dilluns, 30 de juliol de 2012

La dona que es va perdre

Autora: Marina Espasa
Editorial, any: Empúries, 2012
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 241
Llegit en: Català

Ja és mala sort que, després de trencar la seva relació amb en Pere, el primer noi que li crida l'atenció a l'Alícia sigui un talp. Sí, un animaló d'aquests curts de vista i que van per sota terra, però en la seva forma humana és molt bufó i duu unes ulleres de pasta que li queden molt bé. Precisament, els seus socis Artur i Júlia són vigies de talps, participen en el control d'aquests animals no sigui que els doni per atacar els humans. Però això tant li fa a l'Alícia, ella i el seu talp topògraf, que aquesta és la seva ocupació, s'enamoren sense remei. Aquesta és una història d'amor que no serà gens fàcil, pertanyen a mons diferents (literalment), però cap dels dos està disposat a renunciar a l'altre. Com s'ho faran un talp topògraf i una arquitecta humana?

Aquest és un dels llibres més surrealistes que he llegit darrerament, delirant diria jo. Es podria dir que no té ni cap ni peus, però s'ha de llegir molt entre línies i anar unint els punts per construir una història que, tot i ser estrafolària a més no poder, acaba tenint sentit. Molt important llegir amb atenció perquè els salts i els girs són constants i sobtats, és molt fàcil perdre's i pot costar reprendre el fil. Està ben escrit, amb una redacció planera i agradable. Els capítols són molt curtets i de vegades semblen independents, però tot va prenent sentit.

Em va semblar bona idea agafar aquest llibre per les vacances, però penso que se li ha de prestar una atenció constant, és poc apte per ments disperses com la meva. Tot i així, m'ha agradat força per com està fet i per la imaginació que hi posa l'autora, de vegades digna del mateix Murakami, del qual li he descobert tocs. Crec que encara m'hauria agradat més si m'hi hagués concentrat més. Les crítiques que ha rebut són prou bones, i no en parlaré pas en contra. Però a aquells que s'hi atreveixin, que es preparin a tenir sempre a la punta de la llengua un 'què collons...?'.

Puntuació: @@@ 

dimarts, 17 de juliol de 2012

Gent letal

Autor: John Locke
Editorial, any: Ediciones B, 2012
Títol original, idioma, any: Lethal People, anglès, 2009
Gènere: Intriga
Traductor: Frederic Vázquez-Fournier 
Número de pàgines: 331
Llegit en: Català

Quan un és agent de Seguretat Nacional i també assassí a sou a temps parcial no hauria de fer servir totes les eines que té a l'abast per investigar la nova parella de la seva ex-dona. Però en Donovan Creed no sembla que tingui cap inconvenient per fer servir els seus contactes i el seu equip per prevenir la Janet i la seva filla Kimberly d'un possible maltractador. En el transcurs d'aquesta investigació personal, en Creed topa amb un cas una mica més complex que inclou la màfia, però és tot un expert en l'embolica que fa fort, així que res no l'atura. Total, els contactes amb la màfia ja els té, si són alguns capos els que li paguen unes bones sumes per fer feinetes no massa nobles! Tot plegat, un embolic ben complicat amb gent que no escatima recursos per treure del mig les mosques colloneres. Però en Donovan Creed es va doctorar en aquesta especialitat, a veure qui acaba abans amb qui.

És tan fàcil llegir aquest llibre i imaginar-se la pel·lícula que tard o d'hora en faran... Ara només falta que puguin trobar un actor amb prou carisma per interpretar en Donovan Creed, un protagonista que la sap molt llarga, que no té res de sant, però que inevitablement li acabes agafant afecte. No és el típic tipus dur, senzillament és dur i prou. El llibre es llegeix a bon ritme i sense complicacions, tira pel dret i és força trepidant. Potser no es tracta d'una prosa magnífica, però és imaginatiu, absorbent i molt distret. Tampoc està mancat de força tocs d'humor, m'ha fet riure i fins i tot somriure.

Parlen bé d'aquest llibre, i amb raó. Com es pot imaginar, no és una obra amb pretensions, però precisament per això és una bona lectura per passar l'estona, ideal pels mesos d'estiu, per exemple. No és ben bé una novel·la negra, ni un llibre d'intriga, és una barreja una mica esbojarrada, però passa molt bé. N'he gaudit força i penso que llegiré més títols amb Donovan Creed de protagonista. De moment aquest és l'únic traduït, però pel fet de ser força planer, penso que fins i tot en anglès ha de ser assequible. Acaba amb promesa d'una continuació tant o més interessant, i em sembla que jo he picat!

