dimecres, 24 de desembre de 2014

Una lectora poc corrent

Autor: Alan Bennett
Editorial, any: Labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: The Uncommon reader, anglès, 2008
Gènere: Narrativa
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 95
Llegit en: Català

La vida de la reina d'Anglaterra és molt atrafegada, sempre amunt i avall, sempre mantenint la flegma i sense temps per ella mateixa. Però un bon dia, seguint els seus gossos pels jardins de palau, arriba a una zona per la que no sol passejar-se i ensopega amb la biblioteca mòbil del senyor Hutchings, que fa marrada allà tots els dimecres. Allà coneix en Norman, un jove servent de la cuina reial que no havia vist mai i que és un àvid lector. Gairebé per compromís la reina s'endú un llibre, però aquesta lectura la meravellarà. A partir de llavors la monarca només llegeix a totes hores, ha de recuperar el temps perdut, com ha pogut estar tots aquests anys sense llegir? Per fomentar el seu hàbit la reina comptarà amb la complicitat d'en Norman, però amb el rebuig de la plana major de la cort i de la política anglesa. I és que la reina ara només pensa en llegir, i llegir...

Aquesta novel·la curta ha adquirit força popularitat i contribueix a mostrar una imatge més humana de la hieràtica Elisabet II. La veritat és que li fa un massatge a la reina, ja que la deixa molt bé, a banda de convertir-la en una obsessiva de la lectura, però això no ho considerarem dolent en aquest blog. Bàsicament el llibre narra l'evolució natural que fa qualsevol lector i en molts punts ens hi podem sentir identificats, però per la notorietat de la protagonista, la seva passió li porta força maldecaps. De pas, fa una repassada a la literatura britànica així com la va descobrint la reina. Te alguns punts divertits, però s'acosta més a una reflexió sobre la lectura i la literatura. La idea central és que els llibres són llibres independentment de qui els llegeix, i que la passió lectora no entén de classes.

El llibre es pot llegir en un parell d'estones, però no diria que passa com l'aigua, el vocabulari és una mica encarcarat de vegades. La història és entranyable i té punts que agradaran a tots els lectors, però és difícil oblidar que t'està parlant de tota una reina real, de fet en cap moment intenta que ho oblidis, i és un personatge que em genera certa antipatia, per tant em crec poc les floretes que li tira. És d'aquestes obres que s'han de llegir, i tant és si t'agrada més o menys. Als lectors ja ens agrada que ens parlin de llibres i de llegir.

Puntuació: @@@

divendres, 19 de desembre de 2014

The Leftovers

Autor: Tom Perrotta
Editorial, any: Periscopi, 2014
Títol original, idioma, any: The Leftovers, anglès, 2011
Gènere: Narrativa
Traductora: Marta Pera Cucurell
Número de pàgines: 409
Llegit en: Català

Ja fa tres anys de la Desaparició Sobtada, però el món no s'ha recuperat de la sotragada. Sense previ avís, ni motiu aparent, milions de persones van desaparèixer sense deixar cap rastre, generant uns buits que no es poden omplir amb res. Ningú sap on són, ni si són en algun lloc, però és necessari assumir que probablement ja no tornaran. El que importen ara són els que es van quedar, i entre ells hi ha creences de tot tipus. Diverses sectes i religions han aparegut per homenatjar els desapareguts, i s'estan fent fortes. Mentrestant, la vida ha de continuar i compartir espai amb aquestes noves tendències. La Desaparició Sobtada no va deixar indiferent ningú, com a exemple tenim l'alcalde de Mapleton i la seva família i entorn, de la mà dels quals coneixerem com funciona la nova societat dels que no van desaparèixer. I no serà fàcil lidiar amb els fanatismes, els prejudicis i mantenir la pau.

The Leftovers és el llibre en que s'ha inspirat la sèrie televisiva d'HBO. Es tracta d'una distòpia ambientada en una actualitat alternativa després de la desaparició d'uns quants milions de persones aparentment a l'atzar i explica com ho viuen una sèrie de personatges relacionats entre ells però que només interactuen en moments puntuals. Descriu les sectes i noves religions aparegudes després de la catàstrofe, i un món més fanàtic i extremista, tot i que la majoria de gent intenta recuperar la normalitat. Es tracta d'una lectura molt amena i absorbent, t'enganxa perquè vols saber què ha passat. Potser no obtens les respostes que esperes, però quedes atrapat a la xarxa narrativa de l'autor que descriu perfectament la nova realitat i com la viuen els protagonistes. No és un llibre d'acció, sinó de descripció, però no és en absolut pesat, al contrari, voldries saber encara més.

Si una cosa se li pot criticar és que el gruix de la distòpia és al principi, i gradualment ja no tenen tanta importància les diferències i se centra en com les viuen els personatges, però llavors ja estàs massa ficat a la història com per retreure-li res. M'hagués agradat que hi hagués més marro, altres creences, més il·luminats, però no és que es quedi curt. L'he gaudit força tant per la forma com pel contingut i encara em convenç més de mirar la sèrie. Una obra força recomanable sense un gènere massa concret ja que és una realitat actual, però molt condicionada. Un autor a tenir en compte.

Puntuació: @@@@

dissabte, 6 de desembre de 2014

La biblioteca secreta

Autors: Haruki Murakami i Kat Menschik
Editorial, any: Libros del zorro rojo, 2014
Títol original, idioma, any: Fushigina Toshokan, japonès, 1990
Gènere: Fantasia
Traductora: Lourdes Porta
Número de pàgines: 63
Llegit en: Espanyol

És ben normal que un jove usuari de la biblioteca tingui ganes de llegir llibres sobre la recaptació d'impostos a l'Imperi Otomà, sobretot després de tornar els exemplars 'Com construir un submarí' i 'Memòries d'un pastor'. Per algun motiu? No, el nostre jove lector senzillament s'ha llevat amb aquesta inquietud. Però per obtenir llibres d'aquest tema ha de visitar una secció de la biblioteca que no coneix, baixant per unes escales que no sabia que hi eren, on el rep un vell estrany. L'ancià no se sorprèn de la demanda i li porta tres títols que li serviran, però s'ha de quedar allà a llegir perquè aquests volums no admeten préstec. Aquí comença l'aventura del jove que el portarà a conèixer un home-ovella i una jove molt bonica que no pot parlar. Un món llòbrec i tenebrós que ens podrem imaginar gràcies a les esfereïdores il·lustracions de la Kat Menschik.

Aquest conte infantil il·lustrat de Murakami no ha estat traduït al català encara. És una història curta per espantar els petits, però no una història de terror per adults. Descriu uns escenaris tenebrosos i uns personatges estrafolaris no del tot aliens al particular univers de l'autor. Es llegeix ràpidament i a més hi ha moltes il·lustracions de pàgina sencera que serveixen per retratar la història. Tot i la foscor, per com està escrit, a mi m'ha fet somriure més d'una vegada.

No cal dir que el llibre ha caigut a les meves mans pel nom de l'autor, miro de tenir la biblioteca Murakami completa. En aquest cas dóna només per una estoneta de lectura prou distreta i delirant. No és el millor que li he llegit però s'endevina el seu estil i la seva execució. Completament prescindible, i més al preu que va, però a mi no m'ha desagradat. Apte per aquells que vulguin filar encara més prim amb l'autor i no deixar-se escapar cap text seu.

Puntuació: @@

dimarts, 2 de desembre de 2014

Echo Park

Autor: Michael Connely
Editorial, any: Rocabolsillo, 2009
Títol original, idioma, any: Echo Park, anglès, 2007
Traductor: Javier Guerrero
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 348
Llegit en: Espanyol

Un cas sense resoldre sempre turmenta els detectius. Fa 13 anys la Marie Gesto va desaparèixer i Harry Bosch i el seu company d'aleshores no van poder acusar ningú d'aquell crim. Sempre queda l'esperança, però en Bosch té la intuïció que és morta, i vol trobar-ne el culpable. Periòdicament recupera l'expedient del cas i fa un parell de gestions, però sense sort. La sorpresa li arriba quan un candidat a fiscal del districte, l'emergent Richard O'Shea, el convida a participar en un interrogatori a un convicte que promet donar informació de molts assassinats a canvi de l'indult. Entre els crims que el pres Raynald Waits s'atribueix, hi ha la mort de la Marie Gesto, i això activa tots els sentits del detectiu de Los Ángeles. I a fe que li faran falta, perquè el que descobrirà arran d'interrogar en Waits és més enrevessat del que es podria pensar. 

