dissabte, 29 de desembre de 2012

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Autor: Jonas Jonasson
Editorial, any: La Campana, 2012
Títol original, idioma, any: Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann, suec,2009
Traductora: Lluís Solanes
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 411
Llegit en: Català

No tothom pot dir que ha posat el tercer dígit a la seva edat. Aquest és el cas de l'Allan Karlsson, un ancià que el dia que toca celebrar el seu centè aniversari decideix fugir sense dir res de la residència on s'està, i on li han preparat una festa per celebrar aquesta important efemèride. L'Allan no té res de desvalgut i té els seus motius per saltar per la finestra de la seva habitació-cel·la. En aquest moment comença una odissea delirant i plena de fets sorprenents i personatges curiosos que posarà una mica de salsa a la vida de l'Allan, una llarga vida que, per altra banda, no ha tingut res de tranquil·la i reposada fins que ha anat a petar en aquella residència de gent gran. És un home de poques paraules, amb al·lèrgia a la política i a la religió, i amb una afició desmesurada per l'aiguardent i el bon menjar, però té moltes coses per explicar.

El llibre consta de dos fils argumentals. Per una banda la història a partir que l'Allan salta per la finestra, i per l'altra la vida anterior de l'Allan, que el va portar, sense buscar-ho, a relacionar-se amb alguns dels personatges més importants del segle XX. D'alguna manera, és l'explicació d'aquest període històric des d'una altra perspectiva, sovint hilarant, ja que l'Allan és una mica bandarra. La combinació és curiosa i força aconseguida, el fet de barrejar fets històrics amb una trama totalment inventada (i inversemblant, és clar) personalment m'atreu força. L'escriptura és fresca i lleugera, passa molt bé i manté un ritme força absorbent tota l'estona. També compta amb bones dosis d'humor, que és molt personal, però a mi m'ha arrencat més d'una rialla.

Desconfiava d'aquest llibre i li vaig donar llargues, però finalment he de dir que m'ha agradat força. No m'estranya que es vengués tant, és apte per tot lector i a mi m'ha semblat molt distret i divertit. Està clar que no és un llibre rigorós, ni crec que pretengui ser-ho, crec que només busca distreure, i ho aconsegueix bé. M'atreveixo a recomanar-lo, pot  agradar més o menys, però em sembla que ningú no l'enviaria a la foguera, si tenim en compte que és per passar l'estona i que no se li han de buscar altres coses que no ofereix.

Puntuació: @@@@   

dissabte, 22 de desembre de 2012

L'art de no amargar-se la vida

Autor: Rafael Santandreu
Editorial, any: Cossetània, 2012 (primera edició el 2011)
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català

Tot i que aquest llibre parla de psicologia cognitiva i el classifiqui com a divulgació, es pot considerar perfectament que pertany al calaix maleït de l'autoajuda. El títol és prou explícit, perquè els humans som experts en terribilitzar tot el que ens passa, en queixar-nos, en tenir por i en enfonsar-nos a les primeres de canvi. La idea principal que trobarem en el llibre és que no hi ha res tan terrible ni temible com perquè ens hagi de preocupar, sempre hi ha sortides i maneres diferents d'entendre les coses. En realitat molts dels entrebancs que trobem per la nostra felicitat responen a l'exigència que ens auto-imposem, a pensar que som menys o que tenim menys que els altres, i en realitat les nostres necessitats bàsiques són escasses i sense tota la resta podem encara tenir una vida feliç i una existència satisfactòria.

Primerament he de dir que no hagués llegit mai aquest llibre si no me l'haguessin regalat, però ha estat interessant fer-ho. No cal dir que estic en profund desacord amb moltes de les tesis que exposa, la seva aparent despreocupació per tots els 'problemes' de la gent m'ha posat negre més d'un cop. A més, hi he trobat grans dosis de demagògia, posant exemples clars però obviant-ne d'altres molt evidents, molt poc creïble en els diàlegs amb pacients recreats, encara que siguin verídics, i algunes contradiccions, com per exemple la insistència en la persistència en la teràpia, quan no ha parat de dir que ens hem de prendre les coses més a la lleugera, o quan enalteix una persona que no té por de les amenaces perquè la gent de la que té cura el necessita, quan ha remarcat molts cops que ningú no necessita ningú altre.

