dilluns, 25 de febrer de 2013

Ombres en la nit

Autor: Ferran Torrent
Editorial, any: labutxaca, 2013 (Publicat per Columna el 2011)
Gènere: Intriga 
Número de pàgines: 245
Llegit en: Català

Durant la Segona Guerra Mundial els nazis van cometre autèntiques atrocitats. Matances, camps de concentració, experimentació amb humans... Però ara la guerra ja s'ha acabat i en plena penúria de la post-guerra, alguns grups organitzats de jueus, la Nakam, tenen intenció de fer pagar almenys part dels greuges comesos. En un d'aquests grups trobem el despietat Ariel Menashe i en Santiago Cortés, un gitano valencià que va ser retingut cinc anys a Dachau i que s'ha unit a la causa. Ells i els seus companys, moguts per l'odi, tenen com a objectiu acabar amb la vida de diversos capitostos nazis. Però acabaran embolicats en una trama de repercussió europea que inclou espionatge anglès i grups comunistes contraris al règim dictatorial. Els camins de tots els personatges convergeixen a València. Què està passant a la ciutat del Túria?

Havia llegit que aquest llibre distava de l'estil de Ferran Torrent i que abraçava una temàtica que se li escapava una mica. Com que a mi encara se m'escapa més, l'he trobat un llibre interessant per les intrigues que explica. Una mica embolicat, perquè surten uns quants personatges que costa entendre quines intencions tenen, i el misteri arriba fins el final. L'escriptura de l'autor és força planera, però en aquest cas s'estalvia l'humor irònic perquè no fa al cas. Potser sí que la història li ve una mica gran, no puc dir que m'hagi semblat del tot versemblant.

Segurament no és la seva millor novel·la, però es deixa llegir i és prou absorbent. Algunes escenes, les més violentes, li fan guanyar punts al costat d'un fil conductor que no sempre és tan fluid, però que tampoc no s'atura mai. Probablement, un llibre amb aquest argument per part d'un autor estranger seria molt més llarg, amb molta més palla, però semblaria, i repeteixo, semblaria més consistent. Em venia de gust tornar a llegir Torrent. La part bona és que, com que en aquest llibre no acaba de ser 100% ell, encara me'n queden ganes, i crec que el tornaré a llegir aviat.

Puntuació: @@@ (generoses)  

dimecres, 20 de febrer de 2013

Primera nieve en el monte Fuji

Autor: Yasunari Kawabata
Editorial, any: Verticales de bolsillo, 2008
Títol original, idioma, any: Fuji no hatsuyuki, japonès,1958
Traductor: Jaime Barrera Parra
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 198 + 7 glossari 
Llegit en: Espanyol

Sempre és bonic veure el Fuji nevat, i el primer dia de l'any que apareix enfarinat, fa molt goig. Això veuen en Jiro i la Utako des de la finestra d'un tren que els porta a Odawara, a fer una mica de memòria d'un passat en comú. Però aquest és només un dels  10 contes d'aquest recull de Yasunari Kawabata, realistes i molt, molt japonesos. Explica amb molta naturalitat coses quotidianes i costums del seu país i ens permet adonar-nos de com d'allunyats n'estem, tenim una mentalitat molt diferent. L'autor va ser el primer japonès a guanyar el Nobel de literatura i tinc la impressió que ha de ser molt valorat a la seva terra, tot i que per mi era un desconegut. Una altra cosa és que la seva prosa, i fins i tot teatre, ja que l'última peça és el guió d'una obra de teatre, pugui arribar a ments més occidentals.

Amb aquesta premissa, he de dir que m'he avorrit força llegint el llibre, i difícilment he aconseguit concentrar-me en la lectura. Confesso que un dels contes era tan avorrit amb les explicacions que feia que em vaig saltar pàgines senceres. Només un parell de contes m'han agradat, el que dóna nom al recull i 'Un pueblo llamado Yumiura'. Si tots fossin d'aquest nivell, n'hagués quedat content, però malauradament no és així. No és que escrigui malament, però almenys en el meu cas no ha aconseguit despertar-me cap interès. Segueixo així la meva mala relació amb els guanyadors del Nobel, no hi ha manera de llegir-ne cap que m'agradi. Si no fos pels dos contes que deia ja hauria començat a encendre un parell de troncs per rostir-lo.

