dimarts, 27 de maig de 2014

Quan jo tenia cinc anys em vaig matar

Autor: Howard Buten
Editorial, any: Blackie Books, 2013
Títol original, idioma, any: When I Was Five I Killed Myself, anglès,1981
Traductor: Albert Folch
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

En Burt està tancat en un Centre d'Internament Infantil per allò que li va fer a la Jessica. Només té vuit anys i la vida en aquell lloc no és gens fàcil. No té amics i enyora els seus pares i fins i tot el seu germà. Però sobretot, pensa en la Jessica. Com és que no li ha escrit una carta? Va prometre que ho faria. El tracten com si fos boig i perillós, però ell només vol marxar d'allà i que el deixin tranquil. Mentre ens explica com és viure reclòs al Centre amb la seva pròpia veu, també farà memòria i recordarà la seva vida a casa i tot el que va passar des que va conèixer aquella nena de l'altra classe. Com es va enfadar la mare de la Jessica amb allò que va passar... però què és el que va passar? Ha de ser important si han decidit abandonar-lo en aquell lloc tan inhòspit i envoltat de gent desconeguda. 

La història està narrada des del punt de vista d'un nen de vuit anys, amb tot el que això comporta, frases curtes, relacions d'idees estranyes i una gran dosi d'imaginació. Tot i així, em sembla massa espavilat aquest nen. El moment actual és la seva reclusió i les coses que viu al centre, i en capítols intercalats va descrivint què l'ha portat aquí. Aquest segon fil acaba adquirint més protagonisme, és clar. En realitat tot el llibre es dedica a generar una expectativa sobre què va fer en Burt a la Jessica i moltes escenes que descriu m'han semblat per omplir i per fer més creïble la mentalitat del nen, tot i que jo no m'he acabat de creure que parlava un nen de vuit anys, o potser tinc una concepció molt baixa d'aquesta edat. Llenguatge planer esquitxat d'explicacions de conceptes aparentment bàsics vistos des de l'òptica d'un marrec, un concepte que devia ser força innovador quan va ser escrit.

Mentre he anat llegint he arrufat el nas més d'un cop pensant que si la conclusió de l'obra no responia a l'expectativa generada seria un llibre molt sobrevalorat. Un cop acabat, en valoro el conjunt i no em deixa tan mal gust de boca. En Burt em cansava força i no m'ha acabat d'atrapar, però ara veig que és molt més important el que no diu que el que sí, tot allò que ell no entén i no sap explicar, o que explica com pot perquè el lector, que ha de ser adult, ho descobreixi entre línies. No puc obviar que m'ha costat enllestir-lo tot i ser curtet, però també puc entendre la seva vàlua i que agradi a altra gent. Potser em sobren moltes coses, però la valoració global final és prou positiva. Per cert, no direu que títol i portada no conviden a llegir-lo! Generen una curiositat immediata.

Puntuació: @@@ (generoses)

dimarts, 20 de maig de 2014

Simulacions de vida

Autor: Enric Herce
Editorial, any: Males Herbes, 2014
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 292
Llegit en: Català

Es fa difícil explicar l'argument d'aquest llibre sense revelar massa coses de la trama. Ens trobem en un futur no gaire llunyà, un futur que nosaltres podem reconèixer perfectament, on la tecnologia s'imposa i cada cop substitueix més als humans. En ell descobrirem les històries d'uns personatges corrents que estan més relacionades del que aparentment sembla i que tindran punts d'unió per una sèrie d'esdeveniments que amenacen tota la població mundial i afecten la comunicació planetària, totalment depenent de la xarxa log, un aparell portàtil amb totes les aplicacions imaginables (i les que no). Conspiracions terroristes, virus informàtics, i en definitiva una advertència de com d'indefensos estem els humans davant dels avenços tecnològics. Ciència ficció com la que viu un avi d'avui en dia sense adonar-se'n, i que fa un parell de generacions no es podia ni imaginar.

