dissabte, 27 de juliol de 2013

El gos dels Baskerville

Autor: Arthur Conan Doyle
Editorial, any: Columna Proa Jove, 1995
Títol original, idioma, any: The Hound of the Baskervilles, anglès, 1902
Traductor: Joan Mateu i Besançon
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

La família Baskerville té una llegenda negra que parla d'un gos demoníac i espectral que persegueix els seus membres des dels temps d'Hugo Baskerville. Al llarg de generacions, aquesta bèstia salvatge ha atemorit els membres de la família, fins que en els dies presents la mort de Charles Barckerville, finat aparentment per la visió de la terrible bèstia, posa en alerta als seus amics i parents. El doctor Mortimer, amic de la família, no està disposat a que el misteri perduri més temps, cal saber si la desgràcia dels Baskerville respon a fets fantàstics o hi ha altres motius per aquestes morts, a fi i efecte de protegir l'hereu de la família, Henry Baskerville. Per això contacta amb Sherlock Holmes, un dels més grans detectius de tots els temps, que com és d'esperar no creu massa en fantasmes i aparicions. El que sí que està disposat a admetre el famós investigador és que s'enfronta amb un dels casos més increïbles de la seva carrera. 

Aquesta és la meva primera experiència amb Conan Doyle i el seu famós detectiu. Holmes m'ha resultat força irritant perquè és molt pagat de si mateix i tot i que amb bones paraules, menysprea clarament el seu ajudant Watson, el tracta de mig ximple. El relat està narrat pel mateix Watson, que admira moltíssim Holmes, cosa que encara ho fa tot més trist. És una història de lladres i serenos de principis del segle XX, descriu l'atmosfera típica de les classes benestants de l'època. El detectiu participa al principi i al final, però té tota una part central, d'interès força relatiu, que recau sobre les investigacions de Watson.

Tot i que interessa per saber què passa amb el famós gos, hi ha molts pocs personatges i l'argument és justet. De seguida es veu per on van els trets, i només queda demostrar-ho. Té com a atractiu les deduccions de Sherlock Holmes, que un cop descrites no saps si estimar o odia. Potser és que les expectatives eren altes, però m'ha decebut una mica, és d'aquells llibres que he trobat que no n'hi ha per tant. Es deixa llegir, però no passa d'aquí. S'havia de provar.

Puntuació: @@ 

diumenge, 21 de juliol de 2013

L'últim llibre de Sergi Pàmies

Autors: Sergi Pàmies
Editorial, any: Quaderns Crema, 2000
Gènere: Relats
Número de pàgines: 146
Llegit en: Català

En els nou relats que trobem en aquest recull hi ha una mica de tot, però sempre descripcions de la quotidianitat amb un puntet irònic i reflexiu. Des de l'home que es pensa que mata els artistes pel sol fet d'escoltar la seva música al cotxe, fins a la descripció del naixement i desenvolupament d'un rumor, passant pel caçador que dispara a la seva pròpia imatge al bosc o l'home que no s'assembla a ningú que arriba a la ciutat on tothom s'assembla a algú. En alguns casos absurds, en altres una mica delirants, però sempre partint de personatges molt reals que arriben a situacions peculiars. Sense ser d'humor, riurem, sense ser dramàtic, també ens deixarà un regust amarg. Nou històries ben trenades, totes diferents, imaginatives i enginyoses.  

L'estil de Sergi Pàmies és semblant al d'altres relataires catalans com Quim Monzó, però també són diferenciables. La meva experiència anterior amb ell no m'havia impressionat, però crec que aquest volum de títol tan curiós el supera. Els relats són curts o molt curts, a excepció del segon, Oceà Pacífic, que omple gairebé la meitat del llibre. L'escriptura és agradable i força acurada, l'autor demostra un bon domini de la llengua. Per la seva llargada, i perquè passa bé, es llegeix en un sospir.

Solc dir que els relats m'agrada més escriure'ls que llegir-los, però crec que aquest és un bon recull. No tots els relats són igual de bons i imaginatius, però en conjunt et deixa satisfet i en més d'una ocasió acabes somrient i assentint amb el cap. M'ha animat a donar més oportunitats a l'autor, i qui sap si a d'altres que ja havia descartat, potser només cal estar predisposat a llegir històries més curtes i sense tant argument, amb totes les mancances que això comporta.