Aquest és el segon llibre que llegeixo de Michael Connelly i és prou per conèixer el seu protagonista Harry Bosch. Hiper-motivat amb la seva feina, temerari i poc amant de les normes, però entregat a la causa. La història és complicada i dóna diversos girs, pots intuir que alguna cosa grinyola, però és complicat imaginar el desenllaç. És un d'aquests llibres absorbent i que es llegeixen fàcil tot i que la trama no ho sigui, de fàcil. El treball policial té rellevància i no se'n va per les branques, però a estones és una mica fantasma.

Un llibre d'intriga i crims com aquest sempre entra bé, i Connelly és un bon escriptor d'aquest gènere. Diré que se m'ha fet una mica pesat a estones, però sense motiu aparent, més que pesat, una mica llarg. No és un llibre que excel·leixi, és un més entre tants altres, però trobo que és un autor per anar llegint, i que difícilment et decebrà perquè el patró de les seves novel·les és semblant. Així que és recomanable pels fans, i apte per aquells que encara no el coneguin.

Puntuació: @@@

diumenge, 23 de novembre de 2014

Dies de frontera

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Proa, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 320
Premis: Sant Jordi 2013

Una parella s'atura davant d'uns grans magatzems a La Jonquera, aliens a tot el que els envolta. Es fan un llarg petó. Això és amor... però espera, rebobinem uns quants anys, comencem pel principi. La Teresa i en Pau van tenir unes infàncies desiguals però van coincidir en un mateix concert i allà es van conèixer. Mica en mica van començar una relació formal que va seguir tots els passos lògics i establerts fins a portar-los on són ara. Però on són? Què ha passat entre els dos? Qui és aquesta parella del petó amb la que comença la història? A base de retalls, de petites píndoles, anirem desgranant la vida d'en Pau i la Teresa, junts i per separat, per entendre com són, què els mou i què els preocupa. No deixarem escapar cap detall de la seva existència, per irrellevant que sembli. Viuen prop de la frontera, però també podria ser que la frontera fossin ells. 

L'argument d'aquest llibre no és original ni explica històries gaire emocionants, però la seva importància no és el què, sinó el com. Es tracta d'una narració realista que podria estar senzillament relatant la història d'una parella qualsevol i que es podria resumir en un parell de línies, però Vicenç Pagès té una manera molt personal d'explicar la vida dels seus protagonistes, a base de capítols molt curts cadascun dedicat a un aspecte concret: als gustos, la manera de pensar respecte un tema o altre, l'experiència en un camp, les relacions personals, etc. Així construeix un puzzle amb moltíssimes peces que ens mosta una imatge global i completa dels seus personatges. Es pot dir que el llibre és merament descriptiu en un percentatge molt elevat del text. Són marca de la casa també les nombroses referències a la cultura popular, a la literatura, la història i a la geografia empordanesa. Ben escrit, en una prosa treballada i guarnida, però sense sobrepassar els límits de la floritura (cosa que s'agraeix!).

Generalment, m'atabalen i m'avorreixen les descripcions en les novel·les, m'agrada que l'autor vagi més al gra, però Vicenç Pagès és dels pocs escriptors amb qui faig una excepció. Penso que té un gran talent narratiu i l'explota d'una manera variada i original, com si fos una mena de joc. Sense ser una història extraordinària, aquest 'Dies de frontera' ens endinsa en uns personatges molt humans amb els que no és difícil identificar-se, especialment si ets nascut a la dècada dels 70. Entenc opinions que he sentit dient que el llibre no explica res i no va enlloc, però jo l'he gaudit per la forma més que pel contingut, i encara diré que es tracta d'una història que de la mà d'algú altre criticaria per previsible i poc original, però que d'aquest autor m'ha passat molt bé. Potser no és 'Els jugadors de whist', però per mi no està tan i tan lluny.

Puntuació: @@@

dijous, 13 de novembre de 2014

Els límits de la vida

Autors: David Bueno, Salvador Macip, Eduard Martorell
Editorial, any: laGalera, 2014
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 256
Llegit en: Català

El Lupus és una malaltia auto-immune que pot causar episodis greus de febrades, dolor muscular, dificultats respiratòries i molts altres símptomes. La Lara, una noia de 14 anys, té la mala sort de patir-la i fa dies que es troba hospitalitzada i no respon als tractaments. L'acaben de traslladar a la UCI, els metges temen per la seva vida. En aquest ambient tan fred i en la soledat de la nit, la Lara rep la visita de la Carme, una metgessa o infermera que li fa companyia i fa que s'oblidi del patiment explicant-li els orígens de la vida, l'evolució i el funcionament de la natura i dels éssers vius. Una classe de ciències naturals personalitzada i interactiva. Mica en mica, la Lara deixa d'auto-compadir-se i s'interessa per tot el que li explica la Carme, vol saber més, vol aprendre. Però la conversa, a banda de ser molt interessant, l'ajuda a no pensar en la malaltia, ni tampoc en el Gerard... 

Ja al primer capítol aquest llibre em va fer pensar en 'El món de Sofia' i en 'La porta dels tres panys'. Pensava que havia fet un gran descobriment, fins que vaig recordar que aquests llibres se citaven a la promo del llibre, i també se citen al final mateix. Efectivament, es tracta d'un llibre de divulgació novel·lada. A través d'un fil conductor, en aquest cas la malaltia de la Lara i les conseqüències psicològiques que li provoca, els autors fan una bona repassada a les ciències naturals. Està destinat a un públic juvenil, però explica la natura d'una manera tan senzilla que fa bo de llegir a qualsevol edat, ideal per refrescar conceptes. L'estructura de l'obra obliga a què la part novel·lada sigui força fluixa, però el que importen són els conceptes. Els diàlegs entre les protagonistes són força artificials i inversemblants, la Lara és una rata sàvia i no em sembla que parli com una adolescent real. Tot i això, el llibre es devora a gran velocitat perquè és molt planer, interessant, i també perquè la lletra és gegant!

Si obviem el que deia dels diàlegs, m'ho he passat molt bé llegint el llibre i refrescant la memòria. M'ha semblat una mica desordenat, com si se saltés d'uns temes a altres sense seguir un patró concret, però possiblement hi és. Cap al final es parla una mica d'ètica i la lectura s'alenteix una mica, però tampoc decau. Bona obra divulgativa que penso francament que està a l'alçada dels llibres amb els que es compara, si es va poder fer amb la filosofia o la física, per què no ho havíem de fer els biòlegs també!

Puntuació: @@@  

dijous, 6 de novembre de 2014

La música del silenci

Autor: Patrick Rothfuss
Editorial, any: Rosadelsvents, 2014
Títol original, idioma, any: The Slow Regard of Silent Things, anglès, 2014
Traductora: Neus Nueno
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 143

L'Auri es desperta un matí i sap que set dies després ell la visitarà. De seguida es posa en marxa, té poc temps i molta feina a fer. Haurà de fer-li tres regals, i no tres regals qualssevol, és clar. Ell, com a bon cavaller que és, també n'hi farà tres. Han de ser adients, dignes d'ell. En companyia del seu inseparable Foxen, un ésser d'estranya naturalesa aparentment inanimat i lluminós, comença a recórrer el Món Amagat en harmonia amb totes les coses que l'envolten, ella les entén i s'hi comunica. Tot ha de ser al seu lloc i tot ha de tenir el nom que toca. I és que fer les coses com cal val la pena. Serà capaç de trobar tres regals que estiguin a l'alçada d'ell?

Aquest llibre no és la continuació de la saga 'Crònica de l'assassí de reis' que ha fet famós aquest autor. No és ni tan sols una novel·la, és una descripció de més de 100 pàgines de set dies en la vida d'Auri, un personatge molt secundari de la saga, però que és molt entranyable. Tot el que fa Auri no té cap mena de sentit i passes el llibre sense saber de què dimonis t'està parlant. El mateix autor ens explica en un epíleg d'on surt aquest text, i personalment penso que és una mica xantatgista. Allà es disculpa perquè sap que la novel·la no té ni cap ni peus, per no tenir no té ni forma de novel·la, que si no ens agrada, que ho sent. Però que aquesta història és per gent que està una mica tocada del bolet, com ell, o com Auri. És a dir, que si no t'agrada, com és el meu cas, és que ets un lector vulgar i estàndard. Gràcies senyor Rothfuss.