Amb tot, d'aquesta lectura se'n poden extreure idees positives i aplicables a la vida diària, que potser sí que poden ajudar a relativitzar una mica les coses. Suposo que l'autor no espera que se segueixi al peu de la lletra tot el que diu, però que tot plegat ens ajudi a millorar. Està amanit amb contes i casos reals que el fan més interessant. Es podria dir que si tothom compartís les idees del llibre les coses podrien anar molt bé, però si és una persona sola la que segueix aquests ensenyaments i s'enfronta a la resta del món, el més probable és que li prenguin el pèl, se li riguin a la cara o que quedi directament exclòs socialment. En aquest cas no puntuaré, perquè no sabria com fer-ho, ha estat bé llegir-lo, però també m'ha fet ràbia, no hi ha res que pugui valorar massa objectivament.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Monstruos invisibles

Autor: Chuck Palahniuk
Editorial, any: Debols!llo, 2010
Títol original, idioma, any: Invisible Monsters, anglès,1999
Traductora: Catalina Martínez Muñoz
Gènere: Intriga 
Número de pàgines: 267
Llegit en: Espanyol

Imaginem una boda, una d'aquelles bodes espectaculars de vint-i-un botons. Però alguna cosa ha anat malament, la nostra protagonista seu al costat de la seva amiga Brandy que està estesa a terra dessagnant-se. Dalt de l'escala, amb el vestit nupcial mig cremat i ple de cendra, l'Evie Cottrell sosté una escopeta fumejant i amenaça amb tornar a disparar. Quina manera d'espatllar una boda! Les tres són belleses, sembla que ho haurien de tenir tot, però alguna cosa no rutlla a les seves vides. La Brandy, amb el que sembla el seu últim alè, pregunta a la seva amiga com han pogut arribar a aquesta situació. Ara es feina de la nostra noia fer un salt enrere i reconstruir la història d'una colla de personatges delirants on res no és el que sembla. I quan dic res, vull dir res.

Definir aquest llibre és tasca complicada. Comença narrant una desgràcia com és un accident que deixa terriblement desfigurada la protagonista, una noia preciosa que viu de la imatge. El que podria ser una història de superació es converteix en una trama inversemblant amb constants girs de guió, amb sorpreses impensables i tombarelles que maregen. Palahniuk no descriu situacions, retrata imatges amb un estil molt visual. Per això es serveix de fragments curts i salts constants en el temps i l'espai. Una cosa que no se li pot negar és que té una immensa imaginació. Aquesta és una història escrita a retalls, un puzle que, malgrat tot, no costa massa de reconstruir, perquè està molt ben fet. Tot plegat és tan canviant que no es pot deixar estar, i deixa una mica esgotat.

La meva segona experiència amb aquest autor la torno a valorar positivament. No és un autor per tothom, trobo, però l'estil tan visual m'agrada i m'enganxa, et deixa sense respiració. La història d'aquest llibre és una mica pertorbadora, la temàtica podria fer abandonar a mitja lectura a més d'un, i he de dir que cap el final ja em tenia una mica ennuegat, però en conjunt està molt bé. Dubto que se li pugui donar ni una volta més al cargol de l'argument, l'esprem fins el final. Com altres cops, encara que a mi m'agradi no és un llibre per recomanar, però no crec que decebi a aquells que ja coneixen l'autor. 

Puntuació: @@@ i mitja
Recomanat per en Salvador Macip

dimarts, 11 de desembre de 2012

Mecanoscrit del segon origen

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Edicions 62,1981 (publicada per primer cop el 1974)
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 173
Llegit en: Català
Relectura

L'Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, veu com dos marrecs martiritzen un nano negre que acaba caient en una bassa, és el seu veí Dídac. Just quan es disposa a anar-lo a ajudar, apareixen al cel de Benaura uns platets voladors molt sorollosos, però té el cap prou fred per preocupar-se d'en Dídac, que ja ha desaparegut sota l'aigua. Quan finalment aconsegueix treure'l, descobreixen atònits que els dos pinxos jauen a terra sense vida. I no són els únics, el poble està mig enderrocat i no troben ningú viu. Ho han perdut tot, començant per les seves famílies. Aviat veuran que no és només a Benaura que hi ha hagut aquesta devastació, sembla que la catàstrofe ha estat global. Pot ser que siguin els dos únics supervivents d'un atac alienígena? I com s'ho faran dos nens per tirar endavant en un món que s'ha tornat tan inhòspit? No s'ha de subestimar mai aquells que estimen la vida per sobre de tot.

