divendres, 27 de desembre de 2013

Uf, va dir ell

Autor: Quim Monzó
Editorial, any: Quaderns crema,1994 (primera edició del 1978)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 125
Llegit en: Català

La història d'una passió juvenil que es veu contínuament interrompuda per tota mena d'imprevistos. O la d'un home que comença a menjar lletres i s'acaba tornant un gurmet de la tinta impresa. Algú que espera i espera que torni la seva mare que inesperadament no és a casa a l'hora que el té acostumat. Els preparatius per robar un banc a càrrec de quatre lladres inexperts. O de com va tenir lloc, a corre cuita, la creació del nostre món. Les amenaces de suïcidi, poc creïbles, per pur despit. Fins i tot, la mala sort d'un nàufrag rescatat. Aquestes són algunes de les bogeries que descriu Quim Monzó en aquest recull de contes plens de situacions esperpèntiques, amb forta presència sexual i girs surrealistes que freguen la fantasia, quan no la sobrepassen directament. Ironia, apologia de l'absurd i, en definitiva, condició humana.

En Quim Monzó no escriu, vomita les seves idees estrafolàries sobre el paper. Molts dels contes estan escrits a raig, sense parar massa esment a l'argument, però sí aprofundint en les descripcions, i amb un ús del llenguatge, espremut fins les últimes conseqüències, que acaba sent més abús que no pas ús. Tots els relats són curts, oscil·len entre la mitja pàgina i les quatre o cinc planes escrites sense separació de diàlegs ni pràcticament punts i a part. Això, i l'edició de lletra menuda, fan que la lectura sigui densa i amb moltíssima informació que empassem sense respirar. Costa una mica de llegir, francament. Per cert, que l'edició que tinc no té aquesta coberta que adjunto, n'hi ha diverses i no he estat capaç de trobar la meva, que conté una mena d'hamburguesa, dissenyada pel mateix autor, sembla ser.

No hi ha manera que Monzó em convenci. És un dels contistes més reconeguts del país, però no puc amb el seu estil, se'm fa feixuc i el trobo molt rebuscat. Se li ha de reconèixer el gran domini del llenguatge que té, i algunes idees originals. Alguns relats m'han agradat prou, com 'Sobre la volubilitat de l'esperit humà' o 'Underworld', però en conjunt són més les vegades que m'he despistat i m'he perdut amb tant soliloqui, que no les que he pensat que llegia un text brillant. Tampoc no congenio amb el seu humor, i per tant em sembla que, després de tres intents, anirà sent hora de plegar. Tot i que mai se sap quan tornaré a caure-hi.

Puntuació: @ i mitja   

dimarts, 24 de desembre de 2013

El cau del conill

Autor: Cristian Segura
Editorial, any: Destino, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 268
Llegit en: Català
Premi: Josep Pla 2011

La vida per sobre de la Diagonal barcelonina és un altre món. Allà, la flor i nata de la ciutat, la gent que remena les cireres, viuen aliens a les preocupacions més mundanes. Però un problema inesperat està causant estralls a l'empresari Amadeu Conill, el principal fabricant nacional de setrills, que ha conquerit el mercat asiàtic amb facilitat. Una estranya malaltia a l'enciam fa que ja ningú consumeixi verdura crua a l'Àsia i, per tant, ja no es fan servir setrilleres. L'Amadeu mirarà de solucionar els seus problemes econòmics explotant totes les vies imaginables, legals i no tan legals, movent-se en les altes esferes, tant barcelonines com internacionals. Al mateix temps, haurà de maldar amb un fill que li ha sortit rebel i amb una dona que és la típica senyora de casa bona. Males èpoques per a Setrills Conill, ai si el veiés el seu pare... encara que potser el veu...

Estem davant d'un retrat aparentment molt fidedigne de la burgesia catalana, aquesta de llotja del Camp Nou i votant de CiU, casposa i conservadora, i que en la intimitat parla en espanyol. Una realitat tan allunyada del que estem acostumats que ens genera rebuig, gairebé no ens la creiem, però existeix. El llibre està dividit en capítols llargs i cadascun explica un dels intents del protagonista de reflotar la seva empresa. És un home de negocis expert, però també li endevinarem tots els defectes com a persona. L'autor toca moltes tecles al llarg del text i en tots els casos sembla que parli amb coneixement de causa, força creïble. Està molt ben escrit i és agradable i absorbent, aconsegueix que un tema que ens pot fer ràbia ens resulti interessant, i això té mèrit. Si de cas, allarga una mica massa el final recreant-se en alguns temes innecessaris, però en conjunt es llegeix amb gran fluïdesa.

No sabia què em trobaria amb aquest llibre i n'he quedat gratament sorprès. Un bon debut d'en Cristian Segura que em convida a seguir de prop la seva obra. Un llibre per aprendre com funciona el món dels negocis que mouen molts diners, per sorprendre'ns de com de connectat està tot quan es té poder i capital, tot i que no vol dir que això ens faci gràcia! Ens introduïm en un món que no és el nostre, més enllà dels luxes també hi ha misèries. I el text no està mancat d'humor ni d'ironia, fins i tot cert surrealisme, que posen un contrapunt molt escaient a un argument de caire més aviat dramàtic. Recomanable sense massa restriccions.

Puntuació: @@@@

dimecres, 18 de desembre de 2013

Indigneu-vos!

Autor: Stéphane Hessel
Editorial, any: Destino, 2011
Títol original, idioma, any: Indignez-vous!, francès, 2011
Gènere: Assaig
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 60
Llegit en: Català

Una mica tard em decideixo a informar-me sobre el moviment Indignat. No em vaig interessar massa pel tema, però en trobar-me aquest assaig davant dels morros em vaig decidir a llegir-lo, sobretot perquè és molt curt i vaig pensar que no se'm faria pesat, no és el tipus de lectura que prefereixo. Amb el llibre a les mans, vaig descobrir que de les escasses 60 pàgines només unes 27 són en realitat del diplomàtic i redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans Stéphane Hessel. Les primeres pàgines són el pròleg de José Luis Sampedro i al final trobem les notes i l'epíleg dels editors, en els que ens fan aclariments i ens relaten vida i miracles de l'autor. En realitat, l'obra gira al voltant d'una única idea: indignar-se davant de la injustícia que pateix la societat, totes les vexacions a les que ens sotmeten les classes dominants, però revoltar-se de forma pacífica. Convida a la reflexió i a no deixar-nos trepitjar sense més, però francament, a mi no m'ha impulsat a sortir al carrer a demanar el que em pertoca. Molta història i molt bones intencions, però de la teoria a la pràctica hi ha un món... o un parell d'universos.

