dissabte, 25 d’agost de 2012

Llibres de platja

Per aquells que som lectors habituals, una de les qualificacions més despectives que solem atorgar als llibres és la de 'llibre de platja'. Un llibre que només és per passar l'estona, en el que no hi trobem històries èpiques, ni grans reflexions, ni una enrevessada trama d'allò més documentada. Tampoc exercicis literaris, ni biografies, ni aquells clàssics que tothom coneix. Un llibre de platja és aquell amb argument fàcil i potser una mica gamberro, que no té una gran profunditat i els personatges són més aviat plans. Un llibre, en definitiva, només per distreure's, que no passarà als annals de la literatura, però que en cap moment no ho pretén.

En parlem malament i els menystenim, perquè sabem precisament que són llibres prescindibles que no passaran a la història. Però el fet de que ens enganxin i no hi hagi manera de deixar-los estar, no ens hauria de fer replantejar-nos això? Perquè aquests llibres poden ser del tot addictius. Ja he dit algun cop que alguns llibres presumptament boníssims m'han avorrit, o no m'han atrapat, però en canvi, alguns d'aquests de 'passar l'estona' no hi ha hagut manera de deixar-los. I què busquem en llegir? Suposo que diferents coses, però jo generalment una abstracció, distreure la ment, oblidar-me que fora hi ha un món força merdós. Poder entrar al llibre és genial, i aquests llibres tan poc valorats de vegades m'ho permeten. Per tant m'agradaria reivindicar aquests llibres de platja, aquests que els donem la mínima qualificació que es pot donar (si descomptem la de carn de foguera), perquè em donen el que sovint busco en l'activitat de llegir. Que per molt temps tinguem llibres dolents, d'aquests que només podem llegir a la platja... que a més a la platja jo hi poso ben poc els peus!

diumenge, 19 d’agost de 2012

Dos dies a Barcelona

Autora: Caterina Cortès
Editorial, any: Setzevents, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 83
Llegit en: Català

L'Aina fuig. No sap ben bé de què, però fuig. Escapa del seu món a Mallorca per trobar-se a ella mateixa, i per això viatja a Barcelona tota sola per passar-hi un cap de setmana. Asseguda al Parc de la Ciutadella, sent la música d'una guitarra i es queda escoltant cançons que li són molt properes. El músic, en Roger, toca i canta molt bé. No triguen a començar una conversa, i la tímida i desconfiada Aina es sorprèn a ella mateixa de  com de fàcil li és parlar amb aquest noi, tant, que quan ell li ofereix fer-li de guia per la ciutat, no pot fer altra cosa que acceptar. Aquí comença un cap de setmana ple d'emocions i de sensacions, unes hores que l'Aina gairebé no s'havia atrevit a somiar, però que s'estan fent realitat. L'únic problema, l'endemà un avió la torna a Palma.

La Caterina és coneguda per molts de nosaltres per escriure al No em diguis que és un somni..., aquesta és la seva primera novel·la. Són només 83 pàgines, per tant es llegeix d'una tirada. L'estil planer hi ajuda. El text és una història d'amor, però també una reflexió vital en el que s'intueixen trets autobiogràfics, a banda d'una repassada a diversos racons de Barcelona que retrata molt bé. No és que sigui partidari de la palla als llibres, però no hagués passat res si el llibre fos més llarg i donés més bola als protagonistes i a la ciutat, tot passa molt de pressa, tot va massa rodat i això resta versemblança a la història, molt maca i sorprenent, però potser un pèl massa ensucrada.

Una bona lectura, però que no dura massa, és clar. M'ha agradat poder llegir la Caterina en un altre format, esperem que s'animi a seguir amb la seva carrera d'escriptora i ens vagi oferint nous títols. Penso que val la pena llegir-la, encara que entraria dins la categoria de 'llibres per dones' que diem de vegades, jo generalment no sóc fan d'històries tan rodones. Però en aquest cas us hi animo.

Puntuació: @@@

dimecres, 15 d’agost de 2012

El señor de las Moscas

Autor: William Golding
Editorial, any: Alianza, 2010
Títol original, idioma, any: Lord of the Flies, anglès,1954
Gènere: Narrativa
Traductora: Carmen Vergara
Número de pàgines: 286
Llegit en: Espanyol

Una trentena d'estudiants anglesos pre-adolescents sobreviuen a un accident aeri i queden atrapats en una illa deserta, sense cap adult. Un dels grans, en Ralph, s'erigeix com a líder per votació popular, sempre recolzat per en Piggy, el més intel·ligent de tots però també objecte de burla per ser gras, curt de vista i asmàtic. En un principi tots treballen plegats per mantenir una foguera fumejant i per construir refugis per tots, però no triguen a aparèixer les desavinences, principalment per part d'en Jack, un nano arrauxat que només pensa en caçar porcs senglars. Els seus companys i ell, que havien format part d'un cor i ara s'han convertit en caçadors, inicien una revolta que portarà el grup a fragmentar-se. El salvatgisme i la violència van en augment, per pena d'en Ralph. Ell només desitja que els rescatin.

Es tracta d'un clàssic modern que s'ha fet famós per mostrar com és la naturalesa humana, fent servir un experiment una mica macabre: L'evolució d'una colla de joves innocents que es veuen perduts en una illa, com afloren els instints més enterrats, com la rauxa s'imposa al seny per més que hi hagi qui el vol mantenir. Una lluita entre la raó i els impulsos. El llibre es llegeix bé tot i que s'adorna una mica en algunes descripcions, però mira d'explicar bé l'entorn on es troba la canalla i els fets. 12 capítols llargs a través dels quals l'evolució dels nanos es fa ben patent. L'argument és força inversemblant, és clar, però no és el que compta aquí.