Puntuació: @@@ i mitja
Descobert en el blog de la Jomateixa

dimarts, 10 de juliol de 2012

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: labutxaca, 2011
Títol original, idioma, anySekai no owari to hädo-boirudo wandärando, japonès, 1985
Traductora: Imma Estany
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 380
Llegit en: català

Un calcutec no fa mai massa preguntes quan el contracten per una feina, es tracta de computar les dades i processar-les com vulgui el client. Però l'ascensor on està tancat el nostre protagonista, sense cap sortida aparent ni possibilitat de saber si puja o si baixa, ja li dóna una idea de que aquesta no serà una feina qualsevol. Un cop acabat el trajecte, i després de seguir una sèrie de passadissos laberíntics guiat per una noia grassoneta, coneixerà el seu client, un vell professor que duu a terme unes investigacions revolucionàries. El que li explica té poc sentit pel jove calcutec, però està disposat a treballar i callar. De l'altre cantó, coneixem una realitat totalment diferent, una Ciutat anomenada la Fi del Món, on res no és igual de com ho coneixem i on passen coses inversemblants. Els dos mons estan més a prop del que els nostres protagonistes pensen.

Una altra història de Murakami, en aquest cas més fantàstica i delirant que mai. Els capítols alternen una escena del món 'real', on els títols estan formats per tres conceptes a mode d'etiquetes d'aquell capítol, i una escena de la Fi del Món, amb títol simple. El llibre es pot classificar com a narrativa, però té molts tocs fantàstics i fins i tot de ciència ficció. El que preval, però, són les complexes relacions que s'estableixen entre personatges, marca de la casa de l'autor. És més llarg del que sembla perquè les pàgines de l'edició deixen molt poc marge, però es llegeix molt bé, i en un ritme creixent a mesura que es va entenent el que passa.

Sembla que Murakami té la clau per agradar-me sempre. No diré que és de les millors obres d'ell, però m'ha anat enganxant a mesura que avançava, al principi potser el vaig llegir amb interrupcions i em perdia una mica, però després vaig entrar-hi del tot. És potser el més estrafolari que he llegit, superant 1Q84, que celebro haver llegit abans, la imaginació de l'autor és difícil de definir. A banda d'això, els seus tocs més habituals i personatges prototípics, però que no em cansen mai. Quan treu llibre nou aquest home?

Puntuació: @@@ i mitja  

dissabte, 7 de juliol de 2012

labutxaca fa cinc anys

Veure'm a mi enganxat a un llibre per qualsevol lloc no és cap novetat. Veure'm enganxat a un llibre del segell labutxaca, tampoc no és gens estrany: sempre que puc llegeixo en català. Però veure'm enganxat a un llibre de labutxaca mentre em dirigeixo cap a la seu de l'editorial al Grup 62 ja és una cosa més excepcional.

Labutxaca compleix cinc anys aquest mes de juliol i per celebrar-ho han fet una edició especial de 10 llibres representatius dels gèneres que conformen el seu extens i divers catàleg, que compta ja amb més de 900 títols. Personalment, disposar de tanta literatura traduïda al català i amb uns preus reduïts m'ha permès ampliar el ventall d'escriptors que segueixo i descobrir molts llibres que no hagués llegit mai, per tant sóc molt fan de l'editorial. Per si no m'haguessin proporcionat ja prou hores de diversió lectora, em van proposar fer-los una visita a les instal·lacions del Grup 62, i no he desaprofitat aquesta oferta tan temptadora.

  
Departament de redacció

De la mà de la Marta Andreu, responsable de comunicació del segell, vaig descobrir com és una editorial per dins i vaig conèixer algunes de les persones que fan possible que cada mes el catàleg s'ampliï una mitjana de tretze títols nous, per sort nostra! La Marta va ser molt amable i atenta, i va tenir la paciència de contestar totes les meves preguntes. Per exemple, vaig descobrir que cada llibre nou té un criteri de selecció darrere, que no sempre és el mateix, i no sempre és merament comercial, el segell fa un esforç per editar clàssics, especialment catalans, tot i que no seran grans èxits de vendes. També vaig preguntar pel color del logo que classifica els llibres, vermell per narrativa, groc per novel·la negra, taronja per bestseller... Tot conversant, vaig entendre el motor que mou l'editorial, us aconsello que conegueu la filosofia del segell perquè fan una tasca digne d'admirar i una gran feina col·laborativa tant amb els altres segells del grup com amb d'altres editorials.

El segell va ser fundat el juliol del 2007 per Eugènia Broggi i Jordi Cornudella, dos pesos pesats dins el Grup 62. Actualment l'equip està format per l'editora Anna Soldevila, amb qui també vaig conversar una estona, la redactora i correctora Aina Coma, la dissenyadora Begoña Berruezo i la Marta a la part de comunicació. Majoria de dones rere els llibres de labutxaca, i val a dir que es prenen molt seriosament la seva feina i n'estan orgulloses, i amb raó!

Llibres, llibres, llibres...

Amb la Marta també vam mantenir una interessant conversa sobre llibres en general, amb qui millor que amb algú que treballa envoltada de llibres tot el dia! Perquè una altra cosa no, però en aquelles oficines, miris on miris, hi ha llibres. Jo m'hi volia quedar a viure, però em va semblar excessiu demanar-ho... Vaig gaudir molt de la visita i vull agrair un cop més la predisposició de rebre algú com jo que tan sols sóc un lector apassionat i agraït per la tasca que duen a terme. Així que moltes felicitats a labutxaca, i llarga vida al segell, per molts anys i per molts llibres!