Aquesta no és una ressenya convencional, és clar, perquè hi ha poc a ressenyar. És probable que aquest fulletó hagi guiat una quanta gent per emprendre accions molt nobles, però un cop hagi premut el botó de publicar jo oblidaré que l'he llegit. No m'ha arribat, em sap greu. Tampoc no puc puntuar-lo, la veritat és que m'ha deixat força indiferent. Si li posés un sc en aquest cas no seria per enviar-lo a la foguera, voldria dir 'sense conseqüències'.

dilluns, 16 de desembre de 2013

L'home que mirava passar els trens

Autor: Georges Simenon
Editorial, any: Edicions 62 (Avui col·lecció novel·la negra), 2003
Títol original, idioma, any: L'homme qui regardait passer les trains, francès, 1938
Gènere: Narrativa
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Número de pàgines: 251
Llegit en: Català

L'holandès Kees Popinga és un home exemplar. Fidel a la seva dona i amb dos fills, no diu mai una paraula més alta que l'altra i gaudeix de molt bona reputació a Groningen. Un dia però, un dels vaixells de la companyia del seu amo, el poderós Julius de Coster, no salpa a l'hora, de manera que això suposa un greu contratemps per les seves finances. Quan Popinga va a dir-ho a l'amo, se'l troba emborratxant-se en un hostal de dubtosa reputació al qual li fa fins i tot vergonya entrar. De Coster li diu que tot és igual ja que ha ordit un pla per fer-se passar per mort i fugir amb una bona quantitat de diners. Això exalta Popinga, per què no pot tenir ell una vida plena d'emocions? Per què ha de ser tan assenyat? Aquest rampell el portarà primer a Amsterdam, i després a Paris, deixant rere seu un seguit d'entremaliadures i un crim. La policia parisenca li segueix la petja, però el bo d'en Kees ha trobat el gust a això de ser un fugitiu, fins i tot es comença a divertir amb la seva nova situació i el que expliquen els diaris d'ell. 

Simenon és molt conegut pels llibres de l'inspector Maigret, però aquest volum no és d'aquesta sèrie. Narra la història d'un home gris que entra en una espiral que li ve gran, però que el fa sentir poderós, una persecució d'aquelles d'atrapa'm si pots. La troca s'embolica de valent, al mateix temps que en Popinga es diverteix més i més. El llibre està catalogat com a novel·la negra, però no ho és pas. Està ben escrit i fa una bona repassada a llocs emblemàtics de Paris, on transcorre la major part de la història. La trama és interessant i un bon exercici de com pot evolucionar una persona inicialment anodina.

Es tracta d'un bon llibre, però com em sol passar sovint, el fet que estigui escrit vuitanta anys enrere fa que no l'hagi llegit amb fluïdesa. L'estil, que en principi és àgil i dinàmic, em costa una mica. El que podria ser un llibre d'enganxar-s'hi i no deixar-lo fins el final pel seu interessant plantejament, no m'ha acabat d'atrapar, però adverteixo que en aquest cas és més per culpa meva que seva, els clàssics i jo sempre tenim problemes. Em queda pendent llegir alguna de les històries de Maigret.

Puntuació: @@

dimarts, 10 de desembre de 2013

100 curiositats de la medicina

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Cossetània, 2013
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 228
Llegit en: Català

La medicina és la mare de les ciències, es nodreix de totes les altres per aconseguir un objectiu molt clar: tractar malalts i salvar vides. Però aquest propòsit tan lloable no s'aconsegueix perquè sí, darrere dels grans èxits hi trobem molta feina, però també moltes sorpreses i molts cops de sort que han portat a descobriments importants. En aquest recull de píndoles científiques hi trobarem un bon grapat de curiositats sobre el nostre cos i com abordar les malalties, i també veurem la medicina des de tots els angles possibles. Des de l'encaparrada de l'Steve Jobs amb l'homeopatia, fins el llegat d'Henrietta Lacks, passant pels efectes placebo i nocebo, la controvèrsia de les vacunes o la misteriosa malaltia del lupus, que s'ha fet cèlebre a la sèrie House. Així fins a cent capítols curts dedicats als temes més diversos al voltant de la biologia, la fisiologia, la medicina i els metges.

Aquesta és la tercera entrega d'en Dan a la col·lecció 'De cent en cent' de Cossetània, i a qualsevol que hagi llegit algun cop el seu blog no li resultarà estrany que en destaqui la seva capacitat divulgativa. Sempre explica qualsevol tema de manera amena i entenedora, fa bo de llegir. Fer que la ciència estigui a l'abast de tothom no és fàcil, però ell ho aconsegueix amb nota. Això ho trobem en aquest llibre, però penso que el títol és erroni. Hi ha algunes curiositats de la medicina, però majoritàriament són curiositats de la fisiologia, del funcionament del cos i de les malalties, producte d'estudi d'altres disciplines com la biologia i la bioquímica.

En relació amb el que deia, m'esperava una altra cosa del llibre. No és que no m'hagi agradat, evidentment tots aquests temes m'interessen, encara que molts ja els coneixia, és genial llegir-los d'una manera menys acadèmica i més planera. Però he trobat a faltar coses com Mary la tifoidea o els collarets de tràquea (jo ja m'entenc), més anècdotes o procediments curiosos de la medicina, i no tant producte de la investigació biomèdica. En aquest sentit, és un molt bon llibre de divulgació, però que no ha respost a les expectatives que m'havia creat d'ell. Això sí, perfectament recomanable a qui li agradi entendre la ciència, aprendrà molt d'una manera senzilla i clara.

Puntuació: @@

dimecres, 4 de desembre de 2013

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2013
Títol original, idioma, any: Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to, kare no junrei no toshi, japonès, 2013
Gènere: Narativa
Traductor: Jordi Mas López
Número de pàgines: 330
Llegit en: Català

En Tsukuru Tazaki explica a la seva amiga Sara una història de joventut. A l'institut, a la seva Nagoya natal, formava part d'un grup de cinc amics molt ben avinguts i inseparables on curiosament tots tenien un cognom relacionat amb un color, tret d'ell. Després de marxar a la universitat a Tòquio, sense que en Tsukuru sabés per què, els altres quatre li van girar l'esquena i no van voler saber res d'ell. Ho va acceptar, però ara, 16 anys després, tot i tenir una vida molt còmoda i treballar de constructor d'estacions de tren, com sempre havia volgut, encara no s'ha tret del cap aquells amics i encara es pregunta què va passar. La Sara el convenç perquè posi remei a aquests dubtes, si no no podrà fer mai vida normal. Ha arribat el moment de recuperar la pista dels seus amics perduts i saber per què el van deixar de banda.

Aquesta és una història d'amistat, amor i nostàlgia. També ens demostra com una persona que es té en molt baixa consideració pot ser molt i molt gran. Tot això, amanit amb la peculiar prosa de Murakami, en la que no s'explica tot i ni tan sols ens estranya, en la que el sexe hi juga un paper central, plena de preguntes retòriques i situacions i converses una mica estrafolàries que no saps si són pròpies de la cultura japonesa o només estan en el cap d'aquest home. El ritme és pausat i l'estil molt murakamià, però l'acció principal passa en el present i hi tenen cabuda conceptes actuals, com fer una cerca a Google per exemple, cosa que no és gens comuna en ell i ja fa una diferència.

Suposo que no sorprendrà a ningú que recomani aquest llibre, però com sempre agafat amb pinces. No és un autor per tothom, però ja sabem que els seus seguidors no trobem mai que faci res mal fet, un llibre seu sempre ens deixa satisfets. Aquest passa amb nota alta, és d'aquests senzills que no es complica la vida amb ciència ficció o fantasia, i això el fa fàcil de llegir i seguir. Agradable i revelador en alguns punts, no he pogut evitar sentir-me una mica identificat amb el protagonista, i això no sé si és bo o dolent! En tot cas, un molt bon llibre que es mereix la bona rebuda que ha tingut.

