divendres, 27 de desembre de 2013

Uf, va dir ell

Autor: Quim Monzó
Editorial, any: Quaderns crema,1994 (primera edició del 1978)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 125
Llegit en: Català

La història d'una passió juvenil que es veu contínuament interrompuda per tota mena d'imprevistos. O la d'un home que comença a menjar lletres i s'acaba tornant un gurmet de la tinta impresa. Algú que espera i espera que torni la seva mare que inesperadament no és a casa a l'hora que el té acostumat. Els preparatius per robar un banc a càrrec de quatre lladres inexperts. O de com va tenir lloc, a corre cuita, la creació del nostre món. Les amenaces de suïcidi, poc creïbles, per pur despit. Fins i tot, la mala sort d'un nàufrag rescatat. Aquestes són algunes de les bogeries que descriu Quim Monzó en aquest recull de contes plens de situacions esperpèntiques, amb forta presència sexual i girs surrealistes que freguen la fantasia, quan no la sobrepassen directament. Ironia, apologia de l'absurd i, en definitiva, condició humana.

En Quim Monzó no escriu, vomita les seves idees estrafolàries sobre el paper. Molts dels contes estan escrits a raig, sense parar massa esment a l'argument, però sí aprofundint en les descripcions, i amb un ús del llenguatge, espremut fins les últimes conseqüències, que acaba sent més abús que no pas ús. Tots els relats són curts, oscil·len entre la mitja pàgina i les quatre o cinc planes escrites sense separació de diàlegs ni pràcticament punts i a part. Això, i l'edició de lletra menuda, fan que la lectura sigui densa i amb moltíssima informació que empassem sense respirar. Costa una mica de llegir, francament. Per cert, que l'edició que tinc no té aquesta coberta que adjunto, n'hi ha diverses i no he estat capaç de trobar la meva, que conté una mena d'hamburguesa, dissenyada pel mateix autor, sembla ser.

No hi ha manera que Monzó em convenci. És un dels contistes més reconeguts del país, però no puc amb el seu estil, se'm fa feixuc i el trobo molt rebuscat. Se li ha de reconèixer el gran domini del llenguatge que té, i algunes idees originals. Alguns relats m'han agradat prou, com 'Sobre la volubilitat de l'esperit humà' o 'Underworld', però en conjunt són més les vegades que m'he despistat i m'he perdut amb tant soliloqui, que no les que he pensat que llegia un text brillant. Tampoc no congenio amb el seu humor, i per tant em sembla que, després de tres intents, anirà sent hora de plegar. Tot i que mai se sap quan tornaré a caure-hi.

Puntuació: @ i mitja   

dimarts, 24 de desembre de 2013

El cau del conill

Autor: Cristian Segura
Editorial, any: Destino, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 268
Llegit en: Català
Premi: Josep Pla 2011

La vida per sobre de la Diagonal barcelonina és un altre món. Allà, la flor i nata de la ciutat, la gent que remena les cireres, viuen aliens a les preocupacions més mundanes. Però un problema inesperat està causant estralls a l'empresari Amadeu Conill, el principal fabricant nacional de setrills, que ha conquerit el mercat asiàtic amb facilitat. Una estranya malaltia a l'enciam fa que ja ningú consumeixi verdura crua a l'Àsia i, per tant, ja no es fan servir setrilleres. L'Amadeu mirarà de solucionar els seus problemes econòmics explotant totes les vies imaginables, legals i no tan legals, movent-se en les altes esferes, tant barcelonines com internacionals. Al mateix temps, haurà de maldar amb un fill que li ha sortit rebel i amb una dona que és la típica senyora de casa bona. Males èpoques per a Setrills Conill, ai si el veiés el seu pare... encara que potser el veu...

Estem davant d'un retrat aparentment molt fidedigne de la burgesia catalana, aquesta de llotja del Camp Nou i votant de CiU, casposa i conservadora, i que en la intimitat parla en espanyol. Una realitat tan allunyada del que estem acostumats que ens genera rebuig, gairebé no ens la creiem, però existeix. El llibre està dividit en capítols llargs i cadascun explica un dels intents del protagonista de reflotar la seva empresa. És un home de negocis expert, però també li endevinarem tots els defectes com a persona. L'autor toca moltes tecles al llarg del text i en tots els casos sembla que parli amb coneixement de causa, força creïble. Està molt ben escrit i és agradable i absorbent, aconsegueix que un tema que ens pot fer ràbia ens resulti interessant, i això té mèrit. Si de cas, allarga una mica massa el final recreant-se en alguns temes innecessaris, però en conjunt es llegeix amb gran fluïdesa.

