dimecres, 28 de novembre de 2012

Què és el càncer i perquè no hem de tenir-li por

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Ara llibres, 2012
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 213+47 d'apèndix
Llegit en: Català

De vegades, quan acabo un llibre, em pregunto per què redimonis l'autor li va posar aquell títol. Doncs aquest cop el títol no pot ser més evident i més explicatiu del que podem trobar a l'interior de les cobertes, de principi a fi. Aquest és un llibre divulgatiu sobre el càncer, aquest enemic invisible al que tanta por tenim. Està organitzat en tres parts, una primera explicativa de la malaltia, una segona sobre prevenció i una tercera sobre tractaments. Al final es pot trobar un apèndix molt complet amb informació interessant i assequible per tothom, i un apartat de preguntes freqüents, que per cert van ser aportades a les xarxes socials i als blogs. El càncer ens segueix generant por, però gràcies a aquest llibre i a d'altres fonts, podem aprendre que ja no és tan temible com ho era abans, i que li estem guanyant la batalla, tot i que segueix sent un competidor molt dur.

No és cap novetat que Salvador Macip és un bon divulgador, això ja ho vaig descobrir amb llibres anteriors, però aquest és el seu tema, la seva recerca està relacionada amb el càncer. Això facilita explicar la malaltia, o malalties, com diu ell, d'una manera clara, fresca i entenedora perquè tothom, encara que no tingui una base científica, la pugui entendre. A mi, que sí que tinc aquesta base, m'ha servit per refrescar molts conceptes i aprendre'n de nous, la recerca avança a molta velocitat. Sobre el contingut, poc a criticar, és complet i exhaustiu, sense atabalar el lector. El que si que es pot revisar és el text, hi he trobat algunes errades que es podrien corregir fàcilment amb una repassada. I bé... la coberta no seria la millor que he vist tampoc...

Dels llibres de divulgació el millor elogi que se'n pot fer és dir que són interessants i fàcils d'entendre, i aquest compleix les dues condicions, molt especialment la primera, perquè és un tema que no pot deixar indiferent a ningú. A més, que t'ho expliquin de manera tan planera, amb la voluntat de desmitificar un dels grans carnissers de la nostra societat no passa cada dia. És amè de llegir i com a molt ens podem entrebancar en la part de tractaments, però res greu. Una lectura ben recomanable, encara que hom hi ha de posar ganes i voluntat, jo també prefereixo les novel·les, és clar, però en certs temes val la pena estar al dia.

Puntuació: @@@@

dijous, 22 de novembre de 2012

Pell d'armadillo

Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: labutxaca, 2008 (editat originalment per Proa, 1998)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català
Premis: Premi de la Crítica 'Serra d'Or'

A través de deu històries petits, deu narracions, tres d'elles relacionades, Jordi Puntí ens va desgranant la vida d'uns personatges anodins, solitaris, ja sigui de fet o de sentiment, que expliquen les seves vivències i records. Un home mediocre que va ser pres per un superdotat de petit, l'evolució i decadència d'un escriptor de renom, la paranoia d'un home obsessionat amb la infidelitat de la seva dona, les vivències d'una família romana en un restaurant xinès o la feineta d'uns goril·les que busquen un suec, treballador d'un pàrquing són algunes de les històries que l'autor relata molt detalladament i amb no poca interacció amb el lector, sens dubte, per fer-nos més properes unes situacions vitals que podrien ser les nostres. 

Jordí Puntí no fa servir la imaginació desbordant d'altres autors, però si una cosa no se li pot negar és que escriu molt i molt bé. Fins i tot podria dir que escriu massa bé. En cas d'aquest llibre de narracions curtes, el ritme és volgudament lent i reposat. Només un o dos dels relats imprimeixen un mínim d'acció, però la resta són molt estàtics, en algun cas, fins la desesperació. Allà on hi ha una gran capacitat literària, hi manca la capacitat atractiva i absorbent d'altres llibres potser no tan dotats.

La conclusió és que el llibre m'ha avorrit en moltes fases, se m'ha fet llarg i lent de llegir tot i tenir només dues-centes pagines. No obstant, no puc deixar de valorar que l'autor és un bon escriptor i fins i tot hi ha alguns girs narratius força brillants, que a mi no m'entusiasmin aquests ritmes tan lents i tan descriptius no vol dir que no puguin agradar a altra gent. De fet, el llibre va ser premiat i va rebre bones crítiques. No em penso rendir amb ell, és un autor que val la pena llegir.

Puntuació: @@   

divendres, 16 de novembre de 2012

Ritos iguales

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Debols!llo, 2010
Títol original, idioma, any: Equal Rites, anglès, 1987
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 268

És ben sabut que, quan un mag ha de morir, passa el seu bastó i els seus poders al vuitè fill d'un vuitè fill. I això és el que pensa fer Tambor Leño, que ha arribat a un racó de món anomenat Culo de Mal Asiento. Sap a qui va a buscar, al ferrer del poble, que compleix els requisits que ell necessita. Només hi ha un petit inconvenient. En aquest cas, el vuitè fill d'un vuitè fill... és una filla. I si hi ha una norma sagrada pels mags, és que sempre han de ser homes, mai cap dona ha estudiat a la Universitat Invisible per esdevenir mag. Però la petita Eskarina hereta el bastó i un munt de màgia que no sap controlar, però que sempre l'afavoreix. Mag no, però és molt respectable per una dona convertir-se en bruixa, i això intentarà aconseguir la bruixa local, Esmeralda Ceravieja, més coneguda com a Yaya, fer que la nena esdevingui bruixa i no mag com ella vol. Però els poders que se li han concedit van més enllà de la voluntat de qualsevol.