Puntuació: @@@@

divendres, 29 de novembre de 2013

Ser un d'ells

Com ho explico sense sonar pedant? Fa un temps jo gaudia de la lectura a un ritme més pausat. Tenia uns quants autors de referència i d'aquí no sortia, variava poc. Una cosa que sempre m'ha agradat és parlar de llibres, així que no és estrany que hagi acabat tenint un blog específic per ressenyar les lectures i parlar-ne amb tothom que em vulgui acompanyar. Però abans, quan parlava de llibres sempre trobava gent que en sabia un niu. Començant per la meva mare, que era la persona més devoradora de llibres que coneixia. Després vaig conèixer altres lectors que potser la deixaven enrere i la sensació era que no podia parlar de cap llibre que ells no haguessin llegit ja, com si quan jo hi anava ells ja haguessin tornat. Algunes d'aquestes persones són insignes blogaires que admiro profundament.

Darrerament he percebut un canvi de tornes a força de seguir parlant de llibres amb tothom que s'hi presta. Ara tot sovint ja he llegit els llibres que m'esmenten, o com a mínim algun altre llibre del mateix autor. I si no l'he llegit és perquè no m'interessa, però el conec. Ara veig certa sorpresa en els ulls dels altres quan dic 'tengui' a la majoria de propostes, o quan ja tremolen quan m'han de regalar un llibre per si ja l'he llegit. I el que sento és que ells són jo fa alguns anys, i que jo sóc més com aquells devoradors que em trobava. La sensació és agradable, no per presumir-ne, però m'agrada haver accelerat les meves lectures, haver ampliat tant el ventall d'autors i poder parlar amb propietat, sempre des del punt de vista del lector aficionat, però amb un bagatge més ampli que el que tenia.

El cas és que jo sentia molta admiració per aquells lectors que m'impressionaven i encara la sento, és clar. No espero admiració per part de ningú, només faltaria, però a mi em fa sentir molt bé que em considerin un malalt de llibres i conèixer bé tantes obres. Tot això és en part gràcies a aquest blog, un motiu més per llegir com un boig: l'addicció més sana! Avui és el dia de les llibreries, per cert, i sembla que és motiu de celebració. Tenint en compte que és el lloc on em subministren la meva droga no haurien d'estar tan orgullosos!

dijous, 21 de novembre de 2013

L'home manuscrit

Autor: Manuel Baixauli
Editorial, any: labutxaca, 2010 (publicat originalment per Proa al 2007)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català
Premi: Mallorca de Narrativa 2006

El protagonista de l'Home manuscrit duu una vida reposada, sense massa interaccions amb altra gent i dedicada, gairebé en exclusiva, a escriure el Dietari, una sèrie de quaderns on relata totes les seves experiències i les reescriu constantment. No sap viure sense escriure, però el Dietari centra tots els seus esforços. Se sap l'Escollit, al llarg de la seva vida s'ha anat trobant uns textos enviats per Ell que han canviat el seu rumb i li han donat lliçons importantíssimes. Al llarg del text anirem repassant tota la seva vida i especialment les intervencions que Ell ha tingut, que han estat de tanta importància. La cinquena intervenció està pactada, han quedat que es trobaran. Per fi el nostre home sabrà qui és Ell i per què li ha anat deixant aquells textos al llarg d'una vida dedicada a la reflexió i la introspecció.

No es tracta d'un llibre fàcil de llegir, ni tampoc d'entendre, cal estar força atent per no perdre's en els canvis de perspectiva que es van succeint. Els textos que el protagonista es va trobant al llarg de la seva vida són relats per ells mateixos, compten amb els mateixos protagonistes prenent diferents formes, i tots tenen un significat per la història, és clar. L'escriptura no és planera, o això m'ha semblat, és força descriptiva i rebuscada de vegades, això li resta fluïdesa.

Tot i semblar-me enrevessada, la història té quelcom atractiu que t'enganxa, t'acaba marejant perquè no saps què és realitat i què ficció, però mica en mica encaixes les peces. Seria una mena de metaliteratura en la que el mateix lector haurà d'acabar jugant un paper. Un llibre curiós, delirant i diferent, i sempre va bé llegir coses que sorprenguin, en aquest cas, sobretot per la forma. Recomanable, però cal posar-hi paciència.

Puntuació: @@@

dissabte, 16 de novembre de 2013

Cross Fire

Autor: James Patterson
Editorial, any: Century, 2010
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 356
Llegit en: Anglès

L'Alex Cross ja ha lliurat mil batalles i li ha tocat patir molt també, però sembla que finalment ha trobat l'estabilitat de la mà de la Bree, la dona que estima amb tota l'ànima. Els dos viuen una història molt intensa, que es veu tacada per l'aparició de dos franctiradors que es dediquen a matar personalitats corruptes i especuladores, els que juguen amb les il·lusions de la gent. En Cross s'ha de posar mans a l'obra, abans que aquests delinqüents es converteixin en herois nacionals ja que es dediquen a eliminar púrria. Per si no fos poc, també rebrà la visita d'un vell conegut, en Kyle Craig, el seu arxi-enemic, que està disposat a posar-li les coses molt i molt difícils, aquest cop amb una aparença que no s'espera gens. En Kyle amenaça la seva estabilitat, tot plegat complica un cas que ja no és senzill de per si. I les víctimes continuen caient.

Una altra fantasmada d'un escriptor molt prolífic que escriu llibres policíacs i d'intriga com a xurros. Aquest cop he provat l'altre detectiu famós que té, Alex Croos, després de començar amb Michael Bennett. Molt poques diferències he trobat entre els dos personatges, almenys no m'ho ha semblat. L'estructura és idèntica, una història trepidant a base de capítols molt curts que descriuen una única escena, salts entre diferents personatges, amb el detectiu parlant en primera persona. La idea central és bona, però es dilueix perquè barreja diferents fils argumentals, sense arribar a aprofundir en cap d'ells. També pot ser que per l'idioma m'hagi perdut alguns connectors. Té el gallet sensible en Patterson, massa morts pim pam pel meu gust, és molt fàcil matar a Washington.

Intueixo que els llibres d'aquest autor seran tots iguals, intriga ràpida i absorbent, alguns més reeixits que d'altres, però amb personatges poc profunds, poc treballats i amb investigacions molt lleugeres, potser per voler abastar massa. Tot i així, passa molt bé i no descarto tornar-lo a llegir. És, ni més ni menys, per passar una bona estona, i això de tant en tant va molt bé.

Puntuació: @@

divendres, 8 de novembre de 2013

Veritats a mitges

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: Empúries, 2000
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 180
Llegit en: Català
Premi: Ramon Muntaner 1999

El 1967 era un any de repressió, com tota la dictadura franquista, però els estudiants es començaven a mobilitzar en contra del règim. Amb molta por, algunes veus es començaven a alçar contra la injustícia. En mig del sarau, en Pep, que no s'ha interessat mai per la política, s'implicarà en un grup subversiu només perquè hi ha una noia preciosa que li agrada, la Júlia. Al mateix temps, investigarà els moviments sospitosos del seu pare, creu que té una amant ballarina d'striptease, i l'odia per això. Però per tal que la Júlia li faci cas, es veurà immers en un joc de mentides i mitges veritats relacionades amb el seu pare, on història i realitat es barregen per generar un relat que impressiona l'activista d'ulls maragdes. Com ja indica el títol de l'obra, en aquest llibre res no és el que sembla. 

Tenint en compte l'autor, seria esperable trobar una mica de crònica negra en el llibre, però què hi ha de més negre que l'època de córrer davant dels grisos? El punt fort que té és fer un bon retrat, de primera mà, diria, de com es vivia en aquella època, les pors, les creences arrelades i les ganes transgressores dels joves, que avui ens semblen de pati d'escola. Fa una bona repassada a la música i als programes de televisió que triomfaven llavors per acabar de generar una imatge fidedigna d'aquell 1967. A banda d'això, la història de fons no és massa res de l'altre món, però es deixa llegir i és prou distreta.