No sabia què em trobaria amb aquest llibre i n'he quedat gratament sorprès. Un bon debut d'en Cristian Segura que em convida a seguir de prop la seva obra. Un llibre per aprendre com funciona el món dels negocis que mouen molts diners, per sorprendre'ns de com de connectat està tot quan es té poder i capital, tot i que no vol dir que això ens faci gràcia! Ens introduïm en un món que no és el nostre, més enllà dels luxes també hi ha misèries. I el text no està mancat d'humor ni d'ironia, fins i tot cert surrealisme, que posen un contrapunt molt escaient a un argument de caire més aviat dramàtic. Recomanable sense massa restriccions.

Puntuació: @@@@

dimecres, 18 de desembre de 2013

Indigneu-vos!

Autor: Stéphane Hessel
Editorial, any: Destino, 2011
Títol original, idioma, any: Indignez-vous!, francès, 2011
Gènere: Assaig
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 60
Llegit en: Català

Una mica tard em decideixo a informar-me sobre el moviment Indignat. No em vaig interessar massa pel tema, però en trobar-me aquest assaig davant dels morros em vaig decidir a llegir-lo, sobretot perquè és molt curt i vaig pensar que no se'm faria pesat, no és el tipus de lectura que prefereixo. Amb el llibre a les mans, vaig descobrir que de les escasses 60 pàgines només unes 27 són en realitat del diplomàtic i redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans Stéphane Hessel. Les primeres pàgines són el pròleg de José Luis Sampedro i al final trobem les notes i l'epíleg dels editors, en els que ens fan aclariments i ens relaten vida i miracles de l'autor. En realitat, l'obra gira al voltant d'una única idea: indignar-se davant de la injustícia que pateix la societat, totes les vexacions a les que ens sotmeten les classes dominants, però revoltar-se de forma pacífica. Convida a la reflexió i a no deixar-nos trepitjar sense més, però francament, a mi no m'ha impulsat a sortir al carrer a demanar el que em pertoca. Molta història i molt bones intencions, però de la teoria a la pràctica hi ha un món... o un parell d'universos.

Aquesta no és una ressenya convencional, és clar, perquè hi ha poc a ressenyar. És probable que aquest fulletó hagi guiat una quanta gent per emprendre accions molt nobles, però un cop hagi premut el botó de publicar jo oblidaré que l'he llegit. No m'ha arribat, em sap greu. Tampoc no puc puntuar-lo, la veritat és que m'ha deixat força indiferent. Si li posés un sc en aquest cas no seria per enviar-lo a la foguera, voldria dir 'sense conseqüències'.

dilluns, 16 de desembre de 2013

L'home que mirava passar els trens

Autor: Georges Simenon
Editorial, any: Edicions 62 (Avui col·lecció novel·la negra), 2003
Títol original, idioma, any: L'homme qui regardait passer les trains, francès, 1938
Gènere: Narrativa
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Número de pàgines: 251
Llegit en: Català

L'holandès Kees Popinga és un home exemplar. Fidel a la seva dona i amb dos fills, no diu mai una paraula més alta que l'altra i gaudeix de molt bona reputació a Groningen. Un dia però, un dels vaixells de la companyia del seu amo, el poderós Julius de Coster, no salpa a l'hora, de manera que això suposa un greu contratemps per les seves finances. Quan Popinga va a dir-ho a l'amo, se'l troba emborratxant-se en un hostal de dubtosa reputació al qual li fa fins i tot vergonya entrar. De Coster li diu que tot és igual ja que ha ordit un pla per fer-se passar per mort i fugir amb una bona quantitat de diners. Això exalta Popinga, per què no pot tenir ell una vida plena d'emocions? Per què ha de ser tan assenyat? Aquest rampell el portarà primer a Amsterdam, i després a Paris, deixant rere seu un seguit d'entremaliadures i un crim. La policia parisenca li segueix la petja, però el bo d'en Kees ha trobat el gust a això de ser un fugitiu, fins i tot es comença a divertir amb la seva nova situació i el que expliquen els diaris d'ell. 

Simenon és molt conegut pels llibres de l'inspector Maigret, però aquest volum no és d'aquesta sèrie. Narra la història d'un home gris que entra en una espiral que li ve gran, però que el fa sentir poderós, una persecució d'aquelles d'atrapa'm si pots. La troca s'embolica de valent, al mateix temps que en Popinga es diverteix més i més. El llibre està catalogat com a novel·la negra, però no ho és pas. Està ben escrit i fa una bona repassada a llocs emblemàtics de Paris, on transcorre la major part de la història. La trama és interessant i un bon exercici de com pot evolucionar una persona inicialment anodina.

Es tracta d'un bon llibre, però com em sol passar sovint, el fet que estigui escrit vuitanta anys enrere fa que no l'hagi llegit amb fluïdesa. L'estil, que en principi és àgil i dinàmic, em costa una mica. El que podria ser un llibre d'enganxar-s'hi i no deixar-lo fins el final pel seu interessant plantejament, no m'ha acabat d'atrapar, però adverteixo que en aquest cas és més per culpa meva que seva, els clàssics i jo sempre tenim problemes. Em queda pendent llegir alguna de les històries de Maigret.

