica a través de capítols llargs que van iniciats per documents reals del camp en els que es detallen decisions preses, inventaris de materials recuperats dels presos o les mesures de seguretat existent. Tot i l'ambientació, no m'ha semblat que descrigui les vivències dels jueus internats amb la màxima cruesa, com passa en altres obres ambientades en el mateix escenari. Es tracte d'un llibre curt i de fàcil lectura, aconsegueix despertar un interès relatiu tenint en compte que l'única intriga és quin és el termini d'entrega. També és força previsible què ha de passar, el mateix tarannà de l'obra no permet pensar que els esdeveniments hagin d'acabar d'una altra manera.

Un llibre amable i de relaxació després d'una lectura dura. Podria ser més incisiu, però decideix explicar les coses amb més calma, tot i insistir molt en la crueltat dels captors, però no hi ha violència explícita, que potser no cal, però així no impressiona tant ni et fa témer per la vida dels protagonistes. Recomanable per passar l'estona, sense esperar-ne una gran profunditat ni gaires emocions, només pel plaer de llegir una ploma remarcable.

Puntuació: @@

dilluns, 27 de juny de 2016

Nosaltres

Autor: Ievgueni Zamiatin
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Títol original, idioma, any: Мы, rus, 1921
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Miquel Cabal
Número de pàgines: 280
Llegit en: Català

En una societat regida per unes Taules Horàries i un Estat Únic que iguala tots els números, D-503 és un enginyer fidel amb una vida matemàtica i ordenada. És el constructor de la Integral, una nau que ha de permetre visitar l'espai. En aquesta societat seva ningú se surt de la línia ni un mil·límetre. Ningú? Això es pensa D fins que coneix I-330, una número peculiar que transgredeix moltes de les normes marcades pel Benefactor. Vol denunciar-la, però per algun motiu, una atracció malsana, és incapaç de fer-ho, fins i tot quan descobreix que està malalt, perquè s'adona que té una ànima. I on s'és vist que els números tinguin llibertat? Això és font de tota infelicitat! D es veurà arrossegat a un espiral d'actuacions lliures que no sabrà com aturar, al mateix temps que els pilars sagrats de l'Estat Únic s'esfondren. Potser aquesta atracció tan gran per I i la seva gent es deu a que dins seu ja hi creix la llavor de la revolta.

'Nosaltres' és una distòpia de gairebé 100 anys d'antiguitat, anterior a títols com 'Un món feliç' o '1984'. En les dues s'hi poden trobar elements d'aquest llibre. Planteja un món quadriculat on els humans, anomenats amb números, viuen d'acord a temps tabulats i a una manca de llibertat i fantasia absolutes. Segons el Benefactor, això fa la felicitat, perquè elimina qualsevol element que et pugui fer infeliç. Fins i tot les relacions estan regulades. Ens ve explicat en una mena de diari del protagonista. Com totes les distòpies, l'objectiu acaba sent demostrar tot el contrari, que no estem tan malament com estem. Tot i que el plantejament és molt interessant, el llenguatge és enrevessat i florit, i la trama és confosa i divaga sense cap rumb aparent. M'han resultat molt molestes les moltíssimes frases inacabades amb punts suspensius, diu molt menys del que has d'imaginar, no ajuda gaire, i la trama no flueix. A destacar que el llibre acaba amb una carta de l'autor a Stalin demanant el mateix tracte que altres escriptors russos perseguits per la seva literatura.

M'ha costat moltíssim de llegir i se m'ha fet etern. He estat temptat de deixar-lo molts cops i m'he hagut de forçar a acabar-lo, i encara llegint en diagonal. Quan això passa, és inevitable agafar mania al llibre, encara que ja sé que la majoria senzillament el deixa de llegir i punt. Vull creure que no és un mal llibre, i que a més és pioner, però a ni no m'ha entrat i se m'ha fet molt pesat. La manera d'explicar-lo, reiterativa, dispersa i volàtil no conviden a continuar. Un llibre que no ha fet que em vingui de gust llegir, i això és greu. Una llàstima, perquè li tenia ganes, però m'he endut una decepció. L'únic que li puc valorar és la imaginació per crear un món distòpic, però ni això compensa.

