dimecres, 28 de gener de 2015

Rechicero

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Plaza & Janés, 1999
Títol original, idioma, any: Sourcery, anglès, 1988
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 308
Llegit en: Espanyol

A Mundodisco un cop va néixer un home que va tenir 8 fills. El vuitè d'aquests, per no ser menys, també en va tenir 8, i es veu que només hi ha una profecia plausible pe vuitè fill d'un vuitè fill: ser mag. Els mags, per norma, fan els seus vots i no se'ls està permès casar-se, però aquest vuitè fill d'un vuitè fill, en Superudito, va trencar aquesta norma quan es va enamorar i va haver de deixar la Universitat Invisible, on viuen tots els mags. A que no endevineu quants fills va tenir? Doncs sí, 8. Això no estava previst que passés, però el vuitè fill d'en Superudito, en Coin, es converteix en més que un bruixot, un rebruixot (rechicero). En Coin, amb el seu pare encarnat en el seu gaiato, serà el mag més poderós del Disc i es proposarà donar les regnes del món a l'ordre dels mags, que no gaudeixen de massa bona premsa, amb l'ajuda d'una màgia mai vista i massa poderosa. Però la rebruixeria ja va aparèixer en el passat i no va sortir bé. Com s'ho farà el més ximple de tots els mags, en Rincewind, per evitar que la història es repeteixi?

Una nova entrega de la llarga llista de llibres escrits per Terry Pratchett ambientats en el seu món fantàstic imaginari. Es tracta d'una paròdia molt aconseguida dels llibres de fantasia que contempla tots els aspectes possibles d'aquesta mena de literatura, però tot i que el segueixo catalogant amb l'etiqueta d'humor, no vol dir que aquest cop el llibre no amagui una història prou interessant a darrere. La manera de gestionar-la i resoldre-la ja és una altra cosa, partint de la base que el protagonista, en Rincewind, és un anti-heroi total, i que els personatges que l'acompanyen no són millors que ell. Tot plegat, es llegeix bé i és prou hilarant, tot i que perd una mica de força quan totes les cartes estan a la taula i se'n va una mica per les branques.

Quan agafes un Pratchett ja saps què hi trobaràs, bromes constants, comentaris sarcàstics, diàlegs delirants i personificacions dels objectes. Tot plegat es tracta de fer riure, i ho aconsegueix, però és molt poca-solta. En aquest cas però, la història que fa de fil conductor és prou aconseguida i potser és el millor que he llegit d'ell. No serà el meu autor preferit, però llegir-ne un de tant en tant va bé, encara que tinc la sensació que els llibres sempre van de més a menys, comences amb ganes i mica en mica et van avorrint una mica per la manera com estan escrits. Tot i així, suposo que continuaré llegint-lo... d'aquí a una temporada.

Puntuació: @@@

dissabte, 24 de gener de 2015

La reina de diamants

Autors: Sebastià Bennasar, Lluís Llort, Salvador Macip, Marc Moreno
Editorial, any: Llibres del delicte, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 160
Llegit en: Català

Uns assaltadors albano-kosovars. La casa d'un mafiós rus. Una dona espectacular. Un botí dels que fan època. Un empresari de la nit endeutat fins les celles. Prostíbuls, drogues, alcohol, sexe i negocis bruts. Trets, morts i interessos foscos. I tot això, a Lloret de Mar. A vuit mans, aquesta història ambientada en terres catalanes, però amb tints de pel·lícula d'acció americana, ens mostra tot allò que intuïm que existeix però que preferim no saber. Un entramat de màfia i plans maquiavèl·lics de gent que no s'està per orgues, una bona quantitat de milions importa molt més que una vida humana, o les que siguin. I ja se sap que els diamants són els millors amics de les dones, però també dels mafiosos. Acció frenètica i una història amagada molt ben trenada, això és el que es pot trobar en aquest experiment de quatre escriptors emergents de la literatura catalana actual.