Puntuació: @@@

dimecres, 17 de juliol de 2013

Els jocs de la fam III: L'ocell de la revolta

Autora: Suzanne Collins
Editorial, any: labutxaca, 2013
Títol original, idioma, any: The Hunger Games. Mockingjay, 2010
Traductors: Armand Carabén
Gènere: Ciència ficció / Juvenil 
Número de pàgines: 424
Llegit en: Català
Premi: Literatura protagonista jove 2010

ATENCIÓ, SI NO HAS LLEGIT ELS LLIBRE ANTERIORS D'AQUESTA SAGA, NO LLEGEIXIS LA SINOPSI QUE VE A CONTINUACIÓ.

La Katniss ha tornat a vèncer el Capitoli en els jocs de la fam de l'Extinció Especial, un nou desafiament que el president Snow no està disposat a deixar passar. L'autoritat de Panem es veu compromesa i els 12 districtes comencen a revoltar-se contra el centralisme. 12? O potser el Districte 13 no estava tan destruït com el Capitoli volia fer creure? És allà on els rebels estan més organitzats i on començarà tot. Tota una organització militar amenaça el poder establert, però la importància de convertir-ho tot en un espectacle televisiu passa per davant de tot, i els rebels necessiten una cara visible, una imatge que simbolitzi la revolta, i aquesta no serà altra que la jove Katniss, la Muntagarlaire que guiarà els districtes cap a la seva llibertat. Un paper que li ve gran, en realitat ella té un sol objectiu al cap.

Un cop passada la sorpresa inicial de trobar-te davant una obra original i atractiva, l'interès per l'esdevenidor de la Katniss i tots els seus amics es perd força. Aquest és el final de la trilogia i és massa previsible, menys original i fins i tot diria que una mica pesat. La protagonista és un anti-heroi, però el seu egocentrisme m'ha fet agafar-li una mica de mania, per no dir que a estones sembla que només importa a qui estima o deixa d'estimar. L'estil d'escriptura segueix justet, no és un llibre pitjor que els altres, però potser sí que menys interessant i no tant enganxós, costa una mica més de llegir.

Malauradament, no m'ha convençut, no és que no sigui un final digne per la trilogia, però més aviat m'ha fet pensar que sort que s'acaba ja, i en principi no m'ha deixat ganes de tornar a llegir l'autora, tot i que mai se sap. Com deia, manté totes les virtuts i defectes dels dos primers llibres, però ja no aporta res nou, i això li fa perdre punts. Com que no hi ha dos sense tres, s'ha de llegir si t'han agradat els anteriors, però probablement la sensació que deixi és la que m'ha quedat a mi. Una llàstima.

Puntuació: @@

dissabte, 13 de juliol de 2013

Cinc dies en un altre planeta

Editorial, any: La Galera, 2013
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 24
Llegit en: Català

Que emocionats que estan en Biel i en Picapoc! Es disposen a fer un intercanvi, a passar cadascú uns dies amb la família de l'altre, per descobrir noves cultures i noves maneres de fer. L'únic petit detall és que els dos nens són de planetes diferents! Però això no és cap impediment per gaudir dels dies que els esperen, plens d'emocions i de descobriments, perquè les coses no acaben de funcionar igual en els dos planetes, tot i que són sospitosament semblants. Per davant de tot, superant la diferència, hi ha l'amistat, la companyonia, i l'amor cap els seus. I ara que sabem com ho passen en Biel i en Picapoc per separat, hauríem de veure'ls en alguna aventura conjunta, oi? 

Aquesta ressenya és una miqueta especial, perquè com és evident no és el tipus de llibre que solc llegir, però m'ha fet gràcia apuntar-me un nou llibre d'en Salvador Macip, aquest cop acompanyat magistralment per la il·lustradora i també blogaire Carme Sala, de La meva maleta. Auguro a aquest binomi una llarga trajectòria de col·laboracions. Què dir de l'argument? Doncs bé, és una història d'amistat, de tolerància i plena de valors, molt bones directrius pels nens i nenes als que va destinat. Gairebé se'm fa estrany llegir Macip i no trobar morts, paraulotes, gent insomne o personatges gamberros, però com que toca totes les tecles, també se'n surt en el gènere infantil, i el dibuix de la Carme és completament entranyable i ple de detalls.