Puntuació: @

dimecres, 15 de juny de 2016

La vídua

Autora: Fiona Barton
Editorial, any: Columna, 2016
Títol original, idioma, any: The widow, anglès, 2016
Gènere: Intriga
Traductora: Núria Parés
Número de pàgines: 503
Llegit en: Català

En Glen Taylor acaba de morir. A l'estrada, la seva vídua, la Jean Taylor, està a punt de declarar i s'acabarà tot. La policia i la premsa hi són presents, i és que en Glen era un dels homes més investigats dels últims anys. Aparentment, un pobre diable, prepotent, controlador, però amb unes aficions que quan surten a la llum li portaran molts problemes: és consumidor de pornografia, fins i tot infantil. Quan la Bella Elliott, una preciosa nena de pocs anys, desapareix del jardí de casa seva, tots els focus apuntaran a en Glen i ell haurà de maldar molt per demostrar la seva innocència. La Jean li dóna el seu suport incondicional, però cada cop hi ha més evidències que apunten en Glen. Com va viure la vídua tota la investigació i el calvari del seu marit? Qui va emportar-se la Bella, si no va ser ell? Aquesta serà l'obsessió dels altres protagonistes de la història, l'inspector Bob Sparkes, i la periodista Kate Waters. Els dos, per motius diferents, no pararan fins a descobrir la veritat.

La trama narrativa es desenvolupa a través de tres personatges durant gairebé tot el llibre, per bé que només un parla en primera persona, la Jean. També hi ha capítols des de la perspectiva de la Kate i d'en Bob. No es tracta d'una història lineal, va fent salts en el temps entre el present més immediat i el moment del segrest de la Bella i tot el que se'n va esdevenir. Això provoca algun embolic de vegades. El principi és molt potent i atrapa amb una escriptura fàcil i àgil, però no em sembla que la tensió es mantingui fins el final, hi ha una desacceleració potser perquè és una mica més llarg del que caldria. És una bona història amb diversos girs, però no dóna massa espai a la sorpresa, la gràcia és anar descobrint com va passar tot.

'La vídua' té vocació de llibre de la temporada i potser acabarà sent un súper-vendes. I com a tal, és probable que decebi als lectors més habituals, i que enganxi moltíssim als que no ho són tant. Amb tot, passes una bona estona llegint-lo, passa fàcil i intriga. Personalment els capítols que m'han agradat més són els d'en Bob, on hi ha la investigació. A en Glen i la Jean els donaries un bon mastegot a cadascun, per motius diferents, senyal que estan prou ben recreats. Aconsegueix captar la teva atenció, però com sol passar en aquests casos, no està especialment ben escrit i s'embolica més del necessari. Ara que ve l'estiu, ja hi ha un llibre per emportar-se a la platja.

Puntuació: @@@

diumenge, 5 de juny de 2016

Busco senyor per amistat i el que sorgeixi

Autora: Empar Moliner
Editorial, any: Quaderns crema, 2005
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 171
Llegit en: Català

Dones de fer feines, menjadors socials, botigues de mobles, construcció d'un refugi atòmic, maltractaments, la llei d'educació, l'aspecte físic, la tria d'una bona eina per una casserolada, fer-se apòstata, els que llegeixen el diari sense pagar, la manera de vestir dels homosexuals, els taxistes xerraires, el pes de les motxilles de la canalla per anar a escola, la negativa al correu comercial, l'exageració del feminisme, i així, fins a 40 escrits i temes diversos vistos i transcrits des de la mirada àcida, irònica i peculiar de l'Empar Moliner, que ara s'ha fet famosa com a tertuliana i monologuista polèmica, però que ja fa temps que corre per la paraula escrita. Més que relats, cròniques de la vida mateixa, res s'escapa a la seva mirada i a la seva curiositat endimoniada. I en la seva recerca de les situacions més variades, tot un tractat de psicologia humana.

Difícil definir aquest recull, perquè com deia no podem parlar de relats ni contes, no tenen estructura, ni principi ni final. Són retrats, descripcions de tot allò que ha cridat l'atenció de l'autora. No per casualitat durant l'obra s'autodenomina cronista, i parla sempre en primera persona. No dubta en esmentar el seu nom real, ni el d'altres persones reals. Per exemple, dedica un dels escrits a Quim Monzó. Tot i que tot això podria sonar a sopar de duro, les cròniques no es fan pesades, estan escrites sempre amb un toc irònic i aquella falsa ingenuïtat que mostra sempre la Moliner, i com que són curtes, la majoria de només quatre planes, es llegeixen amb molta facilitat i agilitat. Per no esmentar l'absoluta correcció lingüística, sense que el text sigui feixuc. Això és un punt a favor.