No estic especialment interessat en els fets que narra el llibre, però m'ha resultat interessant refrescar la memòria. És curt i en algunes fases em semblava que no l'estava gaudint massa, però en conjunt està prou bé i m'ha acabat deixant prou bona impressió. Només que la propera vegada que triï un llibre del Martín m'asseguraré que sigui de novel·la negra! Però ja està bé per tenir una perspectiva històrica del que passava poc abans de néixer jo.

Puntuació: @@@ (generoses)

dilluns, 4 de novembre de 2013

El talent

Autor: Jordi Nopca
Editorial, any: LaBreu, 2012
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

De tots és sabut que el món editorial està a les últimes, i el català ja no diguem. Però la Júlia i en Marco han trobat la solució per llençar el seu projecte, Edicions del Cocodril, fins més enllà de les estrelles. Un inventor alemany ha creat un prototip de màquina capaç de detectar el talent literari latent en les persones, i per mitjans no massa ortodoxos han aconseguit que un dels models existents caigui a les seves mans. Decidits a trobar els futurs Nobels de literatura, viatgen a Lisboa (no tenen pressupost per gaire més) i posen la màquina a funcionar. No és senzill, però de talent literari no en manca, com tampoc manquen ganes d'apropiar-se d'aquesta gallina dels ous d'or, de manera que no només s'hauran d'enfrontar a la mediocritat literària, sinó també a un seguit de personatges disposats a arrabassar-los les seves esperances. Serà un viatge molt més accidentat del que es pensen.

El debut de Jordi Nopca en el format novel·la és una obra prou curiosa. La història és delirant i sense vocació de versemblança, però atrapa per saber què en sortirà de tot plegat. Està farcida de recursos estilístics i lingüístics, com si fos un exercici fet expressament, però molt ben trenat. Això fa, però, que no sigui una lectura planera, molts cops és rebuscat. Els diàlegs entre la Júlia i en Marco són dignes d'estudi. També compta amb infinites referències culturals, especialment literàries, però també musicals i fins i tot filosòfiques. A destacar l'aparició estel·lar d'Aristòtil, que posa seny als esbojarrats protagonistes, per mi el millor moment del llibre. Per si tota la barreja fos poc, en Marco, que és qui parla en primera persona, de vegades es dirigeix a l'autor, i fins i tot als lectors.

No sabia massa bé què esperar d'aquest llibre i m'ha sorprès prou gratament. Estranyot, he sentit parlar algun cop l'autor i ja imaginava que havia de ser peculiar. En general m'ha agradat, tot i que a estones pot ser estressant per la manera d'escriure. A la part final l'interès decau una mica i sembla que s'allargui innecessàriament, però no arriba a fer-se pesat. Una lectura diferent, i un autor per seguir, a veure amb què sorprèn en properes entregues.

Puntuació: @@@

dimecres, 30 d’octubre de 2013

M'ocuparé de tu

Autora: Samantha Hayes
Editorial, any: labutxaca, 2013
Títol original, idioma, any: Until you're mine, anglès, 2013
Traductores: Mercè Santaulària i Aurora Ballester
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 493
Llegit en: Català

La vida de la Claudia va millorar molt quan es va casar amb en James. Ella és assistent social i sempre havia volgut ser mare. Encantada es fa càrrec dels dos fills bessons d'en James, de quatre anys, ja que la seva mare va morir de càncer. A més ara està embarassada del seu primer fill biològic, després de molts intent fallits, així que no pot ser més feliç. En James és de la Marina, i ha de passar llargues temporades fora de casa, de manera que la parella contracta una mainadera perquè ajudi a la Claudia mentre ell és fora, ara que ja li queda poc per parir. La Zoe és una joia, de seguida es posa els bessons a la butxaca, però a la Claudia li costa tenir una persona desconeguda a casa. Tot i que sembla molt bona noia, també té alguna cosa que neguiteja la mestressa. La sensació empitjora quan comença a fer algunes descobertes estranyes. Qui és la Zoe Harper en realitat, i per què ha entrat a les seves vides?

El que més sorprèn del llibre, per mi, és que dos personatges parlen en primera persona, i protagonitzen capítols alterns. En cas d'haver-hi un narrador, sol ser només un, no dos de diferents. Això és per crear confusió en fases més avançades del llibre. També hi ha un altre 'escenari', que són els investigadors, però el seu desenvolupament es narra en tercera persona. Una mica estressant l'obsessió de totes les dones del llibre per la maternitat, portada a l'extrem fins l'angoixa. Es llegeix bé i de manera fluïda, però la història dóna massa llargues com per mantenir l'interès, fins que un important gir final et fa reconsiderar l'opinió. No obstant, no passaria res si fos més curt i algunes històries paral·les no hi fossin.

Una idea intrigant d'inici va en clara corba descendent fins el final del llibre. L'obsessió per la maternitat i un excés de llançar la pedra i amagar la mà fa que te'n vagis cansant i pensis que no té cap gràcia. Fins i tot sembla previsible, però vols saber com acaba. Però en aquest cas, deixar el llibre hagués estat un error, perquè el gir argumental final sorprèn i li fa guanyar punts. És fluixet en molts aspectes, li sobren parts, i potser grinyola una mica, però després de creure que era un desastre, al final m'ha acabat deixant millor gust de boca del que pensava.

Puntuació: @@@

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Crònica de l'ocell que dóna corda al món

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: labutxaca, 2011
Títol original, idioma, any: Nejimaki-dori Kuronikuru, japonès,1994
Traductor: Albert Nolla
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 832
Llegit en: Català

En Toru Okada es troba actualment a l'atur. Ha deixat la feina en un bufet d'advocats perquè no feia per ell, i ara no fa res. La Kumiko és la que porta els diners a casa, treballa moltes hores en una editorial i sovint arriba molt tard de la feina. Un bon dia, el gat de la parella desapareix i no hi ha manera de trobar-lo. Buscant l'animaló, que han batejat amb el nom de Noboru Wataya, el mateix que el de l'estrany germà de la Kumiko, perquè segons en Toru s'assemblen, en Toru explora el carreró de darrere casa seva, i s'arriba a la mansió abandonada dels Miyawaki, una casa molt misteriosa i amb un historial escabrós. En aquelles èpoques comença també a rebre trucades estranyes i esperpèntiques. Ell encara no ho sap, però la Kumiko desapareixerà i el seu destí quedarà regit per tota la sèrie de personatges estrafolaris que està coneixent. El seu únic objectiu serà recuperar la seva dona, però per això haurà de descobrir la sorprenent història que s'amaga rere les seves aparentment tranquil·les vides. 

Un altre producte 100% Murakami. Comença sent una història quotidiana molt normal per acabar complicant-se fins a límits insospitats, barrejant tota mena de fantasies i de personatges gens corrents. Formalment, el llibre intercala cartes, articles de diari i fins i tot converses d'un xat primitiu. Per entendre el present, cal remuntar-se a fets del passat que són explicats amb molt detall, i que passen en alguns moments històrics. La capacitat narrativa i de sorprendre són les mateixes de sempre, però en aquest cas he trobat un excés de descripció, potser explica amb massa detall alguns episodis de relativa importància. En l'edició que tinc la lletra és petita i això el fa més dens del que sembla ja amb 832 pàgines.