És un llibre sense pretensions, escrit només perquè li va sortir així. Esperava trobar-hi una mica d'informació sobre Auri, perquè és un personatge que també m'agrada molt i costa molt situar-lo, però no és així, només descriu les seves caòtiques activitats. Ella és l'únic personatge que surt en tot el llibre. Sento ser un lector vulgar, però se m'ha fet molt feixuc i avorrit, acostumat com estic que aquest autor m'enganxi com el loctite, no he entrat en cap moment en la història. La decepció que m'enduc és molt gran, segurament això em rebaixarà l'eufòria pel tercer i aquell sí que el gaudiré. Senzillament, com el mateix autor apunta, no és un llibre per mi, no tinc la sensibilitat necessària per entendre l'Auri. M'ha contrariat tant que he pensat que és una sort que sigui un llibre independent i que no estigui inclòs en el tercer volum entre les més de mil pàgines que segur que tindrà. A partir d'ara potser l'Auri ja no em farà tanta gràcia.

Puntuació: @

dijous, 30 d’octubre de 2014

Underground

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2014
Títol original, idioma, any: Andaguraundo, japonès, 1997
Gènere: No-ficció
Traductors: Jordi Mas López i Albert Nolla Cabellos
Número de pàgines: 552
Llegit en: Català

El 20 de març del 1995 el metro de Tòquio va patir un dels atemptats més cruents que es recorden. La secta religiosa Aum Shinrikyô va deixar anar gas sarín a diversos combois i en línies diferents. L'atac, que va agafar completament per sorpresa els molts ciutadans que anaven a la feina com cada dia, es va cobrar 13 víctimes mortals i milers de ferits. L'escriptor Haruki Murakami va interessar-se per aquests fets i va decidir entrevistar-se amb víctimes de l'atemptat per conèixer de primera mà com l'havien viscut. De resultes, va escriure una primera part d'aquest llibre amb testimonis dels afectats pel gas. Posteriorment, va decidir entrevistar-se també amb l'altre part per saber com van viure els integrants d'Aum aquell acte tan mesquí. El volum que ens ha arribat aquest any traduït inclou les dues parts i ens ajuda a tenir una imatge més global d'aquells esgarrifosos esdeveniments, de com funciona una secta per dins, i de la mentalitat japonesa, tan diferent a la nostra.

El llibre consta de dues parts clarament diferenciades, però en els dos casos transcriu entrevistes personals, primer amb els afectats, i després amb membres de la secta Aum. Als primers els deixa esplaiar-se i l'estructura de les entrevistes s'endevina fàcilment: biografia de la persona, recorregut que fan amb el metro, com van viure l'atemptat i quins sentiments li han quedat respecte als terroristes. A la segona part l'autor participa molt més i fa altres preguntes, fins i tot posa en dubte el que li comenten. Totes les entrevistes estan transcrites de manera molt planera i entenedora i sobta molt la mentalitat japonesa, per exemple, tot i presentar clars símptomes d'intoxicació, la majoria d'entrevistats només es preocupaven d'arribar d'hora a la feina. Fàcil de llegir i interessant, tens la impressió d'estar llegint sobre personatges inventats de l'autor, senyal que habitualment descriu bé els seus compatriotes. L'única crítica és per la impressió de l'edició que tinc, un bon grapat de pàgines de la primera part estan mal impreses i fan mal a la vista.

Reconec que vaig comprar aquest llibre sense saber de què anava, només perquè era de Murakami. Quan vaig tenir-lo a les mans vaig veure que es tractava de no-ficció, sobre un atemptat al metro, de fa 20 anys, i a l'altra punta del món. Això no em va impedir començar-lo de seguida, i estic molt gratament sorprès amb el resultat. La veritat és que l'he gaudit, suposo que el tema no m'interessava especialment, però la manera d'explicar-ho de l'autor m'ha transportat al lloc dels fets, a la manera de pensar d'aquesta gent i als seus propis llibres (començo a conèixer Tòquio!). He après unes quantes coses i m'ha passat molt bé. Difícil recomanar-lo, de la mateixa manera que dic que m'ha agradat i no se m'ha fet gens pesat, al contrari, també diré que no l'hauria llegit si no fos de Murakami. Sí, tinc molt mimat a aquest autor, què passa?

Puntuació: @@@@

dimecres, 15 d’octubre de 2014

Filosofia de hielo y fuego

Autors: Bernat Roca, Francesc Vilaprinyó i David Canto
Editorial, any: Ediciones invisibles, 2014
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 263
Llegit en: Espanyol

Cançó de gel i foc és l'obra mestra de l'escriptor americà George R.R. Martin que consta ja de cinc dels set volums previstos i té una legió de fans incondicionals tant dels llibres com de l'adaptació en forma de sèrie que emet la cadena HBO. Fruit d'aquesta devoció neix aquest llibre, un assaig sobre la filosofia que s'amaga rere els personatges principals de la història de Martin i que analitza amb profunditat els diferents temes intrínsecs que queden amagats per una trama plena de crueltats, traïcions, violència i sexe. Aquesta anàlisi arriba fins a les fonts d'inspiració de l'autor de la saga, tant històriques com literàries, la moralitat dels personatges, les interaccions entre ells i també analitza cites dels llibres, cites de filòsofs les idees dels quals s'adapten als personatges i fins i tot les opinions dels actors i actrius que representen els personatges a la sèrie. Una repassada exhaustiva al món de Martin, esbudellat del dret i del revés.  

L'assaig està separat en tres parts. A la primera s'analitzen alguns personatges masculins, a la segona els femenins, i a la tercera hi ha una mica de poti-poti de temes generals recurrents dels llibres i la sèrie. Els autors comparen el comportament i circumstàncies dels personatges amb diferents corrents de pensament filosòfic i amb multitud de referències a altres obres i pensadors, però primen les mateixes cites dels personatges de ficció. La major part del que es diu és molt interessant sempre que t'agradi la filosofia, es pot treure molt més suc dels personatges del que traiem els usuaris de l'obra, a poc que tinguis interioritzada la trama, com és el meu cas, és molt fàcil ubicar-te i entendre el que t'estan explicant. No és una lectura fluïda, és clar, es tracta de filosofia! Però filosofia aplicada a uns personatges molt estimats (o odiats), així passa molt millor.

He de dir que m'ho he passat bé llegint el llibre, encara que per força s'ha d'anar avançant a poc a cop, i la lletra, massa petita pel meu gust, tampoc hi ajuda. Ara, a mi m'ha agradat perquè m'agrada la filosofia i sóc un malalt d'aquests llibres, m'ha semblat un complement perfecte per acabar d'entendre moltes coses, per refrescar la memòria, i per ampliar encara més el ventall de matisos que té la història, però no és un llibre que es pugui llegir sense conèixer la saga, probablement no s'entendria res. A més, està completament prohibit llegir-lo si es té intenció d'iniciar l'obra, o no s'ha completat, aquest llibre us fotrà mitja història enlaire. Recomanable per fans una mica frikis, prohibits per no-fans. Aquest cop és fàcil. I així anem esperant el sisè...

Puntuació: @@@

dimecres, 1 d’octubre de 2014

L'eloqüència del franctirador

Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: Quaderns crema, 1998
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 179
Llegit en: Català

El títol d'aquesta obra és tan intrigant com qualsevol dels noms dels 18 relats curts que la formen. De fet, es pot jugar a endevinar per què titula així els relats, i l'explicació sovint és tan subtil que se'ns pot escapar. No hi ha cap franctirador al llibre, però tots els i les protagonistes són solitaris que s'enfronten a situacions quotidianes que deriven en desenllaços inversemblants, sovint en un gir inesperat que ho capgira tot, fins al punt d'invalidar qualsevol idea que ens haguéssim fet. Tal com diu la contraportada, com un tret d'aquest fictici franctirador. Són un grapat d'històries que exploren els seus personatges i n'exposen les interioritats més íntimes, amb participació d'alguns esdeveniments fantàstics o poc explicables. Intercanvis de cossos, enveges entre models, maneres de recuperar la memòria perduda, cap situació no és prou sorprenent per no tenir cabuda a aquest llibre.

