dissabte, 29 de setembre de 2012

La dama del llac

Autor: Raymond Chandler
Editorial, any: labutxaca, 2009
Títol original, idioma, any: The Lady in the Lake, anglès, 1943
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

Tot i que l'empresari Derace Kingsley ja fa temps que no té interès per la seva dona, sí que té interès en trobar-la un cop s'esfuma de la capa de la terra. En teoria marxava a Mèxic amb un dels seus múltiples amants, però a partir d'aquí la pista es perd. Tanta ànsia té per trobar-la que contracta el millor detectiu privat possible, en Philip Marlowe, i a fe que no el decebrà. La seva capacitat d'observació i el seu nas per investigar on toca faran que descobreixi moltes més coses de les previstes, el senyor Kingsley comença a sentir a parlar d'una vilatana trobada morta en un llac, de doctors que administren drogues, de policies corruptes, de Don Joans de poca volada... però què s'ha pensat aquest detectiu? Què tindrà tot això a veure amb la seva dona fugada? O és que en realitat sí que hi té a veure?

Estem davant d'una obra de novel·la negra clàssica, de detectius privats, tipus durs assassinats i crims de tota mena. L'acció s'embolica en una xarxa de personatges lligats entre ells per tal de despistar i fer difícil encertar qui és el culpable. I per sobre de tots, un detectiu molt capacitat, molt dur, però també molt proper, que cau simpàtic. Es llegeix de manera molt fluïda i enganxa, encara que en alguns capítols m'he perdut una mica, però com sol passar en aquest tipus de literatura, al final tot lliga i se'ns explica amb pèls i senyals, així que cap problema. A destacar que és una traducció antiga i el vocabulari es nota una mica desfasat, però no en excés.

No tinc ni idea sobre la vida privada de Philip Marlowe, i això és un dels millors elogis, al meu entendre, que li puc fer a aquest llibre. Sóc detractor de la nova novel·la negra en la que coneixem el nom del gos i de la tieta segona del protagonista, que ni tant sols és policia o detectiu. En aquest cas va molt per feina, i ho agraeixo, només investigació i deducció sobre els sospitosos. M'ha agradat el llibre i m'ha distret. A més, té l'encant de ser anterior a l'època de la investigació forense, de tal manera que el detectiu no ho té gens fàcil per seguir les pistes, res de DNA ni anàlisis de balística. I què voleu que us digui, a mi em sembla entranyable.

Puntuació: @@@

dissabte, 22 de setembre de 2012

El cel és blau, la terra blanca

Autora: Hiromi Kawakami
Editorial, any: Quaderns Crema, 2009
Títol original, idioma, any: Sensei no Kaban, japonès, 2001
Gènere: Narrativa
Traductora: Marina Bornas Montaña
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Tot i que té el seu propi nom, com tots, la Tsukiko sempre l'anomena 'mestre'. I és que efectivament, ell era el seu mestre de japonès a l'escola, i es retroben trenta anys després en una taverna. Es sorprenen de compartir els gustos gastronòmics i gaudeixen de la trobada. A partir de llavors, segueixen tot de trobades casuals, però potser no tan casuals, entre els dos que va forjant una bonica i especial relació que costa de definir. Es fan companyia, beuen plegats, i sense adonar-se'n, comencen a necessitar-se l'un a l'altre. Però la diferència d'edat és abismal i cap dels dos no deixa lliures els sentiments que van creixent i creixent entre ells. Des de la perspectiva de la Tsukiko, anirem coneixent com evoluciona aquesta relació tan sorprenent entre dues ànimes solitàries que finalment s'han trobat.

L'autora japonesa explica aquesta història romàntica però gens ensucrada a base de situacions aïllades. Cada capítol és una escena diferent en la que la Tsukiko i el mestre es troben i interaccionen. L'estimació entre els dos va augmentant a força de passar estona junts, per bé que ells dos són els que triguen més a adonar-se'n. En el llibre hi ha infinites referències al menjar i el beure, afició que comparteixen tots dos. També s'expliquen fets del tarannà japonès i algunes tradicions. És molt fàcil i agradable de llegir, i no massa llarg. És la noia qui narra en primera persona, i d'ella que en coneixem els sentiments i en seguim l'evolució.