Un cop t'acostumes a la manera d'escriure de Terry Pratchett, li acabes trobant la gràcia i tot. Aquest és el tercer llibre que llegeixo d'ell i tot i estar ambientat en el seu món inventat de Mundodisco, els personatges que hi apareixen poc tenen a veure amb els protagonistes dels dos primers llibres. Però l'estil sí que es reconeix, històries delirants amb un munt de màgia de tot tipus, situacions estrafolàries i gens convencionals, un desafiament constant a l'ordre establert de les coses que coneixem. En aquest cas la història té un molt bon fons moral, però s'embolic moltíssim explicant coses sobre la màgia de manera semi-seriosa. El millor de tot, sens dubte, són els contrapunts del narrador referents als diàlegs dels personatges, alguns m'han fet riure de valent.

Pratchett fa molt bé el que sap fer: humor sobre la fantasia. Però els seus llibres són una mica poca-soltes en general, encara que se'ls endevini un bon fons. Això fa que siguin ideals per agafar-ne un de tant en tant, quan el cos et demana alguna cosa poc seriosa. Però també t'ha d'agradar el gènere, sinó és molt possible que l'abandonis. A mi m'ha distret i divertit, però també se m'ha fet pesat en algunes parts, no ha aconseguit centrar la meva atenció, massa explicacions sense sentit. Res de l'altre món, però un tipus de literatura que pot venir de gust.

Puntuació: @@   

dijous, 8 de novembre de 2012

El carter sempre truca dues vegades

Autor: James M. Cain
Editorial, any: labutxaca, 2009
Títol original, idioma, any: The postman always rings twice, anglès, 1934
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Manuel de Pedrolo
Número de pàgines: 141
Llegit en: Català

Frank Chambers viatja en un camió carregat de palla fins que el fan baixar. És un home sense ofici ni benefici que sobreviu fent feinetes aquí i allà, no li agrada quedar-se massa temps al mateix lloc. Però aquest cop ha anat a petar a la taverna Twin Oaks, i allà l'amo, un grec llardós, li agafarà simpatia de seguida. Li ofereix una feina i un sostre, i el nostre vagabund accepta, però no precisament per l'hospitalitat d'en Nick Papadakis. La seva dona, la Cora, està de molt bon veure, i entre ella i en Frank de seguida s'estableix una química difícil de refrenar. No trigaran a tenir el seu primer encontre íntim, a esquenes del marit d'ella, és clar. I posat que l'amor floreix entre ells, només tenen un obstacle que salvar. Però a grans mals, grans remeis, oi?

Més que per la novel·la, aquest títol és conegut per la famosa pel·lícula protagonitzada per uns joveníssims Jack Nicholson i Jessica Lange, o fins i tot per una versió encara més antiga. Es tracta d'una crònica negra, els protagonistes són els que volen delinquir, i la investigació arriba a posteriori, quan nosaltres ja sabem perfectament què ha passat. El llibre té prop de 80 anys, però no se li nota el pas del temps. La passió, l'ambició, la desconfiança, l'amor i l'odi són els temes centrals, una trama molt psicològica que costa saber cap on portarà. Es llegeix d'una revolada, tot i que m'ha semblat que mica en mica anava perdent un pèl de força. No obstant, tot el que passa té la seva importància.

El dilema que planteja el llibre m'ha semblat molt interessant, i les conseqüències que se'n deriven també. Aquesta idea està molt ben tractada i se'ns planteja des de diferents vessants, fa pensar. Penso que és d'aquests llibres que si fos gaire més llarg començaria a perdre, però té la mida justa. L'he trobat recomanable i potser aquesta sensació que va de més a menys només és una percepció meva. I per cert, em dec haver despistat... algú em pot explicar el perquè del títol?

Puntuació: @@@

dilluns, 5 de novembre de 2012

Un crim imperfecte

Autora: Teresa Solana
Editorial, any: labutxaca, 2009 (editat originalment per Edicions 62, 2006)
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 318
Llegit en: Català

L'Eduard i en Borja són germans bessons, però no s'assemblen de res i ningú no ho sap. De fet, en Borja no es diu Borja, es diu Pep, però per alguna estranya raó es va canviar el nom. Ara, després de molts anys de no veure's, em Borja té contactes amb les classes benestants de la part alta de Barcelona i ha reclutat l'Eduard per crear una empresa inexistent amb propòsits poc clars. Es dediquen a fer petits encàrrecs pels poderosos, coses que no els convé fer a ells directament. No són detectius i són conscients que no tenen ni idea d'aquest ofici però es veuran implicats en una investigació criminal de la mà del diputat conservador Lluís Font, unes petites indagacions se'ls complicaran de mala manera. Ells no s'arronsen, però cada cop tenen més clar que no saben on s'estan ficant.

Anomenar aquest llibre novel·la negra és una mica agosarat, però sí que és una història distreta i que es llegeix molt fàcilment. La investigació és de pa sucat amb oli, molt en concordança amb els protagonistes i pràcticament la meitat del llibre parla de la seva vida personal i de la d'altres personatges. No hi ha una acció trepidant ni se'ns mostra una Barcelona fosca, però sí una Barcelona partida per la Diagonal, molt diferent a un cantó i l'altre. L'escriptura és molt fresca i això facilita la lectura, fins i tot té molts punts graciosos.

M'ha sorprès l'estil de l'autora, fa bo de llegir. Que la trama tingui lloc a Barcelona té la seva gràcia, però com sempre, això fa que instintivament no ens prenguem massa seriosament els crims i aquesta mena de llibres ambientats en llocs que coneixem tan bé. Tampoc crec que aquest pretengui passar per un llibre fosc i dur, tot al contrari, els protagonistes són 100% humans i familiars. Tot i el poti-poti que descriu, ho he passat bé llegint-lo, és una autora per tenir en compte.

Puntuació: @@ i mitja