En general el llibre m'ha agradat, com tots els de l'autor, però penso que s'allarga una mica massa innecessàriament, com si hi hagués més d'una història paral·lela en el mateix llibre, i totes són desenvolupades amb detall. Tret d'això, la trama acaba lligant i fins i tot se'ns expliquen moltes coses que van quedant penjades, però la marca de la casa fa que tantes altres ens quedin sense resoldre. No he trobat que sigui dels millors Murakamis, tot i que em sembla que posa les bases pel genial '1Q84', i també és recomanable, sobretot per aquells lectors fidels que tinguin una mica de paciència.

Puntuació: @@@

divendres, 11 d’octubre de 2013

Invasió subtil i altres contes

Autor: Pere Calders
Editorial, any: Edicions 62, 2009
Gènere: Relats
Número de pàgines: 140
Llegit en: Català

No té els ulls oblics, ni la pell groguenca. Al restaurant no demana menges estranyes, ni tampoc actua amb l'exquisidesa esperada. A més, parla català amb fluïdesa, i no sembla que tingui una feina sofisticada. Però és que aquests japonesos se les empesquen totes, era molt preferible quan venien de cara, sense camuflar-se! Amb el conte 'Invasió subtil' comença aquest recull de Pere Calders que reuneix una bona colla de textos breus, imaginatius, sorprenents i una mica delirants, en els que apareixen extraterrestres, fantasmes, vampirs, assassins poc destres, futbolistes i fins i tot inclou un parell de contes infantils i un seguit de microcontes al final. Històries per a tots els gustos, amb un segell molt personal que se li endevina a l'autor. 

L'edició que tinc és d'aquestes amb una introducció llarguíssima i propostes de treball al final, però he anat de cara a barraca a llegir els textos. Calders té una gran capacitat narrativa, juga perfectament amb les paraules i fa servir una ironia finíssima, un sentit de l'humor, sempre present, que et dibuixa un somriure. No és per riure tota l'estona, però ja es veu que havia de ser molt de la conya aquest home, almenys escrivint. Els contes són curts, i alguns molt curts, però tots molt ben trenats.

Puc dir, com ja m'havien advertit, que aquest autor és dels millors que he llegit en aquest gènere. El seu estil m'ha agradat més que el d'alguns contistes més moderns, al final, mica en mica, encara m'acabarà agradant la literatura breu! El trobo molt recomanable per aquells que gaudeixen de les històries curtes, que a més m'han semblat prou atemporals com per madurar amb dignitat. Un autor per explorar-ne l'obra, penso que repetiré.

Puntuació: @@@@ (una mica generoses) 

dimecres, 2 d’octubre de 2013

14

Autor: Jean Echenoz
Editorial, any: Raig Verd, 2013
Títol original, idioma, any: 14, francès, 2012
Traductora: Anna Casassas
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 123
Llegit en: Català

Una guerra s'acosta, però no sembla que hagi de ser gran cosa. Anthime, el seu germà Charles i tres amics més s'allisten per anar al front, però pensen que en quinze dies seran a casa. Així comença un relat breu, però molt contundent, de l'inici de la Primera Guerra Mundial. Amb tota naturalitat anirem veien l'evolució i el procés dels cinc homes, l'allistament, els primers dies, l'entrada en el conflicte, i en cap moment no saben el que els espera, ni tant sols mentre ho estan vivint. I a casa, la Blanche, que espera pacientment la tornada... però de qui?

En aquesta obra no trobem crítica, no ens adverteixen sobre les maldats d'una guerra a gran escala, senzillament ens posen dintre el conflicte a la manera que ho van fer els seus participants, sense plantejar-se si allò estava bé o malament. Això no vol dir que no es descriguin atrocitats, de manera explícita fins i tot, però és que les coses eren així, no cal maquillar-les. Està escrit de manera molt senzilla i és curt, no cal més per explicar una petita història dins d'una de molt gran.

I és en aquest punt que he de reconèixer que a mi l'obra no m'ha entrat en cap moment. No puc puntuar-la bé perquè no m'ha interessat gens ni mica, de principi a fi, no li he pogut prestar l'atenció que sincerament penso que es mereix. No és que el tema em resulti atractiu, però me'l van recomanar i em va convèncer el que m'explicaven. Culpa meva, és un llibre que mereix una oportunitat, descriu una realitat sense tabús, sense amagar res i crec que està ben fet. Una altra cosa és l'estat mental en el que el llegeixes. Potser l'hauré de tornar a llegir en un altre moment, ara per ara és com si no l'hagués llegit. Si us plau, que algú altre ho provi i em faci adonar del meu error.

Puntuació: @

dimecres, 25 de setembre de 2013

Un quilo d'invisible

Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial, any: Empúries, 2013
Gènere: Humor / Teatre
Número de pàgines: 106
Llegit en: Català

Qui ha seguit l'obra musical de Joan Miquel Oliver, líder i compositor dels Antònia Font, ja sap que el procés mental d'aquest home no és com el de la resta de mortals. En aquesta història, escrita com una obra de teatre, ens mostra una parella jove que compra un pis i l'està reformant. Els pintors que fan proves de colors acabaran fent amistat amb ells i entre tots s'establiran una sèrie de vincles canviants, però tots giraran al voltant de la pintura invisible que es veuen obligats a adquirir en més quantitat de la que volien, ja que és il·legal, per pintar una columna que fa nosa al mig de la sala. Una trama surrealista i hilarant que es veu reforçada per les divertides il·lustracions de Roger Padilla, que és guitarrista del grup Manel, a banda d'un bon dibuixant.

L'obra de teatre que explica la trama només compta amb cinc personatges i un gos. Desconec per què està escrit així el llibre, però amb l'Oliver aprens a no fer-te preguntes. L'obra seria difícil de representar, trobo. S'embolica una mica perquè al final no saps què vol cada personatge, però es tracta d'una comèdia i les il·lustracions ajuden a entendre coses. Estic molt poc acostumat a llegir teatre, se m'ha fet força estrany.

Com em va passar amb l'altre llibre de l'autor, el que he pensat en llegir aquest és que és millor que es dediqui a la música. Les seves cançons em semblen obres d'art, els seus llibres no. El llegeixo perquè és ell, i penso que si treu una tercera novel·la, també l'acabaré llegint, però no té massa ni cap ni peus. Potser sóc dur, però considero aquest home un geni, i aquest no és el producte d'un geni. Això sí, pot ser un divertimento, una excentricitat que ens serveix per passar l'estona i veure quina imaginació té el compositor. Vaig a dedicar-me a escoltar música seva i a llegir altres coses.

Puntuació: @ i mitja  

divendres, 20 de setembre de 2013

Pistola, amb música de fons

Autor: Jonathan Lethem
Editorial, any: Males Herbes, 2013
Títol original, idioma, any: Gun, with occasional music, anglès, 1994
Traductor: Ferran Ràfols
Gènere: Novel·la negra / Ciència Ficció
Número de pàgines: 277
Llegit en: Català

Maynard Stanhunt ha contractat l'inquisidor privat Conrad Metcalf perquè espiï la seva dona Celeste, té la sospita que se'n va al llit amb algú altre. Metcalf accepta, però descobreix que d'ell s'espera un altre tipus d'activitat, així que decideix abandonar el cas. Pocs dies després, s'assabenta de la mort de l'Stanhunt, i el cas torna a interessar-li, sobretot quan Orton Angwine, l'home a qui volen carregar el mort, el contacta i li ofereix una bona suma. Les inquisicions de Metcalf el portaran a tractar amb personatges diversos, metges, mafiosos i fins i tot animals evolucionats, perquè sí, perquè ens trobem en una realitat paral·lela, un futur en que imperen les drogues de disseny propi, els animals evolucionats i els carnets kàrmics per punts.  En la investigació res és el que sembla i a més hi ha algunes persones interessades en que Metcalf oblidi tot el que està descobrint. No saben com n'és de tossut. 

