dimecres, 22 de juliol de 2015

Quina gran persona!

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Edicions Brosquil, 2007
Gènere: Relats
Número de pàgines: 143
Llegit en: Català
Premis: Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2006

El recull de relats 'Quina gran persona!' és pràcticament una peça de museu. És l'obra en solitari més antiga de Salvador Macip i actualment és difícil de trobar. En ella trobarem relats de diferents llargades, tots ells protagonitzats per herois quotidians i savis maldestres, com explica el subtítol del llibre. Vides exemplars, fets difícil d'explicar però que s'entomen amb normalitat, i sempre, sempre amb un puntet còmic que et fa llegir amb un somriure als llavis. No hi falten tampoc els tocs científics i de ciència ficció i fantasia, és clar! Així coneixerem la vida d'una dona que gràcies a la cirurgia s'ha convertit en una autèntica obra d'art, la d'un científic que ha descobert com viatjar a velocitats superiors a la de la llum, la d'un home enamorat de la dona d'una foto idíl·lica, o fins i tot la veritable història del monstre de Fanconstein. Ben variat i barrejat. Però què en sabem d'en Miquel Garriga? 

Els relats que componen aquest llibre fan pensar inevitablement en Pere Calders, no sé com he aguantat el primer paràgraf sense dir-ho! I ho dic com a elogi, la veritat és que estan molt aconseguits, aparentment narren escenes quotidianes amb situacions d'allò més normals, però sol haver-hi alguns fets inesperats que no sorprenen massa els protagonistes (i sí al lector!). La naturalitat de la narració de fets extraordinaris contribueix enormement a la hilaritat. I són històries que comencen i es tanquen, no queda massa res obert, això m'agrada. Cada conte llarg està precedit per un microrelat, de vegades una miqueta més llarg, que gira al voltant de la vida d'en Miquel Garriga, un personatge (o personatges!) que anirem coneixent en la sèrie de relatets 'Temps curtets'. Una distribució original que personalment no he trobat en altres reculls. Sobre l'escriptura, trobem un Macip primerenc, desinhibit i força gamberro.

Si els llibres d'en Salvador es llegeixen ràpid, aquest encara més, perquè és curtet i conté relats que passen molt i molt bé. No te n'adones i ja s'ha acabat. Els contes són molt inspirats, variats i originals, potser no contenen aquella escriptura treballada perquè no hi hagi ni una coma fora de lloc, però fan molt bo de llegir i, igual que Calders, et fan sentir murri quan els acabes. Murri l'escriptor que és capaç d'aconseguir-te aquest efecte. És probable que el llibre pugui agradar als fans de Calders, o que fins i tot els més puristes el puguin considerar una imitació barata, però per mi passa amb nota. Sóc conscient que el que explica aquest autor i com ho explica, encaixa sorprenentment en els meus gustos, per això em costa fer-ne una recomanació global, però personalment només puc dir que he passat una molt bona estona llegint-lo.

Puntuació: @@@@

dijous, 16 de juliol de 2015

Aigua bruta

Autor: Pau Vidal
Editorial, any: Empúries, 2007
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català
Premis: Literatura Científica 2006

Què hi fa un lingüista, perquè dir filòleg espanta a la gent, fent de detectiu? En Miquel Camiller és un apassionat de la llengua i la seva aspiració és actualitzar el diccionari etimològic Coromines. Per això s'ha aficionat a visitar els poblets i mirar d'apuntar tants dialectalismes com li sigui possible. Però al poblet on fa cap amb la seva motassa, Farnera, hi passa alguna cosa estranya, la mort d'un veí en circumstàncies estranyes el posa en alerta, sobretot després de rebre un anònim que l'adverteix que la resposta és a l'aigua. Així comença una investigació de pa sucat amb oli, deixant de banda algunes responsabilitats, però que el bo d'en Miquel no realitzarà sol, tindrà la inestimable ajuda de la seva padrina centenària i la seva nova becària Juli. L'aigua que consumeix la gent de Farnera està bruta, però no és l'única cosa bruta que hi ha rere aquest misteri. 

