diumenge, 20 de desembre de 2015

The end of Eternity

Autor: Isaac Asimov
Editorial, any: Tom Doherty Associates, original del 1955
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 253
Llegit en: Anglès

Tota història està ambientada en un temps concret, o passa en diferents períodes. Aquesta no. L'acció d'aquest llibre no passa en un 'quan' com els que coneixem. Passa a l'Eternitat, una franja atemporal on treballen els eterns. Existeix tota una jerarquia d'eterns i s'encarreguen de controlar la realitat de la gent que viu en el 'temps', que ells compten per segles, i no per anys. Quan hi ha alguna cosa que no funciona, fan estudis, calculen realitats alternatives, i apliquen els canvis necessaris per generar una realitat en la que tot vagi com una seda. El nostre protagonista és l'Andrew Harlan, un reputat 'tècnic' que gaudeix de tracte preferencial per part del 'computador' en cap. Però les coses es començaran a torçar quan apareix a Eternitat una dona que farà perdre el cap a en Harlan. Els eterns no poden emparellar-se, i menys encara amb els 'temporals'. La Noÿs portarà problemes, fins i tot més enllà del que es poden imaginar.

En quin moment se'm va acudir llegir aquest llibre en anglès...? Em va semblar una bona pensada, però la veritat és que m'ha costat molt de llegir, he anat lent i m'he entrebancat contínuament. No és pas que sigui especialment difícil, però la ciència ficció ja pot costar per ella sola, en anglès era potser una mica massa. La història que presenta és molt interessant i ben pensada, el tema central són els viatges en el temps, i com li agradava fer a l'autor, tot basat en la seriositat i de la ciència. S'inventa una súper estructura per explicar com es fan els viatges en el temps, com es van crear, i moltes coses més. No hi falta tampoc la filosofia associada a tot plegat, i en aquest cas no és poca. Canviar la realitat a base de viatges en el temps no és cosa menor. Costa força situar-se al principi, però en general m'ha semblat una mica embolicat, i alguns salts en la trama m'han fet perdre una mica, però probablement l'idioma hi té molta culpa. En català no seria gaire més fàcil, però no m'hagués perdut.

Tinc la voluntat de llegir de tant en tant en anglès, però em sap greu haver fet aquesta tria perquè penso que aquest llibre m'hauria agradat més si l'hagués llegit de manera més fluïda. És un molt bon llibre de ciència ficció, amb molta reflexió, amb una història que sustenta la trama, amb acció i un bon final. Se m'ha fet pesat en algunes fases i he trigat tant a llegir-lo que ja em pujava la mosca al nas, i per això no el valoro més, però no em resta ganes de llegir Asimov, que de la poca SciFi que consumeixo, és probablement l'autor que més m'agrada.

Puntuació: @@@

dimecres, 25 de novembre de 2015

Un viatge inesperat

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2015
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 182
Llegit en: Català

Quin refredat que porta l'Arman a sobre! Potser és per això que té somnis tan estranys. Però el que, més que un somni, és més aviat un malson, és la visita que en Vladimir Zhirkov, Ministre de Recerca, Noves Tecnologies, Esports d'Equip i Narrativa de Ciència-ficció fa als seus pares de matinada. I és que els seus pares són els científics més reputats de tot Virolainek! En Vladimir té algun compte pendent amb ells, per això els té mania, i ara amenaça amb fer-los fora si no acaben aviat els seus darrers experiments. En Zoran i la Dasha tenen problemes, per això l'Arman decideix ajudar-los com pugui, i comptarà amb el seu inseparable Timurtz, el seu lèmur de companyia (qui no en té un?). Nen de 9 anys, lèmur, laboratori d'alta tecnologia... la cosa no pota acabar bé de cap manera. L'Arman acabarà en una illa remota i amb un poder ben estrany...

Per parlar d'aquest llibre has de mirar-lo amb ulls d'infant. La darrera bogeria de Llort i Macip està destinada a un públic d'entre 9 i 12 anys, i va dedicat als escriptors de la nostra terra que els van fer gaudir de valent quan eren petits. Molts d'ells també em feien gaudir a mi, i amb aquest llibre he recuperat aquelles bones sensacions de les lectures primerenques, tan absorbents i sorprenents. L'Arman viu tota mena d'aventures fantàstiques amb el seu poder, i mentrestant els seus pares tenen problemes per trobar-lo, i per defensar-se dels dolents de la pel·lícula, que són malvats, és clar. I no pot faltar el contrapunt d'en Tim, la bestiola simpàtica que ajuda i també ho embolica tot. Vist amb ulls d'adult, la polarització dels personatges, les situacions que es resolen de manera miraculosa i una certa tendència a la pedagogia pel que fa als animals que apareixen es noten molt. Però amb els ulls d'un infant és un còctel explosiu ple de diversió i emocions.

He de dir que m'he divertit llegint el llibre, si pogués tornar a tenir 10 anys segur que m'agradaria encara més. M'ha arrencat algunes rialles, sobretot al principi, i és que els autors són força gamberros. Ah, molt fan de les expressions d'en Zoran, el pare de l'Arman, totes amb referències científiques, de les coses que m'han agradat més. És un llibre 100% regalable a canalla d'aquesta edat, penso que passaran una molt bona estona llegint-lo. També divertirà als grans si fan una regressió a la infància per unes hores o dies, cosa que recomano  fer de tant en tant. Llegiré el segon de la sèrie, perquè és una sèrie, i els que vinguin, però deixant passar una mica de temps per tornar a la visió adulta mentrestant.

Puntuació: @@@

dijous, 12 de novembre de 2015

El segrest de les balenes

Autor: Joan Voltas 
Editorial, any: Columna Jove, 2001
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català
Premis: Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil 2001

El Marcel és un jove de família bona, molt reservat i estudiós. La seva gran passió són les balenes, fins que en descobreix una altra: la màquina del milió. Els seus pares no volen que s'hi acosti, i molt menys que vagi a bars, però ell hi dedica una estoneta cada dia després de sortir de l'escola. El que no s'espera és que uns segrestadors l'han triat per emportar-se'l i demanar un rescat, saben que el seu pare té diners i que no li costarà pagar-los. El poca-pena d'en Felip, que acaba de sortir de la presó, serà qui muntarà el pla, que inclourà el seu germà Toni, que és una mica lent de reflexos, i una parella de venedors ambulants que vol sortir de la misèria. Els segrestadors ho tenen molt ben pensat, però hauran d'anar amb compte perquè en Marcel és molt espavilat. Què se'ls pot estar escapant?

M'agrada llegir llibres juvenils de tant en tant, i aquest corria per casa des de fa una temporada. El veritable protagonista d'aquesta història no és en Marcel, sinó els segrestadors. Sobre ells i el seu pla es parla la major part del temps. Es tracta d'una trama una mica inversemblant, però que no s'embolica i es llegeix fàcilment. Arrossega unes quantes lliçons moralistes, com ja passa en aquest tipus de llibres, encara que també amaga uns quants vestigis de costums masclistes, ara potser no serien gaire ben vistos. És un llibre curt i passa bé, els dolents no són tan dolents, ni els bons tan bons o perfectes, això està bé.

Quan es llegeix un llibre destinat a públic adolescent s'ha d'intentar valorar-lo des d'una perspectiva no adulta. En aquest sentit, el llibre està bé i enganxa, i toca alguns temes que segur que són de l'interès de la jovenalla. També ens parla d'una gent que emprenen una acció, un segrest, a la desesperada, per escapar d'una vida miserable, i això ja és donar una mica més de profunditat a la història. En conjunt, un llibre que el públic més jove devorarà sense problemes i amb ganes. I l'adult també, però la idea principal queda molt simplificada per no complicar-se la vida ni la lectura.

Puntuació: @@@

dimecres, 4 de novembre de 2015

Escolta la cançó del vent / Pinball 1973

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2015
Títol original, idioma, any: Kaze no uta o kike / 1973 Nen no pinboru, japonès, 1979 i 1980
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 283
Llegit en: Català

Quan vaig començar aquesta nova entrega de Murakami, vaig pensar de fer dues ressenyes separades, ja que inclou les seves dues primeres novel·les curtes, fins ara no traduïdes per voluntat de l'autor, però no són ben bé independents. Les dues comparteixen protagonistes, però no trama ni escenari. Bé, un dels escenaris, el bar d'en Jay, sí que surt a les dues, i en Jay també. A 'Escolta la cançó del vent' el nostre protagonista, com sempre home, jove i solitari, passa l'estiu a la seva ciutat natal en companyia d'un peculiar subjecte a qui tothom anomena Rata. També coneix una noia que només té quatre dits en una mà i en busca una altra a qui ha de tornar un disc. I a 'Pinball 1973' el nostre jove estudiant ha tornat a Tòquio tot i que ha deixat els estudis, comparteix casa amb dues bessones sense nom que no sap d'on han sortit i és soci d'una empresa de traduccions. Mentrestant, en Rata segueix veient passar la vida al bar d'en Jay, però somia en marxar. Tot plegat, molt normal, com en Murakami ens té acostumats!

