dijous, 29 d’agost de 2013

Petita biblioteca

No descobreixo res si dic que un dels meus somnis és tenir una bona biblioteca a casa. Estar envoltat de llibres és un privilegi i tenir-los ben classificats i catalogats s'ha convertit en una afició més. Aquesta passió, com ja he comentat anteriorment, em ve de la meva mare, vaig créixer en un entorn ple de llibres que s'han anat acumulant i distribuint per diverses habitacions al llarg del temps, i allà continuen.

Quan vaig marxar de casa, me'n vaig endur molt pocs, en part perquè ma mare em va amenaçar, però en tenia molt pocs en propietat, realment. Passats uns anys, la meva cacera va donant els seus fruits i mica en mica he anat acumulant llibres i més llibres. Gràcies a les eines que faig servir per catalogar la biblioteca m'he adonat que amb les darreres incorporacions he assolit la xifra de 250 llibres, la majoria ja llegits i ressenyats en aquest blog.

No cal dir que no és una quantitat espectacular, segurament per molts no serà res de l'altre món. Però n'estic content, un quart de miler, i amb voluntat de continuar col·leccionant exemplars. Són tots meus i només meus, no és una biblioteca compartida, és producte del meu afany col·lector. Comprats, regalats, donats o intercanviats, el procés d'acumulació s'ha disparat molt els darrers anys, i espero mantenir el ritme durant molts més. 

El darrer pas és viure en un lloc amb un espai ben condicionat i amb un expositor que els doni la visibilitat que es mereixen. No sé si això serà possible, però allà on visqui, ells vindran amb mi.

divendres, 23 d’agost de 2013

L'últim home que parlava català

Autor: Carles Casajuana
Editorial, any: Planeta, 2009
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 202
Llegit en: Català
Premis: Ramon Llull 2009

Ramon Balaguer té tres novel·les publicades i ha demanat una excedència a la feina per escriure la quarta, el seu projecte més ambiciós. El bloc de pisos on viu es queda sense inquilins, el propietari, el senyor Soteras, vol recomprar tots els pisos per treure profit de l'edifici, però Balaguer no està disposat a vendre-li el seu, no fins que no acabi la seva novel·la, encara que Soteras es dediqui a fer-li la vida impossible. Un bon dia, un jove escriptor ocupa un pis buit de la finca, en Miquel Rovira, que està escrivint una novel·la sobre la desaparició de la llengua catalana, ambientada en un futur no gaire llunyà. La relació que s'estableix entre els dos escriptors està plena d'estira i arronses i discussions sobre el català i la literatura en general. No s'entenen, però estan condemnats a suportar-se l'un a l'altre. Comparteixen objectiu: acabar les seves obres. 

Rere la història dels dos escriptors, trobem una profunda reflexió sobre l'estat de salut del català, l'etern menysteniment del català respecte l'espanyol, i sobre la literatura al nostre país. Balaguer escriu en espanyol tot i ser català, i Rovira li critica i li fa veure que el seu espanyol no té ànima perquè en realitat pensa en català. Gairebé es podria dir que el llibre és meitat novel·la i meitat assaig. És curt i en general no es fa feixuc, tot i que algunes dissertacions poden cansar una mica. Però sobretot, està molt ben escrit, t'adones que són unes lletres de qualitat, tant si t'agraden com si no.

Per ser que m'esperava una novel·la i no una reflexió, m'ha agradat prou i m'ha interessat. Pocs cops se m'ha fet pesat, els que l'autor comença un raonament i el porta fins el final per no deixar-se res per dir. Però en termes generals es llegeix fluidament i serveix d'advertiment pels temps que corren. Tres anys després de la seva publicació, sembla que el sentiment de país i la importància de la llengua estan molt més en boga, però la problemàtica que descriu el llibre ha existit des de sempre, i farem bé de no oblidar-la.

Puntuació: @@@ 

dilluns, 19 d’agost de 2013

Nou dracs

Autor: Michael Connely
Editorial, any: Club dels novel·listes, 2010
Títol original, idioma, any: Nine Dragons, anglès,2009
Traductor: Martí Sales
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 374
Llegit en: Català

Pot haver-hi un crim més típic que l'assassinat del dependent d'una licoreria a Los Angeles? Aparentment no és un cas massa complicat per en Harry Bosch, l'inspector encarregat, però de seguida comença a detectar irregularitats. El mort, asiàtic i d'edat avançada no presenta el quadre típic de robatori amb homicidi, i algunes pistes semblen conduir a que es tracta més aviat d'un tema de màfia xinesa, les tríades que cobren un impost als comerciants a canvi de suposada protecció. El fet que existeixi crim organitzat a Los Angeles posa en guàrdia a tot el departament de policia, potser no es tracta d'un cas tan simple. Les sospites quedaran confirmades quan la pròpia família d'en Bosch es veu amenaçada si no abandona la investigació. Però encara ha de néixer el mafiós que faci tirar enrere en Harry Bosch. 