Es tracta d'un recull de contes curts amb subdivisions de tot tipus, amb noms, altre cop, que moltes vegades et preguntes d'on surten. El llenguatge de Màrquez és molt treballat, fins a l'extrem, i tot i que estèticament és una obra rodona, de vegades costa de llegir. El vocabulari és molt variat i sembla que no hi ha una coma fora de lloc. Pel que fa a les històries, totes tenen una atmosfera asfixiant, com d'estar tancat, i generen una certa angoixa, però són els personatges amb les seves neures i dèries. L'estil és constant al llarg del llibre i tot i que els arguments són diferents, aquesta atmosfera pesada a sobre fa que no acabis de diferenciar uns dels altres, i el llenguatge tan florit no ajuda a situar-te.

La indubtable qualitat literària de Márquez és el que m'ha portat a recuperar aquest recull antic mentre es decideix a publicar material nou. Les novel·les em van agradar força i ja aquí s'intueix el seu estil i la seva capacitat de saltar en el temps i l'espai d'una revolada i sense previ avís. He de dir que explica detalls amb comptagotes, adornats a la perfecció, però en escrits tan curts no et permet entendre la història fins que aquesta està a punt d'acabar. El prefereixo en textos més llargs, i tot i que mai no és un pou de joia, la foscor d'aquestes històries et fa venir ganes de sortir-ne. Tot plegat un ambient força depressiu, com ens té acostumats, molt ben escrit, però el prefereixo en distàncies llargues.

Puntuació: @@

dissabte, 27 de setembre de 2014

Setembre, octubre i novembre

Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial, any: L'Altra editorial, 2014
Gènere: No-ficció
Número de pàgines: 311
Llegit en: Català

El nom de Miquel Riera probablement és desconegut per la majoria, però en el món de l'escalada no passa en absolut desapercebut. L'escalador mallorquí és l'inventor d'una modalitat que acumula cada cop més adeptes, el psicobloc, escalar la roca dels penya-segats sense cordes ni fixacions, de manera que si fas un pas en fals, caus a l'aigua i has de tornar a començar. Mallorca, com no, és la meca d'aquesta activitat. Joan Miquel Oliver, cervell d'Antònia Font, en la seva faceta d'escriptor tenir ganes d'escriure alguna cosa que no fos ficció i en conèixer l'escalador va tenir clar que allà hi havia una història. Va viure tres mesos, setembre, octubre i novembre del 2013 enganxat a ell per relata-ne vida i miracles. Una vida, per cert, sorprenent i plena de contrastos, una persona senzilla però molt viscuda, amb un munt d'anècdotes increïbles per explicar.

Es tracta d'una mena de diari que explica els fets més destacables viscuts al costat de Miquel Riera, i separats en tres parts corresponents als tres mesos. Iniciació a l'escalada, disseny de calçat per aquesta activitat, festes, excursions, tot sense massa filtre i explicant anècdotes del passat que a mi em faria vergonya que sortissin a la llum si fossin meves. També records de l'escalador i també de l'Oliver, alguns de molt antics i vulnerant la intimitat familiar. A banda del motiu principal, també trobem reflexions de l'autor sobre la Mallorca actual i alguns detalls de la seva carrera d'escriptor i el final de la seva banda Antònia Font, coses que estaven passant en el moment que escrivia aquest diari. Combina estones una mica pesades i molt descriptives amb altres passatges sorprenents i molt interessants. Té una manera molt personal d'escriure que arriba a enganxar tot i que en conjunt és irregular, les pàgines van passant amb diferents graus d'interès.

Probablement, és el millor que he llegit de l'Oliver. Quan el llegeixes penses que millor es dediqui a la composició musical, però aquest cop, i sorprenent que em passi amb un llibre de no-ficció i dedicat a l'escalada (activitat que no he practicat mai), però aconsegueix que t'interessi. Més interessants encara són les interioritats de l'autor, les seves amistats i la seva vida d'artista. Confesso que el llegeixo perquè és ell, per la meva devoció al seu desaparegut grup, perquè les dues experiències anteriors em van decebre molt. Aquest m'ha agradat prou i la darrera part, que parla més d'ell que de l'escalador, m'empeny a ser generós amb la puntuació. A estones pesat i avorridot, però en alguns moments brillant. Més apte per fans del grup i l'autor que per escaladors, sigui com sigui, per gaudir-lo s'ha de ser una mica incondicional.

Puntuació: @@@ 

dissabte, 13 de setembre de 2014

Setmana 2014

Des que les petites llibreries de Barcelona han tret el cap, la Setmana del Llibre en Català trobo que ha perdut una mica de sentit, ja que ara és relativament fàcil trobar l'oferta en la nostra llengua durant tot l'any. Però tot i així, com a bon caçador de llibres que sóc, no em perdo aquesta cita i fa uns dies que m'hi vaig deixar caure.

Una de les coses que la fa diferent és que pots trobar llibres separats per editorials, perquè aquestes disposen d'espai per fer d'aparador. Naturalment, l'editorial no és el més important, però fa goig veure com evolucionen alguns dels nous segells catalans que aposten per la literatura de qualitat a petita escala, és a dir, de manera independent i arriscant-hi més del que guanyen. En aquest sentit, era inevitable passar per la caseta de Llegir en Català, la nova agrupació editorial que compta actualment amb 9 membres, i allà vaig poder xerrar una estona amb en Marc Moreno de Llibres del Delicte i l'Aniol Rafel de Periscopi. Va ser interessant la conversa, em van dir que els va molt millor ara que estan junts, que arriben a molta més gent, i que no es fan la competència perquè cada editorial del grup té la seva pròpia línia. La prova de foc va ser demanar-los que em recomanessin un llibre d'alguna editorial que no fos de les seves dues, i l'Aniol em va parlar tan bé d'un llibre de Raig Verd que me'l vaig quedar.

El món editorial m'interessa, considero d'una gran valentia embrancar-se en projectes així perquè realment poca gent compra llibres. S'ha de ser molt i molt amant de la literatura per apostar-hi totes les energies, però salta a la vista que ells ho són. A banda d'aquesta interessant conversa, vaig fer una bona passejada i vaig remenar llibres de diverses casetes de llibreries com la Laie o la Nollegiu. I tot i que no feia ni una setmana ja m'havia firat dos exemplars a La Impossible, no podia marxar a casa amb les mans buides, quin contrasentit! El caçador no se'n va content si no s'hi deixa part del sou (que encara no té). Així que us deixo una imatge de les preses aconseguides. Les pertinents ressenyes, en aquesta mateixa casa. Al temps.

dimarts, 9 de setembre de 2014

Els silencis dels pactes

Autor: Marc Moreno
Editorial, any: Llibres del delicte, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 205
Llegit en: Català

Si ets un home de negocis important i et trobes al teu despatx fora d'hores, amb una noia morta als teus peus i amb evidents signes d'haver estat practicant sexe amb ella abans que passés a millor vida, el millor que et pot passar no és precisament que l'Òscar Masferrer, un assessor que dóna servei a la teva empresa, et descobreixi en aquestes circumstàncies. Perquè en Masferrer et guardarà el secret, però per un mòdic preu, i que tingui l'exclusiva potser et farà una mica dependent. Fer desaparèixer un cos és senzill, però potser hi haurà algú que buscarà la pobra noia. Qui pot relacionar aquesta mort amb ells? Ningú. Enterrem el problema, i santes pasqües. Però a Mataró tot s'acaba sabent, i tot i que la mossa d'esquadra Núria Torrent no té massa ganes d'escoltar ningú després que la destinessin a persones desaparegudes com a càstig, un insistent nigerià l'acabarà posant sobre la pista del crim.

Un nou cas ambientat a la nostra terra, en la que sembla que floreix la novel·la negra cada cop amb més insistència. L'argument és prou interessant i intenta demostrar com deure un favor o fer un pacte amb algú es torna altament perillós quan hi ha molts diners pel mig. És un llibre no massa llarg i que es llegeix amb facilitat i fluïdesa, però els diàlegs se m'han fet molt poc creïbles. Les reaccions dels personatges no em semblen les que caldria esperar davant d'uns fets que s'exposen de manera molt clara. Un exemple és que la mossa deixa que l'Òscar la insulti i la tracti sense cap respecte i no reacciona en absolut davant el menyspreu clar cap a l'autoritat. Personatges poc definits i alguns diàlegs gens versemblants. També trobo a faltar més pes d'investigació al llarg de la història.

