dissabte, 23 de juny de 2012

Pallassos i monstres

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2009 (publicada el 2000)
Gènere: Divulgació 
Número de pàgines: 248
Llegit en: Català

L'Àfrica post-colonial és un forat negre de la història per la majoria de nosaltres. Després que Europa es retirés i s'atorgués la independència a les colònies, van sorgir una sèrie de personatges que es van erigir en reis, emperadors, presidents... en definitiva, en dictadors de les noves nacions africanes. En aquesta obra divulgativa de l'antropòleg i novel·lista Albert Sánchez Piñol coneixem vuit d'aquests dictadors, com ara Haile Selassie o Mobutu Sese Seko, i com molt bé defineix el títol, serem partícips de les seves pallassades i les seves monstruositats. Amb les seves accions van acabar de carregar-se uns països ja tocats per les invasions europees. Aglutinar la majoria de la riquesa del país, atribuir-se tots els títols imaginables, controlar tot el poder, manipular la premsa, mantenir i fecundar una infinitat de dones, posar normes a tort i a dret... Amb un estil molt propi de l'autor, i com si fos fruit de la seva desbordant imaginació, descobrim un cop més que cap ment humana pot inventar uns relats com els que proporciona la realitat. Podem pensar que l'Àfrica negra és un món molt allunyat del nostre, però si llegim entre línies potser trobarem més semblances de les que pensem. Per no dir que aquests monstres tenien el consentiment i el suport dels dignataris europeus i dels Estats Units, entre d'altres. No en va, els models a seguir pels vuit escollits eren noms com Hitler, Franco, Napoleó, de Gaulle...

Aquest no és un llibre per recomanar, la seva temàtica dubto que interessi a massa gent. Però quan un llibre et cau a les mans (regal de Sant Jordi), i a més és d'un autor de solvència contrastada, s'ha de llegir. Estic content d'haver-ho fet, de tant en tant va molt bé obrir els ulls a unes realitats que desconeixem completament, també per adonar-se que si en algunes parts del món van maldades, no tot és culpa de les seves gents. No és una novel·la i ens trobem davant de molta informació de cop, per això s'ha de llegir de la manera que més convingui, no a la meva, que és tot de cop. No obstant, m'ha agradat i l'he trobat molt interessant. A qui puguin interessar aquests temes, dubto que en quedi decebut.

Puntuació: @@

dimarts, 19 de juny de 2012

La decisió de Brandes

Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: labutxaca, 2011 (editat per primer cop el 2006)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 124
Llegit en: Català

A les acaballes de la seva vida, afectat per un càncer que no perdona, el nostre protagonista, pintor vocacional, es veu abocat a prendre una decisió a la que l'obliga un xantatgista. Desprendre's d'un quadre de Cranach amb valor sentimental per la família, o la resta dels seus quadres? Aquesta diatriba el porta a un monòleg personal, a repassar tota la seva vida, els fets importants que l'han portat aquí, però sobretot les persones. Com s'han conegut, la importància d'una mare que no va pràcticament arribar a conèixer, els seus dos amors... tot té cabuda, sense ordre ni concert, en els records del moribund. Acompanyar-lo en aquest camí no és fàcil, però mica en mica el trencaclosques de la seva vida s'anirà formant per ensenyar-nos una panoràmica més comprensible.

Si una cosa es pot dir d'Eduard Márquez és que sap escriure. Al llibre no li falta ni li sobra res; ni una coma. Un cop més, però, em queda la sensació de que no podria ser massa més llarg del que és, perquè seria passar-se, i això que només són 124 pàgines. Només hi ha una veu pràcticament, la del protagonista que desgrana els detalls de la seva vida de manera desordenada, saltant sense mirament d'unes escenes a altres, en el temps i en l'espai. Magistral la composició final que fa que tot lligui, tota la història quadra, com ja és costum. Els llibres d'aquest autor són petites obres d'orfebreria, a més molt documentades i amb múltiples referències. Però després d'enllestir el tercer, trobo que tots s'assemblen molt en quant a temàtica i to del relat.

L'escriptura d'aquest home em meravella, però això no vol dir que no costi de llegir i que no es faci feixuc de vegades. En aquest cas se m'ha fet pesat que fos totalment un monòleg (sense separació, tot el text és una unitat) i que els altres personatges només intervinguin de boca del protagonista. De vegades em venia de gust dir-li 'descansa una estona!'. Una crítica completament subjectiva, m'agrada més que hi hagi interacció real entre personatges. Potser és pel fet de que ja no em sorprèn aquest estil tan personal, ja no em sembla nou. Diria que és el que menys m'ha agradat per ara, però tot i això, és un bon llibre, no en tinc cap dubte.