Per fi una novel·la policíaca! Es podria dir que aquesta obra estrafolària és una novel·la negra clàssica, però amb tocs de ciència ficció que li donen una perspectiva especial. La història és complexa i amb molts girs i el protagonista és un tipus dur, addicte, però amb molta intuïció. La part de ciència ficció no és central, només s'integra en la narració per descriure la realitat que imagina l'autor. És el segon llibre que llegeixo d'ell i puc dir que no li manca imaginació ni originalitat, els dos són completament diferents. Aquest pot ser una mica repetitiu i cíclic perquè dóna moltes voltes als mateixos escenaris i personatges, però està ben escrit i es nota que també està ben traduït.

Em vaig obsessionar per llegir aquest llibre per la possibilitat de fer-ho en català, la meva anterior experiència amb l'autor (Cuando Alice se subió a la mesa) em va deixar perplex, és una història surrealista, però quan l'acabes, no saps per què, t'ha agradat. Aquest Pistola, amb música de fons és molt diferent, una història més lineal, però on també s'aprecien les virtuts de l'autor. Sóc conscient que no són un llibre ni un autor per recomanar a tothom, a mi m'ha agradat força i segurament distraurà els amants de la novel·la negra, però s'han de tenir en compte les peculiaritats que té, no és convencional. Una bona obra als meus ulls, però em picaria els dits si assegurés que agradarà a tothom.

Puntuació: @@@

dilluns, 16 de setembre de 2013

Els sudaris no tenen butxaques

Autor: Horace McCoy
Editorial, any: Edicions 62, La cua de palla, 1986
Títol original, idioma, any: No Pockets in a Shroud, anglès,1948
Traductora: Mireia Curell
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

No és el primer cop que el crida el director del diari, però aquesta vegada, a en Mike Dolan, el fan fora. Com a periodista, no entén que el prestigiós mitjà on treballa no sigui capaç de publicar notícies veraces i de denúncia, encara que constitueixin un escàndol. La seva rectitud i la seva cerca de la veritat no agraden a tothom. Però està disposat a establir-se pel seu compte, el seu projecte: una revista setmanal que destapi tots els escàndols de la societat americana a les portes d'esclatar la segona guerra mundial. L'escalada de les posicions untra-conservadores ha de donar bon material del que parlar. Tindrà alguns amics fidels, però també es generarà enemics. El seu encant natural, el seu instint de supervivència i la seva capacitat de seducció del sexe femení també jugaran un paper en aquesta història d'integritat periodística portada fins l'extrem.

Estem davant d'una crònica negra, més que d'una novel·la negra. Dolan és un tipus dur que sorprèn de bon inici per la seva determinació, però en aquest llibre no hi ha assassinats ni investigació, no en el sentit clàssic de la novel·la negra. Explica el difícil procés de naixement i desenvolupament d'una revista sense pèls a la llengua. L'estil és antiquat, però estem parlant de 65 anys enrere. L'estètica d'aquesta mítica col·lecció en català és perfectament coneguda, cobertes grogues i lletra minúscula. No és difícil de llegir, però tampoc no diria que és una prosa d'allò més fluïda.

La primera impressió és de gran decepció. No sabia què m'esperaria rere aquest títol que em sonava molt, però esperava novel·la negra clàssica, i si no fos per quatre pinzellades, seria pura narrativa. Si em fixo en la història, independentment del que jo esperava, està ben trobada i ben explicada. Si som capaços de passar per alt l'estil caduc, es podria dir que és una molt bona obra amb un transfons molt interessant, que val la pena llegir. Em penso que no he sabut valorar-la convenientment, perquè no m'estava aportant el que jo esperava trobar. Cal llegir-la amb amplitud de mires per assaborir l'obra mestra que diuen que és. No és aquesta l'opinió que em queda a mi, però.

Puntuació: @@

dimecres, 11 de setembre de 2013

Cafè Zoo

Autor: Ana Moya
Editorial, any: Viena Narrativa, 2012
Gènere: Narrativa/Relats
Número de pàgines: 219
Llegit en: Català
Premis: 21è Ciutat de Badalona i 25è Solstici d'Estiu

L'Otto i la Laura són amics. Ell és alemany, però passa temporades a Barcelona. El dia que ella fa 13 anys ell li regala una fotografia antiga presa al famós Cafè Zoo de Windhoek, la capital de Namíbia, antiga colònia alemanya. És el millor regal del món, i des d'aquest moment aquest esdevindrà el seu lloc secret. Poc després d'això, l'Otto se'n torna a Berlín i els dos amics perden el contacte. Passa el temps, i amb ell les males experiències per la pobra Laura, que no se sent en absolut feliç. Fins que un dia, molts anys després, retroba la fotografia regalada per l'Otto, que sempre ha conservat amb ella en una caixeta. En un rampell d'enyorança, anhela recuperar l'amistat perduda i prova de localitzar-lo. Però en realitat sap que només hi ha un lloc on es puguin tornar a trobar: el Cafè Zoo. Decideix deixar la seva vida enrere i anar a esperar l'Otto al cor de l'Àfrica. Allà, mentre espera, passarà els dies observant els habitants de Windhoek i escrivint. 

Aquesta trama no és més que el fil conductor per unir un seguit de relats i de faules dintre els relats (explicades per algun dels personatges) que tenen com a denominador comú el Cafè Zoo i els personatges que el freqüenten, que es van barrejant a través de les diferents històries. També sabrem el desenllaç de la història de la Laura i l'Otto, que va unit a alguns dels personatges que coneixerem. L'estil de l'autora és molt descriptiu i estàtic, descriu més aviat imatges i situacions molt concretes. Per això no es pot esperar grans emocions ni girs que ho capgirin tot. És, senzillament, la vida pausada de Windhoek, sense oblidar els prejudicis racials i les diferències de classe.

En conjunt es podria dir que està ben escrit i que els salts de personatges d'uns relats a altres et fan estar a l'aguait, però també hi ha molta explicació de la vida i els costums d'aquelles terres, i he de reconèixer que no desperten el meu interès, m'ha avorrit a estones. També el fet de ser tan estàtic i tan limitat amb les temàtiques no li fa guanyar punts, té un ritme molt monòton i una prosa de vegades massa treballada. Potser el que m'ha agradat més han estat les faules, els protagonistes de les quals són animals. Sóc conscient que parlo des de la subjectivitat, és probable que a alguna gent pugui agradar més pel que explica i com ho explica, però per mi li falta frescor.

Puntuació: @@ 
Llibre guanyat en un dels concursos de la Jomateixa.

dissabte, 7 de setembre de 2013

Tor: Tretze cases i tres morts

Autor: Carles Porta
Editorial, any: La Campana, 2005
Gènere: No-ficció
Número de pàgines: 404
Llegit en: Català/Espanyol

Al periodista i reporter Carles Porta li van encarregar fer un '30 Minuts' al minúscul poble de Tor, al Pallars Sobirà, a tocar d'Andorra. En aquest cul de món, on només hi vivien tretze famílies o cases, en les darreres dècades hi ha hagut tres morts en circumstàncies que encara no s'han aclarit. La darrera i més sonada, la de Josep Montané, de la casa Sansa, només cinc mesos després que fos declarat amo únic del poble i de la muntanya de Tor, l'any 1995. Des del 1896 hi havia una societat de copropietaris, però calia demostrar que vivien tot l'any al poblet, i el vell Sansa és qui més temps hi passava, tot i que a l'hivern el poble romania completament deshabitat. Interessos comercials, enveges, cobdícia, contraban... tot es barreja en aquest llogarret on tothom sap coses, però no les diu, i les que diuen no es pot assegurar que siguin veritat. Un indret que, per les seves dimensions, mai es podria imagina els noms que hi ha involucrats en alguna de les seves trames.