Personalment l'he trobat fluix en diversos aspectes, tot i que potser els esdeveniments estan més propers a la realitat del que ens pensem. M'agrada que hi hagi una mica d'espectacle literari en aquesta mena de llibres. Té punts argumentals bons, cap el final té alguns detalls ben resolts, però al llarg del llibre li he trobat alguns defectes en la trama, no formals, sinó que es podien treballar més o desenvolupar millor. Em sap greu no valorar-lo més perquè l'autor, Marc Moreno, em mereix molt respecte per la seva valentia i aportació al món editorial català, però he d'expressar la meva opinió tal i com l'he construïda. Al cap i a la fi, és només això, una opinió, i espero que d'altres lectors el sàpiguen valorar millor que jo.

Puntuació: @@

dimecres, 3 de setembre de 2014

Homes d'honor

Autor: Xavier Bosch
Editorial, any: Proa, 2012
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 317
Llegit en: Català

L'alcalde de Barcelona, Antoni Negrier, abusa dels poders i la discreció que li permeten el càrrec, però el seu encant natural l'ha fet guanyar les eleccions dos cops de manera fàcil. Probablement també ajuda ser fill d'un heroi nacional que va salvar la vida a molta gent dels dos bàndols a la guerra civil. Precisament torna a Barcelona un quadre de Marià Fortuny que Negrier pare va salvar de la crema, i l'alcalde no pot estar més cofoi. L'equip de Punt de vista de TV10, capitanejat per en Daniel Santana, ex director del diari Crònica, cobrirà la notícia, però l'entrevista que li fan a l'alcalde serà més accidentada del compte arran d'una informació que en Santana ha rebut sobre l'incendi del Liceu. Però no és l'única exclusiva que té Santana, per més que foti a algun company de la tele, serà ell qui entrevisti la Tuzza Talese, escriptora italiana que va estar casada amb un sicari de la màfia i que ha explicat la seva experiència sense embuts en un llibre que ha esdevingut best seller. Un privilegi per un periodista, però entrevistar-la no serà l'únic privilegi d'en Santana. 

Segona entrega de Xavier Bosch amb en Daniel Santana com a protagonista. És inevitable imaginar-te la imatge de l'autor en la pell del seu protagonista, però no és precisament un personatge recte i sense defectes. Se'ns presenta un periodista amb ofici, però emocionalment una mica inestable i immadur, no mancat d'ambició ni mala llet. El llibre compta amb tres històries molt diferenciades amb algun punt de connexió, però petit, a banda que l'equip que les investiga és el del periodista Santana. El text és amè i molt fàcil de llegir i seguir, i atrapa perquè barreja realitat i ficció amb molt encert. El problema d'introduir trames reals novel·lades com la del Liceu és que genera unes expectatives molt altes i t'atrapa totalment, però després no es poden resoldre. Alguna petita decepció amb la conclusió de les històries, però no et pots inventar un final per un cas que existeix a la realitat i que no ha estat resolt.

En general m'ha agradat força, tant per l'estil directe com pel contingut, en el que s'introdueixen molts elements reals, o si no realistes, tot i que no poder saber més acaba destrempant una mica. Però s'ha d'entendre com una manera de fer pensar al lector, cal que sapiguem que per més que es tanqui i arxivi un cas, no vol dir que està resolt. Totes les trames toquen temes grossos, l'incendi del Liceu, la màfia o històries tèrboles d'un heroi nacional, l'autor no s'hi posa per poc, però trobo que cap d'ells li ve gran, com passa de vegades en aquest tipus de llibres. Això sí, el Santana em cau una mica gros, no ho puc evitar. La lectura del tercer de la trilogia està garantida, tard o d'hora caurà a les meves mans.

Puntuació: @@@@

dijous, 21 d’agost de 2014

El franctirador

Autor: Albert Pijuan
Editorial, any: Angle Editorial, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

No totes les tornades a casa són plàcides ni les benvingudes caloroses. El mateix dia que Krzysztof torna a la seva ciutat natal de K*** a Polònia, un franctirador dispara al carrer des d'un punt indeterminat i aparentment de manera aleatòria, amb la simple voluntat de fer mal. Corre l'any 1991 i això no és bona propaganda per una Polònia que intenta agradar a Europa. De seguida comença una investigació i un sospitós és detingut i executat. Però el franctirador continua matant. Entretant, Krzysztof ha de refer la seva vida al costat de la seva anciana mare en un bloc de pisos monstruós on viuen les classes socials més pobres de la ciutat. Amb el pare desaparegut i el seu germanastre Jerzy col·laborant amb la policia, Krzysztof amaga els motius pels quals ha hagut de marxar de Suècia on l'oncle Henryk l'havia acollit. Assistim a un retrat d'una societat trencada, desconfiada i decadent on l'aparició del franctirador ho sacseja tot.

El primer que sorprèn d'aquesta obra d'un escriptor català és l'escenari, una ciutat indeterminada de la Polònia post-comunista. Els personatges són polonesos en la seva majoria, i els noms que gasten ho acrediten. La història és enrevessada i té força girs, es tracta d'una trama sòlida i ben construïda, però explicada de manera desordenada, cosa que la fa difícil de seguir en moltes fases. L'aparent principal protagonista és tan sòmines que arriba a exasperar. En canvi, el policia encarregat de la investigació, que és alemany, és tot el contrari i l'únic que posa la directa en la història. Considero que està molt ben escrit en termes de qualitat, sense descripcions sobreres i amb bona dosi narrativa, però això no sempre es correspon amb una lectura fluïda i fresca. En la meva opinió, no és fins al darrer terç del llibre que la història se centra i es fa més entenedora.

He de reconèixer que m'ha costat i que la meva velocitat lectora ha disminuït fins a límits gairebé insultants. La història avança amb lentitud i va fent salts al passat i en l'espai per reconstruir el trencaclosques, no és difícil perdre's, i més amb tants noms estranys i tantes 'w'. Cas una mica estrany en el que considero que el llibre està bé, però que se'm creua i no avanço. La darrera part m'ha reconciliat una mica amb l'obra, però ja estava una mica cansat. El qualifico de novel·la negra perquè hi ha un cas criminal, però el pes de la història recau en la miserable vida dels protagonistes. S'ha de llegir amb paciència i dedicació i potser aconseguireu que us atrapi més que a mi.

Puntuació: @@ (estrictes)
Una altra recomanació de Salvador Macip.

dilluns, 11 d’agost de 2014

Grimpow, el camí invisible

Autor: Rafael Ábalos
Editorial, any: Montena, 2005
Títol original, idioma, any: Grimpow, el camino invisible, espanyol,2005
Traductor: Sílvia Alemany
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 544
Llegit en: Català

De vegades un parell de lladres vividors poden tenir un cop de sort. No és pas culpa d'en Dúrlib i el seu 'aprenent' Grimpow que un cavaller hagi mort de fred justament a les muntanyes nevades per on fan camí. Com que a ell ja no li faran servei, decideixen emportar-se les seves pertinences, entre les quals hi ha diversos objectes de valor, un estrany manuscrit i una pedra que aparentment no té res d'especial i que Grimpow es queda com a amulet. Però un cop saquejat, el difunt els desapareix davant dels nassos, i això no els fa tanta gràcia. A més, aviat descobreixen que la pedreta confereix noves habilitats al jove Grimpow, així que es dirigeixen a l'abadia de Brínkdum a buscar respostes en els savis monjos que l'habiten. Poc s'ho pensen els dos l'embolic en el que s'han ficat. De ser uns perduts, ara seran els responsable d'una missió molt i molt antiga plena de perills i dificultats. Realment els ha tocat la grossa.

Aquest llibre va sortir fa uns quants anys i el van promocionar a bombo i plateret, no és comú publicar un producte nacional d'aquestes característiques. Està ambientat en el món medieval real, però barreja personatges inventats i molts elements de l'imaginari fantàstic de l'època. És una lectura amena i distreta però se la va considerar juvenil per motius que es van fent evidents durant la lectura. Per començar està ple de tòpics medievals, no se'n salta ni un, de vegades encara que els hagi d'introduir amb calçador. Els secrets (importantíssims!) que ha de descobrir en Grimpow estan protegits per enigmes de pati d'escola que es resolen només mirar-los. Força molestos els constants recordatoris i resums del que ha passat, totalment innecessaris, i la mania de dir sempre els noms sencers dels personatges. Els diàlegs són una mica artificials, poc frescos. El ritme del llibre és molt fluctuant, de vegades es recrea en excés en alguns temes i altres els ventila massa ràpid.