Aquesta novel·la, que ja té uns quants anys, em va atreure per haver guanyat un premi de literatura científica. És cert que l'argument gira al voltant de temes científics, però també conté una gran càrrega lingüística. Tant és així, que a estones sembla un tractat de filologia, i explica moltes coses que són completament innecessàries, però que defineixen el protagonista: un boig de les lletres. El protagonista, per cert, és el típic antiheroi, tot li ve a sobre sense saber com, però anirà traient l'entrellat de la història. Està escrit en primera persona, des d'aquest antiheroi, i la narració és força còmica, tot i explicar uns esdeveniments que tenen molt poc de divertits. Moltes gracietes, algunes sobre la ineptitud social del prota, i d'altres lingüístiques. Còmic no sempre vol dir divertit, però sí força distret, en aquest cas.

La història que sustenta aquest llibre està força ben pensada, però li he trobat diversos defectes. Per exemple, el final és molt precipitat i hi apareixen personatges que no han tingut cap paper abans, tot es resol del no res, i només alguna coseta sí que tanca el cercle. Es deixa llegir, és entretingut i el personatge principal fa gràcia de vegades, però li falta una mica perquè el consideri un bon llibre. Se m'ha fet feixuc a estones, hi ha massa palla de temes lingüístics que no venen al cas (cosa que no vol dir que no siguin interessants, però no venen al cas), i en canvi la trama, que és bona, queda coixa. Tot i no ser massa llarg, sí que se me n'ha fet una mica. 

Puntuació: @@

dimecres, 8 de juliol de 2015

Mort al Nil

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Columna-Proa, 1996
Títol original, idioma, any: Death on the Nile, anglès, 1937
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Gonçal Oliveros
Número de pàgines: 300
Llegit en: Català

La Linnet Ridgeway ha esdevingut una de les joves més riques d'Anglaterra, i no se n'està de demostrar-ho. La seva millor amiga, la Jacqueline De Bellefort, que generalment ha tingut mala sort a la vida, recorre a ella per demanar-li ajuda. Ha conegut un home fabulós, en Simon, i s'hi vol casar, però ell s'ha quedat sense feina i no poden. Li demana a la seva adinerada amiga que contracti el seu futur espòs per facilitar les coses. La Linnet accedeix, però quan coneix en Simon Doyle s'interessa per ell en un pla que no és el laboral. Serà la Linnet qui s'acabarà casant amb en Simon, i en el seu viatge de noces, a Egipte, és on comença de veritat aquesta història negra i criminal. En un creuer pel Nil coincideixen un conjunt de personatges, inclosa la Jacqueline, que es coneixen d'una manera o altra. Això fa olor de mort, oi? No falla! El que ningú ha previst és que entre els passatgers també es compta un belga una mica arrogant: el bo d'Hercule Poirot.

A les obres d'Agatha Christie és molt important la situació dels escenaris i la descripció dels personatges. La famosa 'Mort al Nil' segueix el patró que ja li he vist en altres llibres, presenta els personatges i ens deixa entreveure les possibles relacions entre ells, gent d'alta societat en al seva majoria. Hi haurà un mort, això és segur, i caldrà que el detectiu de guàrdia, en aquest cas Poirot, dedueixi qui és l'assassí basant-se en les pistes i en les converses i actes dels sospitosos. En aquest cas, es val molt també de la cronologia dels fets, com és habitual. En aquest llibre la part introductòria, és a dir, fins que apareix el cadàver, és una mica llarga i a estones innecessària, però tractant-se de Christie, ens obliga a fixar-nos en els detalls. No saps mai per on te la colarà, així que llegeixes amb cent ulls, i tot i així, és probable que moltes coses et passin per alt. L'estil de la narració està una mica antiquat, i tanta formalitat embafa una mica, però cal tenir en compte que té 80 anys. I tot i l'estil arcaic, quan Poirot es posa a investigar, és impossible deixar-lo.

Que no serveixi de precedent, però en aquesta ocasió, he encertat la resolució del crim, cosa que no em sol passar mai, ni amb Christie ni amb cap altre autor de lladres i serenos. Potser és que l'obra és tan famosa que n'he vist alguna adaptació que no recordo, o coneixia el final ves a saber com. O potser és que a dia d'avui no és tan sorprenent, però val a dir que és un gran llibre de misteri, molt ben construït i narrat, i en el seu moment devia ser la bomba. Semblant a qualsevol altre de l'autora, però amb aquell puntet intangible que fa que el pugui valorar millor, sempre sense oblidar que és un llibre antic i se li nota. Com deia, amb la introducció una mica llarga, i la típica rabieta que fan aquests aristòcrates anglesos, però completament absorbent. A més, poder llegir aquesta autora en català és un al·licient més. Poirot és l'amo. Prepotent i cregut, però l'amo de totes maneres!

Puntuació: @@@@