Es podria dir que aquestes dues obres primerenques són l'embrió de tot el que vindrà després. Li endevines totes les virtuts, i també els seus tics, però encara li falta una mica de cocció. Com que el protagonista no té nom, sembla que l'autor ens està explicant la seva pròpia història de manera molt versemblant, ens fa oblidar que, en realitat, la trama no té cap mena de lògica per ser real, però no obstant ens la creiem. Personatges estrafolaris, situacions, diàlegs, o simples respostes absurdes o surrealistes que els personatges encaixen amb tota normalitat. Insinuacions de sexe, no pas tan explícit com el trobarem a novel·les posteriors, i també indicis de fantasia i successos inexplicables. Com si l'autor hagués posat les cartes sobre la taula a veure si agradaven, i en veure que sí, les hagués jugat amb mestria posteriorment.

Tot té un principi, i Murakami va començar així. No és una sensació nova amb ell, però sí que de vegades sembla que va marejant la perdiu durant un bon nombre de pàgines, fins que es centra i comença la història de veritat, com si comencés a escriure sense cap idea concreta, i tot de sobte li vingués al cap, i llavors continua des d'allà sense esborrar el què ja ha escrit. Per què fer-ho? En aquestes primeres obres m'ha donat aquesta impressió. Un cop centrat, no són les seves millors històries, però estan prou bé i són distretes, amb alguns moments àlgids 100% Murakami. El llibre compta amb un pròleg del mateix autor en el que explica què el va portar a escriure i com ho va fer. M'ha resultat prou interessant, francament. El conjunt te'l mires amb estima, però està clar que no arriba a la genialitat que va assolir l'escriptor en algunes de les seves obres posteriors, que ja en són unes quantes.

Puntuació: @@@

 

dilluns, 19 d’octubre de 2015

L'ànima de l'assassí

Autor: Toni Arencón
Editorial, any: Cossetània, 2015
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 195
Llegit en: Català
Premis: XXXII premi de narrativa Ribera d'Ebre

L'assassinat de la filla d'un diputat suposa un greu problema per la policia barcelonina. Ens situem a mitjans del segle XIX i no es disposa de les tècniques modernes, com s'ho farà el comissari Claramunt per descobrir el culpable d'un crim tan atroç? Hi ha un testimoni, sembla que fins i tot hi ha un sospitós, però per aclarir-ho caldrà la participació de l'eminent frenòleg Mariano Cubí, que amb els seus coneixements sobre la forma del crani i les proporcions dels individus, és capaç de determinar, per exemple, si un sospitós té tendències homicides. Però no tothom combrega amb la pràctica de la frenologia, molts no la consideren ni tan sols una ciència. En Cubí demostrarà que no només les seves mesures, sinó també les seves dots deductives poden ser molt útil en la resolució de misteris. I potser el cas no està tan clar com semblava.

El plantejament d'aquesta obra és molt interessant, per no dir que el títol ja promet. El problema és que en llegir-lo no hi trobes el que esperaries trobar, o almenys el que jo esperava. El temps dedicat al crim i a la investigació, que és molt minsa, és menys de la meitat del llibre. L'altra meitat ens parla de la vida i miracles de la figura de Marià Cubí, que fins ara per mi era només un carrer de Barcelona, i de la pseudo-ciència de la frenologia. Durant capítols sencers el llibre és més aviat la biografia d'aquest personatge, que no pas una novel·la. El llenguatge que es fa servir és rebuscat i difícil. Correcte en els diàlegs, ja que estan escrits recreant el català de l'època, però no tant en el text, que es fa difícil de llegir i és espès. Si ens fixem com a trama l'assassinat i la seva resolució, la quantitat de palla del llibre és excessiva.

Aquest és el típic cas que l'expectativa et fa avorrir un llibre. M'esperava trobar molta part d'investigació basada en la frenologia, però és una reivindicació de la figura de Cubí. Hi ha un excés de referències creuades de l'època i l'aparició d'altres personatges reals com Jaume Balmes, contrari a la frenologia, moltes falques per introduir informació com si de la viquipèdia es tractés. El cas és que pot resultar interessant a qui vulgui aprendre sobre aquestes figures històriques i una ciència actualment desfasada, però jo que m'esperava una història de crims i misteris, m'ha avorrit molt. M'ha costat força acabar-lo, ho he de reconèixer. I em sap greu perquè l'autor em va demanar la ressenya, però he de dir que a mi no m'ha convençut. Té alguns punts i un final prou bo, però el conjunt desgasta massa com per poder-ne gaudir del tot.

Puntuació: @

dijous, 8 d’octubre de 2015

A l'oest de Roma

Autor: John Fante
Editorial, any: Edicions de 1984, 2014
Títol original, idioma, any: West of Rome, anglès, 1985
Gènere: Narrativa
Traductor: Martí Sales
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

Una parella amb quatre fills joves, en una casa de luxe, en la que l'home és escriptor i guionista, podria semblar una situació idíl·lica i representativa del somni americà. Però no, estem davant d'una família mal avinguda en la que tot i l'amor que es professen els pares, amor tenyit de costum, existeixen fortes tibantors amb els fills, que per un motiu o altre estan tots a punt de marxar del niu. L'aparició d'un gos que no se sap d'on ha sortit, unida a la passió per aquestes bèsties del nostre protagonista, el pare, precipitarà les ruptures i les desavinences, però també desfermarà els records, els sentiments i les frustracions de l'escriptor, actualment a l'atur. Aquesta és la història principal, que es diu 'El meu gos Idiota', de 'A l'oest de Roma', però el llibre inclou també un relat més curt anomenat 'L'orgia' que ens explica un noiet de 10 anys que comença a entendre el món, guiat pel seu pare el constructor i el seu amic ateu.

La diferència de llargada entre els dos textos fa que puguem considerar el primer una novel·la, i l'altre un relat. L'ambientació és semblant en els dos, per bé que la temàtica és molt distant, i la classe social que descriu molt diferent. Això sí, els dos inclouen referències a Itàlia i als gossos, posant de manifest els orígens i les passions de l'autor. L'estil és força descriptiu, però el que descriu són les situacions i sensacions dels protagonistes, ens permet endinsar-nos en el seu sentir i manera de viure les coses, de manera que el que importa és allò que passa més enllà dels fets. Perquè, realment, no és un llibre amb gaire moviment, només són retrats de pura vida d'unes èpoques concretes, retrats que juraries que són autobiogràfics en gran part, per la manera tan versemblant d'explicar-los.

No podria dir que és una lectura fresca, ni ràpida, i com que actualment no disposo de tant temps per llegir, potser això passa factura a les obres més elaborades com aquesta, que a estones se m'ha fet carregosa perquè sembla que no hi passi res. Un cop acabada, però, i amb un altre llibre començat, vas pensant en tot allò que et passa per alt, tot allò que l'obra aporta entre línies, i queda sensació d'haver fet una bona lectura. He sentit a parlar molt bé de Fante, però crec que cal llegir-lo amb la calma que a mi de vegades em falta. Content de l'oportunitat de llegir-lo, i no descarto tornar-hi, però ara potser el cos em demana obres d'una altra mena.

Puntuació: @@@  

dissabte, 26 de setembre de 2015

Principi d'incertesa

Autor: Martí Sales
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Gènere: Biografia
Número de pàgines: 174
Llegit en: Català

És difícil parlar d'un llibre quan no l'has entès, ni el que explica, ni com ho explica, ni massa bé per què. En aquest 'Principi d'incertesa' l'autor ens explica episodis tèrbols de la seva vida, de manera aparentment inconnexa i no mancada de metàfores. L'escriptura, les relacions, les addiccions, tot es barreja i tot es confon. Difícil trobar-se i empatitzar amb la lectura si la teva realitat és molt diferent a la que t'expliquen, i no parlem de mons inventats o inversemblants. La incertesa sí que és compartida, però ens serà difícil penetrar al món interior de Sales. Es tracta senzillament d'uns escenaris i unes vivències que se'ns escapen i es fan esquives. Per això aquest cop no puc dir que he gaudit de la lectura, ni puc fer una ressenya amb l'estructura habitual: no sabria què dir-ne.

