divendres, 26 d’abril de 2013

Després del terratrèmol

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2013
Títol original, idioma, any: Kami no kodomo-tachi wa mina odoru, japonès, 2000
Gènere: Relats
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 155
Llegit en: Català

Després del terratrèmol, la dona d'en Komura es queda enganxada a les notícies de la tele fins que acaba desapareixent i no vol saber res del seu marit. Després del terratrèmol, la Junko, en Keisuke i el senyor Miyake encenen una foguera molt especial. Després del terratrèmol, en Yoshiya es desperta amb una ressaca terrible sense saber que aquell dia una trobada casual el farà pensar d'on ve. Després del terratrèmol, la Satsuki fa un viatge a Tailàndia on passarà unes vacances fantàstiques després d'un congrés. Després del terratrèmol, en Katagiri rep la visita d'una granota gegant que vol salvar Tòquio d'una catàstrofe. Després del terratrèmol, la petita Sara té malsons i el seu 'oncle' Junpei la calma amb uns contes fantàstics. Sis històries independents que passen després del terratrèmol, a uns protagonistes que, com sempre, tenen les seves vides prou sacsejades.

El terratrèmol al que es refereix el llibre és el de Kobe de 1995, on van morir més de 6000 persones. Les històries del recull tenen poc o gens a veure amb aquest fet, però en totes apareix com una cosa que ha passat abans del punt inicial de cada relat. M'ha semblat una manera original de relacionar-los. Són relats llargs amb tots els ingredients que sol fer servir l'autor, fets inexplicables i inexplicats, relacions tortuoses, un punt de fantasia, trames estàtiques i una mica esperpèntiques i, com no, pinzellades sexuals en tots i cadascun.

L'he trobat més fluixet que altres obres menors de Murakami, però també té punts interessants. M'ha agradat especialment el darrer relat 'Pastissos de mel' que és el que millor representa el seu estil. És un recull molt curtet que es llegeix de seguida, potser una bona obra per familiaritzar-se amb la manera d'escriure de l'autor i passar després a d'altres de més bones. No decep, però li falta una mica. Com sempre, 100% apte pels amants de Murakami, i 100% descartable pels seus detractors. Amb ell no hi ha terme mig.

Puntuació: @@@

dimecres, 24 d’abril de 2013

El hombre sonriente

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2011
Títol original, idioma, any: Mannen som log, suec,1994
Gènere: Novel·la negra/Intriga
Traductora: Carmen Montes Cano
Número de pàgines: 476
Llegit en: Espanyol

Després dels fets que s'expliquen a La leona blanca, l'inspector Kurt Wallander va quedar molt afectat i es va enfrontar a un abisme personal. De baixa indefinida del seu càrrec, es dedica a beure i a dilapidar els seus estalvis viatjant pel món, fins que troba un bon retir a Skagen, a la platja danesa. Està decidit a deixar de ser policia, ja no ho aguanta més. Però allà rep la visita d'un advocat amic seu que li demana ajuda. El pare de Sten Torstensson ha mort fa poc en un accident de trànsit, però ell dubta que fos realment un accident. Wallander li diu que no el pot ajudar, que està a punt de retirar-se. Però quan uns dies després veu al diari l'esquela del seu amic reconsidera la seva decisió, el seu instint li diu que en passa alguna de grossa i que les dues morts no són casuals. I com sol passar, no s'equivoca, els finats no són més que la punta d'un iceberg amb arrels molt i molt profundes.

Aquesta és la quarta entrega de la sèrie Wallander i manté tots els ingredients que es poden trobar als llibres anteriors. Un protagonista tipus anti-heroi, però valent, noble i molt intuïtiu, envoltat d'un equip policial força peculiar. Hi ha molta investigació, i també se'ns permet entrar a la ment d'en Wallander, una persona turmentada per totes les pors i tots els dubtes que podem tenir qualsevol de nosaltres. Els casos als que s'enfronta aquest inspector són realment espectaculars i sempre molt més enrevessats del que sembla d'inici. Això els fa absorbents i interessants, però mirat fredament, és inversemblant que puguin passar coses tan grosses a la zona rural on viuen aquests policies!

M'ha agradat, com els altres, ni més ni menys. És una bona lectura a cavall de la novel·la negra i la intriga, perquè els casos no van mai d'assassinats i prou. Mankell té força traça amb aquest gènere, segueixo pensant que no sembla suec. El llibre no pot decebre a algú que ja n'hagi llegit d'altres de l'autor perquè són molt semblants, tant en la forma com en el fons. Encara me'n queden cinc per completar la sèrie Wallander original, i aniré fent, perquè de tant en tant el carismàtic inspector em crida.