D'aquest llibre se'n va fer una pel·lícula que, per variar, no he vist. Val la pena llegir-lo, a mi m'ha passat molt bé. La crueltat dels nens es mostra des del principi, però comença com seria a qualsevol escola, per anar donant pas a estadis majors. Agafes afecte a alguns personatges i a d'altres no gens, i suposo que això va una mica a com és cadascú. Un llibre per pensar i veure's reflectit en algun dels caràcters que simbolitzen maneres d'actuar. Què faríem nosaltres de trobar-nos en una situació així? Lectura recomanable.

Puntuació: @@@
La idea de llegir-lo la vaig treure, un cop més, de can Bosch.

dissabte, 11 d’agost de 2012

La carretera

Autor: Cormac McCarthy
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: The road, anglès, 2006
Gènere: Intriga
Traductor: Rosa Borràs
Número de pàgines: 236
Llegit en: Català

En un món apocalíptic, un pare i el seu fill petit només tenen un objectiu: seguir cap el sud una carretera que sembla no tenir fi. Al seu voltant tot és mort i cendrós, fa moltíssim fred i gairebé no tenen res per menjar. Per si no fos poc, han de témer la gent de la seva mateixa espècie, la poca que queda. És un joc de supervivència, quan no hi ha recursos es perden tots els escrúpols. L'home i el nen subsisteixen amagant-se, aixoplugant-se com poden i menjant les conserves que esporàdicament troben en els racons més recondits dels edificis derruïts i abandonats. Una esperança, seguir per la carretera, a la recerca d'una oportunitat. Cada dia és una lluita a vida o mort, i sembla que aquesta segona cada cop va guanyant terreny.

Segon llibre llegit de McCarthy i se li endevina un estil molt personal. A destacar els diàlegs, molt naïf, on gairebé cada frase es repeteix com a pregunta i com a resposta. Cap guió, és clar. No té capítols, està escrit a fragments curts separats per espais, però sense separació formal. No és un llibre fàcil de llegir, explica situacions dures, encara que no n'hi ha per tant, és més el que intueixes que pot arribar a passar, que el que passa. És molt descriptiu, i la veritat és que molt repetitiu, explica molts cops problemes similars i com es resolen. Però l'argument, tot i que potent i ben tractat, no dóna per massa més que per la descripció d'una existència molt desgraciada.

No comparteixo el gust per aquest autor d'alguna gent, tot i que tampoc li trec mèrit literari, que en té, però no m'acaba d'arribar. Probablement sigui un molt bon llibre per alguns paladars, però a mi se m'ha fet una mica feixuc i no l'he llegit de manera fluïda. Ja no per l'argument, potser és una mica angoixant però es pot llegir, però tot plegat no l'he acabat de trobar interessant. Té algunes fases més intenses que acceleren la lectura, però en general és més lent del que m'agradaria.

Puntuació: @@
Recomanat pel fan número 1 de l'autor (que no ho sàpiga Stephen King).   

divendres, 3 d’agost de 2012

La metgessa de Barcelona

Autor: David Martí
Editorial, any: Edicions 62, 2012
Gènere: Ficció històrica 
Número de pàgines: 262
Llegit en: Català

La Lluna Aymerich, aprenent de metgessa i descendent d'un llinatge relacionat amb la bruixeria, espera amb la seva filla adolescent Eulàlia la tornada del seu estimat, Hug de Montcada. Però els mals averanys enfosqueixen la Barcelona de 1562 i el noble no arribarà mai a tornar a abraçar dona i filla, la mort el ve a buscar quan és a punt d'arribar a casa. Però no és una mort casual, els seus botxins busquen el Llibre de les Essències, un tresor que amaga secrets que alguns anhelen posseir. Aquest llibre està molt ben custodiat, tota una germandat en té cura, però els enemics no s'estan per romanços, el volen aconseguir a tota costa. Amb l'ajuda d'un amic de la família, el frare Salvador, la Lluna prendrà consciència de la importància del llibre, i de mantenir-lo fora de l'abast de les mans equivocades. Però no és només el llibre que cal protegir, mantenir-se amb vida ella i els seus esdevindrà també una odissea.

El punt fort d'aquest llibre és que es llegeix molt ràpidament. Escriptura fàcil i història interessant. A partir d'aquí, comencen els defectes. Es promet una trama emocionant i no existeix. Els punts aparentment importants perden força i no acaben per ser res. Es pot dir que el llibre s'acaba diluint en ell mateix. La sensació que li falta suc i li sobra xerrameca va en augment a mesura que llegeixes. A més, els personatges són completament inversemblants, del primer a l'últim. I el que és pitjor, no sembla massa ben documentat.

Costa puntuar malament un llibre del qual has anat passant pàgines a molt bon ritme, però en aquest cas he anat caient en el desànim, sense arribar a aquell punt de voler tirar-lo per la finestra. Però no tinc altre remei, és un llibre fluixet, fluixet, com si l'escriptor s'estigués posant en temes que no domina en absolut i no hagués fet un esforç per aprofundir. No perquè mori molta gent és més emocionant i punyent. Si no m'expliques més del que provoca tot l'enrenou no em justifiques les 262 pàgines. En fi, petita decepció.

Puntuació: @