El llibre està dividit en tres parts i canvia força d'una a l'altra. De novel·la negra interessant passa a una història d'acció i intriga, per acabar en un final una mica desconcertant. És àgil i l'autor té una bona capacitat narrativa que atrapa, però aquesta història té alguns defectes, la bola es fa tan grossa que la història es pot escapar totalment de les mans i de les capacitats de l'escriptor, les expectatives són massa altes ja que el protagonista està en un merder de ca l'ample, i al final s'han de rebaixar perquè no poden tenir, de cap manera, una sortida fàcil. Un sol home contra el crim organitzat de Hong Kong... és massa. 

Ja m'havien dit que no és el millor llibre de l'autor, però tot i així se li endevinen les qualitats. Penso que és un bon narrador d'aquest gènere amb un estil atractiu i voldré llegir més obres seves segur. Ha de ser millor en terrenys que domini més, potser el tema d'aquest llibre li ve una mica gran. He passat una bona estona llegint-lo i el podria recomanar, però probablement, quan n'hagi llegit algun altre, aquest no serà el que destacaré.

Puntuació: @@@ (una mica generoses)

dilluns, 12 d’agost de 2013

El ministeri de la por

Autor: Graham Greene
Editorial, any: Edicions 62, 1984
Títol original, idioma, any: The Ministry of Fear, anglès, 1943
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 254
Llegit en: Català

Poc s'ho pensa Arthur Rowe que el pastís que acaba de guanyar en una rifa conté un missatge secret que no anava destinat a ell. Ens trobem a Londres, durant la Segona Guerra Mundial i contínuament hi ha bombardejos per part dels alemanys. El fet de conservar el pastís introduirà Rowe en una xarxa d'espionatge per detectar infiltrats nazis, però no resultarà fàcil saber qui és amic o enemic. A més, Rowe té un passat turbulent, va matar la seva dona i es considera un assassí, però els motius d'aquesta mort no queden clars. Els fets es precipiten i la bola es fa gran, el nostre protagonista no té més remei que deixar-se endur pels esdeveniments i per una sèrie de personatges que semblen saber què fan, sap que forma part d'un tot molt gran, encara que se li escapi gran part de la informació. I el destí encara li té guardada una mala passada, just quan començava a comprendre coses... 

Llibre antic i enrevessat, en el que és més important el que es calla que no pas el que es diu, s'insinua molt, però s'explica amb comptagotes. És complicat de seguir perquè la història no és fàcil i tinc la impressió que salta d'una banda a una altra sense massa explicacions. Tot s'ha de dir que no ha aconseguit atrapar-me en cap moment, no és una lectura fluïda, i el fet de no concentrar-me crec que m'ha fet perdre coses, com a mínim les connexions.

En destacaria l'argument, el personatge d'Arthur Rowe està envoltat de misteri i la seva evolució és interessant. Per la resta, poca cosa en puc dir, no m'ha enganxat, però crec que és culpa meva i no del llibre, no m'hi he pogut ficar i treure-li suc, i per això l'he llegit a batzegades, sense interès i se m'ha fet etern. No li faig justícia, penso que es mereixeria una lectura més acurada, però ara mateix no m'ha entrat gens ni mica.

Puntuació: @ (segurament mereix més puntuació, valoració injusta en aquest cas)

dijous, 8 d’agost de 2013

Dansa amb dracs

Autor: George R.R. Martin
Editorial, any: Alfaguara, 2012
Títol original, idioma, any: A Dance with Dragons, anglès, 2011
Traductora: Mar Albacar
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 1151 + 44 d'annexos
Llegit en: Català

ATENCIÓ, NO LLEGIU EL PRIMER PARÀGRAF DE LA RESSENYA SI NO HEU LLEGIT ELS QUATRE PRIMERS LLIBRES D'AQUESTA SAGA, US POT ESGUERRAR ALGUNA SORPRESA.