Tot i la llarga llista de defectes que he citat, és un llibre fàcil de llegir i que et manté amb certes ganes d'arribar al desenllaç. No és que sigui mal llibre, però té un problema, que perd de molt, moltíssim, la comparació amb altres llibres de temàtica similar com poden ser Gel i Foc o Assassí de Reis. Probablement si no se'n han llegit d'altres pot ser una obra estimable, però la comparació li fa molt mal. Potser per joves funciona millor, a mi m'ha quedat una mica curt, no d'extensió, sinó d'intensitat i de profunditat. Té certa gràcia però no em convida a llegir els següents de la saga.

Puntuació: @@

dimecres, 23 de juliol de 2014

Les mans del drac

Autor: Sebastià Benassar
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2014
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 124
Llegit en: Català

Potser en Joan Miquel Romaní no és la persona més fiable del món. Expulsat de l'església, expulsat també de la universitat per exorcista i fidel seguidor de les creences de mossèn Cinto Verdaguer, és avui el millor corrector en llengua catalana que existeix, i té una malaltissa obsessió amb els turistes, els ciclistes, i especialment amb els turistes ciclistes. Però quan en vigílies de diumenge de Pasqua, que a més coincidirà amb Sant Jordi, descobreix una dona jove dessagnant-se a l'església de Sant Agustí Nou, de seguida intueix que una vella profecia ha començat a fer camí. A més a més, hi ha algú capficat amb que aquest any el Sant Jordi sigui diferent, perquè no tot el que està entre dues cobertes és literatura, i els escriptors farsants ho pagaran. Un periodista cultural, una sergent dels mossos i un grup terrorista d'ultradreta completaran l'elenc d'aquesta esbojarrada història amb tints de tragicomèdia.

124 pàgines no són prou per una història de la magnitud de la que s'explica en aquest llibre. Perquè per si no fos poc, en realitat són dues històries clarament diferenciades i encara n'hi ha una tercera que podria ser autònoma. Les dues trames principals tenen un pes específic similar i separadament i amb la pompositat necessària serien dos bestsellers americans, tot i que ambientats a Barcelona. Això per idees i temàtica, molt engrescadora i inquietant. A més està molt ben escrit, amb un estil molt irònic i amb bones dosis d'humor. Es podria dir que és una paròdia de certs tipus de llibres, però una paròdia no té un argument tan treballat. La última volta de cargol són les diferents veus narratives que trobem segons el personatge principal de cada capítol, escrit en primera, segona i tercera persona segons el cas. Tot un exercici.

La sensació que tens mentre llegeixes és que no pot ser que el llibre sigui tan curt. La troca s'embolica més i més i saps que et faltaran pàgines. I així és, tot i ser la demostració que amb poc espai i sense palla es poden construir molt bones històries, m'ha deixat amb les ganes. M'hagués encantat que cadascuna de les trames estigués més desenvolupada, i posats a triar, que fossin dos llibres diferents. Tot i així, m'ha agradat molt la manera d'escriure de l'autor i espero llegir-ne alguna cosa més. També m'agrada molt el format compacte d'aquesta editorial. Em queda una mica la sensació de gran història desaprofitada, tot i així l'he gaudit molt i val la pena llegir-lo, te'l pots acabar d'una sentada perfectament.

Puntuació: @@@@

divendres, 18 de juliol de 2014

Camps de maduixes

Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial, any: Cruïlla, 2001 (primera edició 1997)
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 153
Llegit en: Català

Una trucada de matinada mai és una bona notícia. Els pares de la Lluciana no s'esperen un cop tan fort quan el telèfon els desperta per anunciar-los que la seva filla és a l'hospital en coma després d'haver consumit alguna substància que se li ha posat malament. Tampoc l'Eloi s'ho espera. El xicot de la Lluciana aquell divendres no ha sortit amb ella i els altres amics perquè havia d'estudiar i ara se'n culpa. Aquí comença una cursa contra-rellotge per descobrir què ha pres i qui li ho va donar. La vida de la jove està en joc, una partida a vida o mort que passa per trobar una pastilla amb una lluna en relleu per saber com treure-la del coma, els metges no poden fer res ni poden consolar família i amics. Toca esperar, però l'Eloi no hi està d'acord, no pensa quedar-se quiet. Moure's el distreu de mals pensaments, i potser podrà aconseguir fer-hi alguna cosa.

Aquesta és una de les novel·les juvenils més conegudes del prolífic Jordi Sierra i Fabra. Protagonitzada per adolescents a les acaballes del segle passat, qualsevol persona de la meva generació s'hi pot veure molt reflectida pel que fa a la manera de fer dels joves de llavors. El llibre està estructurat a capítols molt curts i cadascun està titulat amb un moviment de partida d'escacs, a mesura que avança entendrem per què. Els capítols salten d'uns personatges a altres per donar múltiples visions de la història, fins i tot coneixerem els pensaments de la Lluciana. El text és senzill, fàcil de llegir i la història està ben construïda, tot i que a estones és molt alliçonadora, una mica massa moralista. Però trobo que és una bona obra per adolescents, és previsible què passarà, però no endolceix detalls i mostra la realitat tal com és. De fet, podria estar basada en un cas real i t'ho creuries. Probablement s'han viscut molts casos així a la vida real.

M'ha agradat llegir aquesta història que passa molt bé, tot i que m'ha semblat una mica un compendi de tòpics adolescents, sembla que no es deixa cap tema per tractar, les drogues, el conflicte generacional, els desordres alimentaris, tangencialment el sexe, etc. En alguns casos semblen introduïts amb calçador per poder-ne parlar, i quan li dóna per alliçonar queda una mica artificial. Tot i així, entenc que tingués èxit entre els joves de la meva generació i que encara pugui tenir corda, tot i que s'hauria d'actualitzar, però és fàcil sentir-lo proper, i la manera planera d'escriure de l'autor hi ajuda. Segueixo pagant deutes de lectura, però aquest llibre, tot i llegir-lo de massa gran, passa amb bona nota.

Puntuació: @@@

dilluns, 14 de juliol de 2014

La sergent Anna Grimm

Autor: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès editors, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

No és pot dir que, a la ciutat de Lleida, una sergent dels mossos tingui habitualment gaire feina, però el panorama està a punt de canviar, i molt, per l'Anna Grimm. Capficada encara per la desaparició de la seva germana, ja fa més d'un any, l'avisen de l'aparició d'un cadàver al Museu Diocesà de Lleida. No serà l'últim i sembla que s'enfronta a un mateix assassí. Però les víctimes, tret de ser homes d'edats similars, no semblen tenir cap lligam que pugui establir una connexió entre els crims. I ella que es pensava que això només passava als llibres de lladres i serenos! La sergent, amb l'ajuda del seu equip, haurà de posar els cinc sentits per resoldre el cas, al mateix temps que no perd detall de les investigacions per la recuperació de la seva germana Clara. Alguna cosa li diu que segueix viva, però on?

Aquest és el primer llibre de la Montse Sanjuan, més coneguda per aquests verals com a Kweilan. Com ella mateixa insinua al principi, si li hem de buscar una semblança la trobarem en els llibres de Henning Mankell i altres autors suecs, però portats a la nostra terra i amb un estil personal. Són, en realitat, dues històries paral·leles amb l'únic lligam de la sergent, una que li toca a l'àmbit familiar i l'altra és la investigació en curs. Les dues són interessants i ben pensades, per bé que una mica previsibles, descomptant els detalls concrets, però de seguida veus per on van els trets. També he trobat una mica fluixos els detalls de la investigació, però això potser la converteix en més realista, res de fantasmades. Fa de bon llegir i passa amb facilitat, els defectes estructurals o argumentals que pugui tenir són fàcilment corregibles perquè la Kweilan escriu molt bé, això ja ho sabia.

No m'hagués pensat que l'opera prima de l'autora seria una novel·la negra, la feia escrivint algun altre gènere, però amb el llibre en mà, no dubtaria ni un moment a posar-li aquesta etiqueta, cosa que sí faig amb altres obres presumptament policíaques. Potser li falta una mica d'espurna d'aquella que t'arrapa a les solapes del llibre, però està ben construït i l'argument és prou complex per una primera novel·la. Personalment no hauria repartit el pes de les dues històries de la mateixa manera que l'autora, però és una valoració subjectiva que algú altre pot discutir perfectament. Per passar una bona estona, sense escarafalls ni estridències, però amb unes trames interessants i ben explicades.

