dimecres, 25 de novembre de 2015

Un viatge inesperat

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2015
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 182
Llegit en: Català

Quin refredat que porta l'Arman a sobre! Potser és per això que té somnis tan estranys. Però el que, més que un somni, és més aviat un malson, és la visita que en Vladimir Zhirkov, Ministre de Recerca, Noves Tecnologies, Esports d'Equip i Narrativa de Ciència-ficció fa als seus pares de matinada. I és que els seus pares són els científics més reputats de tot Virolainek! En Vladimir té algun compte pendent amb ells, per això els té mania, i ara amenaça amb fer-los fora si no acaben aviat els seus darrers experiments. En Zoran i la Dasha tenen problemes, per això l'Arman decideix ajudar-los com pugui, i comptarà amb el seu inseparable Timurtz, el seu lèmur de companyia (qui no en té un?). Nen de 9 anys, lèmur, laboratori d'alta tecnologia... la cosa no pota acabar bé de cap manera. L'Arman acabarà en una illa remota i amb un poder ben estrany...

Per parlar d'aquest llibre has de mirar-lo amb ulls d'infant. La darrera bogeria de Llort i Macip està destinada a un públic d'entre 9 i 12 anys, i va dedicat als escriptors de la nostra terra que els van fer gaudir de valent quan eren petits. Molts d'ells també em feien gaudir a mi, i amb aquest llibre he recuperat aquelles bones sensacions de les lectures primerenques, tan absorbents i sorprenents. L'Arman viu tota mena d'aventures fantàstiques amb el seu poder, i mentrestant els seus pares tenen problemes per trobar-lo, i per defensar-se dels dolents de la pel·lícula, que són malvats, és clar. I no pot faltar el contrapunt d'en Tim, la bestiola simpàtica que ajuda i també ho embolica tot. Vist amb ulls d'adult, la polarització dels personatges, les situacions que es resolen de manera miraculosa i una certa tendència a la pedagogia pel que fa als animals que apareixen es noten molt. Però amb els ulls d'un infant és un còctel explosiu ple de diversió i emocions.

He de dir que m'he divertit llegint el llibre, si pogués tornar a tenir 10 anys segur que m'agradaria encara més. M'ha arrencat algunes rialles, sobretot al principi, i és que els autors són força gamberros. Ah, molt fan de les expressions d'en Zoran, el pare de l'Arman, totes amb referències científiques, de les coses que m'han agradat més. És un llibre 100% regalable a canalla d'aquesta edat, penso que passaran una molt bona estona llegint-lo. També divertirà als grans si fan una regressió a la infància per unes hores o dies, cosa que recomano  fer de tant en tant. Llegiré el segon de la sèrie, perquè és una sèrie, i els que vinguin, però deixant passar una mica de temps per tornar a la visió adulta mentrestant.

Puntuació: @@@

dijous, 12 de novembre de 2015

El segrest de les balenes

Autor: Joan Voltas 
Editorial, any: Columna Jove, 2001
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català
Premis: Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil 2001

El Marcel és un jove de família bona, molt reservat i estudiós. La seva gran passió són les balenes, fins que en descobreix una altra: la màquina del milió. Els seus pares no volen que s'hi acosti, i molt menys que vagi a bars, però ell hi dedica una estoneta cada dia després de sortir de l'escola. El que no s'espera és que uns segrestadors l'han triat per emportar-se'l i demanar un rescat, saben que el seu pare té diners i que no li costarà pagar-los. El poca-pena d'en Felip, que acaba de sortir de la presó, serà qui muntarà el pla, que inclourà el seu germà Toni, que és una mica lent de reflexos, i una parella de venedors ambulants que vol sortir de la misèria. Els segrestadors ho tenen molt ben pensat, però hauran d'anar amb compte perquè en Marcel és molt espavilat. Què se'ls pot estar escapant?