Tot i que és el primer llibre de l'autora que ressenyo, no és el primer que llegeixo d'ella. Per ser que en un altre moment podria dir que escrits d'aquest tipus no són relats i que no he trobat el que esperava, he de dir que ho he passat bé llegint-lo, que en cadascuna de les cròniques he trobat coses interessants i fins i tot he après. A més, aquesta manera d'explicar les coses de manera irònica i abstenint-se de fer judicis de valors evidents, fa la lectura molt atractiva i distreta. Si he de triar un escrit però, potser em quedaré amb el més llarg, 'Hadisha a l'època del xat', que descriu la situació d'una jove marroquina que s'ha de casar amb el seu promès, però no és verge. D'estructura no és diferent dels altres, però és el que més m'ha impactat. Un llibre molt ben escrit i distret de llegir. No hi busqueu grans històries ni gaire imaginació. La realitat és així, però alguns tenen més gràcia explicant-la que d'altres. I Empar Moliner en té força.

Puntuació: @@@ 

dimarts, 31 de maig de 2016

Gorski

Autora: Vesna Goldsworthy
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Títol original, idioma, any: Gorsky, anglès, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Martín Lloret
Número de pàgines: 203
Llegit en: Català

Que ningú llegeix llibres és un fet. I de comprar-los ja ni en parlem. Per això la llibreria londinenca Fynch's amb prou feines cobreix despeses, i en Nikola, un refugiat serbi que hi treballa, ho sap molt bé. Tot canviarà quan, un dia qualsevol, el bilionari d'origen rus Roman Gorski apareix per allà i els fa un encàrrec sorprenent. Està a punt d'establir-se en un palauet proper i vol comptar amb la biblioteca privada més impressionant de tot Europa. El pressupost és pràcticament il·limitat, i tant l'amo de la llibreria com en Nikola no poden refusar l'oferta. Però d'on ha sortit aquest home carregat de diners? Quines intencions té i per què vol aquesta biblioteca tan enlluernadora? Són preguntes que anirem resolent al llarg de la trama i de diversos escenaris d'una Londres plagada de russos i opulenta com pocs ciutadans la coneixen. I potser el que menys la coneixia és el nostre protagonista serbi. Però l'arribarà a conèixer molt bé.  

Aquesta història de poc més de 200 pàgines és una versió actualitzada de la famosa novel·la El Gran Gatsby. De fet, tenen molts punts en comú, per exemple la similitud dels noms dels protagonistes, i naturalment la història subjacent, tot i que aquella estava ambientada als EUA, i aquesta a Londres, i amb uns protagonistes de l'Europa de l'Est. La veu narrativa la porta el personatge secundari, allà Nick Carraway, i aquí Nikola Kimovic. Gorski passa a l'actualitat que coneixem, gairebé 100 anys després de la novel·la que li serveix de patró. Les referències a l'art i a la cultura russes són molt presents, i està escrita amb una prosa molt acurada i meticulosa. Una altra coincidència entre els dos llibres és que en aquest també costa molt arrencar, sembla que la història no avança i es fa farragosa, però a la segona part es van encaixant les peces i passa millor. 

Es tracta d'un d'aquells casos en que saps que estàs davant d'un bon llibre, però a tu no t'acaba d'entrar. El fet d'haver llegit ja 'El Gran Gatsby' li ha restat el factor sorpresa, però tot i així el llibre costa i se m'ha fet llarg, s'ha d'anar mastegant. I no perquè el llenguatge sigui especialment florit, però sí força elaborat, i el ritme de la trama és lent. Valoro els llibres per la sensació que m'han aportat, i sóc conscient que aquest el valoraré per sota del que a molta gent li semblaria correcte, per això penso que se li ha de donar una oportunitat. Un llibre sòlid, ben escrit i amb una història que pot semblar una mica inversemblant, però distreta. Un digne homenatge d'un llibre que ha passat a la història de la literatura americana. Però ni aquell em va impressionar, ni aquest ho ha fet tampoc.

Puntuació: @@