En puc destacar un bon domini del llenguatge en diferents registres, i alguns fragments interessants pels temes que s'hi tracten, però ja comença amb un exemple pràctic de la teoria del caos en el que et perds i és molt difícil retrobar-te. No ha aconseguit atrapar-me en cap moment perquè no m'hi he sentit identificat, i reconec que m'he saltat algunes pàgines perquè no aconseguia entendre en absolut què estava passant. En definitiva, un llibre que passa de llarg sense deixar-me empremta, que potser té moltes virtuts que jo no he sabut veure, però no és per mi, no m'arriba ni em diu res.

Puntuació: @

dimecres, 16 de setembre de 2015

Los archivos de Salem

Autor: Robin Cook
Editorial, any: Plaza & Janés, 1998
Títol original, idioma, any: Acceptable Risk, anglès, 1994
Gènere: Terror
Traductora: Eduardo G. Murillo
Número de pàgines: 469
Llegit en: Espanyol

La Kim no es pot dir que sigui una fera en les relacions socials, i ara a sobre ha partit peres amb en Kinnard, torna a estar sola. Ha heretat una antiga propietat a Salem, allà on va haver-hi la famosa cacera de bruixes al segle XVII. Dóna la casualitat que una avantpassada de la Kim, l'Elizabeth Stewart, va ser una de les dones acusades de bruixeria, i amb l'herència la nostra protagonista començarà a interessar-se pel seu passat. Tot es precipitarà quan el seu cosí Stanton, de manera interessada, li presenta l'Edward Armstrong, un eminent científic amb qui de seguida congeniarà. I més encara quan l'Edward descobreix a l'antiga finca dels Stewart un fong que produeix substàncies amb propietats al·lucinògenes, que podria ser el causant de les acusacions per bruixeria de fa tres segles. Pot ser el negoci del segle si es demostren les propietats de la troballa, però ves que l'Edward i el seu equip no vulguin córrer massa amb la investigació...

Per si algú no ho sap, aquest és l'autor del qual he llegit més llibres a la vida. Quan era jovenet me'ls empassava tots, a casa en tenim un munt. Si m'agraden aquests llibres és per la temàtica, que gairebé sempre és científica, i acaba derivant cap a tocs terrorífics (la ciència fa por, ja se sap!), o cap a conspiracions o males pràctiques mèdiques. Però si bé gaudeixo amb els temes, la qualitat literària d'aquest autor deixa molt a desitjar. Potser tampoc hi ajuda la traducció, que ara ja ha quedat una mica antiquada, però aquells diàlegs totalment encarcarats i artificials, i aquells personatges que no saben existir si no tenen un alt nivell adquisitiu posen una mica dels nervis. Aquest volum concret, explica una història ben lligada i que atrapa, però està igualment plagada dels defectes recurrents de l'autor.

He de dir que aquest es pot comptar entre els llibres bons de l'autor, penso que també és dels més coneguts, i això ja diu molt. He passat una bona estona llegint-lo i val a dir que atrapa, però el llegeixo més aviat per nostàlgia que per ganes, no em fa vibrar tant com abans. A més, sé que els llibres més nous fluixegen encara més, però no em farà mal seguir llegint-ne algun de tant en tant. Per amants dels thrillers de temàtica mèdica, és recomanable, perquè el contingut us importarà més que el continent, segur que el trobareu una bona aposta. Però no espereu una bona ploma, aquest no és l'autor, i ara ho puc dir amb més propietat perquè n'he llegit molts altres. Robin Cook sempre tindrà un raconet al meu cor. Un raconet a la història de la literatura... ja veurem.

Puntuació: @@@

diumenge, 23 d’agost de 2015

El parèntesi més llarg

Autora: Tina Vallès
Editorial, any: Proa, 2013
Gènere: Relats
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català
Premis: Mercè Rodoreda 2012

Els 17 relats que componen aquest recull parteixen de la quotidianitat i de situacions puntuals en les que qualsevol de nosaltres es pot trobar. Estirar-los amb ironia, humor i amb molta imaginació és la tasca que fa la Tina Vallès, coneguda per aquests verals per ser una blogaire d'aquelles prehistòriques, ara ja dedicada a la seva faceta d'escriptora, pel que en sé. Així doncs sabrem què passa pel cap d'una embarassada que va cap a parir en un taxi, les pel·lícules que es munta un home que detecta un canvi en els hàbits de la seva dona, com surt del mal pas tota una senyora octogenària que es deixa les claus dintre casa, o l'estratègia per aconseguir un producte important que t'has deixat de comprar quan tens una llarga cua de clients darrere a la caixa del súper. No tot és humor, també hi ha reflexió i profunditat, però compta molt la manera d'explicar-ho. L'autora ha trobat la seva.

Tots els contes del recull tenen una llargada similar, són curtets i es llegeixen de manera àgil. És literatura basada en l'experiència i en l'observació, afegint-hi bones dosis d'imaginació. I allà on no cal imaginació, sí que cal explicar-les amb gràcia, i com deia, la Tina Vallès té un estil propi, fa servir molta figura literària i algunes repeticions que donen èmfasi al relat. No és una escriptura simple, com no ho són els personatges retratats en cadascun dels relats, però fan molt bo de llegir. Els personatges són importants, generalment hi ha un protagonista clar, i la resta són secundaris. La persona narrativa varia, però sempre hi ha un personatge central.

No sabia què em trobaria en llegir aquest llibre però he quedat gratament sorprès. Els relats m'han agradat i la manera d'escriure també. No s'ha d'esperar grans històries, ni fantasia ni res d'això, però de vegades la vida ja és prou enrevessada ella sola com per inventar-se massa cosa, no cal anar massa lluny per viure situacions que freguin el surrealisme. Predominen els personatges una mica neuròtics i algun que altre desequilibrat, però donen molt de joc i faciliten els tocs d'humor. Una lectura agradable i fàcilment recomanable. Ideal per llegir a estones, i que siguin estones ben aprofitades.

Puntuació: @@@

dilluns, 17 d’agost de 2015

Si quan et donen per mort un dia tornes

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: RBA-La magrana, 2012
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 217
Llegit en: Català

Ja fa 14 anys que l'Agustí va desaparèixer. Els pares i els germans han fet de tot, no han parat de buscar-lo, han sortit a la tele, han contractat un detectiu privat... però res, l'Agustí s'ha fos. I tot de sobte, un dia qualsevol, truquen a la porta i la Maria Antònia s'endú un bon ensurt. És el seu fill, i ja no és un nen de 18 anys com quan va marxar, és tot un home. Com és natural, la tornada del fill desaparegut revoluciona tota la família, molts retrets, moltes preguntes. Per què no ha trucat ni un sol cop? Però ni tan sols ara l'Agustí sembla disposat a explicar res, els va donant informació amb compta-gotes. Però per què segueix amagant-se si ja és a casa? Sembla que no ha tingut una vida fàcil aquest 14 anys lluny de la seva família, però tant com per ni tan sols parlar-ne? No ho entenen, però nosaltres que sabrem la veritat, estarem segurs que més els val no saber-ho.

La història de l'Agustí se'ns anirà explicant a poc a poc en diferents capítols que fan constants salts en el temps, movent-se entre l'actualitat amb la seva família retrobada, i diferents punts en el passat que ens ajudaran a entendre què ha passat. Tot i l'explicació desordenada, la trama se segueix perfectament i està molt ben lligada perquè no sapiguem res abans no toca. L'escriptura sòlida de Llort es mostra construint un relat perfectament explicat i versemblant, molt documentat i creïble, tot i mostrar gran diversitat d'escenaris i situacions poc comunes. El qualifico d'intriga perquè hi ha una història tèrbola darrere, però no em sembla només per passar l'estona, és un llibre d'indubtable qualitat literària.

Aquest autor em segueix convencent a cada llibre que li llegeixo, m'atreviria a dir que per mi és un dels millors escriptors catalans de l'actualitat. Si una cosa se li pot criticar a aquest 'Si quan et donen...' és que triga força a explicar les parts més fortes de la història de l'Agustí, fins el punt que arribes a pensar 'no m'ho explicarà, i m'emprenyaré'. Però no, i tant si ho explica, però força concentrat a la darrera part, i déu n'hi do. El principi potser es llegeix més lentament, però atrapa, tant per argument com per estil, però quan comença el marro ja no pots parar. En definitiva, un molt bon llibre, que no és de novel·la negra, però amb una intriga disfressada de quotidianitat que se't fica dins i estàs perdut. Llort em té més que guanyat.