M'agrada llegir llibres juvenils de tant en tant, i aquest corria per casa des de fa una temporada. El veritable protagonista d'aquesta història no és en Marcel, sinó els segrestadors. Sobre ells i el seu pla es parla la major part del temps. Es tracta d'una trama una mica inversemblant, però que no s'embolica i es llegeix fàcilment. Arrossega unes quantes lliçons moralistes, com ja passa en aquest tipus de llibres, encara que també amaga uns quants vestigis de costums masclistes, ara potser no serien gaire ben vistos. És un llibre curt i passa bé, els dolents no són tan dolents, ni els bons tan bons o perfectes, això està bé.

Quan es llegeix un llibre destinat a públic adolescent s'ha d'intentar valorar-lo des d'una perspectiva no adulta. En aquest sentit, el llibre està bé i enganxa, i toca alguns temes que segur que són de l'interès de la jovenalla. També ens parla d'una gent que emprenen una acció, un segrest, a la desesperada, per escapar d'una vida miserable, i això ja és donar una mica més de profunditat a la història. En conjunt, un llibre que el públic més jove devorarà sense problemes i amb ganes. I l'adult també, però la idea principal queda molt simplificada per no complicar-se la vida ni la lectura.

Puntuació: @@@

dimecres, 4 de novembre de 2015

Escolta la cançó del vent / Pinball 1973

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2015
Títol original, idioma, any: Kaze no uta o kike / 1973 Nen no pinboru, japonès, 1979 i 1980
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 283
Llegit en: Català

Quan vaig començar aquesta nova entrega de Murakami, vaig pensar de fer dues ressenyes separades, ja que inclou les seves dues primeres novel·les curtes, fins ara no traduïdes per voluntat de l'autor, però no són ben bé independents. Les dues comparteixen protagonistes, però no trama ni escenari. Bé, un dels escenaris, el bar d'en Jay, sí que surt a les dues, i en Jay també. A 'Escolta la cançó del vent' el nostre protagonista, com sempre home, jove i solitari, passa l'estiu a la seva ciutat natal en companyia d'un peculiar subjecte a qui tothom anomena Rata. També coneix una noia que només té quatre dits en una mà i en busca una altra a qui ha de tornar un disc. I a 'Pinball 1973' el nostre jove estudiant ha tornat a Tòquio tot i que ha deixat els estudis, comparteix casa amb dues bessones sense nom que no sap d'on han sortit i és soci d'una empresa de traduccions. Mentrestant, en Rata segueix veient passar la vida al bar d'en Jay, però somia en marxar. Tot plegat, molt normal, com en Murakami ens té acostumats!

Es podria dir que aquestes dues obres primerenques són l'embrió de tot el que vindrà després. Li endevines totes les virtuts, i també els seus tics, però encara li falta una mica de cocció. Com que el protagonista no té nom, sembla que l'autor ens està explicant la seva pròpia història de manera molt versemblant, ens fa oblidar que, en realitat, la trama no té cap mena de lògica per ser real, però no obstant ens la creiem. Personatges estrafolaris, situacions, diàlegs, o simples respostes absurdes o surrealistes que els personatges encaixen amb tota normalitat. Insinuacions de sexe, no pas tan explícit com el trobarem a novel·les posteriors, i també indicis de fantasia i successos inexplicables. Com si l'autor hagués posat les cartes sobre la taula a veure si agradaven, i en veure que sí, les hagués jugat amb mestria posteriorment.

Tot té un principi, i Murakami va començar així. No és una sensació nova amb ell, però sí que de vegades sembla que va marejant la perdiu durant un bon nombre de pàgines, fins que es centra i comença la història de veritat, com si comencés a escriure sense cap idea concreta, i tot de sobte li vingués al cap, i llavors continua des d'allà sense esborrar el què ja ha escrit. Per què fer-ho? En aquestes primeres obres m'ha donat aquesta impressió. Un cop centrat, no són les seves millors històries, però estan prou bé i són distretes, amb alguns moments àlgids 100% Murakami. El llibre compta amb un pròleg del mateix autor en el que explica què el va portar a escriure i com ho va fer. M'ha resultat prou interessant, francament. El conjunt te'l mires amb estima, però està clar que no arriba a la genialitat que va assolir l'escriptor en algunes de les seves obres posteriors, que ja en són unes quantes.

Puntuació: @@@