Els capítols d'aquest llibre estan titulats amb sigles que corresponen a algun concepte tecnològic. Cadascun comença explicant una història que ens desorienta, personatges nous que no lliguen amb el que ja sabem, però que en algun punt aconseguirem situar en el conjunt. Tot i que la trama es va tornant més i més complicada, la història es va construint de manera desordenada però ferma i es pot seguir si prestem una mica d'atenció. La construcció dels personatges i les seves vides és impecable, una meravella. Ens servirà per entendre la rellevància de cadascú en el global. Algunes són llargues, però no es fan en absolut pesades. Està molt ben escrit i et manté atent i enganxat en tot moment, fins i tot al principi, quan no acabes de veure la ciència ficció per enlloc, però acaba imposant-se. Per cert, el primer capítol, senzill i aparentment poc important, ja em va atrapar increïblement.

Aquest llibre pot passar desapercebut si el veieu a la llibreria, però no és un més. La història que explica és molt completa i està molt ben executada, gens lineal i enrevessada, però és una obra de gran magnitud. És ciència ficció, evidentment no agradarà a tothom, però és dels millors llibres que he llegit en força temps, i això que porto una bona ratxa! Si he de criticar alguna cosa podria ser que m'ha semblat que algunes de les moltes trames paral·leles no quedaven del tot resoltes, però potser és perquè m'estava entusiasmant tant que m'esperava un final apoteòsic. Tot el puzle encaixa, però algunes peces ballen més que altres. Tot i així és un llibre molt i molt recomanable, imaginatiu, sòlid, molt ben escrit i que es llegeix de manera molt fluïda. Fins i tot una bona porta d'entrada a aquest gènere, tot i que als que segurament agradarà més és als que ja hi estiguin avesats. Ciència ficció sense tanta ficció. Atenció a aquest autor.

Puntuació: @@@@ i mitja

dijous, 15 de maig de 2014

Fils de vidre

Autora: Marta Sempere
Editorial, any: Òmicron, 2014
Gènere: Poesia
Número de pàgines: 77
Llegit en: Català

Aquesta ressenya és una miqueta especial, ja que es tracta d'un llibre que no hauria llegit mai, però el vaig guanyar al concurs de Sant Jordi a can Jomateixa i és el poemari que recentment ha publicat la Marta Sempere, que els amics blogaires coneixem com a Fanal Blau. Des de l'afecte que li tinc, tot i les meves reticències amb la poesia, he volgut llegir la seva obra tot i el meu absolut i volgut desconeixement del gènere. El llibre està dividit en dues parts: Ditades, que són poemes curts, pensaments breus, i Empremtes, que són poemes més llargs, que en realitat en podrien ser un de sol. Les temàtiques són les esperades (suposo) en aquests casos, l'amor, el desamor, el dolor, la fragilitat i els sentiments en definitiva. Donada l'extensió del poemari, es pot llegir en 20 minuts, però la poesia s'ha de llegir d'una altra manera i pair totes les paraules, cosa que jo no sé fer.

He de dir que l'he llegit en veu alta i mirant de posar l'entonació que toca. Un cop més, constato que no entenc la poesia, penso que s'ha de tenir una sensibilitat especial per gaudir-la, i jo no la tinc. O podria dir que no entenc la poesia moderna, sense rima, sense mètrica... no és el que em van explicar a l'escola, però d'això fa molts anys. Aquesta llibertat en l'estructura em fa pensar que són pensaments escrits amb metàfores, però en comptes d'estar escrits de manera narrada, es prem l'enter cada cert nombre de paraules per generar versos. Els sentiments i les sensacions hi són, les paraules són punyents, però no m'arriba especialment aquesta manera d'expressar-les. Però la meva opinió no té cap validesa, segur que els molts poetes que corren per la xarxa en sabran gaudir i valorar les peces de la manera que toca. És un gènere que no compartiré mai amb vosaltres, ho sento, per mi no és comparable a una bona novel·la. Tampoc puntuaré, no tinc referències amb què comparar l'obra, seria molt injust.

dimarts, 13 de maig de 2014

Sobre les arroves

Aprofitant que alguns us heu estranyat per la puntuació que va tenir el llibre de Calders a la darrera ressenya, he pensat que pot ser un bon moment per explicar com funciona això de les arroves en el blog. Aquest afegitó final de cada ressenya no està present des del principi dels temps, vaig començar a puntuar a partir del primer aniversari del blog. No ho veia clar, però vaig pensar que seria un bon complement a les paraules. No obstant, no sempre és així.

