dijous, 29 de març de 2012

El vell i la mar

Autor: Ernest Hemingway
Editorial, any: Grans Èxits, 1996
Títol original, idioma, any: The Old Man and the Sea, anglès,1952
Traductor: Ferran de Pol
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 103
Premis: Pulitzer 1953
Llegit en: Català

Santiago és un vell pescador que porta tota la vida dedicat al mar i a la pesca. Ja cansat per l'edat, ell segueix sortint a pescar en el seu gussi cada dia, però fa prop de tres mesos que no captura ni un sol peix. Mala sort, perquè no és que no ho intenti. La paciència és una virtut del vell llop de mar, però sort en té d'un vailet que li dóna un cop de mà, a banda de fer-li companyia, tot i que ja no surt a navegar amb ell com solia fer quan era petit, ara ha d'exercir de pescador amb la seva família. Un bon dia, el vell decideix anar més lluny que mai per tal de no tornar sense res al sarró, i a fe que després de tant temps aconseguirà que li piquin, però el peix és de tals dimensions que no podrà acabar amb ell de manera fàcil. El peix comença a arrossegar la barqueta amb la seva força i no sembla que vulgui aturar-se. Però el vell tampoc està disposat a deixar-lo escapar.

Aquesta novel·la curta és un gran clàssic de la literatura del segle XX i l'autor va ser premiat amb el Pulitzer i va contribuir a que li donessin el Nobel de literatura dos anys després. Senzillament, no ho entenc. Estàs escrit d'una sola tirada, sense capítols, i narra la història d'un pescador en lluita amb un peix gegant i la pugna que mantenen. Assistirem a les reflexions del vell al voltant d'aquest acte, tres quarts del llibre se'ls passa arrossegat pel peix i maldant perquè no se li escapi, descrivint al detall fins el més mínim moviment del pescador. No és una lectura gens àgil i per ser tan curta se m'ha fet eterna i terriblement avorrida.

Definitivament, no estic fet per l'alta literatura. Aquesta obra només la recomanaria a un pescador vell que hagi viscut aquesta situació i que s'hi pugui sentir identificat, o a algú infinitament interessat en la pesca artesanal i les descripcions microscòpiques. Si no diu 400 vegades la paraula fluixa (en 100 pàgines), no la diu cap. Se suposa que és la persecució d'un somni, el no rendir-se mai i superar el propi destí, però és mooooolt pesat i té molt poques coses destacables pel meu gust. Sembla absurd dir que una novel·la no passarà a la història quan ja hi ha passat i amb tots els honors, però el que és segur és que no passarà a la meva història.

Puntuació: @   

diumenge, 25 de març de 2012

Hipnofòbia

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Proa, 2012
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 221
Premis: Carlemany 2012
Llegit en: Català

Des de sempre ens han dit que la base de la salut és menjar bé i dormir un bon nombre d'hores cada nit. Però i si no és així? I si dormir no ens proporciona el descans necessari de l'activitat diària, ni serveix per reforçar coneixements i fixar la memòria? Hi ha qui ha demostrat que les velles creences amaguen el secret més gran del gènere humà. Dormir no és més que un mecanisme de l'evolució per mantenir a ratlla un gran poder que s'amaga dins els nostres cervells. Telequinèsia? Llegir el pensament? Control de les constants vitals (pròpies i alienes)? No hi ha límits pels que aconsegueixen ser insomnes. El doctor Metcalf ho sap, i el general Sandcliff també, dues postures enfrontades per controlar aquests coneixements. Entre ells, tot un elenc de personatges que es veuran involucrats en la seva personal batalla. La guerra pel Poder ha començat. Ara qualsevol es posa a dormir...

Aquesta obra difereix una mica en la forma respecte a les altres de l'autor. Es tracta d'una història en dues parts, cadascuna amb el nom dels personatges principals, per bé que no entenc aquesta separació. Cada part està dividida en capítols, retalls aparentment inconnexes amb protagonista propi, diferents situacions o vessants de la gran història de fons que hi va apareixent amb comptagotes, deixant més dubtes que respostes. La temàtica em resulta molt atractiva, però potser m'esperava que seria tractada d'una altra manera, m'he perdut una mica amb tants salts. El ritme també és més lent i l'escriptura una mica més elaborada. Això no vol dir que costi de passar, al contrari. Només és que no és meteòric com els treballs anteriors.

