dimecres, 29 d’abril de 2015

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2014 (1a edició 2013)
Títol original, idioma, any: La Véríté sur l'Affaire Harry Quebert, francès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 682
Llegit en: Català
Premis: Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, Premi Goncourt dels Instituts, Premi de la revista Lire.

En Marcus Goldman pateix la malaltia dels escriptors. El seu primer llibre va ser tot un èxit que el va catapultar a la fama i li va reportar uns beneficis quantiosos, però ara es troba davant la pàgina en blanc i no hi ha manera d'escriure res decent. A més, el seu editor li recorda els terminis del contracte, i aquests s'acosten perillosament. Tot buscant la inspiració, decideix anar a passar uns dies a la caseta que el seu amic i mestre Harry Quebert té a la tranquil·la Aurora, a Nou Hampshire. Quebert és un gran escriptor i fa classes a la universitat, allà es van conèixer, quan en Marcus era 'El Fantàstic'. Per casualitat, a la casa el jove troba una capsa amb records i apareix un nom que per ell és desconegut: Nola. La Nola va ser el gran amor d'en Harry, però hi havia un problema, tenia només 15 anys, i ell 34. Allunyats de totes les mirades, van construir un món propi, fins que ella va desaparèixer el 30 d'agost del 1975. Ara, 33 anys després, el cadàver de la Nola apareix i la història es precipita. La tranquil·la localitat tornarà a estar capgirada, com al 1975, i els seus habitants hauran de refer una història ben enrevessada en la que tots hi amaguen alguna cosa.

És fa difícil resumir l'argument d'aquesta obra per la gran magnitud de la seva trama. En ella es barregen diferents temps que se'ns mostren en constants salts, i a diferents veus. Per una banda tenim la història actual d'en Marcus Goldman que vol escriure el seu segon llibre, i ho acabarà fent a partir de la seva investigació sobre el cas Harry Quebert. Per l'altra, la història de la Nola i en Harry, que passa sobretot al 1975, però que per entendre-la ens caldrà saber fets anteriors i posteriors. Es podria dir que és novel·la negra perquè hi ha molta investigació, però guanya la partida una trama enganxosa i absorbent, enrevessada i farcida de personatges i de girs constants, ben escrita, àgil i no mancada d'humor. Per això, tot i la seva llargada, es llegeix amb molta facilitat i a bon ritme, i està escrita com si realment Joël Dicker fos Marcus Goldman que ens explica una història real. Molt bona combinació que t'acaba fent dubtar on acaba la ficció i on comença la realitat.

Aquest Harry Quebert és un gran llibre amb el que qualsevol lector pot passar una molt bona estona. És d'aquells que es poden recomanar sense témer massa de picar-nos els dits. Com a crítiques, potser és una mica llarg i embolicat, i algun tema està una mica agafat amb pinces, però se li pot perdonar per la bona sensació global que deixa. No és cap sorpresa que les apostes de La Campana siguin èxits, tenen molt bon ull a l'hora de publicar. Aquest ha tingut bona acollida gràcies al boca-orella, i penso que no és per menys. Una bona lectura, distreta, addictiva i amb tocs tràgics, romàntics, còmics... una mica de tot. Què més es pot demanar?

Puntuació: @@@@

dimecres, 22 d’abril de 2015

Llibres pongo

Us he dit algun cop que no m'agrada repetir posts d'any a any? I que m'avorreix fer el mateix post que fa tothom? Doncs sí, fa més de 8 anys que estic per aquí als blogs i sempre m'ha cansat la repetició, per això intento variar una mica, per no avorrir-me, i encara que sembla que toca fer un post de recomanació de llibres, em sembla que passo.

Per contra, us vull preguntar una altra cosa aquest any. Sant Jordi deu ser el dia de l'any que es regalen més llibres, però quin és aquell llibre que us han regalat i que mai heu llegit? Està allà, us mira, us remou per dins perquè sabeu que és un regal, però alguna força desconeguda us aparta d'ell. No cal que sigui de Sant Jordi, eh? Qualsevol llibre que us hagin regalat.

Començo jo, per Reis de l'any passat el meu germà em va regalar aquest llibre:


És de Males Herbes, i l'autor és un personatge que s'ha fet conegut a twitter per ser un poca-solta i dir les veritats de la manera més crua i maleducada possible. A mon germà li fa gràcia, i va pensar que me'n faria a mi també. La veritat és que de seguida vaig tenir reserves, i li vaig anar donant llargues. Mon germà algun cop me l'ha encertada per sorpresa meva, però amb aquest no em vaig atrevir. Fins que el vaig deixar a un conegut, i no he tingut pressa per recuperar-lo. Creieu-me que si fos un altre llibre, de no haver-me'l tornat aquest conegut ja estaria mort i enterrat. Però aquest llibre no li he reclamat amb massa insistència...