Puntuació: @@ i mitja

divendres, 15 de juny de 2012

Los renglones torcidos de Dios

Autor: Torcuato Luca de Tena
Editorial, any: booket, 2005 (publicat per primer cop al 1979)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 436
Llegit en: Espanyol

El manicomi de La Fuentecilla rep l'ingrés d'una pacient molt especial que desconcertarà tot el cos mèdic. L'Alicia Almenara, Gould de soltera, és una dona jove i atractiva, aparentment intel·ligent i molt centrada, però ha estat ingressada pel seu marit amb el diagnòstic de paranoia. En realitat, Alicia és una detectiu que ha organitzat la seva entrada al manicomi per investigar un crim per encàrrec d'un amic de la família, i es fa passar per malalta a ulls de tothom. O és que en realitat està malalta i han fet que es cregui aquesta història per tancar-la fàcilment? Aquesta és una incògnita que generarà controvèrsia entre els metges, i un bon munt de picabaralles d'Alicia amb el director del centre, Samuel Alvar, que la creu boja i perillosa, però són cada cop menys els que pensen com ell. Estigui boja o no, la senyora d'Almenara és un os dur de rossegar!

Aquest llibre és un retrat força fidedigne de la vida dins un centre de salut mental dels de tota la vida, es diu que el seu autor va passar una temporada en un centre d'aquests per poder documentar-se. Paral·lelament a la història principal d'Alicia Gould, ens explica multitud de casos d'altres pacients del centre que molts cops fan esfereir. No deixa de ser una història molt humana que ens acosta a una realitat que difícilment podem imaginar. Es llegeix a ritme àgil i atrapa. A més, sap mantenir la intriga fins el final, amb girs sobtats que ens fan canviar d'opinió constantment. És llarg i el fet que aprofundeixi en la història clínica d'altres pacients pot fer-lo pesat si no hi estàs interessat, però a mi no m'ho ha semblat. Un punt que el complica una mica és que està escrit amb un espanyol molt castís, propi de l'època, però allunyat de la parla d'avui.

N'havia sentit a parlar bé i m'havia passat a prop alguns cops, però quan ha caigut a les meves mans no he desaprofitat l'ocasió, i estic content d'haver-ho fet. A grans trets m'ha semblat un bon llibre, molt interessant tenint en compte que hi ha molta psiquiatria en el text, però això a mi m'està bé. La majoria d'històries generen empatia, però també n'hi ha que esgarrifen força, s'ha de tenir una mica d'estómac. Tret d'això, molt recomanable, respon a la fama que té.

Puntuació: @@@@

dissabte, 2 de juny de 2012

El fin de la infancia

Autor: Arthur C. Clark
Editorial, any: booket, 2010
Títol original, idioma, any: Childhood's End, anglès,1954
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Luis Domènech 
Número de pàgines: 226
Llegit en: Espanyol

En plena carrera espacial, els russos i els americans tenen pressa en ser els primers en enviar un coet a l'espai, però s'enduen una bona sorpresa quan, tot de sobte, un bon dia apareixen unes grans naus d'origen desconegut a sobre de les ciutats més importants del planeta. Els nouvinguts seran coneguts com a súpersenyors, però no es mostren mai davant dels humans, tenen un supervisor anomenat Karellen que és l'encarregat de comunicar-se amb el secretari de la Terra, però aquest tampoc el pot veure. Per què han vingut? Què es proposen? Què hi ha de dolent en que els humans els vegin? Preguntes que calen profundament a la societat, però el cas és que la seva omnisciència i les seves capacitats fan uns efectes molt favorables als habitants de la terra, i un planeta que estava a punt d'autodestruir-se millora notablement sota la regència d'aquests súpersenyors misteriosos. Fan molt bé, però la pregunta persisteix... quin és el veritable motiu de la seva visita?

El llibre parteix d'una idea molt bona, és una reflexió de com reaccionaria l'espècie humana si de sobte apareguessin uns éssers superiors que regissin les nostres vides i ens fessin anar pel bon camí. Més enllà de l'agraïment, se'ns mostra com una raça desconfiada i inconformista. El text és molt espès i s'acosta més a un tractat de filosofia que no pas a la ciència ficció, la descripció de la nova realitat és tan detallada que s'arriba a fer pesada. Està ben argumentat, però s'embolica en excés i t'acabes perdent, la lectura es torna cada cop més dura i feixuga de la meitat del llibre endavant. La veritat és que costa una mica avançar.

L'inici de la història em va semblar prometedora, però el senyor Clarke és massa per mi, la reflexió és tan profunda i la història s'acaba tornant tan enrevessada i inversemblant que m'ha costat molt acabar-lo. És d'aquests que he estat a punt de deixar, fins i tot a només quatre pàgines del final, i això és dir molt. Amb tot, no es pot dir que estigui mal escrit o mal fet, però és massa dens i detallat per mi. La ciència ficció no em desagrada, però prefereixo que sigui més lleugereta.

Puntuació: @
Descobert al blog d'en Pons.