Tot i que es tracta d'una única història, cada escriptor ha escrit un capítol separat, cadascun des de la perspectiva d'un dels personatges que hi surten. La trama no perd coherència en cap moment, no queden caps per lligar, però sí que perd ritme. Els dos primers capítols són un espiral d'acció, personatges durs i situacions extremes, amb molta canya. El canvi sobtat en el tercer capítol, on comença a explicar-se la història subjacent, no s'arregla introduint infinitat de paraulotes, es nota massa. Tot i així, el conjunt és completament absorbent i ben construït. Quatre estils d'escriptura diferents que es complementen. Fàcil de llegir i intrigant, et manté ben atrapat fins el final.

Si he de triar, em quedo amb els dos primers capítols. Per sort, la història que sustenta el llibre està molt bé i té més d'un gir inesperat, però el canvi des de la meitat del llibre és massa brusc. Aquesta és la principal critica, i que es donen massa explicacions al final. Però a banda d'això, he de dir que moltes estones m'ha fet gaudir com un camell, m'ho he passat molt bé i es llegeix rapidíssim. El posarem a novel·la negra a falta d'una altra categoria, però és un llibre d'acció i agraeixo que no hi hagi un excés d'exaltació de la pàtria, on no quadra que passin aquestes coses, ni de participació dels inefables mossos literaris. Un llibre molt recomanable si us va la marxa i els personatges sense escrúpols. Els del llibre, no els autors!

Puntuació: @@@@

diumenge, 18 de gener de 2015

Queixalades de barracuda

Autora: Cristina Malagelada
Editorial, any: Bubok, 2014
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

A les festes benèfiques de la fundació James hi assisteix la flor i nata de Nova York, importants empresaris que contribueixen amb els seus diners a ajudar els més desfavorits de la ciutat. Els motius pels quals donen diners s'escapen a l'Aimé, la nova i guapíssima cap de projectes de la fundació. Altruisme? Una manera de blanquejar efectiu? Tant se val, mentre donin. Però entre gent tan poderosa i adinerada sempre hi ha qui juga brut rere una aparença de bons samaritans. Els socis d'una important corporació tenen costums una mica escabrosos i les seves empreses tenen pràctiques poc legals. Tot es complica quan un dels socis deixa una altíssima quantitat de diners a la fundació com a herència, que rebran en el moment que ell mori. Poc després apareix mort: suïcidi. Als seus companys, com és normal, no els farà gens de gràcia perdre aquesta quantitat de diners...

L'autora d'aquest llibre es va posar en contacte amb mi per si el volia llegir i ressenyar, i la veritat és que n'he quedat gratament sorprès. Es tracta d'una bona història amb alguns punts esfereïdors que posen els pèls de punta. L'escriptura és planera i àgil, es llegeix a molta velocitat. Falla una mica l'edició de Bubok, però és còmode poder-lo llegir en paper. Els escenaris de Nova York són coneguts per l'autora i fan més creïble aquesta trama de mala praxis en els negocis i gent despietada. No té ni gota de palla, això també ajuda a la lectura, però m'ha semblat que tot passa massa ràpid, gairebé no hi ha lloc pel misteri. El lector coneix la història, però els 'bons' no haurien de descobrir-la tan fàcilment.

Un dels problemes dels llibres auto-editats és que els falta revisió, i es nota. Un editor que s'hagués interessat per l'obra li hauria pogut retocar els defectes de correcció i formals i treure força suc a una bona història com aquesta. Queda la sensació que si l'original el signés James Patterson o Michael Connelly, i arreplegat per un bon editor, aquest podria ser un èxit de vendes. És diferent de la novel·la negra que es fa per aquí, més ianki, i és una bona opció per passar una bona estona de lectura. Li desitjo sort a la Cristina Malagelada i que no es rendeixi, que el talent el té.