Puntuació: @@

dimarts, 10 de desembre de 2013

100 curiositats de la medicina

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Cossetània, 2013
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 228
Llegit en: Català

La medicina és la mare de les ciències, es nodreix de totes les altres per aconseguir un objectiu molt clar: tractar malalts i salvar vides. Però aquest propòsit tan lloable no s'aconsegueix perquè sí, darrere dels grans èxits hi trobem molta feina, però també moltes sorpreses i molts cops de sort que han portat a descobriments importants. En aquest recull de píndoles científiques hi trobarem un bon grapat de curiositats sobre el nostre cos i com abordar les malalties, i també veurem la medicina des de tots els angles possibles. Des de l'encaparrada de l'Steve Jobs amb l'homeopatia, fins el llegat d'Henrietta Lacks, passant pels efectes placebo i nocebo, la controvèrsia de les vacunes o la misteriosa malaltia del lupus, que s'ha fet cèlebre a la sèrie House. Així fins a cent capítols curts dedicats als temes més diversos al voltant de la biologia, la fisiologia, la medicina i els metges.

Aquesta és la tercera entrega d'en Dan a la col·lecció 'De cent en cent' de Cossetània, i a qualsevol que hagi llegit algun cop el seu blog no li resultarà estrany que en destaqui la seva capacitat divulgativa. Sempre explica qualsevol tema de manera amena i entenedora, fa bo de llegir. Fer que la ciència estigui a l'abast de tothom no és fàcil, però ell ho aconsegueix amb nota. Això ho trobem en aquest llibre, però penso que el títol és erroni. Hi ha algunes curiositats de la medicina, però majoritàriament són curiositats de la fisiologia, del funcionament del cos i de les malalties, producte d'estudi d'altres disciplines com la biologia i la bioquímica.

En relació amb el que deia, m'esperava una altra cosa del llibre. No és que no m'hagi agradat, evidentment tots aquests temes m'interessen, encara que molts ja els coneixia, és genial llegir-los d'una manera menys acadèmica i més planera. Però he trobat a faltar coses com Mary la tifoidea o els collarets de tràquea (jo ja m'entenc), més anècdotes o procediments curiosos de la medicina, i no tant producte de la investigació biomèdica. En aquest sentit, és un molt bon llibre de divulgació, però que no ha respost a les expectatives que m'havia creat d'ell. Això sí, perfectament recomanable a qui li agradi entendre la ciència, aprendrà molt d'una manera senzilla i clara.

Puntuació: @@

dimecres, 4 de desembre de 2013

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2013
Títol original, idioma, any: Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to, kare no junrei no toshi, japonès, 2013
Gènere: Narativa
Traductor: Jordi Mas López
Número de pàgines: 330
Llegit en: Català

En Tsukuru Tazaki explica a la seva amiga Sara una història de joventut. A l'institut, a la seva Nagoya natal, formava part d'un grup de cinc amics molt ben avinguts i inseparables on curiosament tots tenien un cognom relacionat amb un color, tret d'ell. Després de marxar a la universitat a Tòquio, sense que en Tsukuru sabés per què, els altres quatre li van girar l'esquena i no van voler saber res d'ell. Ho va acceptar, però ara, 16 anys després, tot i tenir una vida molt còmoda i treballar de constructor d'estacions de tren, com sempre havia volgut, encara no s'ha tret del cap aquells amics i encara es pregunta què va passar. La Sara el convenç perquè posi remei a aquests dubtes, si no no podrà fer mai vida normal. Ha arribat el moment de recuperar la pista dels seus amics perduts i saber per què el van deixar de banda.

Aquesta és una història d'amistat, amor i nostàlgia. També ens demostra com una persona que es té en molt baixa consideració pot ser molt i molt gran. Tot això, amanit amb la peculiar prosa de Murakami, en la que no s'explica tot i ni tan sols ens estranya, en la que el sexe hi juga un paper central, plena de preguntes retòriques i situacions i converses una mica estrafolàries que no saps si són pròpies de la cultura japonesa o només estan en el cap d'aquest home. El ritme és pausat i l'estil molt murakamià, però l'acció principal passa en el present i hi tenen cabuda conceptes actuals, com fer una cerca a Google per exemple, cosa que no és gens comuna en ell i ja fa una diferència.

Suposo que no sorprendrà a ningú que recomani aquest llibre, però com sempre agafat amb pinces. No és un autor per tothom, però ja sabem que els seus seguidors no trobem mai que faci res mal fet, un llibre seu sempre ens deixa satisfets. Aquest passa amb nota alta, és d'aquests senzills que no es complica la vida amb ciència ficció o fantasia, i això el fa fàcil de llegir i seguir. Agradable i revelador en alguns punts, no he pogut evitar sentir-me una mica identificat amb el protagonista, i això no sé si és bo o dolent! En tot cas, un molt bon llibre que es mereix la bona rebuda que ha tingut.

Puntuació: @@@@