Sonarà a tòpic, però mai la frase 'la realitat supera la ficció' ha estat més certa. Si això fos una novel·la, no se la creuria ningú, i per inversemblants que semblin les coses que s'hi expliquen, fa la impressió que només s'ha pogut gratar la crosta de l'assumpte. Després de fer el reportatge, Carles Porta es va decidir a escriure el llibre i ho fa amb un estil prou fresc i en primera persona. Escrit en dos idiomes, en funció de la llengua que feia servir cada entrevistat, i en els diàlegs s'ha mantingut la variant dialectal o la parla de cada 'personatge'. Es llegeix ràpid, encara que hi ha un excés d'informació i de vegades està una mica desordenada.

No solc llegir llibres de no-ficció, però en aquest cas és com si fos completament inventat. Ara, hauríem de veure qui és capaç d'inventar una història així. És interessant i atrapa perquè es fa difícil de creure que en un lloc tan remot puguin passar coses tan bèsties. Entenc que pot semblar poc atractiu, a mi m'ho semblava, però un cop entres a la trama et cal saber com acaba, fins i tot sabent que no acaba, perquè els crims que investiga no estan resolts. Però què voleu, això és, en definitiva, realitat i no ficció.

Puntuació: @@@
Ressenyat i recomanat per la Yáiza.

dilluns, 2 de setembre de 2013

Deixa en pau el dimoni

Autor: John Verdon
Editorial, any: labutxaca, 2013
Títol original, idioma, any: Let the devil sleep, anglès, 2012
Traductores: Anna Llisterri i Esther Roig
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 473
Llegit en: Català

La Connie Clarke és la periodista que va convertir en Dave Gurney, del Departament d'Investigació Criminal de Nova York,  en el súper policia. L'entrevista que va publicar sobre ell li va donar molta fama, les seves habilitats intuïtives ja no van passar desapercebudes per ningú. Però ara en Gurney està retirat i es recupera de l'últim cas en que es va veure embolicat a participar. La Connie li demana un favor, vol que assessori la seva filla Kim en una sèrie de documentals que vol fer sobre els familiars de les víctimes del Bon Pastor, un cas de fa deu anys que encara no s'ha resolt. El que comença per acompanyar-la a un parell d'entrevistes, acaba portant en Gurney a revisar el famós cas del sagnant psicòpata, un cas en que les aparences enganyen i res no és el que sembla, però ell és l'únic que sembla adonar-se'n.

Tercera entrega d'aquest autor, molt en la línia dels dos anteriors. No és una història lleugera i per passar l'estona, aprofundeix en la psicologia dels personatges, especialment de l'assassí, i això el fa diferent. La investigació gira més al voltant del pla psicològic que de proves físiques. Un llibre dens però intens que aconsegueix atrapar des del principi, i que et manté a l'aguait. La lletra de l'edició és una mica petita, així que és més llarg del que sembla, però no es fa gens pesat.

Aquest autor dignifica el gènere d'intriga. Els seus plantejaments rebuscats, complicats i enrevessats fan que tingui un estil definit i personal. La psicologia del crim hi juga un paper molt important, i això personalment m'agrada força, és un llibre ben elaborat, encara que no està exempte d'alguna fantasmada. Potser una mica inferior als altres dos, però encara totalment recomanable pels amants del gènere, no per aquells que busquin un llibre de platja, però sí si es busca investigació amb una mica de contingut.

Puntuació: @@@    

dijous, 29 d’agost de 2013

Petita biblioteca

No descobreixo res si dic que un dels meus somnis és tenir una bona biblioteca a casa. Estar envoltat de llibres és un privilegi i tenir-los ben classificats i catalogats s'ha convertit en una afició més. Aquesta passió, com ja he comentat anteriorment, em ve de la meva mare, vaig créixer en un entorn ple de llibres que s'han anat acumulant i distribuint per diverses habitacions al llarg del temps, i allà continuen.

Quan vaig marxar de casa, me'n vaig endur molt pocs, en part perquè ma mare em va amenaçar, però en tenia molt pocs en propietat, realment. Passats uns anys, la meva cacera va donant els seus fruits i mica en mica he anat acumulant llibres i més llibres. Gràcies a les eines que faig servir per catalogar la biblioteca m'he adonat que amb les darreres incorporacions he assolit la xifra de 250 llibres, la majoria ja llegits i ressenyats en aquest blog.

No cal dir que no és una quantitat espectacular, segurament per molts no serà res de l'altre món. Però n'estic content, un quart de miler, i amb voluntat de continuar col·leccionant exemplars. Són tots meus i només meus, no és una biblioteca compartida, és producte del meu afany col·lector. Comprats, regalats, donats o intercanviats, el procés d'acumulació s'ha disparat molt els darrers anys, i espero mantenir el ritme durant molts més. 

El darrer pas és viure en un lloc amb un espai ben condicionat i amb un expositor que els doni la visibilitat que es mereixen. No sé si això serà possible, però allà on visqui, ells vindran amb mi.

divendres, 23 d’agost de 2013

L'últim home que parlava català

Autor: Carles Casajuana
Editorial, any: Planeta, 2009
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 202
Llegit en: Català
Premis: Ramon Llull 2009

Ramon Balaguer té tres novel·les publicades i ha demanat una excedència a la feina per escriure la quarta, el seu projecte més ambiciós. El bloc de pisos on viu es queda sense inquilins, el propietari, el senyor Soteras, vol recomprar tots els pisos per treure profit de l'edifici, però Balaguer no està disposat a vendre-li el seu, no fins que no acabi la seva novel·la, encara que Soteras es dediqui a fer-li la vida impossible. Un bon dia, un jove escriptor ocupa un pis buit de la finca, en Miquel Rovira, que està escrivint una novel·la sobre la desaparició de la llengua catalana, ambientada en un futur no gaire llunyà. La relació que s'estableix entre els dos escriptors està plena d'estira i arronses i discussions sobre el català i la literatura en general. No s'entenen, però estan condemnats a suportar-se l'un a l'altre. Comparteixen objectiu: acabar les seves obres. 

Rere la història dels dos escriptors, trobem una profunda reflexió sobre l'estat de salut del català, l'etern menysteniment del català respecte l'espanyol, i sobre la literatura al nostre país. Balaguer escriu en espanyol tot i ser català, i Rovira li critica i li fa veure que el seu espanyol no té ànima perquè en realitat pensa en català. Gairebé es podria dir que el llibre és meitat novel·la i meitat assaig. És curt i en general no es fa feixuc, tot i que algunes dissertacions poden cansar una mica. Però sobretot, està molt ben escrit, t'adones que són unes lletres de qualitat, tant si t'agraden com si no.

Per ser que m'esperava una novel·la i no una reflexió, m'ha agradat prou i m'ha interessat. Pocs cops se m'ha fet pesat, els que l'autor comença un raonament i el porta fins el final per no deixar-se res per dir. Però en termes generals es llegeix fluidament i serveix d'advertiment pels temps que corren. Tres anys després de la seva publicació, sembla que el sentiment de país i la importància de la llengua estan molt més en boga, però la problemàtica que descriu el llibre ha existit des de sempre, i farem bé de no oblidar-la.