Es tracta de la distòpia més famosa de la literatura catalana, lectura obligatòria de tots els centres educatius (per ara...). La sorprenent història de dos joves de 14 i 9 anys que sobreviuen un atac extraterrestre i han de començar una nova vida amb el que encara troben dempeus. El llibre té tocs de ciència ficció al principi i al final, però durant tot el text ens explica molt descriptivament com evolucionen els dos protagonistes i com solucionen les dificultats que es troben. Tot un cant a la superació, però també una forta crítica a la societat actual, al sedentarisme, als prejudicis, als dogmes imposats. Estructurat en 'quaderns' anuals, tots comencen amb la famosa frase amb que obro la ressenya, cada cop amb un any més, i cadascun es distribueix en fragments curts enumerats. El català d'aquesta edició sona antic, una mica desfasat.

Una obra cabdal que havia llegit fa tant temps que és com si fos la primera vegada. Fins i tot se'n va fer una sèrie a TV3 de la qual tinc flaixos. No m'ha semblat fàcil de llegir perquè és molt descriptiva i lenta, però el que explica és prou raonable i argumentat donada la situació. Tot i que és un llibre que cal llegir, he de dir que no m'ha impressionat, però està ben fet, això no es pot negar, no ha de ser fàcil desenvolupar una idea així i sonar creïble. Si dic que m'ha avorrit una mica se'm considerarà un heretge?

Puntuació: @@

divendres, 7 de desembre de 2012

El Hobbit

Autor: J.R.R. Tolkien
Editorial, any: Minotauro, 2001
Títol original, idioma, any: The Hobbit, anglès, 1937
Traductor: Manuel Figueroa
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 310
Llegit en: Espanyol
Relectura

D'un hobbit s'espera que sigui baixet, amb els cabells embullats i els peus peluts, que tingui una gana infinita i li agradi fumar l'herba de les contrades. Però sobretot s'espera que sigui tranquil i que fugi de tot allò que faci olor a aventura. No és casualitat que allà a Hobbiton no tinguin massa estima per en Gandalf el mag, el consideren una au de mal averany. Però un mag no fa mai res per casualitat, i quan visita al respectable senyor Bilbo Saquet li té reservada una sorpresa no gens agradable. En Bilbo no té la intenció d'anar enlloc, però es començarà a fer a la idea quan en Gandalf li encoloma 13 nans, encapçalats pel gran Thorin Escut de Roure. Necessiten un saquejador per una missió important, i el mag, ves per on, l'ha triat a ell, un hobbit, la criatura més pacífica de tota la Terra Mitjana. I quina és la missió? Doncs recuperar el gran tresor dels nans de les urpes del malvat drac Smaug. No sap on s'està ficant, el bo d'en Bilbo.

La proximitat de l'estrena de la pel·lícula d'aquesta obra m'ha fet accelerar la seva relectura, que ja tenia pendent de fa un temps. Es tracta d'una història ambientada a l'univers Tolkien, té tots els ingredients dels seus altres llibres, però originalment va ser escrit per a nens. El narrador es dirigeix sovint al lector, reforçant aquesta sensació de conte de fades. Cada capítol és una història per ell mateix, i es manté un fil conductor i els protagonistes, però no és fins els capítols finals que la trama té continuïtat. Suposo que és perquè va ser escrit per part, al llarg de molt temps. L'escriptura de Tolkien no es pot dir que sigui fluïda, és llegeix bé perquè enganxa, però és molt descriptiu i de vegades barroc, cosa que resta agilitat a la lectura, això ha fet enrere més d'un lector.

Malgrat que hi ha llibres del mateix gènere que són molt més fàcils de llegir i passen millor tot i ser més extensos, considero Tolkien un mestre i me'n declaro fan incondicional, o gairebé, perquè en la lectura del Hobbit m'he entrebancat més d'un cop i a estones l'he trobat pesadet. Fa tants anys que el vaig llegir per primer cop que en recordava poques coses, però no crec que em quedés la sensació de ser pesat. Personalment, no m'agrada el desenllaç, que com sol passar amb Tolkien, no és al final sinó 50 pàgines abans. Però què hi farem, en conjunt és un gran llibre d'aventures i fantasia, apte per a tots els públics.

Puntuació: @@@@