I vosaltres? Algun llibre 'pongo' que us hagin regalat i no sapigueu ni on posar?

dissabte, 11 d’abril de 2015

Joc brut

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Edicions 62,1992 (original del 1965)
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 107
Llegit en: Català

Veus una noia, guapa, amb estil i unes cames ben llargues, i no pots evitar pujar al mateix autobús que ella, que no és el teu, i demanar-li una cita. Abans no te n'adones, ja estàs perdudament enamorat, i sembla que ella et correspon. Comença el festeig, però la noia no vol que se sàpiga, tot ha de ser d'amagat. Ets massa poca cosa per poder-ho fer oficial i cap dels dos no té prou patrimoni per poder casa-vos i viure plegats, com Déu mana. O sí? Perquè ella va rebre una herència, però no en pot disposar fins que el seu oncle, que n'és usufructuari, no traspassi. Però teniu pressa, és clar, com us agradaria deixar córrer el vostre amor lliurement. Potser cal donar-li una empenteta a l'oncle, i després tot serà molt més fàcil. Així comença 'Joc brut', una història on no tot és el que sembla, i on els diners esdevenen el motor d'uns personatges que no tenen per què tenir els mateixos objectius vitals. 

Aquesta és una de les obres més reconegudes de la novel·la negra catalana. Es tracta d'una història molt ben trenada i pensada que a dia d'avui ens sembla que està molt vista, però que en el seu moment devia ser innovadora. Eliminar el darrer escull per aconseguir una bona suma de diners, però que els objectius que tenen els protagonistes no siguin els mateixos. Enganys, simulacions, i en definitiva, joc brut. És curt i fàcil de llegir, i t'atrapa força per saber com acabarà, però l'estil és una mica massa florit i recargolat, sona a antic, però cal tenir en compte que el llibre té 50 anys.

M'ha agradat des del punt de vista de la història, tot i que és fàcil d'anticipar, perquè a dia d'avui s'han escrit mil i una històries com aquesta, aconsegueix mantenir-te atent als esdeveniments i aconsegueix modular els teus sentiments cap els personatges, cosa que demostra la mestria de l'autor. Però tot i això, se'm fa carregós aquest llenguatge tan arcaic. Evidentment he de dir que està ben escrit per l'època, però 'per l'època' vol dir que és antic. I això no és dolent, però a mi m'agrada més l'escriptura contemporània. M'ha recordat molt a l'estil Calders, i per això em quedo amb el que explica, i no tant com ho explica.

Puntuació: @@@

dimecres, 1 d’abril de 2015

La tècnica meravellosa

Autor: Max Besora
Editorial, any: Males herbes, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català

La universitat de Sant Jeremies és un centre acadèmic d'elit on estudien els millors alumnes, o aquells que poden pagar-se l'altíssima matrícula. En Juan Ramón, més conegut com a J.R., és un cas especial, és l'únic alumne autòcton de la universitat, va néixer allà mateix i mai n'ha sortit. Tampoc ha aprovat mai cap examen, però per ser l'únic nadiu, té el privilegi de no pagar matrícula. El que sí que té és un do especial per ficar-se en embolics. L'últim, comença quan la seva xicota, la Rosetta Stone, el deixa degut a la seva insatisfacció personal amb la vida que porta. La Rosetta, tot i ser molt intel·ligent, en aquests moments de la seva vida és blanc fàcil per aquells que prometen una vida millor, i el llibre 'La tècnica meravellosa', del guru infinitista Allioli Rinpoche, l'atraparà sense remei. En J.R., acompanyat dels seus amics Achuf i Rita Rico, no dubtarà a anar a rescatar-la a la Universitat Infinitista, i fa bé, perquè el tal Rinpoche no porta bones intencions...

En aquest llibre, en Max Besora se'n fot del mort i de qui el vetlla, no perdona ningú. De la universitat, de les sectes, d'ell mateix, i de la pròpia literatura. Es tracta d'una trama esbojarrada i delirant que serveix, bàsicament, per ridiculitzar tots aquests estaments i organitzacions. El llenguatge al campus és tan intel·lectualoïde que no té cap sentit, i els alumnes, de tan llestos, són rucs. Els professors i gestors són uns trepes i uns incompetents. I la universitat infinitista, la secta, es mou per principis absurds volgudament i completa. Començant pels noms de tots els personatges o els llocs, que no deixen de ser la primera paròdia que trobem, i alguns exemples són el professor Walter Colloni, el degà Barbacoa, l'alumna Pepeta Natilles o les Muntanyes Rocambolesques. I tot això només són alguns aspectes, la història sencera és del tot esperpèntica, però no deixa de ser una dura crítica que fa servir el ridícul com a eina.

El que em queda clar és que per riure's de tot plegat, s'ha de saber de què es parla. L'autor no és cap ximple, encara que la seva obra sigui esbojarrada i una mena de comèdia macabra sense massa sentit aparent, però sap molt bé el que vol dir, i no va mancat de coneixements. M'ho he passat bé llegint-lo, ho he de reconèixer, encara que si et quedes a la superfície sembla una total poca-soltada. Algunes coses no fan gràcia, d'altres sembla que reben una estopa excessiva, però en general és una lectura distreta. Gamberra i que probablement pot causar rebuig en molts, però té un punt, i es llegeix prou ràpid, tot i que el llenguatge no sempre és fàcil.

Puntuació: @@ i mitja