Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2013
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 591
Llegit en: Espanyol

A les acaballes de la seva vida, Martí Zuviría dicta a la seva cuidadora austríaca Waltraud el que ha de ser el relat del setge de Barcelona al 1714. Per entendre-ho bé, s'ha de remuntar a la seva infantesa, quan va estudiar al costat del millor enginyer del seu temps, el marquès de Vauban, quan va lluitar a l'exercit borbònic, i quan es va posar a les ordres del general Villarroel, ja del bàndol austriacista. La vida d'en Zuvi camesllargues ha estat molt intensa, i entre trinxeres i setges sempre ha tingut temps per les passions i l'amor. Això sí, no hi ha cap merder en el que no hi hagi tingut un paper, o personatge rellevant a qui no hagi freqüentat. Un punt de vista des de baix, des d'algú del poble que lluita sobretot pels seus interessos personals i per defensar allò que és seu. Auto-declarat un covard i un poca-pena, què no serà capaç de fer algú que mira per la gent que estima, els seus mestres i amics?  

Sánchez Piñol va escriure aquesta obra en espanyol perquè diu que en català no se'n sortia. He decidit fer-li cas i llegir la versió original. Només puc dir que, per la manera d'escriure i moltes paraules, es nota molt que és català. Incomprensible em resulta, però, que totes les mini-frases que posa en català siguin traduïdes a l'espanyol, però les escrites en francès no, sembla que no cal. Potser algú s'hagués ofès si no traduïa les catalanes? A banda d'això, que m'ha fet pujar la mosca al nas, estem davant d'un bon llibre, molt ben documentat, i que reparteix estopa als dos bàndols per igual. El narrador no s'està per orgues i explica les coses com les veu i com les sent, amb un llenguatge molt planer. Antol·lògics els aclariments que fa en forma d'aturada per contestar la fictícia Waltraud, a qui insulta constantment. Un bon toc humorístic entre tanta desgràcia i uns fets tan seriosos, i un bon recurs que ens ajuda a entendre coses. La història és absorbent per la manera com està explicada, és dens però passa molt bé, una manera diferent i molt distreta de reviure un dels fets més tràgics de la història de Catalunya.

Aquest és un dels meus autors catalans preferits, i tot i que no considero que sigui el seu millor llibre, és una obra magna que val la pena llegir i que pot agradar i esgarrifar a tothom per igual. No escatima detalls desagradables, però la realitat que narra no era maca ni alegre. L'estil pot agradar més o menys, a mi m'ha divertit força (Zuviría és molt canalla!), però no hi ha lloc pels surrealismes típics de l'autor. Martí Zuviría va existir de veritat i va participar activament en tots aquells fets, però tot el que fa referència a la seva vida personal és inventat. De vegades inversemblant, i d'altres molt exagerat, però és un personatge que dóna molt de joc i s'espera que el llibre tindrà continuació per explicar altres fets rellevants a nivell europeu d'aquell segle. Tant si us agrada Sánchez Piñol com si no, Victus és diferent i recomano que li doneu una oportunitat, no crec que us decebi.

Puntuació: @@@@