divendres, 29 de novembre de 2013

Ser un d'ells

Com ho explico sense sonar pedant? Fa un temps jo gaudia de la lectura a un ritme més pausat. Tenia uns quants autors de referència i d'aquí no sortia, variava poc. Una cosa que sempre m'ha agradat és parlar de llibres, així que no és estrany que hagi acabat tenint un blog específic per ressenyar les lectures i parlar-ne amb tothom que em vulgui acompanyar. Però abans, quan parlava de llibres sempre trobava gent que en sabia un niu. Començant per la meva mare, que era la persona més devoradora de llibres que coneixia. Després vaig conèixer altres lectors que potser la deixaven enrere i la sensació era que no podia parlar de cap llibre que ells no haguessin llegit ja, com si quan jo hi anava ells ja haguessin tornat. Algunes d'aquestes persones són insignes blogaires que admiro profundament.

Darrerament he percebut un canvi de tornes a força de seguir parlant de llibres amb tothom que s'hi presta. Ara tot sovint ja he llegit els llibres que m'esmenten, o com a mínim algun altre llibre del mateix autor. I si no l'he llegit és perquè no m'interessa, però el conec. Ara veig certa sorpresa en els ulls dels altres quan dic 'tengui' a la majoria de propostes, o quan ja tremolen quan m'han de regalar un llibre per si ja l'he llegit. I el que sento és que ells són jo fa alguns anys, i que jo sóc més com aquells devoradors que em trobava. La sensació és agradable, no per presumir-ne, però m'agrada haver accelerat les meves lectures, haver ampliat tant el ventall d'autors i poder parlar amb propietat, sempre des del punt de vista del lector aficionat, però amb un bagatge més ampli que el que tenia.

El cas és que jo sentia molta admiració per aquells lectors que m'impressionaven i encara la sento, és clar. No espero admiració per part de ningú, només faltaria, però a mi em fa sentir molt bé que em considerin un malalt de llibres i conèixer bé tantes obres. Tot això és en part gràcies a aquest blog, un motiu més per llegir com un boig: l'addicció més sana! Avui és el dia de les llibreries, per cert, i sembla que és motiu de celebració. Tenint en compte que és el lloc on em subministren la meva droga no haurien d'estar tan orgullosos!

dijous, 21 de novembre de 2013

L'home manuscrit

Autor: Manuel Baixauli
Editorial, any: labutxaca, 2010 (publicat originalment per Proa al 2007)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català
Premi: Mallorca de Narrativa 2006

El protagonista de l'Home manuscrit duu una vida reposada, sense massa interaccions amb altra gent i dedicada, gairebé en exclusiva, a escriure el Dietari, una sèrie de quaderns on relata totes les seves experiències i les reescriu constantment. No sap viure sense escriure, però el Dietari centra tots els seus esforços. Se sap l'Escollit, al llarg de la seva vida s'ha anat trobant uns textos enviats per Ell que han canviat el seu rumb i li han donat lliçons importantíssimes. Al llarg del text anirem repassant tota la seva vida i especialment les intervencions que Ell ha tingut, que han estat de tanta importància. La cinquena intervenció està pactada, han quedat que es trobaran. Per fi el nostre home sabrà qui és Ell i per què li ha anat deixant aquells textos al llarg d'una vida dedicada a la reflexió i la introspecció.

No es tracta d'un llibre fàcil de llegir, ni tampoc d'entendre, cal estar força atent per no perdre's en els canvis de perspectiva que es van succeint. Els textos que el protagonista es va trobant al llarg de la seva vida són relats per ells mateixos, compten amb els mateixos protagonistes prenent diferents formes, i tots tenen un significat per la història, és clar. L'escriptura no és planera, o això m'ha semblat, és força descriptiva i rebuscada de vegades, això li resta fluïdesa.

Tot i semblar-me enrevessada, la història té quelcom atractiu que t'enganxa, t'acaba marejant perquè no saps què és realitat i què ficció, però mica en mica encaixes les peces. Seria una mena de metaliteratura en la que el mateix lector haurà d'acabar jugant un paper. Un llibre curiós, delirant i diferent, i sempre va bé llegir coses que sorprenguin, en aquest cas, sobretot per la forma. Recomanable, però cal posar-hi paciència.

Puntuació: @@@

dissabte, 16 de novembre de 2013

Cross Fire

Autor: James Patterson
Editorial, any: Century, 2010
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 356
Llegit en: Anglès

L'Alex Cross ja ha lliurat mil batalles i li ha tocat patir molt també, però sembla que finalment ha trobat l'estabilitat de la mà de la Bree, la dona que estima amb tota l'ànima. Els dos viuen una història molt intensa, que es veu tacada per l'aparició de dos franctiradors que es dediquen a matar personalitats corruptes i especuladores, els que juguen amb les il·lusions de la gent. En Cross s'ha de posar mans a l'obra, abans que aquests delinqüents es converteixin en herois nacionals ja que es dediquen a eliminar púrria. Per si no fos poc, també rebrà la visita d'un vell conegut, en Kyle Craig, el seu arxi-enemic, que està disposat a posar-li les coses molt i molt difícils, aquest cop amb una aparença que no s'espera gens. En Kyle amenaça la seva estabilitat, tot plegat complica un cas que ja no és senzill de per si. I les víctimes continuen caient.