Puntuació: @@@ 

dilluns, 19 d’agost de 2013

Nou dracs

Autor: Michael Connely
Editorial, any: Club dels novel·listes, 2010
Títol original, idioma, any: Nine Dragons, anglès,2009
Traductor: Martí Sales
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 374
Llegit en: Català

Pot haver-hi un crim més típic que l'assassinat del dependent d'una licoreria a Los Angeles? Aparentment no és un cas massa complicat per en Harry Bosch, l'inspector encarregat, però de seguida comença a detectar irregularitats. El mort, asiàtic i d'edat avançada no presenta el quadre típic de robatori amb homicidi, i algunes pistes semblen conduir a que es tracta més aviat d'un tema de màfia xinesa, les tríades que cobren un impost als comerciants a canvi de suposada protecció. El fet que existeixi crim organitzat a Los Angeles posa en guàrdia a tot el departament de policia, potser no es tracta d'un cas tan simple. Les sospites quedaran confirmades quan la pròpia família d'en Bosch es veu amenaçada si no abandona la investigació. Però encara ha de néixer el mafiós que faci tirar enrere en Harry Bosch. 

El llibre està dividit en tres parts i canvia força d'una a l'altra. De novel·la negra interessant passa a una història d'acció i intriga, per acabar en un final una mica desconcertant. És àgil i l'autor té una bona capacitat narrativa que atrapa, però aquesta història té alguns defectes, la bola es fa tan grossa que la història es pot escapar totalment de les mans i de les capacitats de l'escriptor, les expectatives són massa altes ja que el protagonista està en un merder de ca l'ample, i al final s'han de rebaixar perquè no poden tenir, de cap manera, una sortida fàcil. Un sol home contra el crim organitzat de Hong Kong... és massa. 

Ja m'havien dit que no és el millor llibre de l'autor, però tot i així se li endevinen les qualitats. Penso que és un bon narrador d'aquest gènere amb un estil atractiu i voldré llegir més obres seves segur. Ha de ser millor en terrenys que domini més, potser el tema d'aquest llibre li ve una mica gran. He passat una bona estona llegint-lo i el podria recomanar, però probablement, quan n'hagi llegit algun altre, aquest no serà el que destacaré.

Puntuació: @@@ (una mica generoses)

dilluns, 12 d’agost de 2013

El ministeri de la por

Autor: Graham Greene
Editorial, any: Edicions 62, 1984
Títol original, idioma, any: The Ministry of Fear, anglès, 1943
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 254
Llegit en: Català

Poc s'ho pensa Arthur Rowe que el pastís que acaba de guanyar en una rifa conté un missatge secret que no anava destinat a ell. Ens trobem a Londres, durant la Segona Guerra Mundial i contínuament hi ha bombardejos per part dels alemanys. El fet de conservar el pastís introduirà Rowe en una xarxa d'espionatge per detectar infiltrats nazis, però no resultarà fàcil saber qui és amic o enemic. A més, Rowe té un passat turbulent, va matar la seva dona i es considera un assassí, però els motius d'aquesta mort no queden clars. Els fets es precipiten i la bola es fa gran, el nostre protagonista no té més remei que deixar-se endur pels esdeveniments i per una sèrie de personatges que semblen saber què fan, sap que forma part d'un tot molt gran, encara que se li escapi gran part de la informació. I el destí encara li té guardada una mala passada, just quan començava a comprendre coses... 

Llibre antic i enrevessat, en el que és més important el que es calla que no pas el que es diu, s'insinua molt, però s'explica amb comptagotes. És complicat de seguir perquè la història no és fàcil i tinc la impressió que salta d'una banda a una altra sense massa explicacions. Tot s'ha de dir que no ha aconseguit atrapar-me en cap moment, no és una lectura fluïda, i el fet de no concentrar-me crec que m'ha fet perdre coses, com a mínim les connexions.

En destacaria l'argument, el personatge d'Arthur Rowe està envoltat de misteri i la seva evolució és interessant. Per la resta, poca cosa en puc dir, no m'ha enganxat, però crec que és culpa meva i no del llibre, no m'hi he pogut ficar i treure-li suc, i per això l'he llegit a batzegades, sense interès i se m'ha fet etern. No li faig justícia, penso que es mereixeria una lectura més acurada, però ara mateix no m'ha entrat gens ni mica.

Puntuació: @ (segurament mereix més puntuació, valoració injusta en aquest cas)

dijous, 8 d’agost de 2013

Dansa amb dracs

Autor: George R.R. Martin
Editorial, any: Alfaguara, 2012
Títol original, idioma, any: A Dance with Dragons, anglès, 2011
Traductora: Mar Albacar
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 1151 + 44 d'annexos
Llegit en: Català

ATENCIÓ, NO LLEGIU EL PRIMER PARÀGRAF DE LA RESSENYA SI NO HEU LLEGIT ELS QUATRE PRIMERS LLIBRES D'AQUESTA SAGA, US POT ESGUERRAR ALGUNA SORPRESA.

Retornem al punt en que la guerra va acabar i els Lannister mantenien el Tron de Ferro. Ens quedaven moltes coses per saber. On s'ha ficat el fugitiu Tyrion, després dels actes sagnants que va protagonitzar? Què passa al Mur, on en Jon Neu va ser erigit com a Lord Comandant de la Guàrdia de la Nit? I la Daenerys, a l'altra punta del món, reina de Meereen i assot dels esclavistes? Aquests i altres personatges desgranaran les seves històries en aquest cinquè llibre de la saga, que transcorre parcialment paral·lel al quart. A partir de la meitat, tornen en Jamie, la Cersei, els dornesos, els homes de ferro... i tants altres, perquè si una cosa no falta en aquesta saga, són personatges i escenaris. L'hivern s'acosta, i ara de veritat, però ni el fred intens podrà refredar les lluites de poder, les mentides, les atrocitats i les traïcions que caracteritzen aquests llibres.

'Dansa amb dracs' segueix l'estela del seu predecessor, 'Festí de corbs'. Amb un estil una mica més reposat i una gran diversificació d'escenaris. L'avantatge que té és que la primera meitat se centra en uns personatges que es trobaven molt a faltar en el quart. Però no ens enganyem, en 1151 pàgines també n'hi ha que no apareixen ni un sol cop. Sobre l'estil, res de nou, molt ben escrit, molt ben quadrat, i addictiu com sempre, encara que si aquest volum no fos tan llarg i tirés una mica més pel dret en alguns temes, seria encara millor. Si en el quart es descrivia un gran auge de les religions, en aquest cinquè el que crida l'atenció és una evolució cap el món actual en aquest entorn èpic, préstecs bancaris, garanties... una mica estrany tot plegat.

No cal dir que el llibre és obligatori per aquells qui han anat llegint els anteriors i els han agradat. Pels que no, doncs ja no hi arribaran, però em sembla que són pocs. Com sempre, el llibre està farcit de crueltat i baixos instints, cosa que el fa poc recomanable per alguna gent, i molt atractiu per tants altres. Avisar també de la dèria de l'autor de que no agafem afecte per cap personatge, ni donem res per segur. En acabar el llibre tens sensació de quedar-te orfe, el sisè encara no està escrit i massa coses resten pendents. Tocarà esperar i ens quedarem sense ungles.

Puntuació: @@@@