dimecres, 29 de gener de 2014

El retrat de Dorian Gray

Autor: Oscar Wilde
Editorial, any: Quaderns crema, 2008 (17a edició)
Títol original, idioma, any: The picture of Dorian Gray, anglès, 1890
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Larios
Número de pàgines: 327
Llegit en: Català

Basil Hallward és un bon pintor, però el seu art arriba a cotes sublims quan coneix en Dorian Gray, un jove aristòcrata que és la bellesa i la puresa personificades. Des que l'ha pres com a model, les seves obres són magnífiques, però per sobre de totes destaca un retrat concret que el pintor regala a en Dorian. A instàncies del seu amic comú Henry Wotton, el jove s'adona que es farà gran i la seva bellesa es fondrà, mentre que aquell retrat perdurarà mostrant la seva llum i la preciositat de la seva joventut per sempre més. La xerrameca de l'hedonista Henry afecta profundament en Dorian, que el pren gairebé com a mentor. Desitja canviar-se pel retrat, que sigui aquest el que es degrada i no ell, però quan el seu prec es fa realitat descobrirà que no tot és tan perfecte com pensava. La puresa de la seva ànima ja ha començat a corrompre's i el retrat li mostra allò que mai hauria volgut veure.

Més enllà de la història que narra el llibre, aquesta obra és una profunda reflexió sobre la joventut, la bellesa i la degradació de fer-se gran. L'obsessió del personatge central és gairebé malaltissa, i el teòric de tot plegat, en Henry Wotton és el principal valedor d'aquesta candidesa i dels plaers juvenils fins al punt d'arribar a ser ofensiu, especialment amb les dones, tot i que cal remarcar que és un llibre del segle XIX. Les fases en que es posa a filosofar són avorrides i et fan desconnectar, estic molt en desacord amb la manera d'expressar els valors, encara que naturalment és una crítica, una exageració. Malauradament, n'hi ha moltes d'aquestes fases, però la narració de la història és més distreta i interessant. Els personatges són de l'alta societat i es passen el dia anant a actes socials, això a mi em posa una mica de mala llet, però suposo que és fidel a la realitat.

Un cop més m'enfrontava a un clàssic sense saber massa bé què esperar, tot i que coneixia l'argument bàsic del llibre. El principi és prometedor, però de seguida perd una mica d'interès, i entre filosofada i filosofada passa una bona part del llibre fins que torna a interessar. Entremig, un salt temporal coherent amb les necessitats de l'obra, però en el que explica a què es dedica el bo d'en Dorian durant aquest temps i és tan completament infumable que em vaig saltar algunes pàgines i vaig estar a punt d'abandonar. Aquestes parts més avorrides resten molts punts a una història que, per altra banda, és prou atractiva i aconseguida. El final, encara que esperable, millora una mica la impressió global. Un llibre que pot llegir qualsevol, especialment si té més paciència que jo.

Puntuació: @@

dimecres, 22 de gener de 2014

Victus

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2013
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 591
Llegit en: Espanyol

A les acaballes de la seva vida, Martí Zuviría dicta a la seva cuidadora austríaca Waltraud el que ha de ser el relat del setge de Barcelona al 1714. Per entendre-ho bé, s'ha de remuntar a la seva infantesa, quan va estudiar al costat del millor enginyer del seu temps, el marquès de Vauban, quan va lluitar a l'exercit borbònic, i quan es va posar a les ordres del general Villarroel, ja del bàndol austriacista. La vida d'en Zuvi camesllargues ha estat molt intensa, i entre trinxeres i setges sempre ha tingut temps per les passions i l'amor. Això sí, no hi ha cap merder en el que no hi hagi tingut un paper, o personatge rellevant a qui no hagi freqüentat. Un punt de vista des de baix, des d'algú del poble que lluita sobretot pels seus interessos personals i per defensar allò que és seu. Auto-declarat un covard i un poca-pena, què no serà capaç de fer algú que mira per la gent que estima, els seus mestres i amics?  

Sánchez Piñol va escriure aquesta obra en espanyol perquè diu que en català no se'n sortia. He decidit fer-li cas i llegir la versió original. Només puc dir que, per la manera d'escriure i moltes paraules, es nota molt que és català. Incomprensible em resulta, però, que totes les mini-frases que posa en català siguin traduïdes a l'espanyol, però les escrites en francès no, sembla que no cal. Potser algú s'hagués ofès si no traduïa les catalanes? A banda d'això, que m'ha fet pujar la mosca al nas, estem davant d'un bon llibre, molt ben documentat, i que reparteix estopa als dos bàndols per igual. El narrador no s'està per orgues i explica les coses com les veu i com les sent, amb un llenguatge molt planer. Antol·lògics els aclariments que fa en forma d'aturada per contestar la fictícia Waltraud, a qui insulta constantment. Un bon toc humorístic entre tanta desgràcia i uns fets tan seriosos, i un bon recurs que ens ajuda a entendre coses. La història és absorbent per la manera com està explicada, és dens però passa molt bé, una manera diferent i molt distreta de reviure un dels fets més tràgics de la història de Catalunya.