Retornem al punt en que la guerra va acabar i els Lannister mantenien el Tron de Ferro. Ens quedaven moltes coses per saber. On s'ha ficat el fugitiu Tyrion, després dels actes sagnants que va protagonitzar? Què passa al Mur, on en Jon Neu va ser erigit com a Lord Comandant de la Guàrdia de la Nit? I la Daenerys, a l'altra punta del món, reina de Meereen i assot dels esclavistes? Aquests i altres personatges desgranaran les seves històries en aquest cinquè llibre de la saga, que transcorre parcialment paral·lel al quart. A partir de la meitat, tornen en Jamie, la Cersei, els dornesos, els homes de ferro... i tants altres, perquè si una cosa no falta en aquesta saga, són personatges i escenaris. L'hivern s'acosta, i ara de veritat, però ni el fred intens podrà refredar les lluites de poder, les mentides, les atrocitats i les traïcions que caracteritzen aquests llibres.

'Dansa amb dracs' segueix l'estela del seu predecessor, 'Festí de corbs'. Amb un estil una mica més reposat i una gran diversificació d'escenaris. L'avantatge que té és que la primera meitat se centra en uns personatges que es trobaven molt a faltar en el quart. Però no ens enganyem, en 1151 pàgines també n'hi ha que no apareixen ni un sol cop. Sobre l'estil, res de nou, molt ben escrit, molt ben quadrat, i addictiu com sempre, encara que si aquest volum no fos tan llarg i tirés una mica més pel dret en alguns temes, seria encara millor. Si en el quart es descrivia un gran auge de les religions, en aquest cinquè el que crida l'atenció és una evolució cap el món actual en aquest entorn èpic, préstecs bancaris, garanties... una mica estrany tot plegat.

No cal dir que el llibre és obligatori per aquells qui han anat llegint els anteriors i els han agradat. Pels que no, doncs ja no hi arribaran, però em sembla que són pocs. Com sempre, el llibre està farcit de crueltat i baixos instints, cosa que el fa poc recomanable per alguna gent, i molt atractiu per tants altres. Avisar també de la dèria de l'autor de que no agafem afecte per cap personatge, ni donem res per segur. En acabar el llibre tens sensació de quedar-te orfe, el sisè encara no està escrit i massa coses resten pendents. Tocarà esperar i ens quedarem sense ungles.

Puntuació: @@@@  

divendres, 2 d’agost de 2013

Bressol de gat

Autor: Kurt Vonnegut
Editorial, any: Males herbes, 2012
Títol original, idioma, any: Cat's Cradle, anglès, 1963
Traductor: Martí Sales
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 207
Llegit en: Català

El nostre protagonista té pensat escriure un llibre relatant què feien una sèrie de personatges rellevants el dia que va esclatar la bomba atòmica d'Hiroshima. Decideix començar per un dels pares de la bomba, el doctor Hoenikker, però estirant el fil d'un home tan brillant apareixen un seguit de personatges estrambòtics, començant pels tres fills del físic, que l'obliguen a no abandonar aquest filó. Un sorprenent encàrrec i l'atzar, fan que acabi a l'illa de San Lorenzo, un petit paradís regit per una religió prohibida: el bokononisme. Allà coincideix no només amb els fills de Fèlix Hoenikker, sinó també amb altres individus no menys peculiars que resulten estar tots relacionats d'alguna manera. A San Lorenzo es demostra que l'estupidesa humana és més perillosa que la mateixa bomba atòmica. Però potser encara podem trobar alguna cosa més perillosa que aquestes dues.

En anglès anomenen bressol de gat a aquell joc de fer figures amb unes gomes entortolligades als dits. Tot i que surt en el llibre en sentit literal, també és una bona metàfora de com n'és d'embolicat l'argument d'aquest llibre. Tots els personatges van apareixent i interactuant de manera que tot lliga de manera aparentment casual. Està estructurat en capítols molt curtets, un total de 127. Vonnegut escriu molt bé i d'una manera tan natural que fa pensar que està relatant fets viscuts, quan molts cops ja es veu que no és possible. Pausat, reposat i sobretot reflexiu i profund, per això no és una lectura lleugera, si el llegeixes ben concentrat en pots treure tota una filosofia i una manera d'entendre l'ésser humà.

M'ha costat una mica, és un llibre curiós i una mica delirant, amb un to més aviat melancòlic. Diuen que angoixant, però no m'ha fet aquest efecte. És el que consideraria una lectura una mica més elevada que els llibres que solc llegir habitualment, t'adones que és una obra de culte, però els missatges no arriben amb tota la claredat que podria ser. Em sembla poc recomanable en general, però per aquells familiaritzats amb l'autor segur que no els decebrà. Pel que he vist, l'estil és molt semblant a l'anterior llibre seu que vaig llegir, 'Escorxador-5'. No sé si hi tornaré.

Puntuació: @@
Llibre recomanat per en Salvador Macip.