Puntuació: @@@@

dilluns, 3 d’agost de 2015

Locus

Autor: Antoni Gual
Editorial, any: La Campana, 2015
Gènere: Biografia
Número de pàgines: 402
Llegit en: Català

Locus és un llibre estrany. Te l'agafes com una història, però de seguides veus que estàs llegint la vida d'Antoni Gual, l'autor, que relata les seves vivències tal i com les recorda, per inversemblants que semblin. De ser un infant una mica neuròtic i hipocondríac, a un jove interessat en la política, a treballador de la fàbrica familiar i fins el servei militar, en aquelles èpoques en que encara vivia el dictador, o feia poc que havia mort (tot i que alguns semblava que no ho sabien). Un relat a estones una mica desordenat i escrit amb certa melangia d'uns temps d'aquells per recordar amb una barreja d'amor i odi, amb una excepció: els llibres. A aquests només se'ls pot estimar. No hi falta la ironia i demostra que la vida real també pot estar tintada de tocs surrealistes. I tampoc no hi falta la reflexió, perquè si una cosa era el jove Gual, era caparrut i racional. Tot el que no demostrava de cara enfora, ho portava dins. I és que ja se sap que la processó...

Tot i les elogioses paraules que se li dediquen a la contraportada, aquest és un llibre que podríem haver escrit qualsevol de nosaltres, unes memòries novel·lades qualssevol, si tinguéssim gràcia per escriure. Bé, gràcia tampoc, perquè se'ns diu que fa riure molt, i encara és hora que m'arrenqui un somriure. No diré que està mal escrit, perquè aquest és el mèrit que se li pot atribuir, l'escriptura és planera i agradable, però el que explica és força avorrit, especialment el primer quart del llibre, quan presenta la seva família i entorn amb tots els detalls possibles. Si aconsegueixes superar aquesta fase (a casa només 1 de 2 ho hem fet), comença a explicar anècdotes i és una mica més distret. És un llibre amb molta reflexió i que descriu com es vivia en aquests anys al voltant de la mort de Franco. Interessant a mitges, sí el context, no algunes vivències personals de l'autor. A destacar que no para de dir que és un nen problemàtic neuròtic i que no hi toca gaire, però res en el seu comportament ho fa notar, és intel·ligent, introvertit i reflexiu, però no el que diu ser.

Tal com l'he descrit, és fàcil captar que m'ha costat acabar-lo, tot i que les 400 pàgines enganyen perquè la lletra és gran i amb molt espai. M'ha avorrit en diverses fases, i en el millor dels casos m'ha distret i m'ha resultat agradable la lectura. La fase de la mili, per exemple, no és de les pitjors, però quan portes ja una pila de pàgines llegint batalletes penses 'ara m'ha de venir amb les "històries de la puta mili"? Quina mandra'. Es pot considerar un llibre revelador, que explica coses que a molts de la seva generació se'ls faran properes, però en definitiva, un autor que no coneixes t'explica la seva vida, una vida sense res especial, perquè tots en tenim una i hem viscut els nostres propis episodis estrafolaris i les nostres neures. Distret a estones, agradable en la lectura, però és l'únic que en puc dir de bo. Si he de ser sincer, no el recomanaria.

Puntuació: @@

dimecres, 22 de juliol de 2015

Quina gran persona!

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Edicions Brosquil, 2007
Gènere: Relats
Número de pàgines: 143
Llegit en: Català
Premis: Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2006

El recull de relats 'Quina gran persona!' és pràcticament una peça de museu. És l'obra en solitari més antiga de Salvador Macip i actualment és difícil de trobar. En ella trobarem relats de diferents llargades, tots ells protagonitzats per herois quotidians i savis maldestres, com explica el subtítol del llibre. Vides exemplars, fets difícil d'explicar però que s'entomen amb normalitat, i sempre, sempre amb un puntet còmic que et fa llegir amb un somriure als llavis. No hi falten tampoc els tocs científics i de ciència ficció i fantasia, és clar! Així coneixerem la vida d'una dona que gràcies a la cirurgia s'ha convertit en una autèntica obra d'art, la d'un científic que ha descobert com viatjar a velocitats superiors a la de la llum, la d'un home enamorat de la dona d'una foto idíl·lica, o fins i tot la veritable història del monstre de Fanconstein. Ben variat i barrejat. Però què en sabem d'en Miquel Garriga? 

Els relats que componen aquest llibre fan pensar inevitablement en Pere Calders, no sé com he aguantat el primer paràgraf sense dir-ho! I ho dic com a elogi, la veritat és que estan molt aconseguits, aparentment narren escenes quotidianes amb situacions d'allò més normals, però sol haver-hi alguns fets inesperats que no sorprenen massa els protagonistes (i sí al lector!). La naturalitat de la narració de fets extraordinaris contribueix enormement a la hilaritat. I són històries que comencen i es tanquen, no queda massa res obert, això m'agrada. Cada conte llarg està precedit per un microrelat, de vegades una miqueta més llarg, que gira al voltant de la vida d'en Miquel Garriga, un personatge (o personatges!) que anirem coneixent en la sèrie de relatets 'Temps curtets'. Una distribució original que personalment no he trobat en altres reculls. Sobre l'escriptura, trobem un Macip primerenc, desinhibit i força gamberro.

Si els llibres d'en Salvador es llegeixen ràpid, aquest encara més, perquè és curtet i conté relats que passen molt i molt bé. No te n'adones i ja s'ha acabat. Els contes són molt inspirats, variats i originals, potser no contenen aquella escriptura treballada perquè no hi hagi ni una coma fora de lloc, però fan molt bo de llegir i, igual que Calders, et fan sentir murri quan els acabes. Murri l'escriptor que és capaç d'aconseguir-te aquest efecte. És probable que el llibre pugui agradar als fans de Calders, o que fins i tot els més puristes el puguin considerar una imitació barata, però per mi passa amb nota. Sóc conscient que el que explica aquest autor i com ho explica, encaixa sorprenentment en els meus gustos, per això em costa fer-ne una recomanació global, però personalment només puc dir que he passat una molt bona estona llegint-lo.

Puntuació: @@@@

dijous, 16 de juliol de 2015

Aigua bruta

Autor: Pau Vidal
Editorial, any: Empúries, 2007
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català
Premis: Literatura Científica 2006

Què hi fa un lingüista, perquè dir filòleg espanta a la gent, fent de detectiu? En Miquel Camiller és un apassionat de la llengua i la seva aspiració és actualitzar el diccionari etimològic Coromines. Per això s'ha aficionat a visitar els poblets i mirar d'apuntar tants dialectalismes com li sigui possible. Però al poblet on fa cap amb la seva motassa, Farnera, hi passa alguna cosa estranya, la mort d'un veí en circumstàncies estranyes el posa en alerta, sobretot després de rebre un anònim que l'adverteix que la resposta és a l'aigua. Així comença una investigació de pa sucat amb oli, deixant de banda algunes responsabilitats, però que el bo d'en Miquel no realitzarà sol, tindrà la inestimable ajuda de la seva padrina centenària i la seva nova becària Juli. L'aigua que consumeix la gent de Farnera està bruta, però no és l'única cosa bruta que hi ha rere aquest misteri. 

Aquesta novel·la, que ja té uns quants anys, em va atreure per haver guanyat un premi de literatura científica. És cert que l'argument gira al voltant de temes científics, però també conté una gran càrrega lingüística. Tant és així, que a estones sembla un tractat de filologia, i explica moltes coses que són completament innecessàries, però que defineixen el protagonista: un boig de les lletres. El protagonista, per cert, és el típic antiheroi, tot li ve a sobre sense saber com, però anirà traient l'entrellat de la història. Està escrit en primera persona, des d'aquest antiheroi, i la narració és força còmica, tot i explicar uns esdeveniments que tenen molt poc de divertits. Moltes gracietes, algunes sobre la ineptitud social del prota, i d'altres lingüístiques. Còmic no sempre vol dir divertit, però sí força distret, en aquest cas.

La història que sustenta aquest llibre està força ben pensada, però li he trobat diversos defectes. Per exemple, el final és molt precipitat i hi apareixen personatges que no han tingut cap paper abans, tot es resol del no res, i només alguna coseta sí que tanca el cercle. Es deixa llegir, és entretingut i el personatge principal fa gràcia de vegades, però li falta una mica perquè el consideri un bon llibre. Se m'ha fet feixuc a estones, hi ha massa palla de temes lingüístics que no venen al cas (cosa que no vol dir que no siguin interessants, però no venen al cas), i en canvi la trama, que és bona, queda coixa. Tot i no ser massa llarg, sí que se me n'ha fet una mica. 