Puntuació: @@@ 

dimecres, 17 d’abril de 2013

La dona veloç

Autora: Imma Monsó
Editorial, any: labutxaca, 2013 (Publicat per Proa el 2012)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 382
Llegit en: Català
Premis: Ramon Llull 2012

L'Agnès, o Nes per abreviar, és psiquiatra i viu obsessionada amb el temps. Esgarrapa tots els segons que pot al rellotge, tant amb petits com grans gestos. No suporta perdre el temps i té la setmana perfectament apamada, no dedica ni un minut més del necessari a cap activitat. A la Nes li ve de família, el seu pare i la seva germana són Ràpids, com ella, però la mare i el germà són Lents. El patiment pel seu pare, ja gran, els dubtes amb el seu amant, les converses amb la seva millor amiga, tot això forma part de la seva actualitat, però res no s'explica sense els molts esdeveniments familiars que han tingut lloc des que era una nena. Mica en mica coneixerem la seva història. Però per damunt de tot, el temps, el gran protagonista que la Nes mira d'estalviar com sigui, passant per sobre de tot i de tothom. 

La història està explicada en dos fils. Per una banda, l'actualitat de la Nes, en tercera persona, on coneixem les seves neures i els seus problemes del dia a dia. Per altra banda, a capítols alternatius i escrit en primera persona, l'historial de la família Bach, en el que coneixerem tots els fets importants al llarg dels anys. Els dos fils acaben convergint. Es tracta d'un llibre que planteja reflexions interessants al voltant de l'obsessió per aprofitar el temps que tots més o menys tenim. Ens hi podem sentir reflectits, però francament, acabes agafant molta mania a la Nes, en moltes ocasions li voldries donar un parell de mastegots. A banda d'això, el llibre és força rodó, està molt ben escrit i es llegeix ràpid, tot i que és prou dens.

A mesura que llegia arrufava una mica el nas perquè la Nes em posava nerviós i no acabava de veure on treia cap el llibre. Per sort, a la darrera part millora força i he d'acabar dient que és un bon llibre, d'aquests que fan pensar, però amb una bona història de ficció associada i escrit de manera notable. S'ha de llegir amb una mica de paciència, per això no em sembla que es pugui recomanar a tothom, però no li falten virtuts si ets capaç de dominar l'estrès que et provoca.

Puntuació: @@@  

dissabte, 13 d’abril de 2013

Harry Potter and the Chamber of Secrets

Autora: J.K. Rowling
Editorial, any: Bloomsbury, 2010 (Original del 1998)
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 251
Llegit en: Anglès

Després d'un intens primer any a l'escola de màgia Hogwarts, en Harry Potter ha de tornar a passar l'estiu a casa dels seus oncles, els Dursleys, cosa que no li fa massa gràcia, ja que el tenen completament marginat perquè pertany al món de la bruixeria. Els Dursleys reneguen de tot el que faci olor de màgia. En Harry enyora Hogwarts, però en tot l'estiu no ha rebut ni una sola carta dels que creia els seus amics i comença a pensar que en realitat no encaixa enlloc. Fins que una estranya criatura, en Dobby, se li apareix per advertir-lo que no torni a l'escola perquè corre un greu perill. El petit elf és qui ha retingut les cartes d'en Ron, l'Hermione i en Hagrid perquè a en Harry li passin les ganes de tornar, però tot i que farà el possible per dissuadir-lo, no hi ha res que el jove aprenent de mag desitgi més, tant és el perill que corri, res no impedirà que hi vagi. Però quan comença a sentir veus estranyes i apareix una amenaçadora inscripció a la paret ja intueix que no serà un curs plàcid.

Digne successor de la primera entrega, l'autora ens torna a introduir en el món màgic per narrar-nos noves aventures del jove Potter i els seus amics, una colla que sembla que atreguin els embolics i que sempre, sempre trien l'opció incorrecta a l'hora de prendre una decisió. Si pots fer-ho difícil, per què anar per la via fàcil i segura? Però això és el que fa el llibre, un seguit de situacions emocionants i algunes de divertides. Aquest és encara un llibre juvenil ja que els protagonistes tenen 12 anys, però van acumulant coneixement i experiència. Un estil fàcil i absorbent que fa que es llegeixi ràpid i atrapi força.

No descobreixo res de nou, aquests llibres són molt imaginatius i distrets i no és sorprenent que en el seu moment esdevinguessin un gran èxit literari que pot perdurar en el temps. Com em passa sovint, vaig tard, però tot i llegir-los ja de gran no m'estan decebent com m'ha passat amb altres obres. Molt recomanables, sobretot per joves, ens ensenyen molts valors, però sense mirar d'adoctrinar. I res, que encara me'n queden cinc. Anar fent, oi?