Si teniu nens de 5 a 7 anys al voltant, aquest és un bon conte perquè els llegiu, o que el llegeixin ells, que és ben senzill. Com a adults, evidentment, hi trobareu a faltar una mica d'argument, hehehe. Imperdonable que no se'ns digui de quin planeta és en Picapoc, un greu error argumental. Per la resta, l'he llegit amb un somriure, i en uns minuts, és clar. No el puntuaré, no puc saber què en pensarà la canalla, però als meus ulls llança missatges molt bons que val la pena que arribin lluny. Tant de bo es converteixi en una saga.

dimarts, 9 de juliol de 2013

Independència d'Interessos

Autor: Marc Moreno
Editorial, any: Llibres del delicte, 2013
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 177
Llegit en: Català

Al Monestir de Sant Cugat apareix un document antic que posa en dubte la propietat per part de l'Església del terreny on està construït el de Sant Llorenç de Munt. El comte Borrell al segle XI el va cedir al clero, però si el poble reclama la seva propietat, aquest tornarà a mans dels descendents de Borrell. Aquest document pot significar molts diners i posseir bona part del poble de Matadepera si cau en les mans adequades, i hi ha a qui li interessa que així sigui per treure'n un benefici. Però a banda del document, és necessari que el poble es manifesti lliurement perquè el territori pugui ser reclamat, i això anirà íntimament lligat a la consulta independentista que està a punt de celebrar-se a Matadepera. En aquest moment es desencadenen tots els interessos polítics al respecte, mentre els estaments policials es reuneixen i debaten com evitar que aquesta clàusula sorpresa del comte Borrell tingui efecte. 

En Marc Moreno ha iniciat un projecte editorial amb 'Llibres del delicte' i aquesta és la primera novel·la que publiquen. La idea és publicar autors catalans del gènere novel·la negra i criminal. Aquest Independència d'Interessos, més que novel·la negra és un llibre d'intrigues polítiques i interessos econòmics al més pur estil Ferran Torrent, però a la catalana. La investigació policial és molt estàtica, tot i que té un pes important en l'argument, i es barregen diferents interessos amb algunes passions. Està ben escrit, tot i que m'he embolicat una mica amb la relació entre diferents fets. M'agrada el format de l'edició, però la lletra és una mica petita pel meu gust.

Estem davant d'una bona història, ben pensada i exposada, però he de reconèixer que tinc un problema quan les intrigues i els crims passen en entorns tan propers a casa nostra. Tot plegat sembla que, si no passa als EUA, no és creïble. Això no li treu mèrit a l'obra, però fa que personalment m'atrapi menys i em fa perdre l'interès pel fet de semblar-me inversemblant. I no serà que a casa nostra no tenim casos criminals i corrupció a dojo, però en la literatura encara tinc certs prejudicis. Qui no tingui aquestes barreres mentals, probablement el gaudirà molt més que jo.

Puntuació: @@

dijous, 4 de juliol de 2013

Worst case

Autor: James Patterson
Editorial, any: Arrow books, 2010 (original publicat el 2010 per Century)
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 438 + 4 d'entrevista al protagonista
Llegit en: Anglès

El segrest del fill d'un important home de negocis té commocionada tota Nova York. S'esperaria que els segrestadors demanessin un gran rescat, però no ho fan. El detectiu Michael Bennett, de la Policia de Nova York, és l'encarregat del cas, però el pare del segrestat contacta també amb l'FBI, així que comptarà amb l'ajuda de l'atractiva agent especial Emily Parker, experta en segrests. Però no es tracta d'un cas típic, aparentment només hi ha un segrestador i es dedica a fer un examen sobre la injustícia mundial a la que els països rics sotmeten els pobres. Si el desafortunat jove no passa l'examen, és fàcil imaginar què li pot passar. Bennett i Parker hauran de posar els cinc sentits per enfrontar-se a un enemic poc comú, i mentrestant s'aniran coneixent i posant-se al dia de les seves particulars situacions familiars.

Es tracta del típic best seller amb poca profunditat però amb un ritme trepidant i que no es pot parar de llegir. La trama és prou original quan vas descobrint els perquès, i el detectiu Bennett és entranyable, divertit i se't fica a la butxaca de seguida. En definitiva, té tots els ingredients per enganxar-te, sense ser una literatura de nivell, les pàgines passen soles. Hi ajuda que els capítols són molt curts i n'hi ha molts, sempre hi ha temps per un capitolet més. A més, l'edició que tinc té una lletra immensa, cosa que fa passar les pàgines encara més ràpid. Cap problema amb l'idioma, el llenguatge és planer i entenedor.

Desconeixia aquest autor i considero una bona notícia que tingui una extensa bibliografia, ja que penso que el seguiré de prop. Té d'altres protagonistes i temàtiques, i tot i que en Bennett m'ha semblat genial, probablement valgui la pena explorar altres sèries seves. Es tracta d'una hamburguesa, sí, no parlaríem d'un filet, però és una hamburguesa prou aconseguida i al seu punt. Intriga no exempte d'humor i un estil que enganxa, crec que no decebrà els amants del gènere. A mi m'ha convençut.

Puntuació: @@@@ (una mica generoses)