Puntuació: @

dijous, 14 de febrer de 2013

Fi

Autor: David Monteagudo
Editorial, any: Quaderns Crema, 2010
Títol original, idioma, any: Fin, espanyol,2009
Traductor: Jordi Nopca
Gènere: Intriga 
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català

Fa 25 anys des de la darrera vegada que el grup d'amics es va trobar en aquell refugi perdut a la muntanya. A partir d'aquell moment, les vides els van separar i cadascú va seguir el seu propi camí. Però ara la Nieves ha decidit tirar endavant una proposta de llavors, retrobar-se al cap de 25 anys al mateix lloc, independentment del que hagi passat en aquest temps. Amb certa reticència, tots acaben acceptant i assisteixen a la cita, tret del que anomenen 'El profeta', que tot i que ha promès venir, no fa acte de presència i és ja força tard. De sobte, una apagada total atura la festa i s'han d'espavilar per moure's en foscor total. No saben què ha passat, ni si recuperaran la llum, però no es preocupen massa, el cel estrellat que veuen des del refugi ho compensa tot. Però començaran a passar coses una mica estranyes, el grup es posa alerta, no val a badar.

Aquest és un llibre que promet molt i planteja un escenari propici per generar un ambient d'intriga i misteri. Està clar que enganxa perquè vols saber què passa, hi ha coses que requereixen una explicació. Però al meu parer se'n va molt per les branques, abusant de les descripcions, que trobo una mica presumptuoses, i no aclarint el que el lector voldria saber. No està mal escrit, però tampoc és de premi literari, per això quan es posa a descriure els paratges penses que s'està sobrant. També intenta reflectir bé el tarannà dels quarantins amb algunes referències i comportaments, i en alguns casos està prou aconseguit.

Esperava més del llibre, comença realment bé, però l'interès decau i a estones es fa llarg i pesat. Es podria dir que és una bona idea mal aprofitada, sembla com si al mateix autor se li anés fonent l'enginy. Si algú el vol llegir, trobarà algunes fases interessants, però francament, si no el llegiu, no passa res, podria haver estat una molt bona obra d'intriga, amb visos d'algun gran clàssic, però és prescindible.

Puntuació: @@

dimarts, 5 de febrer de 2013

Harry Potter and the Philosopher's Stone

Autora: J.K. Rowling
Editorial, any: Bloomsbury, 2010 (Original del 1997)
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 223
Llegit en: Anglès

Si hi ha unes persones que puguin exemplificar el terme 'Muggles', aquests són la família Dursley. Gent que no creu en la màgia, ni tenen cap inclinació cap el món màgic amb el que convivim sense saber-ho. Però els Dursley no saben el que els està a punt de caure a sobre. Una reunió clandestina fora de casa seva acaba amb un nadó a la porta i instruccions per tenir-ne cura. Es tracta del seu nebot Harry, fill dels Potter, una parella de màgics dels quals en Vernon i la Petunia Dursley no volen saber res, però ara estaran obligats a tenir cura del petit ja que els seus pares han mort. Tot i que intentaran per tots els mitjans educar en Harry tan lluny de la màgia com puguin, no podran evitar que quan el nen compleix els 11 anys sigui cridat a ingressar a la més prestigiosa escola de màgia: Howgarts. Ni els oncles ni el mateix Harry poden imaginar que existeix un món diferent on tot és possible, i on en Harry, lluny del menysteniment del que sempre ha estat víctima, és ja tot un heroi abans d'arribar-hi.

Primer volum d'aquesta saga mundialment coneguda. Es tracta d'una història perfectament trenada i molt absorbent. L'autora inventa un món de màgia i encanteris, paral·lel al nostre, que conté tots els elements imaginables i no imaginables de la literatura fantàstica. La màgia s'estudia, i l'escola és molt estricta! Tot i tractar-se d'una novel·la on els protagonistes són nens, és apta per tots els públics ja que no tens sensació d'estar llegint un conte infantil. L'argument és força sòlid, tenint en compte que és un llibre que llegiran els nens, i els personatges estan ben descrits i ben caracteritzats. Tampoc no li manquen tocs d'humor.

Em direu que he descobert la sopa d'all, però és un llibre força ben fet. A més, em van recomanar llegir-lo en anglès per tema de les males traduccions de noms, i això he fet. Em va costar al principi, més per estar rovellat que per la dificultat, però mica en mica s'agafa fluïdesa. Penso que si l'hagués llegit de més jove m'hauria agradat encara més, però em vaig entossudir a no fer-ho. Té un segell propi, i això ho valoro positivament. Una altra saga per llegir, encara que aquesta ja té uns anys? Se'm gira feina.

Puntuació: @@@@