dimecres, 25 de setembre de 2013

Un quilo d'invisible

Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial, any: Empúries, 2013
Gènere: Humor / Teatre
Número de pàgines: 106
Llegit en: Català

Qui ha seguit l'obra musical de Joan Miquel Oliver, líder i compositor dels Antònia Font, ja sap que el procés mental d'aquest home no és com el de la resta de mortals. En aquesta història, escrita com una obra de teatre, ens mostra una parella jove que compra un pis i l'està reformant. Els pintors que fan proves de colors acabaran fent amistat amb ells i entre tots s'establiran una sèrie de vincles canviants, però tots giraran al voltant de la pintura invisible que es veuen obligats a adquirir en més quantitat de la que volien, ja que és il·legal, per pintar una columna que fa nosa al mig de la sala. Una trama surrealista i hilarant que es veu reforçada per les divertides il·lustracions de Roger Padilla, que és guitarrista del grup Manel, a banda d'un bon dibuixant.

L'obra de teatre que explica la trama només compta amb cinc personatges i un gos. Desconec per què està escrit així el llibre, però amb l'Oliver aprens a no fer-te preguntes. L'obra seria difícil de representar, trobo. S'embolica una mica perquè al final no saps què vol cada personatge, però es tracta d'una comèdia i les il·lustracions ajuden a entendre coses. Estic molt poc acostumat a llegir teatre, se m'ha fet força estrany.

Com em va passar amb l'altre llibre de l'autor, el que he pensat en llegir aquest és que és millor que es dediqui a la música. Les seves cançons em semblen obres d'art, els seus llibres no. El llegeixo perquè és ell, i penso que si treu una tercera novel·la, també l'acabaré llegint, però no té massa ni cap ni peus. Potser sóc dur, però considero aquest home un geni, i aquest no és el producte d'un geni. Això sí, pot ser un divertimento, una excentricitat que ens serveix per passar l'estona i veure quina imaginació té el compositor. Vaig a dedicar-me a escoltar música seva i a llegir altres coses.

Puntuació: @ i mitja  

divendres, 20 de setembre de 2013

Pistola, amb música de fons

Autor: Jonathan Lethem
Editorial, any: Males Herbes, 2013
Títol original, idioma, any: Gun, with occasional music, anglès, 1994
Traductor: Ferran Ràfols
Gènere: Novel·la negra / Ciència Ficció
Número de pàgines: 277
Llegit en: Català

Maynard Stanhunt ha contractat l'inquisidor privat Conrad Metcalf perquè espiï la seva dona Celeste, té la sospita que se'n va al llit amb algú altre. Metcalf accepta, però descobreix que d'ell s'espera un altre tipus d'activitat, així que decideix abandonar el cas. Pocs dies després, s'assabenta de la mort de l'Stanhunt, i el cas torna a interessar-li, sobretot quan Orton Angwine, l'home a qui volen carregar el mort, el contacta i li ofereix una bona suma. Les inquisicions de Metcalf el portaran a tractar amb personatges diversos, metges, mafiosos i fins i tot animals evolucionats, perquè sí, perquè ens trobem en una realitat paral·lela, un futur en que imperen les drogues de disseny propi, els animals evolucionats i els carnets kàrmics per punts.  En la investigació res és el que sembla i a més hi ha algunes persones interessades en que Metcalf oblidi tot el que està descobrint. No saben com n'és de tossut. 

Per fi una novel·la policíaca! Es podria dir que aquesta obra estrafolària és una novel·la negra clàssica, però amb tocs de ciència ficció que li donen una perspectiva especial. La història és complexa i amb molts girs i el protagonista és un tipus dur, addicte, però amb molta intuïció. La part de ciència ficció no és central, només s'integra en la narració per descriure la realitat que imagina l'autor. És el segon llibre que llegeixo d'ell i puc dir que no li manca imaginació ni originalitat, els dos són completament diferents. Aquest pot ser una mica repetitiu i cíclic perquè dóna moltes voltes als mateixos escenaris i personatges, però està ben escrit i es nota que també està ben traduït.

Em vaig obsessionar per llegir aquest llibre per la possibilitat de fer-ho en català, la meva anterior experiència amb l'autor (Cuando Alice se subió a la mesa) em va deixar perplex, és una història surrealista, però quan l'acabes, no saps per què, t'ha agradat. Aquest Pistola, amb música de fons és molt diferent, una història més lineal, però on també s'aprecien les virtuts de l'autor. Sóc conscient que no són un llibre ni un autor per recomanar a tothom, a mi m'ha agradat força i segurament distraurà els amants de la novel·la negra, però s'han de tenir en compte les peculiaritats que té, no és convencional. Una bona obra als meus ulls, però em picaria els dits si assegurés que agradarà a tothom.