Puntuació: @@@

dimecres, 2 de juliol de 2014

La taronja mecànica

Autor: Anthony Burgess
Editorial, any: labutxaca, 2014
Títol original, idioma, any: A clockwork orange, anglès, 1962
Traductor: Jordi Arbonès
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

I ara què farem, eh? Doncs el mateix que fem totes les nits: pegar, violar, saquejar, prendre drogues i escapar-nos de la policia. Divertir-nos, en definitiva. L'Alex, un fanàtic de la música clàssica, i els seus amics són una banda de quatre que practiquen la ultraviolència pels carrers de la ciutat, com fan tants altres grups d'adolescents, o 'nadsat', com ells mateixos s'anomenen. Van vestits a l'última moda i parlen el seu propi argot; es creuen els amos. Però cal anar amb compte, és un joc excitant i divertit, però si t'enxampen tens un problema. Sobretot si els que creus que són els teus 'drugs', és a dir, col·legues, no et tenen tant respecte com et pensaves i et disputen el lideratge del grup. Fins i tot d'una visita malintencionada a la vella dels gats se'n pot sortir mal parat.

Aquesta història distòpica és molt coneguda per la pel·lícula que se'n va fer als anys 80 (i que no he vist). Narra les experiències d'un grup de joves amb la ultraviolència, la violència com a forma de divertiment i sense cap límit. També explica les conseqüències que això té i les maneres d'un govern totalitarista. Coneixem la història de la mà de l'Alex que ens explica totes les seves vivències en el dialecte 'nadsat', un pastitxo de paraules de diferents orígens que substitueixen les que nosaltres coneixem. Al principi és una mica difícil de seguir i la lectura s'entrebanca, però mica en mica t'hi acostumes i llegeixes sense problemes fins al punt que algunes paraules et venen al cap quan parles amb gent. La majoria es dedueix per context, però al final del llibre disposem d'un glossari. Moltes es podrien fer servir, però d'altres arribes a odiar-les, com ara 'horrouxou' (meravellós, extraordinari, bo...) que la repeteix un miler de vegades i és insuportable.

L'Alex aconsegueix caure malament, tot i la proximitat de les seves paraules, no fa cap pena. És un malparit i un mala ànima, però la moralitat del llibre ja s'encarrega d'anar-li fent pagar tots els seus greuges. Al principi em va costar per com està escrit, però mica en mica agafes la directa i passa molt millor, tot i que el que explica no és massa agradable. És un llibre per reflexionar sobre els actes de joventut, sobre la repressió i sobre la reinserció social. Fa pensar, m'ha resultat força interessant i com a distòpia fa esgarrifar, perquè l'intueixes no massa llunyana. Per cert, el pròleg, a mode de presentació del llibre, és de Quim Monzó, per a qui consideri això com un punt positiu. Un llibre que convé llegir i que ha madurat bé, el pots sentir actual i em sembla que perdurarà encara moltes generacions.

Puntuació: @@@

dimecres, 18 de juny de 2014

El monstre de Hawkline

Autor: Richard Brautigan
Editorial, any: LaBreu, 2014
Títol original, idioma, any: The Hawkline Monster, anglès, 1974
Traductor: Miquel Izquierdo
Gènere: Intriga 
Número de pàgines: 161
Llegit en: Català

Ens situem a l'Oest Americà l'any 1902. Allà, una estranya jove amb aparença índia, molt guapa (i sembla que molt fogosa), contracta dos pistolers per una quantitat molt superior a la que estan acostumats. L'hauran de seguir a un indret remot d'Oregon, un llarg camí fins a la propietat dels Hawkline, que resultarà ser un casalot d'una estètica gens comuna per aquestes terres. En Cameron i en Greer no s'ho pensen dues vegades perquè la recompensa és molt sucosa, però de seguida que posen un peu a cals Hawkline començaran a patir un seguit de situacions estrafolàries i inexplicables. Definitivament, aquesta no és una feina com qualsevol altra. No han vist res tan estrany, a excepció, potser, de Hawaii. 

El subtítol del llibre és 'Un western gòtic', i això és el que és. En un ambient de western, un casalot on passen coses misterioses i esfereïdores. Consta de tres parts i està estructurat en capítols curts, molts d'ells d'una sola pàgina, que descriuen situacions concretes, escenes estàtiques amb poca acció, es podria dir que la història avança a base d'imatges. És una escriptura força minimalista i sense floritures, fàcil de llegir, malgrat que a mesura que avança la trama el contingut es va tornant més estrafolari i delirant. No li falten punts divertits.

Tot i que avança lentament, sap mantenir l'atenció i l'interès en què està passant a la casa, un llibre que no deixes perquè vols conèixer el monstre. El final m'ha semblat una mica fluix, com de conte, però en conjunt és un argument força original, estrany i una mica inquietant. No és un llibre d'acció, així que la part de western només existeix en estètica, però és curiós i m'ha agradat força. Prou per interessar-me per l'autor, que no coneixia. És un bon llibre, però d'aquells que et penses dues vegades abans de recomanar, per la seva estranyesa és una loteria si t'agradarà o no.

Puntuació: @@@
Recomanat per en Salvador Macip.

dijous, 12 de juny de 2014

The witches

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Puffin Books, 2013 (original de 1983)
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 201
Llegit en: Anglès

El nostre pobre protagonista, un jovenet de menys de vuit anys, ha perdut els pares en un terrible accident en el que ell no ha patit gaire mal. Per sort, la seva estimada àvia es fa càrrec d'ell i se'l vol endur a la seva Noruega natal. Les últimes voluntats dels seus pares, però, indiquen que s'han de quedar a viure a Anglaterra. El noi difícilment podia tenir més sort davant d'aquest infortuni, ja que la iaia l'estima i el cuida molt. A més, és una experta en bruixes, i tot i que ell al principi no la creu, li explicarà tot el que sap d'aquests éssers malvats i poderosos que tenen com a objectiu acabar amb tots els nens i nenes. Tot el que aprèn el noiet sembla inversemblant, però no trigarà a descobrir que la seva iaia no s'equivoca ni una mica. Les seves trobades amb les bruixes li reserven una sorpresa que no s'espera gens. La maldat del col·lectiu de bruixes, sobretot la de la seva cap, no té límits.

He descobert Roald Dahl tot just aquest any, però a diferència de molts altres autors juvenils no tinc la sensació de llegir-lo tard. Sí, aquest és un llibre per nens, però amb una qualitat que el fa molt apte per llegir-lo a qualsevol edat. No pren la canalla per estúpids, és una història ben explicada, amb bons i dolents, amb màgia i amb aventures, però que no estalvia detalls desagradables ni escenes de terror. M'imagino llegint-lo amb 10 anys i m'hauria cagat de por. Es segueix perfectament en anglès ja que el llenguatge no és complicat, es pot escriure bé sense tanta floritura. A més, és gairebé tot diàleg, així que encara és més dinàmic de llegir.

Mai és tard per descobrir bons escriptors i estic content d'haver descobert Dahl finalment. La fama que té és justificada, i penso que és per això que deia, perquè fa productes de qualitat per a nens, que per contra del que pugui semblar, són un públic exigent. I com que són bons productes també es poden llegir de grans sense la sensació que ens prenen el pèl. Naturalment, no són els temes que més m'agrada llegir, però també fa bo de tant en tant, és el segon llibre d'ell que llegeixo i no serà l'últim. No el puc recomanar a tothom, tot i que a mi m'ha servit per practicar una mica d'anglès, però sí que el faria obligatori per nens, si es vol que s'enganxin a la lectura no se'ls pot donar qualsevol cosa, i amb aquest autor no es pot fallar.