Puntuació: @@

dimecres, 8 de juliol de 2015

Mort al Nil

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Columna-Proa, 1996
Títol original, idioma, any: Death on the Nile, anglès, 1937
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Gonçal Oliveros
Número de pàgines: 300
Llegit en: Català

La Linnet Ridgeway ha esdevingut una de les joves més riques d'Anglaterra, i no se n'està de demostrar-ho. La seva millor amiga, la Jacqueline De Bellefort, que generalment ha tingut mala sort a la vida, recorre a ella per demanar-li ajuda. Ha conegut un home fabulós, en Simon, i s'hi vol casar, però ell s'ha quedat sense feina i no poden. Li demana a la seva adinerada amiga que contracti el seu futur espòs per facilitar les coses. La Linnet accedeix, però quan coneix en Simon Doyle s'interessa per ell en un pla que no és el laboral. Serà la Linnet qui s'acabarà casant amb en Simon, i en el seu viatge de noces, a Egipte, és on comença de veritat aquesta història negra i criminal. En un creuer pel Nil coincideixen un conjunt de personatges, inclosa la Jacqueline, que es coneixen d'una manera o altra. Això fa olor de mort, oi? No falla! El que ningú ha previst és que entre els passatgers també es compta un belga una mica arrogant: el bo d'Hercule Poirot.

A les obres d'Agatha Christie és molt important la situació dels escenaris i la descripció dels personatges. La famosa 'Mort al Nil' segueix el patró que ja li he vist en altres llibres, presenta els personatges i ens deixa entreveure les possibles relacions entre ells, gent d'alta societat en al seva majoria. Hi haurà un mort, això és segur, i caldrà que el detectiu de guàrdia, en aquest cas Poirot, dedueixi qui és l'assassí basant-se en les pistes i en les converses i actes dels sospitosos. En aquest cas, es val molt també de la cronologia dels fets, com és habitual. En aquest llibre la part introductòria, és a dir, fins que apareix el cadàver, és una mica llarga i a estones innecessària, però tractant-se de Christie, ens obliga a fixar-nos en els detalls. No saps mai per on te la colarà, així que llegeixes amb cent ulls, i tot i així, és probable que moltes coses et passin per alt. L'estil de la narració està una mica antiquat, i tanta formalitat embafa una mica, però cal tenir en compte que té 80 anys. I tot i l'estil arcaic, quan Poirot es posa a investigar, és impossible deixar-lo.

Que no serveixi de precedent, però en aquesta ocasió, he encertat la resolució del crim, cosa que no em sol passar mai, ni amb Christie ni amb cap altre autor de lladres i serenos. Potser és que l'obra és tan famosa que n'he vist alguna adaptació que no recordo, o coneixia el final ves a saber com. O potser és que a dia d'avui no és tan sorprenent, però val a dir que és un gran llibre de misteri, molt ben construït i narrat, i en el seu moment devia ser la bomba. Semblant a qualsevol altre de l'autora, però amb aquell puntet intangible que fa que el pugui valorar millor, sempre sense oblidar que és un llibre antic i se li nota. Com deia, amb la introducció una mica llarga, i la típica rabieta que fan aquests aristòcrates anglesos, però completament absorbent. A més, poder llegir aquesta autora en català és un al·licient més. Poirot és l'amo. Prepotent i cregut, però l'amo de totes maneres!

Puntuació: @@@@

dimecres, 24 de juny de 2015

Triviacat-Ciència

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Angle Editorial, 2015
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 191
Llegit en: Català

Com aconseguir que la gent s'interessi per la ciència? Doncs jugant. Aquesta és l'aposta del darrer llibre de Daniel Closa, conegut blogaire i divulgador científic. L'editorial Angle engega una col·lecció de llibres amb un format peculiar: un test de preguntes amb resposta múltiple, i la seva pertinent explicació posterior. Aquest sobre ciència no deixa de ser un llibre de divulgació, però de temes molt diversos i variats, i amb l'afegit que pots jugar a encertar les preguntes abans d'assabentar-te de moltes curiositats científiques, algunes de les quals erròniament acceptades per la cultura popular. Ideal per posar a prova els coneixements a nivell usuari, i fer una cura d'humilitat als que ens hi dediquem! Però sobretot, una aproximació a la ciència de manera planera i entenedora, i un recordatori que la ciència és a tot arreu, no només als laboratoris.

Qualsevol que hagi llegit algun dels llibres de divulgació d'en Closa, o que llegeixi el seu blog diàriament (ara fa vacances el tio), ja sap què pot trobar en aquest llibre, que és curtet i compta només amb 47 preguntes. I dic només, perquè al final et quedes amb ganes de més. La seva manera d'explicar la ciència està a l'abast de tothom, i això que la diversitat de temes tractats és sorprenent. En aquest cas, cada explicació és encara una mica més concisa, de poc més de dues pàgines, i respon a la pregunta que introdueix el tema, amb quatre possibles respostes per triar. En podríem dir ciència quotidiana, però els fonaments no tenen res d'estar per casa.

Si us agraden els jocs de preguntes com el trivial, i a poc competitius que sigueu, passareu una molt bona estona mirant d'encertar-les. Jo m'ho prenia més com un examen! I tot i que difícilment cap pregunta us sonarà a xinès mandarí, jo només he fet un 35/47, el que vindria a ser un 7.4, un notable i gràcies! Algunes tenen trampa perquè tiren per terra algun mite molt estès. S'aprenen coses i és molt fàcil de llegir, me l'he empassat pràcticament. Ah, hi ha un error a la pregunta 45, la resposta D no correspon a la solució de la pregunta! Exigeixo revisió d'examen! A banda d'això, m'ho he passat molt bé i el recomano molt, interessant per qualsevol. A poc que us agradi la ciència, poseu-vos a prova!

Puntuació: @@@@

diumenge, 21 de juny de 2015

El gat negre

Autor: Edgar Allan Poe
Editorial, any: Editorial Base, 2013
Títol original, idioma, any: És un recull de 4 relats independents, no editat anteriorment.
Gènere: Terror
Traductor: David Aliaga
Número de pàgines: 89
Llegit en: Català

Aquest llibre és un recull de quatre contes independents del conegut mestre del terror Edgar Allan Poe, preparats per una lectura juvenil, ja que venen anotats. El gat negre dóna nom al recull, però també hi trobarem El cor delator, La màscara de la Mort Vermella i Ligeia. No solc llegir mai novel·les de terror perquè no són del meu gust, però em van regalar aquest llibret de només 89 pàgines i vaig pensar que no faria un lleig. Tenia l'esperança, com he acabat trobant, que els contes de Poe estiguessin desactualitzats i no fessin por. I efectivament, els he trobat innocents i excessivament adornats. Hem de tenir en compte que l'autor va viure fa dos segles, i que la literatura ha canviat molt des de llavors. Fa servir, per exemple, el recurs d'escriure en primera persona i passar la narració com si l'hagués viscut ell mateix, de manera que els fets inexplicables i terrorífics que explica a continuació el lector els ha de prendre com a reals. En l'actualitat, pot ser terror per nens, potser ni això.  

Pel que fa als contes, a més, els dos primers tenen la mateixa base, s'assemblen molt. Al de la màscara no li he trobat massa gràcia, i Ligeia és massa llarg pel que explica, durant pàgines i pàgines el protagonista va lloant un antic amor amb una descripció que arriba a exasperar. Potser el que dóna nom al recull és el que m'ha agradat més. Tot i així, no he aconseguit introduir-me en les històries, ni m'han atrapat. Devien ser molt impactants al 1800, però he llegit coses molt pitjors catalogades en el gènere de comèdia. Em sap greu perquè és un autor clàssic, però no m'ha distret tant com pensava.

Puntuació: @@

dijous, 18 de juny de 2015

La noia del tren

Autora: Paula Hawkins
Editorial, any: La Campana, 2015
Títol original, idioma, any: The girl on the train, anglès, 2015
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 461
Llegit en: Català

Qui no s'inventa pel·lícules al tren? Els companys de seient, aquell noi que escolta música, la parella que sembla que discuteixi... o potser aquells desconeguts que veus cada dia a les cases que voregen la via. Això li passa a la Rachel, una noia com qualsevol altra, que cada dia fa el mateix trajecte en tren, i que imagina una vida perfecta per una parella del carrer Bleinheim Road, el mateix carrer on va viure abans amb en Tom, uns números més enllà d'on viu la seva admirada parella. Però allò d'en Tom ja es va acabar, els temps més feliços s'han fos, potser per això imagina altres vides que li agradaria viure. La Jess i en Jason són el seu model. Bé, el seu model inventat. Perquè qui són aquesta gent en realitat? Són feliços, com ella es pensa? La Rachel està a punt de descobrir que no, però què pot fer ella al respecte? Una persona amb la vida desfeta pot ajudar en alguna cosa? És hora de deixar de ser només la noia del tren. Baixarà. Però en aquell carrer també hi viu en Tom... i l'Anna...