Aquest llibre demostra que es pot parlar d'amor i de sentiments sense que la trama sigui ensucrada. Els personatges són més aviat hieràtics, però el lector sap molt bé el que s'està coent. Que el subtítol sigui 'una història d'amor' hi ajuda, és clar. M'ha agradat força, malgrat que no es tracta d'un gran argument ni hi passen coses massa destacades, però és una història bonica i interessant de llegir. Recomanable pels avesats a llegir literatura japonesa.

Puntuació: @@@
Llibre descobert al Paranoia 68

dilluns, 17 de setembre de 2012

Balla, balla, balla

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2012
Títol original, idioma, any: Dansu Dansu Dansu, japonès,1988 
Gènere: Narrativa
Traductors: Núria Parés i Alexandre Gombau
Número de pàgines: 283
Llegit en: Català

No heu tingut mai la sensació de que algun fet de la vostra vida ha estat crucial i ho ha capgirat tot? Sense saber per què, una vivència aparentment sense importància es pot convertir en el centre de tot. Això li passa al nostre protagonista, un escriptor per encàrrec de textos promocionals. No es pot treure del cap la visita que va fer a l'Hotel Dolphin, a Sapporo, fa uns quatre anys. Llavors l'acompanyava la seva xicota del moment, que va desaparèixer sense deixar rastre. Després de moltes pèrdues i de trobar-se permanentment fora de lloc, decideix tornar al misteriós hotel per redreçar una vida que ha perdut el sentit. Efectivament, allà es trobarà amb un seguit de personatges que ho canviaran tot, entrarà en una espiral de petits detalls inconnexos que acaben per lligar en la seva totalitat. Però quin és el nexe, per què li sembla que tot està connectat? Només ell podrà esbrinar-ho.

Després de llegir tants llibres d'aquest autor, se t'acaben els adjectius per parlar-ne, tot i que sempre em sembla que és indefinible. Estem davant d'un llibre 100% Murakami, l'essència mateixa de l'autor. Un mateix protagonista tipus, amb unes preocupacions semblants, un tarannà vital semblant i amb unes coneixences igualment misterioses i extravagants, sense oblidar els tocs paranormals, els detalls costumistes més terrenals i les contínues referències musicals i literàries. Fins i tot una mateixa cadència del llibre, la pausa, la parsimònia, sembla que no passa res, però passa. Però malgrat això, una història sempre diferent, atractiva, absorbent i que no pots deixar estar quan t'hi fiques. En aquest cas, el protagonista m'ha semblat fins i tot encantador, només amb alguns personatges, tret que no és massa comú, solen ser més soques!

Què dir? El llibre m'ha agradat molt, cosa que no és cap sorpresa. És el que té Murakami, si t'agrada, t'agrada sempre, però si no t'entra, no hi ha manera. Així que posat que el llibre acaba de sortir, la recomanació és fàcil. Amants de l'autor, no us el perdeu, està al nivell d'algunes de les seves millors obres. I aquells que no podeu amb ell, ni intentar-ho. Una bona història, personatges carismàtics, embolics, coses inexplicables, amistat i amor. El poso entre els millors, 1Q84 a banda, és clar.

Puntuació: @@@@

dissabte, 8 de setembre de 2012

L'edat de ferro

Autor: J. M. Coetzee
Editorial, any: labutxaca, 2007
Títol original, idioma, any: Age of Iron, anglès,1990
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català
Premis: Llibreter 2003

La senyora Curren viu a Ciutat del Cap els darrers dies de l'apartheid. Rep una mala notícia: té càncer. No li queda massa temps, i l'edat no hi ajuda. Per aquest motiu decideix escriure una llarga carta a la seva filla exiliada a Amèrica ja fa temps, per explicar-li els últims dies de la seva vida i deixar així un llegat de la seva existència. Com a tota companyia té un rodamón anomenat Vercueil, que decideix ajudar i li permet viure a la seva propietat. Junts viuran la cara més crua de la Sud-àfrica dels conflictes racials, allò que ningú no desitja que passi al seu país estimat. Dona d'idees clares, la senyora Curren anirà descrivint la situació de la ciutat a l'hora que reflexionarà sobre la seva vida.