Puntuació: @@@

dimecres, 14 de gener de 2015

El vigilant

Autor: Peter Terrin
Editorial, any: Raig Verd, 2014
Títol original, idioma, any: De Bewaker, neerlandès, 2010
Gènere: Intriga
Traductora: Maria Rosich
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català
Premis: Premi de Literatura de la Unió Europea

Alguna cosa ha passat, encara que ells no sàpiguen què és. Tots els residents han marxat, el luxós edifici resta ara buit. Però els dos vigilants de l'aparcament no pensen abandonar la seva posició, és la seva feina, i el perill pot arribar en qualsevol moment, han d'estar a l'aguait. En Harry hi insisteix, no poden baixar la guàrdia. A més, sap perfectament que només han marxat 39 dels 40 residents, els té comptats. Un encara és dalt, i mentre no arribi el relleu, ells dos no defalliran, l'han de protegir. En Michel hi està d'acord, naturalment. Si fan la feina bé és probable que els ascendeixin a l'elit, s'ho han guanyat a pols. A més, els van dir que arribaria un nou vigilant i no l'envien. Senyal que ells dos són prou per la feina encomanada per l'organització, han vist que no els cal reforç, cosa que els omple d'orgull. Però els dies passen, i les setmanes. A l'aparcament hi ha poques novetats i cap notícia...

Aquesta història ens és narrada amb la veu d'en Michel i s'anirà construint a partir de capítols molt curts que salten en el temps i de vegades en l'espai, en forma de records. Això passa sobretot a la primera part del llibre. A l'aparcament es genera un clima obsessiu i angoixant que no molesta als vigilants, és el seu regne. La descripció té un pes important en el text i la manera d'explicar l'acció és més aviat en retrospectiva. Està clar que està ben escrit, però la lectura és feixuga com l'ambient que es deu respirar a l'aparcament; pensant, carregada. És l'efecte de la narració i de l'escenari, no pas que el que s'explica sigui avorrit o pesat. 

He de dir que m'ha costat una mica precisament per aquesta sensació opressiva, però atrapa per l'espiral paranoic que es pot desenvolupar en una situació així. Moltes preguntes sense resposta, i a la part final un canvi d'escenari que m'ha fet perdre una mica, no estic segur d'haver-lo entès del tot. És una bona lectura, reposada, però inquietant. També té fases, algunes estones no trobava que tingués massa interès, però les ganes de saber què passa te les fan superar. Si al final hi ha respostes o no ja és una altra història.

Puntuació: @@@ 
Lectura recomanada per l'Aniol Rafel de l'editorial Periscopi.

dimarts, 6 de gener de 2015

Segui vora el foc

Autor: Jair Domínguez
Editorial, any: Amsterdam, 2014
Gènere: Terror
Número de pàgines: 320
Llegit en: Català

Què pots esperar de dos germans antisocials, marginats i sense sentiments? Doncs no massa res de bo. En David i la Judit són aquests germans, tan diferents físicament com semblants en la seva anormalitat. Després de perdre els pares en un terrible accident, cap dels dos no queda especialment afectat, però en David descobrirà el món de les gravacions gore i el porno extrem i quedarà fascinat. Des de llavors, on hi hagi un accident mortal, allà seran els dos germans per enregistrar l'agonia dels accidentats. Vídeos snuff, execucions, tortures, com més va, més entregat està el David a aquesta causa i en fa la seva manera de viure. I per damunt de tot: la Cinta, una gravació de pocs minuts que diuen que destrueix la ment d'aquell que la visiona. Naturalment, poder arribar a veure aquesta cinta serà un dels objectius vitals del David. Quan està sobri, és clar.