Aquest és un dels meus autors catalans preferits, i tot i que no considero que sigui el seu millor llibre, és una obra magna que val la pena llegir i que pot agradar i esgarrifar a tothom per igual. No escatima detalls desagradables, però la realitat que narra no era maca ni alegre. L'estil pot agradar més o menys, a mi m'ha divertit força (Zuviría és molt canalla!), però no hi ha lloc pels surrealismes típics de l'autor. Martí Zuviría va existir de veritat i va participar activament en tots aquells fets, però tot el que fa referència a la seva vida personal és inventat. De vegades inversemblant, i d'altres molt exagerat, però és un personatge que dóna molt de joc i s'espera que el llibre tindrà continuació per explicar altres fets rellevants a nivell europeu d'aquell segle. Tant si us agrada Sánchez Piñol com si no, Victus és diferent i recomano que li doneu una oportunitat, no crec que us decebi.

Puntuació: @@@@

dilluns, 13 de gener de 2014

Alteracions

Autor: Adrià Pujol
Editorial, any: Males Herbes, 2013
Gènere: Relats
Número de pàgines: 127
Llegit en: Català

És un cràpula. En Jordi Capelleta és un cràpula amb molta sort. Ja abans de publicar aquella primera novel·la (que era més un recull de contes), es va saber envoltar de la flor i nata de la cultura del país, però després va fer carrera. Es va treure de sobre el seu entorn passat i gràcies als contactes fa temps que fa un programa cultural a la ràdio i ha començat els primers passos a la tele. Però fa massa temps que no publica res, cal que tiri endavant l'esborrany de la segona novel·la, i ja veurem si ho aconsegueix. De sobte, tothom sembla perfectament informat de la seva vida, fins el més mínim detall, no li serà fàcil tirar endavant els seus projectes sense tenir ni un bri d'intimitat. Aquest és l'escenari que presenta el relat principal d'aquest 'Alteracions'. L'acompanyen set relats breus, cadascun més estrafolari que l'altre. Un recull gens típic, no apte per aquells als que no agradin els sobresalts.

Tot i que el llibre té una història predominant que és una novel·la curta o un relat llarg, es pot dir que és un recull de 8 relats. L'estil és molt descriptiu i incisiu, amb un gran domini del llenguatge i molta riquesa de vocabulari, cosa que no sempre aporta fluïdesa al text, la lectura m'ha resultat entrebancada a estones. El punt fort són els canvis de perspectiva entre personatges, o de narrador, una mica difícils d'explicar. Aporten la sorpresa de cada relat, amb girs força sobtats i sense avisar. No són contes convencionals amb estructura fixa, són escenaris niuats, metaliteratura.

Aquest és un d'aquells llibres que agafes amb moltíssimes ganes i t'acaba decebent una mica. Esperava més, però la història de Capelleta se m'ha fet eterna i una mica pesada, tot i que és bona i ben pensada, però massa llarga. M'han agradat més els relats curts, idees força afinades i sorprenents, amb girs que et deixen ben parat. En destacaria 'Del fang a la cuneta' i 'Finestres passant'.  A aquests llibres només em surt d'anomenar-los de 'drogues dures', no són per tothom, però tampoc sabria massa bé a qui recomanar-los i a qui no. Ni tan sols sé si me'l recomanaria a mi mateix!

Puntuació: @@

dimarts, 7 de gener de 2014

Matilda

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Empúries (L'Odissea), 1999 (17a edició)
Títol original, idioma, any: Matilda, anglès, 1988
Gènere: Infantil
Traductor: Ramon Barnils
Número de pàgines: 237
Llegit en: Català

La Matilda és un nap-buf de quatre anys que té la mala sort d'haver nascut en una família ignorant, superficial i materialista. No es pot dir que els Wornwood estimin gaire la seva filla, la tracten de ximple i no la tenen gens en compte, per això no s'adonen que la nena amaga una intel·ligència poc comú. A la Matilda li encanta llegir, cosa que els seus pares veuen com una aberració, i quan descobreix la biblioteca pública de seguida comença a empassar-se llibre rere llibre. Quan acaba els infantils, es llença sense por a llegir Dickens i Hemingway entre molts altres, amb la complicitat de la bibliotecària senyora Phelps. Però la intel·ligència de la Matilda no acaba aquí, en donarà una bona mostra quan finalment va a l'escola, on trobarà un enemic encara més temible que el seu propi pare. Per sort, també trobarà un millor ambient per desenvolupar les seves capacitats, algunes d'elles ben especials.