Sense moure's de Sud-àfrica, aquest llibre aporta una perspectiva diferent de la situació d'allà que la de La leona blanca. Aquest llibre no deixa de ser una reflexió vital d'una anciana que sap que es mor, però no està exempte d'una gran càrrega de crítica social. La dona es dirigeix a la seva filla, que és qui ha de llegir aquestes últimes paraules. Està distribuïda en quatre parts, però no tenen cap diferenciació unes i altres, només explica el que va vivint i pensant. El to és reflexiu i, per tant, embolicat de vegades.

Torno a llegir un d'aquells llibres que t'adones que és una bona obra, un text que podria agradar i molt a altra gent, però en el meu cas se m'ha fet una mica carregós i pesat. No és que sigui depriment, però es palpa l'amargor de la senyora Curren en molts passatges, i això fa que estigui ben escrit, però no que hagi aconseguit captar la meva atenció. M'ha costat una mica i he trigat a llegir-lo més del que tocaria, però no em sorprendria si algú em diu que l'ha llegit i li sembla una obra fantàstica, un document acurat i ben documentat. A mi senzillament, no m'ha acabat d'entrar.

Puntuació: @@

diumenge, 2 de setembre de 2012

La leona blanca

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2010
Títol original, idioma, any: Den vita lejoninnan, suec,1993
Gènere: Novel·la negra/Intriga
Traductora: Carmen Montes Cano
Número de pàgines: 648
Llegit en: Espanyol

L'inspector Kurt Wallander no acaba d'entendre l'onada de crims que estan assolant la Suècia actual. El seu país, i especialment Escània, la regió del sud d'on és ell, solien ser llocs tranquils. A més comença a sentir-se gran i sol, cosa que li fa la vida una mica més complicada. Però no hi ha temps per lamentar-se, una dona que aparentment era una santa, ha desaparegut sense deixar rastre. En el transcurs de la investigació, no hi ha pistes sobre la desapareguda, però sí que apareixen una sèrie d'elements estranys que semblen totalment fora de lloc en l'ambient rural suec. Al mateix temps, en un lloc remot com és Sud-àfrica, s'està començant a forjar una conspiració racista que pretén tenir unes conseqüències esfereïdores. Wallander encara no ho sap, però aquests dos fets estan molt lligats. Ara només falta conèixer aquests punts d'unió.

Aquest llibre són en realitat dos llibres, o dues històries. Estan lligades entre si, però les dues són gairebé independents. Comença com una novel·la negra de força qualitat, però aviat es converteix en un llibre d'intriga i conspiracions, on la novel·la negra ja no hi juga cap paper. És una obra molt completa on cada situació se'ns explica des de més d'un angle, no queda res per explicar, mica en mica totes les peces encaixen a la perfecció, ni un detall que balli. La història és atractiva, ben trenada i fàcil de llegir, però no està pas buida de contingut, dóna moltíssimes explicacions, i d'aquí la llarga extensió.

Tercer volum de la sèrie Wallander. Mankell se supera a ell mateix amb una història més complexa i igualment ben escrita. Ara trasllada l'acció molt lluny de Suècia, però sense necessitat de que els protagonistes habituals visitin Sud-àfrica. Protagonistes, per cert, que juguen un paper una mica més tangencial en aquesta entrega. M'ha agradat i m'ho he passat bé llegint-lo, però se m'ha fet una mica llarga. Si s'hagués estalviat algunes descripcions, i algunes explicacions innecessàries seria una lectura molt àgil i encara més recomanable del que ja és.

Puntuació: @@@