He catalogat aquest llibre en el gènere de terror perquè una meitat ben bona es dedica a relatar amb tot luxe de detalls accidents a la carretera, execucions i mutilacions de tota mena. Arriba a fer força fàstic. Mica en mica, tot el garbuix de violència pren sentit per construir la història del David i d'altres personatges rellevants. Fa por pensar que hi pugui haver persones com les que narra aquest llibre. Tot i això, si aconsegueixes superar la nàusea (no garanteixo que tothom pugui), el llibre està ben escrit i en un estil força àgil i absorbent. La segona part m'ha semblat una mica inconnexa amb la primera, s'hi descriuen escenaris de més llarga durada que semblen afegits a la història sense tenir massa importància, i per contra algunes trames interessants s'exploten poc. El conjunt es completa amb poemes escrits per en David i algunes reflexions de collita pròpia de l'autor al llarg de tot el text.

De la mateixa manera que el personatge que interpreta l'autor en els mitjans (Crackòvia, La Segona Hora, Frikandó Matiner) genera reaccions entre l'amor i l'odi, el seu llibre et fa sentir de la mateixa manera. He de reconèixer que a mi em fa gràcia en Domínguez, per això vaig anar a buscar el seu llibre, però l'he maleït més de dues i més de tres vegades mentre el llegia. No és per cors sensibles, això està clar. No puc dir que no m'hagi agradat, però tant detall potser no era necessari. Encara que si no fos així, no seria ell, suposo. Recomanable per gamberros, per amants del gore, i per aquells que sàpiguen separar molt bé ficció de realitat, tenint en compte que el que descriu transpira realisme. La resta, ni ho proveu. 

Puntuació: @@@

dissabte, 3 de gener de 2015

Frases 2014

El primer cop que fas una cosa pot ser només una anècdota. Si ho fas un segon cop, pots estar generant un costum. Per tercera vegada, ja pot esdevenir una petita tradició. Com els últims anys, vull compartir un recull de les millors frases que he apuntat a la llibreta, extretes dels 43 llibres (un inacabat) que he llegit al llarg del 2014. No n'he apuntat tantes com altres cops, no sé si per culpa dels llibres o de mi mateix, però també n'hi ha algunes de bones. Aquí les teniu, com sempre, en la llengua que les vaig llegir, llibre i autor/a:

  • Un crio no se queja tanto de las palizas que le han dado como de los abrazos que no ha recibido. (Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • Todos los reies, por definición, son unos tarados o acaban siendolo. (Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • El ser humano es tan cobarde que lo habitual es que no esté dispuesto a arriesgar su vida ni para salvarla. (Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • Estar enamorat és superar-se a un mateix. (El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde)
  • La tragèdia de la vellesa no és pas ser vell, sinó no ser jove. (El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde)
  • True humor begins when a man ceases to take himself seriously. (Steppenwolf, Hermann Hesse)
  • L'instint només és una paraula bonica per referir-se a l'experiència. (Científics lletraferits, Daniel Closa)
  • La història de la humanitat és un compendi de mitges veritats narrades pels vencedors. (La peixera, Maiol de Gràcia)
  • Qui gosa oferir la veritat acostuma a  endur-se la pitjor part. (Simulacions de vida, Enric Herce)
  • Encara que tècnicament siguem capaços de fer una cosa, això no vol dir necessàriament que l'hàgim de fer. (Jugar a ser déus, Macip i Willmott)
  • It doesn't matter who you are or what you look like so long as somebody loves you. (The witches, Roald Dahl)
  • Quan ens deixem arrossegar per coses més grans o més poderoses que el nostre jo, com per exemple la història, Déu o la inconsciència, perdem amb gran facilitat la coherència del que tenim al davant. (a Underground, Haruki Murakami, però frase de Russel Banks)
  • Els humans sobreviuen perquè els microbis ens deixen. (Els límits de la vida, Bueno, Macip, Martorell)
  • Un llibre és un artefacte dissenyat per fer esclatar la imaginació. (Una lectora poc corrent, Alan Bennett)

I amb això tanquem el 2014 lector. El 2015 ja està en marxa, en breu vindran noves ressenyes, més llibres i més frases. Bon any a tots i totes i que les lectures ens acompanyin!