Puntuació: @@@

dilluns, 16 de setembre de 2013

Els sudaris no tenen butxaques

Autor: Horace McCoy
Editorial, any: Edicions 62, La cua de palla, 1986
Títol original, idioma, any: No Pockets in a Shroud, anglès,1948
Traductora: Mireia Curell
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

No és el primer cop que el crida el director del diari, però aquesta vegada, a en Mike Dolan, el fan fora. Com a periodista, no entén que el prestigiós mitjà on treballa no sigui capaç de publicar notícies veraces i de denúncia, encara que constitueixin un escàndol. La seva rectitud i la seva cerca de la veritat no agraden a tothom. Però està disposat a establir-se pel seu compte, el seu projecte: una revista setmanal que destapi tots els escàndols de la societat americana a les portes d'esclatar la segona guerra mundial. L'escalada de les posicions untra-conservadores ha de donar bon material del que parlar. Tindrà alguns amics fidels, però també es generarà enemics. El seu encant natural, el seu instint de supervivència i la seva capacitat de seducció del sexe femení també jugaran un paper en aquesta història d'integritat periodística portada fins l'extrem.

Estem davant d'una crònica negra, més que d'una novel·la negra. Dolan és un tipus dur que sorprèn de bon inici per la seva determinació, però en aquest llibre no hi ha assassinats ni investigació, no en el sentit clàssic de la novel·la negra. Explica el difícil procés de naixement i desenvolupament d'una revista sense pèls a la llengua. L'estil és antiquat, però estem parlant de 65 anys enrere. L'estètica d'aquesta mítica col·lecció en català és perfectament coneguda, cobertes grogues i lletra minúscula. No és difícil de llegir, però tampoc no diria que és una prosa d'allò més fluïda.

La primera impressió és de gran decepció. No sabia què m'esperaria rere aquest títol que em sonava molt, però esperava novel·la negra clàssica, i si no fos per quatre pinzellades, seria pura narrativa. Si em fixo en la història, independentment del que jo esperava, està ben trobada i ben explicada. Si som capaços de passar per alt l'estil caduc, es podria dir que és una molt bona obra amb un transfons molt interessant, que val la pena llegir. Em penso que no he sabut valorar-la convenientment, perquè no m'estava aportant el que jo esperava trobar. Cal llegir-la amb amplitud de mires per assaborir l'obra mestra que diuen que és. No és aquesta l'opinió que em queda a mi, però.

Puntuació: @@

dimecres, 11 de setembre de 2013

Cafè Zoo

Autor: Ana Moya
Editorial, any: Viena Narrativa, 2012
Gènere: Narrativa/Relats
Número de pàgines: 219
Llegit en: Català
Premis: 21è Ciutat de Badalona i 25è Solstici d'Estiu

L'Otto i la Laura són amics. Ell és alemany, però passa temporades a Barcelona. El dia que ella fa 13 anys ell li regala una fotografia antiga presa al famós Cafè Zoo de Windhoek, la capital de Namíbia, antiga colònia alemanya. És el millor regal del món, i des d'aquest moment aquest esdevindrà el seu lloc secret. Poc després d'això, l'Otto se'n torna a Berlín i els dos amics perden el contacte. Passa el temps, i amb ell les males experiències per la pobra Laura, que no se sent en absolut feliç. Fins que un dia, molts anys després, retroba la fotografia regalada per l'Otto, que sempre ha conservat amb ella en una caixeta. En un rampell d'enyorança, anhela recuperar l'amistat perduda i prova de localitzar-lo. Però en realitat sap que només hi ha un lloc on es puguin tornar a trobar: el Cafè Zoo. Decideix deixar la seva vida enrere i anar a esperar l'Otto al cor de l'Àfrica. Allà, mentre espera, passarà els dies observant els habitants de Windhoek i escrivint. 

Aquesta trama no és més que el fil conductor per unir un seguit de relats i de faules dintre els relats (explicades per algun dels personatges) que tenen com a denominador comú el Cafè Zoo i els personatges que el freqüenten, que es van barrejant a través de les diferents històries. També sabrem el desenllaç de la història de la Laura i l'Otto, que va unit a alguns dels personatges que coneixerem. L'estil de l'autora és molt descriptiu i estàtic, descriu més aviat imatges i situacions molt concretes. Per això no es pot esperar grans emocions ni girs que ho capgirin tot. És, senzillament, la vida pausada de Windhoek, sense oblidar els prejudicis racials i les diferències de classe.

En conjunt es podria dir que està ben escrit i que els salts de personatges d'uns relats a altres et fan estar a l'aguait, però també hi ha molta explicació de la vida i els costums d'aquelles terres, i he de reconèixer que no desperten el meu interès, m'ha avorrit a estones. També el fet de ser tan estàtic i tan limitat amb les temàtiques no li fa guanyar punts, té un ritme molt monòton i una prosa de vegades massa treballada. Potser el que m'ha agradat més han estat les faules, els protagonistes de les quals són animals. Sóc conscient que parlo des de la subjectivitat, és probable que a alguna gent pugui agradar més pel que explica i com ho explica, però per mi li falta frescor.