La puntuació és la part més subjectiva de cada ressenya, podríem dir que l'objectivitat es va perdent a mesura que aquesta avança: sinopsi, valoració de les peculiaritats del llibre i opinió personal. I finalment, una nota, que de vegades no coincideix del tot amb la valoració que sembla que faig de l'obra, perquè a la puntuació valoro coses que no és lògic explicar a la ressenya, és una impressió general molt personal. Tant si m'agrada un llibre com si no, trobo que hi ha escrits més meritoris que altres, i per exemple els reculls de relats no solen ser tan puntuats perquè atorgo un valor més gran a una novel·la, i dintre de la narrativa llarga, tampoc no tots els textos em semblen igual de meritoris. Els criteris són els meus propis, cadascú tindrà els seus però el número d'arroves em ve marcat per una reflexió final. Un cop acabat, senzillament penso 'aquest és un tres arroves', i potser la ressenya és entusiasta, però penso que no es mereix més per altres condicionants. Ara que, en aquesta casa tres arroves és una puntuació gens menyspreable, després torno sobre aquest tema.

Alguns m'heu suggerit de convertir les arroves en categories, és a dir, que ja que el blog està força arregladet, que es puguin consultar també quins llibres han tingut cinc, quatre, o cap arrova només amb un clic. Tinc molta reticència a això, perquè en definitiva el blog és una mena de base de dades de les meves lectures que m'encanta compartir, però que em serveix sobretot a mi. De vegades miro ressenyes antigues i no estic d'acord amb la puntuació que vaig posar, perquè dins del cap els llibres maduren de diferent manera. Alguns guanyen amb el temps, i altres perden. Penso que pel fet de ser un valor tan subjectiu, al cap del temps no seria fiable, depèn massa del moment en que llegeixo un llibre.

Finalment, dir que em sembla que sóc massa estricte, generalment no sóc generós amb les puntuacions perquè les cinc arroves són pràcticament inexistents (sóc molt exigent, què voleu!), i quan en dono quatre vol dir que m'ha agradat molt (o força), llavors tot el que estigui per sota d'això sembla que no m'ha agradat prou, i no sempre és així. També depèn de què demanes al llibre, un tres arroves pot ser una proposta fantàstica depenent del que es busqui. Miraré de fer un esforç per ampliar l'espectre fins a cinc arroves per tenir més marge, a veure si sé ser una mica més benèvol.

I bé, que de vegades sóc una mica cap quadrat, però que s'accepten suggeriments. Tot el que sigui millorar ja m'agrada.

divendres, 9 de maig de 2014

Cròniques de la veritat oculta

Autor: Pere Calders
Editorial, any: Edicions 62, 1995 (primera edició 1979)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català

Des d'un desig que desconcerta qui l'ha demanat fins a l'argumentació d'un crim esfereïdor, passant per una guerra iniciada en un terrat, un armari que amaga secrets que no es poden revelar, un arbre que creix al menjador, un conflicte amb el Pare Noel, l'explicació d'un motiu decoratiu vingut d'Amèrica o un raspall amb ànima de gos. I així fins a 31 històries narrades en primera persona, imaginatives, fresques i amb un punt d'ironia que et fa riure sempre per sota el nas. Uns contes que parteixen de la quotidianitat de l'època en que van ser escrits i de la senzillesa dels seus protagonistes, per endinsar-se en la fantasia i les situacions més estrambòtiques i inversemblants, explicades com si es tractés de la normalitat més absoluta. Tot amb una escriptura planera i volgudament pulcra  molt característica de l'autor per començar rient-se d'ell mateix, i acabar fent-nos riure a nosaltres.

El recull està separat en tres parts: La imprevista certesa, Ver, però inexplicable i L'escenari desconcertant. Cadascuna ens dóna pistes sobre el tipus de relats que podem trobar-hi. A la primera part són contes més llargs i elaborats i sobretot a la segona trobem relats molt més curts que descriuen només una escena concreta. Es llegeix molt fàcilment i la manera d'explicar les coses de Pere Calders és agradable i divertida, tot i que en alguns relats, els més llargs, m'he despistat una mica i he perdut el fil.