És difícil centrar l'argument d'aquesta obra sense revelar alguna dada que faci bo de ser descoberta. És el clar exponent de foto quotidiana, i aparentment anodina, però que amaga una profunditat difícil de predir. Cada pàgina és un nou descobriment de cadascun dels personatges, fins que acabes pensant que no n'hi ha cap de sa. El llibre compta amb tres veus narratives i, per exigències del guió, amb dos temps diferents. Les tres protagonistes femenines explicaran, amb les seves pròpies paraules, com viuen la situació, i mica en mica es construeix una història complexa i plena de sorpreses i girs. La narració és aparentment monòtona, i no perquè els fets no siguin colpidors, però sembla una cançó en la que els greus estan constantment baixos. No obstant, la trama és prou potent com per mantenir-te atrapat i concentrat. Els diàlegs i el doble interlineat ajuden a avançar a molt bon ritme.

El primer llibre de la Paula Hawkins ha estat un gran èxit al Regne Unit i als EUA, i s'ha fet un esforç de promoció perquè ho sigui també aquí. He de dir que m'ha atrapat i que l'he llegit força ràpid. Malgrat la fluïdesa, mentre llegeixes sembla que t'envolti una espessa boira, aconsegueix generar una atmosfera densa i angoixant que pesa com una llosa. Pocs personatges i girs constants, unes vides amb molt bagatge, i un viatge a les profunditats del dolor, l'addicció a l'alcohol i a les relacions amoroses. Se m'ha fet un pelet llarg, però no es pot dir que no passin coses constantment. Potser una mica reiteratiu de vegades. Però val la pena donar-li una oportunitat, és una bona història que et manté enganxat.

Puntuació: @@@ i mitja

dijous, 4 de juny de 2015

Eufòria

Autor: Xavier Bosch
Editorial, any: labutxaca, 2015 (Publicat per Proa al 2014)
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 317
Llegit en: Català

Què ha passat aquí? En Santana, en Daniel Santana, el famós periodista, en un llit d'hospital, pràcticament invàlid, gravant un vídeo per penjar al youtube i assegurant al seu agressor que el trobarà? Ens hem perdut alguna cosa! Qui ha atemptat contra en Santana, i sobretot per què? Aviat sabrem que l'incident té alguna cosa a veure amb un home molt i molt ric que té intencions de construir un parc temàtic a la nostra terra. Però el nostre heroi, heroi per anomenar-lo d'alguna manera, no sabrà estar-se quiet ni tan sols convalescent. A l'Institut Stoner on s'està recuperant coneixerà en Gratu, un xaval paraplègic que mata el temps investigant pel seu compte al mateix centre i ha descobert unes curioses coincidències en l'administració d'un antidepressiu de darrera generació. Ja tenim les trames muntades, ara només queda descabdellar-les.

Encara que en aquest llibre trobem personatges coneguts de les dues anteriors novel·les de l'autor, no m'atreviria a dir que aquí en Santana és el protagonista, més aviat és un secundari de luxe. El que sí que es manté és el patró de la novel·la, la voluntat de desgranar què hi ha darrere d'alguns casos d'actualitat practicant la ficció-realitat. Llegint a Bosch et penses que estàs llegint un cas real, i la veritat és que el percentatge de realitat que hi ha darrere la novel·la deu ser molt alt, i a més els escenaris són perfectament coneguts. L'estil és molt planer i fàcil de llegir, tot i que el llenguatge de vegades és desigual, a estones hi ha un desplegament de figures literàries i d'altres llenguatge barroer, i no parlo dels diàlegs, és clar. És fàcil enganxar-se a la història perquè tot i que els noms són desconeguts, és com si estiguessis veient la cara B d'un informatiu real. També he de dir que en l'afany d'explicar coses que el comú dels mortals desconeixem, de vegades estira de la manta gratuïtament i sense continuïtat.

Ja imaginava què podia trobar en aquesta tercera entrega de la sèrie d'en Santana i no m'ha decebut. Si de cas, a estones hi ha massa dispersió de les trames, la història se'ns explica desordenada, però al final totes les peces encaixen. Parlant del final, tractant-se d'una trama tan realista és difícil trobar-ne un de versemblant i que estigui a l'alçada, els casos han de quedar en res perquè la realitat ja la coneixem i res no ha canviat després de destapar-los. No he trobat que sigui millor que els altres dos, potser pel coneixement de la fórmula, però tampoc és pitjor i et proporciona una bona estona de lectura. Em queda la sensació, però, que a l'autor li demanarien una mica més de polidesa si no fos qui és. Les històries que explica s'ho valen, i amb això em quedo.

Puntuació: @@@

dilluns, 25 de maig de 2015

El país dels crepuscles

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Alrevés (Crims.cat), 2013
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 203
Llegit en: Català

El que havia de ser una visita de cortesia per impartir un seminari a la Vall de Boí, s'acaba convertint en un malson. El comissari Jaume Fuster pensa que passarà uns dies tranquils i agradables convidat pel seu amic Miquel, però de seguida s'adona que no serà així. Penjat en una església Patrimoni de la Humanitat apareix un cap humà que encara goteja sang. El cos no trigarà a aparèixer, i sembla que la víctima no ho va passar bé una estona abans de morir. Tampoc no serà l'única sorpresa que trobaran els mossos de la Vall, i en Fuster de retruc, que s'hi veu embolicat sense remei. Sembla que algú ha decidit complir una vella profecia medieval i, si és cert, tota la contrada es pot convertir en un bany de sang que tacarà l'abundant neu que ja hi ha. I en mig de tot això, un grup ecoterrorista, llops, i tot de personatges que han fet més d'una malifeta. Quin sidral que hi ha muntat al país dels crepuscles!

Novel·les com aquesta demostren que es pot fer bona novel·la negra ambientada al nostre territori. Però és que Bennasar no escatima recursos. Com el mateix llibre destaca, ens trobem una trama digna de novel·la d'acció i sang i fetge americana, barrejada amb l'ambient gèlid típic de les històries nòrdiques que es van posar de moda fa un temps. Però tot plegat posat a la coctelera de l'autor que n'acaba traient un producte marca de la casa, molt ben narrat i que no li manquen tocs d'humor que s'agraeixen. Humor ben negre, això sí. La història no és gens simple, i més que un crim de pa sucat amb oli trobem un autèntic psicòpata i d'altres personatges sense escrúpols capaços de qualsevol aberració, i l'autor no ens les estalvia. Un llibre sòlid i ben construït, que aconsegueix atrapar-te i et fa interessar. Original en el plantejament, és d'aquestes històries que no podries esperar que passin prop de casa.

Tot i les lloances, també n'he de destacar alguns punts en negatiu.Tot i que no és com els llibres més recents de l'autor, que compten amb tres o quatre trames independents que se'ns expliquen barrejades, aquest llibre inclou alguns arguments paral·lels que no acaben de tenir prou importància per la història general, i en alguns casos no s'entén per què hi insisteix. Per altra banda, tot i que m'encanta el parlar de ses Illes, i m'és agradable també llegir-lo, se m'ha fet molt estrany veure com personatges del Pirineu, o de Barcelona, parlen en mallorquí allà dalt a les muntanyes. Descomptant això, és una molt bona novel·la negra que fa bo de llegir, però tenint en compte que a Bennasar li encanta la sang, i no ens n'estalvia ni una gota.  

Puntuació: @@@ i mitja

dijous, 14 de maig de 2015

Puja a casa

Autor: Jordi Nopca
Editorial, any: L'Altra, 2015
Gènere: Relats
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català
Premis: Documenta 2014

El recull de 10 contes que li va valdre el premi Documenta a Jordi Nopca és ple d'històries quotidianes, retrats hiper-realistes de vides vulgars, relacions trencades, alcoholisme i gent que es consumeix. Dit així no sembla gaire engrescador, però cal introduir-se en les històries per entendre que podríem ser qualsevol dels personatges, que ens podríem veure immersos en una relació sorgida en un centre comercial, o planificant un viatge a través de la literatura originària de la nostra destinació, o fins i tot fent veure que tot ha canviat quan tot continua igual. Són 10 històries de llargada semblant, tret d'alguna excepció, que es poden confondre entre elles perquè comparteixen un viatge a les profunditats dels seus personatges, però que totes tenen alguna peculiaritat que les fa especials, tacades aquí i allà per alguns fets més excepcionals i delirants.