Puntuació: @@ 
Llibre guanyat en un dels concursos de la Jomateixa.

dissabte, 7 de setembre de 2013

Tor: Tretze cases i tres morts

Autor: Carles Porta
Editorial, any: La Campana, 2005
Gènere: No-ficció
Número de pàgines: 404
Llegit en: Català/Espanyol

Al periodista i reporter Carles Porta li van encarregar fer un '30 Minuts' al minúscul poble de Tor, al Pallars Sobirà, a tocar d'Andorra. En aquest cul de món, on només hi vivien tretze famílies o cases, en les darreres dècades hi ha hagut tres morts en circumstàncies que encara no s'han aclarit. La darrera i més sonada, la de Josep Montané, de la casa Sansa, només cinc mesos després que fos declarat amo únic del poble i de la muntanya de Tor, l'any 1995. Des del 1896 hi havia una societat de copropietaris, però calia demostrar que vivien tot l'any al poblet, i el vell Sansa és qui més temps hi passava, tot i que a l'hivern el poble romania completament deshabitat. Interessos comercials, enveges, cobdícia, contraban... tot es barreja en aquest llogarret on tothom sap coses, però no les diu, i les que diuen no es pot assegurar que siguin veritat. Un indret que, per les seves dimensions, mai es podria imagina els noms que hi ha involucrats en alguna de les seves trames.

Sonarà a tòpic, però mai la frase 'la realitat supera la ficció' ha estat més certa. Si això fos una novel·la, no se la creuria ningú, i per inversemblants que semblin les coses que s'hi expliquen, fa la impressió que només s'ha pogut gratar la crosta de l'assumpte. Després de fer el reportatge, Carles Porta es va decidir a escriure el llibre i ho fa amb un estil prou fresc i en primera persona. Escrit en dos idiomes, en funció de la llengua que feia servir cada entrevistat, i en els diàlegs s'ha mantingut la variant dialectal o la parla de cada 'personatge'. Es llegeix ràpid, encara que hi ha un excés d'informació i de vegades està una mica desordenada.

No solc llegir llibres de no-ficció, però en aquest cas és com si fos completament inventat. Ara, hauríem de veure qui és capaç d'inventar una història així. És interessant i atrapa perquè es fa difícil de creure que en un lloc tan remot puguin passar coses tan bèsties. Entenc que pot semblar poc atractiu, a mi m'ho semblava, però un cop entres a la trama et cal saber com acaba, fins i tot sabent que no acaba, perquè els crims que investiga no estan resolts. Però què voleu, això és, en definitiva, realitat i no ficció.

Puntuació: @@@
Ressenyat i recomanat per la Yáiza.

dilluns, 2 de setembre de 2013

Deixa en pau el dimoni

Autor: John Verdon
Editorial, any: labutxaca, 2013
Títol original, idioma, any: Let the devil sleep, anglès, 2012
Traductores: Anna Llisterri i Esther Roig
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 473
Llegit en: Català

La Connie Clarke és la periodista que va convertir en Dave Gurney, del Departament d'Investigació Criminal de Nova York,  en el súper policia. L'entrevista que va publicar sobre ell li va donar molta fama, les seves habilitats intuïtives ja no van passar desapercebudes per ningú. Però ara en Gurney està retirat i es recupera de l'últim cas en que es va veure embolicat a participar. La Connie li demana un favor, vol que assessori la seva filla Kim en una sèrie de documentals que vol fer sobre els familiars de les víctimes del Bon Pastor, un cas de fa deu anys que encara no s'ha resolt. El que comença per acompanyar-la a un parell d'entrevistes, acaba portant en Gurney a revisar el famós cas del sagnant psicòpata, un cas en que les aparences enganyen i res no és el que sembla, però ell és l'únic que sembla adonar-se'n.

Tercera entrega d'aquest autor, molt en la línia dels dos anteriors. No és una història lleugera i per passar l'estona, aprofundeix en la psicologia dels personatges, especialment de l'assassí, i això el fa diferent. La investigació gira més al voltant del pla psicològic que de proves físiques. Un llibre dens però intens que aconsegueix atrapar des del principi, i que et manté a l'aguait. La lletra de l'edició és una mica petita, així que és més llarg del que sembla, però no es fa gens pesat.

Aquest autor dignifica el gènere d'intriga. Els seus plantejaments rebuscats, complicats i enrevessats fan que tingui un estil definit i personal. La psicologia del crim hi juga un paper molt important, i això personalment m'agrada força, és un llibre ben elaborat, encara que no està exempte d'alguna fantasmada. Potser una mica inferior als altres dos, però encara totalment recomanable pels amants del gènere, no per aquells que busquin un llibre de platja, però sí si es busca investigació amb una mica de contingut.

Puntuació: @@@