Puntuació: @@@
Aquest llibre me'l va recomanar la Núria a la ressenya de Matilda, i la Carme també el va esmentar.

dijous, 5 de juny de 2014

Jugar a ser déus

Autors: Salvador Macip i Chris Willmott
Editorial, any: Bromera, 2014
Títol original, idioma, any: Playing God, anglès, 2013
Traductors: Salvador Macip i Yolanda Porter
Gènere: Divulgació 
Número de pàgines: 264 + índex
Llegit en: Català

Com? Un altre llibre de divulgació científica de la factoria Macip? Doncs sí, i aquest cop acompanyat per un company de professió especialista en bioètica, Chris Willmott. En aquest treball podrem conèixer alguns dels avenços més innovadors que han proporcionat les ciències de la vida els darrers temps, però posant l'accent en els aspectes ètics de l'aplicació d'aquests avenços. Els nadons de disseny, els posthumans, la clonació humana, la investigació forense i la creació de vida sintètica són només alguns dels temes que es tracten. A primera vista són conceptes que semblen de ciència ficció però que estan al nostre abast. Es pot pensar que el progrés sempre és positiu, però si analitzem cadascun dels temes amb profunditat els podem trobar alguns inconvenients morals. En aquest llibre no trobem respostes, més aviat trobem preguntes perquè cadascú valori què pensa d'un determinat camp d'investigació. Una bona eina per posicionar-se en un sentit o un altre, per decidir on posar els límits que contínuament estem superant. Creieu-me, en alguns casos us sentireu afortunats de no ser vosaltres els que heu de decidir.

L'estructura dels capítols està molt ben definida. Cadascun parla d'un tema concret i comença amb un breu relat de ficció que serveix d'exemple. A continuació ens planteja els principals dubtes i defineix el vocabulari específic, abans de passar a desenvolupar el tema des de diferents vessants, esquitxat de requadres amb anècdotes relacionades. Cada capítol acaba amb una relació de pros i contres per anar-hi pensants. Els conceptes estan ben exposats i tractats amb profunditat i rigor i no s'observa posicionament a favor ni en contra, només s'exposen els fets amb clara vocació divulgativa. Tot i parlar de ciència del més alt nivell, s'explica amb tota claredat i és fàcil de seguir i amè de llegir. Els relats de ficció que il·lustren possibles casos pràctics ajuden a posar-se en situació i a entendre millor de què parlem. Imprescindible el capítol annex final que explica el funcionament de la recerca científica i els fraus científics, algú ho havia d'explicar!

Tenint en compte que no a tothom li agrada llegir divulgació, i que jo mateix prefereixo llegir novel·la, aquest és un llibre molt recomanable per a tothom que tingui un mínim interès en la ciència actual i cap on anem en termes de recerca. M'ha resultat interessantíssim i m'ha sorprès que estiguem arribant tant lluny. Llegint el llibre m'han passat pel cap mil i una històries de ciència ficció que podrien ser escrites i que conservarien vigència força temps. Però el millor és la reflexió, l'exposició del que hi ha perquè cadascú decideixi si algunes línies s'han de creuar, o si ja ens hem passat tres pobles. Un gran treball de divulgació que posa la ciència més puntera a l'abast de qualsevol, i que mostra que, pel bé de tots, la ciència sempre ha d'anar acompanyada de l'ètica.

Puntuació: @@@@

dimarts, 27 de maig de 2014

Quan jo tenia cinc anys em vaig matar

Autor: Howard Buten
Editorial, any: Blackie Books, 2013
Títol original, idioma, any: When I Was Five I Killed Myself, anglès,1981
Traductor: Albert Folch
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

En Burt està tancat en un Centre d'Internament Infantil per allò que li va fer a la Jessica. Només té vuit anys i la vida en aquell lloc no és gens fàcil. No té amics i enyora els seus pares i fins i tot el seu germà. Però sobretot, pensa en la Jessica. Com és que no li ha escrit una carta? Va prometre que ho faria. El tracten com si fos boig i perillós, però ell només vol marxar d'allà i que el deixin tranquil. Mentre ens explica com és viure reclòs al Centre amb la seva pròpia veu, també farà memòria i recordarà la seva vida a casa i tot el que va passar des que va conèixer aquella nena de l'altra classe. Com es va enfadar la mare de la Jessica amb allò que va passar... però què és el que va passar? Ha de ser important si han decidit abandonar-lo en aquell lloc tan inhòspit i envoltat de gent desconeguda. 

La història està narrada des del punt de vista d'un nen de vuit anys, amb tot el que això comporta, frases curtes, relacions d'idees estranyes i una gran dosi d'imaginació. Tot i així, em sembla massa espavilat aquest nen. El moment actual és la seva reclusió i les coses que viu al centre, i en capítols intercalats va descrivint què l'ha portat aquí. Aquest segon fil acaba adquirint més protagonisme, és clar. En realitat tot el llibre es dedica a generar una expectativa sobre què va fer en Burt a la Jessica i moltes escenes que descriu m'han semblat per omplir i per fer més creïble la mentalitat del nen, tot i que jo no m'he acabat de creure que parlava un nen de vuit anys, o potser tinc una concepció molt baixa d'aquesta edat. Llenguatge planer esquitxat d'explicacions de conceptes aparentment bàsics vistos des de l'òptica d'un marrec, un concepte que devia ser força innovador quan va ser escrit.

Mentre he anat llegint he arrufat el nas més d'un cop pensant que si la conclusió de l'obra no responia a l'expectativa generada seria un llibre molt sobrevalorat. Un cop acabat, en valoro el conjunt i no em deixa tan mal gust de boca. En Burt em cansava força i no m'ha acabat d'atrapar, però ara veig que és molt més important el que no diu que el que sí, tot allò que ell no entén i no sap explicar, o que explica com pot perquè el lector, que ha de ser adult, ho descobreixi entre línies. No puc obviar que m'ha costat enllestir-lo tot i ser curtet, però també puc entendre la seva vàlua i que agradi a altra gent. Potser em sobren moltes coses, però la valoració global final és prou positiva. Per cert, no direu que títol i portada no conviden a llegir-lo! Generen una curiositat immediata.

Puntuació: @@@ (generoses)

dimarts, 20 de maig de 2014

Simulacions de vida

Autor: Enric Herce
Editorial, any: Males Herbes, 2014
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 292
Llegit en: Català

Es fa difícil explicar l'argument d'aquest llibre sense revelar massa coses de la trama. Ens trobem en un futur no gaire llunyà, un futur que nosaltres podem reconèixer perfectament, on la tecnologia s'imposa i cada cop substitueix més als humans. En ell descobrirem les històries d'uns personatges corrents que estan més relacionades del que aparentment sembla i que tindran punts d'unió per una sèrie d'esdeveniments que amenacen tota la població mundial i afecten la comunicació planetària, totalment depenent de la xarxa log, un aparell portàtil amb totes les aplicacions imaginables (i les que no). Conspiracions terroristes, virus informàtics, i en definitiva una advertència de com d'indefensos estem els humans davant dels avenços tecnològics. Ciència ficció com la que viu un avi d'avui en dia sense adonar-se'n, i que fa un parell de generacions no es podia ni imaginar.

Els capítols d'aquest llibre estan titulats amb sigles que corresponen a algun concepte tecnològic. Cadascun comença explicant una història que ens desorienta, personatges nous que no lliguen amb el que ja sabem, però que en algun punt aconseguirem situar en el conjunt. Tot i que la trama es va tornant més i més complicada, la història es va construint de manera desordenada però ferma i es pot seguir si prestem una mica d'atenció. La construcció dels personatges i les seves vides és impecable, una meravella. Ens servirà per entendre la rellevància de cadascú en el global. Algunes són llargues, però no es fan en absolut pesades. Està molt ben escrit i et manté atent i enganxat en tot moment, fins i tot al principi, quan no acabes de veure la ciència ficció per enlloc, però acaba imposant-se. Per cert, el primer capítol, senzill i aparentment poc important, ja em va atrapar increïblement.

Aquest llibre pot passar desapercebut si el veieu a la llibreria, però no és un més. La història que explica és molt completa i està molt ben executada, gens lineal i enrevessada, però és una obra de gran magnitud. És ciència ficció, evidentment no agradarà a tothom, però és dels millors llibres que he llegit en força temps, i això que porto una bona ratxa! Si he de criticar alguna cosa podria ser que m'ha semblat que algunes de les moltes trames paral·leles no quedaven del tot resoltes, però potser és perquè m'estava entusiasmant tant que m'esperava un final apoteòsic. Tot el puzle encaixa, però algunes peces ballen més que altres. Tot i així és un llibre molt i molt recomanable, imaginatiu, sòlid, molt ben escrit i que es llegeix de manera molt fluïda. Fins i tot una bona porta d'entrada a aquest gènere, tot i que als que segurament agradarà més és als que ja hi estiguin avesats. Ciència ficció sense tanta ficció. Atenció a aquest autor.

Puntuació: @@@@ i mitja