Més que les històries, que també, el que destaca de Nopca és la seva manera d'explicar-les. La seva escriptura és treballada, rebuscada fins i tot, però et fa pensar que estàs llegint un text de gran qualitat. Es permet jugar amb les paraules i mostra riquesa de referències. Es pot arribar a pensar que s'està exhibint, però li perdones perquè t'agrada com ho fa. Descriu molt bé les situacions i els personatges sense que es faci pesat, i això és una virtut. Respecte als contes, en alguns casos m'ha semblat que alguns canviaven molt el seu argument a la meitat, o més aviat que el final tenia poc a veure amb el gruix del text. Això de vegades té sentit, i d'altres no tant.

He de reconèixer que m'he entrebancat una mica llegint aquest llibre, i penso que no l'he arribat a gaudir com podria. No és culpa seva, sóc jo que tinc el cap en altres bandes. És un llibre reposat i per anar fent, perquè no hi ha grans escenes, ni gaire acció, amb alguna excepció. Si m'he de quedar amb algun conte, seria 'Navalla suïssa', el més llarg de tots, probablement el que m'ha agradat més. Són tots actuals i exposen una realitat que coneixem bé. Però per sobre de tot, les maneres de Nopca, un altre exemple de que el com pot arribar a ser més important que el què.

Puntuació: @@@

dimarts, 5 de maig de 2015

El secret de la banya embruixada

Autors: Salvador Macip i Sebastià Roig
Editorial, any: animallibres, 2015
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 202
Llegit en: Català

La mare de la Sil no acaba d'entendre per què la nena li ha sortit tan rebel, i per què està tan obsessionada amb els temes paranormals. El que no es pot imaginar, ni tampoc la jove, és que en realitat és una mèdium amb el poder de veure els morts. Ho descobreix de sobte, mentre va cap a l'institut amb el seu amic Pep i se li apareix un buldog que ningú més pot veure. No entén com, però sap que l'animal es diu Charlie J. Fatburger. I no serà l'única aparició, aviat entra en escena l'antic escriptor i caçador Robert Ruark, en Bob. Alguna cosa està passant, els aparells electrònics fallen, cobren vida, i ningú no entén res. Però en Bob ho té clar: són els tikoloshes, uns dimonis vinguts d'un altre món. Ell ja va tenir oportunitat de contenir-los quan era viu, i ara es disposa a tornar-hi, però no podrà sense l'ajuda de la Sil, en Pep i el seu germà Marc. I d'en Charlie, és clar. Ves que en l'aparició dels tikoloshes no hi tingui alguna cosa a veure el robatori d'una banya de rinoceront...

A la contraportada del llibre hi diu que es tracta d'una comèdia paranormal, i no li falta raó. És una història esbojarrada i frenètica on tot és possible, ja que al públic al que va adreçat ja li agrada que hi hagi acció, sense plantejar-se massa la seva coherència. La combinació d'elements és del tot estrambòtica, per això la sorpresa està garantida. Els capítols són curts i van saltant d'un escenari a l'altre, fins que convergeixen en un tram final que combina el terror, el suspens i l'humor, a parts iguals. És una escriptura planera i fàcil de seguir, és clar, va adreçada a nens de 10 a 14 anys, diria. La història s'adapta a aquesta edat, però alguns elements sembla que apuntin cap a gent més gran, amb una mica més d'ironia i picardia, però sense abandonar l'estil.

Estem davant d'un bon llibre per canalla, però és més difícil que convenci a gent més gran (tampoc ho busca). És divertit i distret, però una mica poca-solta si mires de fer-te una idea global de la història i trobar-li un fil argumental coherent. Però ja se sap, als llibres juvenils tres nens i dos fantasmes poden salvar el món d'una terrible amenaça, no és nou, i a més és motivador per algú d'aquesta edat, però als que estem una mica caducats ja no ens cola. Doneu-lo a llegir a qui toca i probablement quedi més que satisfet.

Puntuació: @@

dimecres, 29 d’abril de 2015

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2014 (1a edició 2013)
Títol original, idioma, any: La Véríté sur l'Affaire Harry Quebert, francès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 682
Llegit en: Català
Premis: Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, Premi Goncourt dels Instituts, Premi de la revista Lire.

En Marcus Goldman pateix la malaltia dels escriptors. El seu primer llibre va ser tot un èxit que el va catapultar a la fama i li va reportar uns beneficis quantiosos, però ara es troba davant la pàgina en blanc i no hi ha manera d'escriure res decent. A més, el seu editor li recorda els terminis del contracte, i aquests s'acosten perillosament. Tot buscant la inspiració, decideix anar a passar uns dies a la caseta que el seu amic i mestre Harry Quebert té a la tranquil·la Aurora, a Nou Hampshire. Quebert és un gran escriptor i fa classes a la universitat, allà es van conèixer, quan en Marcus era 'El Fantàstic'. Per casualitat, a la casa el jove troba una capsa amb records i apareix un nom que per ell és desconegut: Nola. La Nola va ser el gran amor d'en Harry, però hi havia un problema, tenia només 15 anys, i ell 34. Allunyats de totes les mirades, van construir un món propi, fins que ella va desaparèixer el 30 d'agost del 1975. Ara, 33 anys després, el cadàver de la Nola apareix i la història es precipita. La tranquil·la localitat tornarà a estar capgirada, com al 1975, i els seus habitants hauran de refer una història ben enrevessada en la que tots hi amaguen alguna cosa.

És fa difícil resumir l'argument d'aquesta obra per la gran magnitud de la seva trama. En ella es barregen diferents temps que se'ns mostren en constants salts, i a diferents veus. Per una banda tenim la història actual d'en Marcus Goldman que vol escriure el seu segon llibre, i ho acabarà fent a partir de la seva investigació sobre el cas Harry Quebert. Per l'altra, la història de la Nola i en Harry, que passa sobretot al 1975, però que per entendre-la ens caldrà saber fets anteriors i posteriors. Es podria dir que és novel·la negra perquè hi ha molta investigació, però guanya la partida una trama enganxosa i absorbent, enrevessada i farcida de personatges i de girs constants, ben escrita, àgil i no mancada d'humor. Per això, tot i la seva llargada, es llegeix amb molta facilitat i a bon ritme, i està escrita com si realment Joël Dicker fos Marcus Goldman que ens explica una història real. Molt bona combinació que t'acaba fent dubtar on acaba la ficció i on comença la realitat.

Aquest Harry Quebert és un gran llibre amb el que qualsevol lector pot passar una molt bona estona. És d'aquells que es poden recomanar sense témer massa de picar-nos els dits. Com a crítiques, potser és una mica llarg i embolicat, i algun tema està una mica agafat amb pinces, però se li pot perdonar per la bona sensació global que deixa. No és cap sorpresa que les apostes de La Campana siguin èxits, tenen molt bon ull a l'hora de publicar. Aquest ha tingut bona acollida gràcies al boca-orella, i penso que no és per menys. Una bona lectura, distreta, addictiva i amb tocs tràgics, romàntics, còmics... una mica de tot. Què més es pot demanar?

Puntuació: @@@@

dimecres, 22 d’abril de 2015

Llibres pongo

Us he dit algun cop que no m'agrada repetir posts d'any a any? I que m'avorreix fer el mateix post que fa tothom? Doncs sí, fa més de 8 anys que estic per aquí als blogs i sempre m'ha cansat la repetició, per això intento variar una mica, per no avorrir-me, i encara que sembla que toca fer un post de recomanació de llibres, em sembla que passo.

Per contra, us vull preguntar una altra cosa aquest any. Sant Jordi deu ser el dia de l'any que es regalen més llibres, però quin és aquell llibre que us han regalat i que mai heu llegit? Està allà, us mira, us remou per dins perquè sabeu que és un regal, però alguna força desconeguda us aparta d'ell. No cal que sigui de Sant Jordi, eh? Qualsevol llibre que us hagin regalat.

Començo jo, per Reis de l'any passat el meu germà em va regalar aquest llibre:


És de Males Herbes, i l'autor és un personatge que s'ha fet conegut a twitter per ser un poca-solta i dir les veritats de la manera més crua i maleducada possible. A mon germà li fa gràcia, i va pensar que me'n faria a mi també. La veritat és que de seguida vaig tenir reserves, i li vaig anar donant llargues. Mon germà algun cop me l'ha encertada per sorpresa meva, però amb aquest no em vaig atrevir. Fins que el vaig deixar a un conegut, i no he tingut pressa per recuperar-lo. Creieu-me que si fos un altre llibre, de no haver-me'l tornat aquest conegut ja estaria mort i enterrat. Però aquest llibre no li he reclamat amb massa insistència...