Una altra fantasmada d'un escriptor molt prolífic que escriu llibres policíacs i d'intriga com a xurros. Aquest cop he provat l'altre detectiu famós que té, Alex Croos, després de començar amb Michael Bennett. Molt poques diferències he trobat entre els dos personatges, almenys no m'ho ha semblat. L'estructura és idèntica, una història trepidant a base de capítols molt curts que descriuen una única escena, salts entre diferents personatges, amb el detectiu parlant en primera persona. La idea central és bona, però es dilueix perquè barreja diferents fils argumentals, sense arribar a aprofundir en cap d'ells. També pot ser que per l'idioma m'hagi perdut alguns connectors. Té el gallet sensible en Patterson, massa morts pim pam pel meu gust, és molt fàcil matar a Washington.

Intueixo que els llibres d'aquest autor seran tots iguals, intriga ràpida i absorbent, alguns més reeixits que d'altres, però amb personatges poc profunds, poc treballats i amb investigacions molt lleugeres, potser per voler abastar massa. Tot i així, passa molt bé i no descarto tornar-lo a llegir. És, ni més ni menys, per passar una bona estona, i això de tant en tant va molt bé.

Puntuació: @@

divendres, 8 de novembre de 2013

Veritats a mitges

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: Empúries, 2000
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 180
Llegit en: Català
Premi: Ramon Muntaner 1999

El 1967 era un any de repressió, com tota la dictadura franquista, però els estudiants es començaven a mobilitzar en contra del règim. Amb molta por, algunes veus es començaven a alçar contra la injustícia. En mig del sarau, en Pep, que no s'ha interessat mai per la política, s'implicarà en un grup subversiu només perquè hi ha una noia preciosa que li agrada, la Júlia. Al mateix temps, investigarà els moviments sospitosos del seu pare, creu que té una amant ballarina d'striptease, i l'odia per això. Però per tal que la Júlia li faci cas, es veurà immers en un joc de mentides i mitges veritats relacionades amb el seu pare, on història i realitat es barregen per generar un relat que impressiona l'activista d'ulls maragdes. Com ja indica el títol de l'obra, en aquest llibre res no és el que sembla. 

Tenint en compte l'autor, seria esperable trobar una mica de crònica negra en el llibre, però què hi ha de més negre que l'època de córrer davant dels grisos? El punt fort que té és fer un bon retrat, de primera mà, diria, de com es vivia en aquella època, les pors, les creences arrelades i les ganes transgressores dels joves, que avui ens semblen de pati d'escola. Fa una bona repassada a la música i als programes de televisió que triomfaven llavors per acabar de generar una imatge fidedigna d'aquell 1967. A banda d'això, la història de fons no és massa res de l'altre món, però es deixa llegir i és prou distreta.

No estic especialment interessat en els fets que narra el llibre, però m'ha resultat interessant refrescar la memòria. És curt i en algunes fases em semblava que no l'estava gaudint massa, però en conjunt està prou bé i m'ha acabat deixant prou bona impressió. Només que la propera vegada que triï un llibre del Martín m'asseguraré que sigui de novel·la negra! Però ja està bé per tenir una perspectiva històrica del que passava poc abans de néixer jo.

Puntuació: @@@ (generoses)

dilluns, 4 de novembre de 2013

El talent

Autor: Jordi Nopca
Editorial, any: LaBreu, 2012
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

De tots és sabut que el món editorial està a les últimes, i el català ja no diguem. Però la Júlia i en Marco han trobat la solució per llençar el seu projecte, Edicions del Cocodril, fins més enllà de les estrelles. Un inventor alemany ha creat un prototip de màquina capaç de detectar el talent literari latent en les persones, i per mitjans no massa ortodoxos han aconseguit que un dels models existents caigui a les seves mans. Decidits a trobar els futurs Nobels de literatura, viatgen a Lisboa (no tenen pressupost per gaire més) i posen la màquina a funcionar. No és senzill, però de talent literari no en manca, com tampoc manquen ganes d'apropiar-se d'aquesta gallina dels ous d'or, de manera que no només s'hauran d'enfrontar a la mediocritat literària, sinó també a un seguit de personatges disposats a arrabassar-los les seves esperances. Serà un viatge molt més accidentat del que es pensen.

El debut de Jordi Nopca en el format novel·la és una obra prou curiosa. La història és delirant i sense vocació de versemblança, però atrapa per saber què en sortirà de tot plegat. Està farcida de recursos estilístics i lingüístics, com si fos un exercici fet expressament, però molt ben trenat. Això fa, però, que no sigui una lectura planera, molts cops és rebuscat. Els diàlegs entre la Júlia i en Marco són dignes d'estudi. També compta amb infinites referències culturals, especialment literàries, però també musicals i fins i tot filosòfiques. A destacar l'aparició estel·lar d'Aristòtil, que posa seny als esbojarrats protagonistes, per mi el millor moment del llibre. Per si tota la barreja fos poc, en Marco, que és qui parla en primera persona, de vegades es dirigeix a l'autor, i fins i tot als lectors.

No sabia massa bé què esperar d'aquest llibre i m'ha sorprès prou gratament. Estranyot, he sentit parlar algun cop l'autor i ja imaginava que havia de ser peculiar. En general m'ha agradat, tot i que a estones pot ser estressant per la manera d'escriure. A la part final l'interès decau una mica i sembla que s'allargui innecessàriament, però no arriba a fer-se pesat. Una lectura diferent, i un autor per seguir, a veure amb què sorprèn en properes entregues.

Puntuació: @@@