Puntuació: @@@@

diumenge, 7 d’abril de 2013

La caiguda dels gegants

Autor: Ken Follett
Editorial, any: Debols!llo, 2012
Títol original, idioma, any: Fall of Giants, anglès, 2010
Traductora: Elisenda Mas
Gènere: Ficció històrica 
Número de pàgines: 1012
Llegit en: Català

Estem a principis del segle XX i es viuen èpoques convulses a Europa. Una sèrie de canvis socials amenaça la vella aristocràcia dominant, les vagues dels treballadors arran de l'aparició dels sindicats, la lluita de les sufragistes per aconseguir el vot per les dones, i l'aixecament del poble a Rússia contra el poder del tsar en són alguns exemples. Els ànims entre les diferents potències també estan una mica crispats a causa dels interessos econòmics i el domini de les colònies. L'assassinat de l'hereu de la corona austrohongaresa a Sèrbia serà el desencadenant d'una disputa a nivell europeu. Àustria posa setge a Sèrbia i això fa que França, Regne Unit i Rússia per una banda, i Alemanya per una altra s'hagin de posicionar. Així comença la Gran Guerra, la Primera Guerra Mundial que tindrà unes conseqüències nefastes. A través d'una sèrie de personatges nosaltres podrem entendre com es va viure el conflicte en els diferents fronts.

El llibre està dividit en tres parts, el que serien els motius de la guerra, la guerra en si, i l'inici de la post-guerra. La trama es desenvolupa gràcies a uns quants personatges inventats que es troben en els diferents punts calents en el moment apropiat. Seguint un ordre cronològic per anar narrant els fets, sabrem on es troben i què viuen aquests personatges, en part pel seu entorn, i en part també per les seves històries personals, de vegades una mica massa ensucrades. És un llibre molt llarg però que es llegeix de manera àgil, la capacitat narrativa de Follett és el seu tret principal. Tot i explicar-nos la història real, el fet de servir-se de personatges inventats fa que de vegades sembli una mica inversemblant, però són llicències que cal prendre's perquè tot quadri.

M'agrada molt la manera que té Ken Follett d'explicar les coses, així que he passat una bona estona llegint aquest llibre i ho he fet sense descans. I això que a mi la Història no és que em digui gran cosa. És un best seller, no ho negarem, un llibre escrit per arrasar a les llibreries, però també té un treball de documentació darrere i és molt distret de llegir. De Follett es diu que fa tots els llibres igual, suposo que les històries personals sí que s'assemblen a les d'altres llibres seus, personatges protagonistes molt bons i nobles, molt amor i una passió pel sexe que no es creu ni ell. Però tot i així, crec que val la pena llegir-lo, no tinc dubtes que llegiré els dos següents volums d'aquesta trilogia que es diu 'The Century', i que comença narrant els fets de la Gran Guerra.

Puntuació: @@@@  

dimecres, 3 d’abril de 2013

Crítics literaris

Hi ha un complement per a llibres que sembla que dóna prestigi a l'obra que la porta: la faixeta. Allà hi diu quants exemplars s'han venut, quantes edicions se n'han fet ja, i sovint alguna cita d'algun crític literari que posa el llibre pels núvols (és clar, si no no l'adjuntarien). L'invent en si no és mala idea, et dóna informació sobre la marxa del llibre sense haver de 'tatuar' res a la seva coberta. Però no deixa de ser un residu com un altre, més paperassa per llençar.

En el que em vull centrar és en les crítiques literàries i aquestes frases tan magnífiques que es poden trobar a les faixetes i a altres llocs. Qui són aquests crítics? En alguns casos són escriptors, i això ja em dóna una idea d'allò que diuen que 'entre bombers no es trepitgen la mànega'. A banda d'això, cobren per fer una feina, no fan les crítiques als diaris de manera altruista, suposo. Qui ens diu que no cobren també per parlar bé de segons quina obra? Potser sóc molt malpensat, però dubto, i molt, de la seva imparcialitat.

I és que el mínim que espero d'una obra que em venen tan bé un grapat d'escriptors és que sigui distreta i ben escrita. Si no, quina credibilitat tenen aquests crítics com a escriptors? Si no saben què és bo i què no, amb criteris objectius, ja sabem que després a cadascú li pot agradar més o menys, què es pot esperar dels seus propis llibres? Realment, a mi se'm passen les ganes de llegir-los a ells, algú que em recomana una patata bullida com si fos el llibre de la dècada mereix un càstig sever.

Tothom es pot equivocar, però si he de fer cas a algú, prefereixo creure aquells lectors que no s'hi juguen res, sempre tenint en compte els gustos de cadascú. Fer cas a un crític que t'intenta vendre un producte siguis qui siguis, i només perquè és el que toca, no té cap sentit. Amb tot, hi ha qui se'ls creu, però per mi, el sector de la crítica literària 'professional' és tan corrupte com qualsevol altre.