I vosaltres? Algun llibre 'pongo' que us hagin regalat i no sapigueu ni on posar?

dissabte, 11 d’abril de 2015

Joc brut

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Edicions 62,1992 (original del 1965)
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 107
Llegit en: Català

Veus una noia, guapa, amb estil i unes cames ben llargues, i no pots evitar pujar al mateix autobús que ella, que no és el teu, i demanar-li una cita. Abans no te n'adones, ja estàs perdudament enamorat, i sembla que ella et correspon. Comença el festeig, però la noia no vol que se sàpiga, tot ha de ser d'amagat. Ets massa poca cosa per poder-ho fer oficial i cap dels dos no té prou patrimoni per poder casa-vos i viure plegats, com Déu mana. O sí? Perquè ella va rebre una herència, però no en pot disposar fins que el seu oncle, que n'és usufructuari, no traspassi. Però teniu pressa, és clar, com us agradaria deixar córrer el vostre amor lliurement. Potser cal donar-li una empenteta a l'oncle, i després tot serà molt més fàcil. Així comença 'Joc brut', una història on no tot és el que sembla, i on els diners esdevenen el motor d'uns personatges que no tenen per què tenir els mateixos objectius vitals. 

Aquesta és una de les obres més reconegudes de la novel·la negra catalana. Es tracta d'una història molt ben trenada i pensada que a dia d'avui ens sembla que està molt vista, però que en el seu moment devia ser innovadora. Eliminar el darrer escull per aconseguir una bona suma de diners, però que els objectius que tenen els protagonistes no siguin els mateixos. Enganys, simulacions, i en definitiva, joc brut. És curt i fàcil de llegir, i t'atrapa força per saber com acabarà, però l'estil és una mica massa florit i recargolat, sona a antic, però cal tenir en compte que el llibre té 50 anys.

M'ha agradat des del punt de vista de la història, tot i que és fàcil d'anticipar, perquè a dia d'avui s'han escrit mil i una històries com aquesta, aconsegueix mantenir-te atent als esdeveniments i aconsegueix modular els teus sentiments cap els personatges, cosa que demostra la mestria de l'autor. Però tot i això, se'm fa carregós aquest llenguatge tan arcaic. Evidentment he de dir que està ben escrit per l'època, però 'per l'època' vol dir que és antic. I això no és dolent, però a mi m'agrada més l'escriptura contemporània. M'ha recordat molt a l'estil Calders, i per això em quedo amb el que explica, i no tant com ho explica.

Puntuació: @@@

dimecres, 1 d’abril de 2015

La tècnica meravellosa

Autor: Max Besora
Editorial, any: Males herbes, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català

La universitat de Sant Jeremies és un centre acadèmic d'elit on estudien els millors alumnes, o aquells que poden pagar-se l'altíssima matrícula. En Juan Ramón, més conegut com a J.R., és un cas especial, és l'únic alumne autòcton de la universitat, va néixer allà mateix i mai n'ha sortit. Tampoc ha aprovat mai cap examen, però per ser l'únic nadiu, té el privilegi de no pagar matrícula. El que sí que té és un do especial per ficar-se en embolics. L'últim, comença quan la seva xicota, la Rosetta Stone, el deixa degut a la seva insatisfacció personal amb la vida que porta. La Rosetta, tot i ser molt intel·ligent, en aquests moments de la seva vida és blanc fàcil per aquells que prometen una vida millor, i el llibre 'La tècnica meravellosa', del guru infinitista Allioli Rinpoche, l'atraparà sense remei. En J.R., acompanyat dels seus amics Achuf i Rita Rico, no dubtarà a anar a rescatar-la a la Universitat Infinitista, i fa bé, perquè el tal Rinpoche no porta bones intencions...

En aquest llibre, en Max Besora se'n fot del mort i de qui el vetlla, no perdona ningú. De la universitat, de les sectes, d'ell mateix, i de la pròpia literatura. Es tracta d'una trama esbojarrada i delirant que serveix, bàsicament, per ridiculitzar tots aquests estaments i organitzacions. El llenguatge al campus és tan intel·lectualoïde que no té cap sentit, i els alumnes, de tan llestos, són rucs. Els professors i gestors són uns trepes i uns incompetents. I la universitat infinitista, la secta, es mou per principis absurds volgudament i completa. Començant pels noms de tots els personatges o els llocs, que no deixen de ser la primera paròdia que trobem, i alguns exemples són el professor Walter Colloni, el degà Barbacoa, l'alumna Pepeta Natilles o les Muntanyes Rocambolesques. I tot això només són alguns aspectes, la història sencera és del tot esperpèntica, però no deixa de ser una dura crítica que fa servir el ridícul com a eina.

El que em queda clar és que per riure's de tot plegat, s'ha de saber de què es parla. L'autor no és cap ximple, encara que la seva obra sigui esbojarrada i una mena de comèdia macabra sense massa sentit aparent, però sap molt bé el que vol dir, i no va mancat de coneixements. M'ho he passat bé llegint-lo, ho he de reconèixer, encara que si et quedes a la superfície sembla una total poca-soltada. Algunes coses no fan gràcia, d'altres sembla que reben una estopa excessiva, però en general és una lectura distreta. Gamberra i que probablement pot causar rebuig en molts, però té un punt, i es llegeix prou ràpid, tot i que el llenguatge no sempre és fàcil.

Puntuació: @@ i mitja

dijous, 26 de març de 2015

El bigoti

Autor: Emmanuel Carrère
Editorial, any: LaBreu, 2014
Títol original, idioma, any: Le Moustache, francès, 1986
Gènere: Narrativa
Traductors: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 157
Llegit en: Català

Després de portar un frondós bigoti durant 10 anys, el pensament d'afaitar-se'l és tot un esdeveniment. El nostre protagonista ho planteja a la seva dona Agnès, que no l'ha vist mai sense, però es pensa que no s'hi atrevirà. Aprofitant un moment que ella baixa a comprar, s'afaita el bigoti en un rampell, pensant en la cara que posarà ella quan torni. Però quan ella puja, no sembla adonar-se de res. Ell creu que és un joc, però realment l'Agnès no li troba res diferent i, després d'una discussió, li diu que què s'empatolla, si mai no ha portat bigoti. L'ex-bigotut pensa que la dona li pren el pèl, però tampoc els seus amics i companys semblen trobar a faltar la mata negra de sota el nas, i tot es torna confús. És que l'Agnès, amb ànim de mantenir la broma, ha conspirat amb tots els altres? És que s'està tornant boig? O la boja és ella? Perquè no serà l'única cosa en la que no es posaran d'acord respecte a la seva vida. Alguna cosa passa, però el que és segur és que ja no pot confiar en ningú.

La idea central d'aquest llibre és molt bona i t'atrapa de seguida. Què deu passar amb el bigoti, existia? No existia? Però quan comences a llegir et trobes una mica frenat perquè el llenguatge és atapeït i feixuc, una mica pedant, m'atreviria a dir, i el protagonista, saberut i condescendent, et fa una mica de rabieta. Es podria dir que està ben retratat, i potser sí, però m'ha costat avançar, no trobo que sigui una lectura fluïda. I és una pena, ja que amb un llenguatge una mica més planer, i aquesta idea, en podria haver sortit un llibre rodó. A mesura que avança, la trama es va tornant més desconcertant i intrigant, fins arribar al tram final, que he trobat molt avorrit. I no parlaré del final, que després d'un gir interessant, m'ha acabat de matar.

Ja aviso que probablement seré injust amb aquesta obra. Deu ser que està feta per paladars més elevats que el meu, però a mi el llibre se m'ha fet més llarg que un dia sense pa. No és la història, que té el seu què, sinó la manera com està escrita, que probablement pugui fascinar a alguna gent, però que a mi no m'ha entrat gens. Si estigués escrit d'una altra manera (i no tingués el final que té) el recomanaria molt, però no ho puc fer, m'he avorrit i les estones que ha aconseguit captar la meva atenció han estat escasses. Segurament tenia expectatives altes i això no ajuda, però se li pot aplicar allò de 'no ets tu, sóc jo', no és un llibre construït per mi. El protagonista no ho sé, però jo sí que afaito el bigoti a base de bé.

Puntuació: @