Em sento còmode llegint Calders perquè tinc la impressió que no busca l'erudició ni l'excel·lència literària, sinó la complicitat amb el lector, i textos massa recarregats posen distància entre qui escriu i qui llegeix. Els protagonistes de les històries, sempre homes que podrien ser el mateix autor però diferents en cada cas, sovint es dirigeixen al lector com si li estiguessin explicant els fets directament, i això m'agrada. Ironia fina, fets inexplicables i situacions que s'accepten estoicament per estranyes que siguin. Tot plegat una prosa que arriba, que enganxa i que et deixa sempre amb un mig somriure. Aquest sí és un bon llibre per combinar amb un altre i no empassar-se'l de cop com he fet jo perquè al final la repetició d'estil pot acabar saturant una mica. Alguns m'han fet perdre l'interès, però la majoria m'han deixat un bon sabor de boca.  Sóc especialment fan dels relats curts per tot el que diuen amb molt poques paraules. Gran Calders, de moment és una de les meves grans alegries literàries de l'any.

Puntuació: @@@

dissabte, 3 de maig de 2014

La peixera

Autor: Maiol de Gràcia
Editorial, any: Periscopi, 2013
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 278
Llegit en: Català

Josep E. és un escriptor de cert renom i un columnista influent. Ex-dona, fills, antics amors i almenys un amic que val la pena. Però un bon dia es desperta i l'únic que pot veure és una paret de totxanes. L'han drogat i empresonat i ni tan sols pot aventurar-ne els motius. Mica en mica es va adaptant a l'ambient, a la nova situació, els dies passen amb una rutina tediosa. Els seus captors, que no pot veure, l'interroguen i torturen per treure-li informació precisament del seu amic, en Manel, però ell es manté fidel, no vol trair-lo. Els dies es converteixen en setmanes, mesos i anys i la seva resistència ha de passar moltes proves. L'únic suport que té és un altre captiu d'origen oriental que tampoc pot veure, però sí parlar-hi. El problema és que no comparteixen cap llengua que els permeti comunicar-se, s'han d'entendre com poden i la companyia ja és tot un luxe en la situació que es troben. I un bon dia... el deixen sortir.

Si hi ha una paraula que defineixi aquesta obra, és angoixant. Tota la primera meitat del llibre anirem tan a cegues com el propi protagonista, no entendrem ni un borrall més que ell, però mica en mica es va aclarint. Està escrit en primera persona, així que ell ens ho explica. Tota aquesta primera meitat és molt lenta i una mica repetitiva, però descriu bé una situació que a cap de nosaltres ens agradaria viure. A la segona meitat els esdeveniments es van precipitant i coneixerem què hi ha darrere del captiveri de Josep E., amb més d'una sorpresa. Està estructurat en parts segons la localització del protagonista i capítols curts dintre d'aquestes parts. Ben escrit i treballat, no és una lectura fresca, exigeix dedicació i atenció, però sap atrapar i interessar el lector. A destacar l'edició del llibre, altres cops la critico, en aquest cas m'ha agradat el disseny, les mides, la lletra i fins i tot la qualitat del paper. Un d'aquells llibres que dona gust tenir a les mans.

Aquest va ser el meu regal de Sant Jordi (el principal) i l'he llegit relativament ràpid. Puc dir que m'ha agradat força, no és una lectura fàcil i el principi costa una mica. Com al protagonista, em va semblar que el captiveri no acabaria mai, però després té fases que llegeixes amb ulls com taronges. S'ha de tenir en compte que no és un llibre d'acció, la trama és lenta i descriptiva. M'ha quedat la sensació que si l'autor fos ianki i l'escenari fos Nova York, aquesta seria una novel·la de culte coneguda arreu. Sent d'aquí no correrà tanta sort, però no se li pot negar el mèrit d'haver escrit una història diferent i molt treballada. Tampoc diria que serà del gust de tothom, però té força factors dels que a mi m'agraden. L'he qualificada d'intriga per l'aura de misteri que descriu, però és una distòpia a cavall de la ciència ficció, i a mi tot això de les conspiracions i realitats alternatives m'encanta!

Puntuació: @@@@