Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Proa, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 320
Premis: Sant Jordi 2013

Una parella s'atura davant d'uns grans magatzems a La Jonquera, aliens a tot el que els envolta. Es fan un llarg petó. Això és amor... però espera, rebobinem uns quants anys, comencem pel principi. La Teresa i en Pau van tenir unes infàncies desiguals però van coincidir en un mateix concert i allà es van conèixer. Mica en mica van començar una relació formal que va seguir tots els passos lògics i establerts fins a portar-los on són ara. Però on són? Què ha passat entre els dos? Qui és aquesta parella del petó amb la que comença la història? A base de retalls, de petites píndoles, anirem desgranant la vida d'en Pau i la Teresa, junts i per separat, per entendre com són, què els mou i què els preocupa. No deixarem escapar cap detall de la seva existència, per irrellevant que sembli. Viuen prop de la frontera, però també podria ser que la frontera fossin ells. 

L'argument d'aquest llibre no és original ni explica històries gaire emocionants, però la seva importància no és el què, sinó el com. Es tracta d'una narració realista que podria estar senzillament relatant la història d'una parella qualsevol i que es podria resumir en un parell de línies, però Vicenç Pagès té una manera molt personal d'explicar la vida dels seus protagonistes, a base de capítols molt curts cadascun dedicat a un aspecte concret: als gustos, la manera de pensar respecte un tema o altre, l'experiència en un camp, les relacions personals, etc. Així construeix un puzzle amb moltíssimes peces que ens mosta una imatge global i completa dels seus personatges. Es pot dir que el llibre és merament descriptiu en un percentatge molt elevat del text. Són marca de la casa també les nombroses referències a la cultura popular, a la literatura, la història i a la geografia empordanesa. Ben escrit, en una prosa treballada i guarnida, però sense sobrepassar els límits de la floritura (cosa que s'agraeix!).

Generalment, m'atabalen i m'avorreixen les descripcions en les novel·les, m'agrada que l'autor vagi més al gra, però Vicenç Pagès és dels pocs escriptors amb qui faig una excepció. Penso que té un gran talent narratiu i l'explota d'una manera variada i original, com si fos una mena de joc. Sense ser una història extraordinària, aquest 'Dies de frontera' ens endinsa en uns personatges molt humans amb els que no és difícil identificar-se, especialment si ets nascut a la dècada dels 70. Entenc opinions que he sentit dient que el llibre no explica res i no va enlloc, però jo l'he gaudit per la forma més que pel contingut, i encara diré que es tracta d'una història que de la mà d'algú altre criticaria per previsible i poc original, però que d'aquest autor m'ha passat molt bé. Potser no és 'Els jugadors de whist', però per mi no està tan i tan lluny.

Puntuació: @@@