La Matilda és una nena realment especial i és impossible no agafar-li afecte. Aquest és un llibre infantil on els dolents són molt dolents (i tenen nom de dolent) i els bons molt bons (i tenen nom de bo!), però penso que és un producte força ben fet pel gaudi de la canalla, sense tractar-los de ximples. La història és molt distreta i prou ben trenada, tot i que hi ha dues parts molt diferenciades, la primera amb els pares, i la segona a l'escola, que podrien anar per separat. Està ben escrit i el que el fa molt especial són els dibuixos de Quentin Blake, que il·lustren perfectament l'acció, i no per simples són poc expressius, al contrari.

Roald Dahl és un mestre de la literatura infantil i tenia ganes de llegir alguna cosa seva, ja que fa poc ni el coneixia. Però les seves obres són molt més conegudes que ell mateix, moltes han tingut adaptació cinematogràfica. No em fa vergonya reconèixer que m'ha agradat. Probablement m'hagués agradat molt més si l'hagués enganxat de petit, però crec que és un bon llibre que demostra que es pot fer bona literatura per nens i nenes, i no sempre és així. Si fins i tot els adults en poden gaudir! Em sembla que no serà l'únic llibre que llegiré d'aquest escriptor.

Puntuació: @@@

dimecres, 1 de gener de 2014

Frases 2013

Un any de lectura dóna per molt, i la meva llibreteta i jo hem anat fent feina al llarg dels 58 llibres llegits durant el 2013. Com ja vaig fer l'any passat, vull compartir amb vosaltres les millors frases que he apuntat, una petita tradició per aquest racó que m'estimo tant. Amb tanta varietat de lectures, les frases no poden ser més diverses. Aquí en teniu una mostra, en l'idioma en que les vaig llegir, i els llibres dels que les he tret:

  • Quan van maldades i ha qui s'estima més fer-se creient abans que fort. (L'acabadora, Michela Murgia)
  • Hi ha mercenaris vells i mercenaris valents, però no hi ha mercenaris vells i valents. (Tempesta d'espases, George RR Martin)
  • De vegades no hi ha cap opció agradable, només una que és menys dolenta que les altres. (Festí de corbs, George RR Martin)
  • Els sentiments no admeten judici. Es tenen o no es tenen, com els amics. Ens arriben o no ens arriben, com la mort. (Les edats d'or, Albert Sánchez Piñol)
  • Never trust anything that can think for itself if you can't see where it keeps its brain. (Harry Potter and the Chamber of Secrets, JK Rowling)
  • Per més lluny que vagis, és impossible fugir d'un mateix. (Després del terratrèmol, Haruki Murakami)
  • Res de tancar-se portes sense saber què hi ha a l'altra banda. (Societat limitada, Ferran Torrent)
  • L'única manera que tenim per avaluar la fortalesa dels nostres lligams a alguna cosa és a través del nivell de dolor que ens provoca la seva pèrdua. (No obris els ulls, John Verdon)
  • Las personas no alteran la historia, del mismo modo que los pájaros no alteran el cielo y se limitan a describir en el breves diseños. (Mort, Terry Pratchett)
  • L'art d'entomar els revessos de la vida es perfecciona amb la pràctica. (L'últim llibre de Sergi Pàmies, Sergi Pàmies)
  • Un lector pot viure un miler de vides abans de morir. L'home que mai no llegeix només viu un cop. (Dansa amb dracs, George RR Martin)
  • Els homes tendeixen a plantar les defenses més fortes al seu punt més feble. (Deixa en pau al dimoni, John Verdon)
  • Quan es tracta d'analitzar els fruits de la pròpia intel·ligència, l'objectivitat és una fantasia. (Deixa en pau al dimoni, John Verdon)
  • La capacitat de confiar plenament en algú és un dels valors més nobles de l'ésser humà. (Crònica de l'ocell que dóna corda al món, Haruki Murakami)
  • L'activitat preferida dels humans: jutjar, jutjar els altres, empresa en que exhaureixen l'enginy. (L'home manuscrit, Manuel Baixauli)
  • Ningú no és més lliure que aquell capaç de fer, no allò que li demana el cos o la societat o l'hàbit o el vici, sinó el que li dicta la llibertat. (L'home manuscrit, Manuel Baixauli)
  • Tenir un objectiu ben determinat simplifica la vida. (El noi sense color, Haruki Murakami)
  • Vivim a l'època del desinterès, però en canvi estem envoltats d'una allau d'informació sobre els altres. (El noi sense color, Haruki Murakami
  • Pensar que hi ha solucions simples per problemes complexos és un error molt infantil. (100 curiositats de la medicina, Daniel Closa)

I així tanco un any de lectures i ja estic preparat pel que vindrà aquest 2014! Comencem?