Com totes les novel·les de Salvador Macip, és una proposta original que s'escapa del que ens té acostumats la literatura catalana. Li he posat l'etiqueta 'intriga', però és molt difícil de classificar perquè barreja molts gèneres, amb una bona dosi científica marca de la casa. Suposo que és per això que m'han interessat i atrapat molt els temes que tracta el llibre, quan en vaig conèixer l'argument vaig tenir unes ganes immenses de tenir-lo a les mans. La idea central em sembla potentíssima i està prou ben tractada, per això em sobra una mica de la dispersió que tenen alguns capítols. M'he quedat amb més preguntes que respostes i amb moltíssims dubtes. Però això també és marca de la casa, què hi farem.

Puntuació: @@@

dimarts, 20 de març de 2012

Torn de nit

Autor: Agustí Vehí
Editorial, any: Alrevés, 2012
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 159

Les autoritats de la bonica població de Vilaclara, a l'Alt Empordà, no tenen massa clar com funciona el torn de nit de la Guardia Urbana local, de manera que demanen l'elaboració d'un informe al respecte. Tenim el caporal Palomares 'Palomu', els veterans Anicet Olivares 'Nicetu' i Marcel·lí Rovira, i els novells Oriol Pérez i Jennifer Dacosta. Què ho fa que cada dia els agents del torn de dia hagin de passar uns desconcertants informes sobre fets que han succeït la nit abans? Què hi té a veure el torn de nit en tot això? Amb aquest plantejament descobrirem el dia a dia d'una comissaria de poble i els costums poc ortodoxos dels membres de l'equip nocturn que, depenent de com, són encara més perillosos que els malfactors que persegueixen. Ja se sap que a les nits pot passar de tot.

Tot i estar inclòs en una col·lecció de novel·la negra, em nego a classificar el llibre en aquest gènere. Els fets giren al voltant de la policia, però és més aviat un compendi de situacions que tenen més de còmiques que de criminals. Al llarg d'una setmana es narren els incidents amb els que s'han d'anar enfrontant els membres de l'equip i com repercuteix això en el torn de dia i en les nits posteriors. No hi ha res d'investigació, però sí un bon reflex del que serien els policies de tota la vida, amb ni gota de glamur.

M'ha fet riure en alguna ocasió però no ha aconseguit atrapar-me. És més, per com n'és de curt, se m'ha ennuegat una mica i he trigat més del compte a acabar-lo. També he de dir que pel meu gust va millorant i a la part final, ja ficat en la història, es gaudeix una mica més. No he trobat que fos res especial, però té certa gràcia i tampoc és per desrecomanar-lo, depèn una mica dels gustos de cadascú i de l'interès que li generi el tema.

Puntuació: @@
Descobert al blog de la Jomateixa.

dimecres, 14 de març de 2012

La porta dels tres panys

Autora: Sònia Fernández-Vidal
Editorial, any: labutxaca, 2012
Títol original, idioma, any: La puerta de los tres cerrojos, espanyol, 2011
Traductor: Jordi Cantavella
Il·lustrador: Oriol Malet 
Gènere: Juvenil 
Número de pàgines: 208

Començar el dia amb una cita d'Einstein misteriosament apareguda al sostre de l'habitació no és el millor que li pot passar a un adolescent gandul i amb pocs amics. Però no serà l'única sorpresa que tindrà en Niko. Per anar a l'institut decideix prendre un camí que no és l'habitual i topa amb una casa que no ha vist mai. És un edifici molt alt que només té una finestra tapiada a dalt de tot. I a la porta, tres panys. Però això no és el més sorprenent. Sembla ser que els habitats d'aquell casalot l'esperen, precisament a ell. A través d'aquesta porta tan estranya en Niko accedeix al món quàntic i aprèn un munt de conceptes que fins ara li eren desconeguts i que li semblen poc menys que màgia. En el seu periple pel món de la física quàntica tindrà la inestimable companyia de l'elf Eldwen i la fada Quiona. Els tres tenen una missió. Però quina?

Aquesta és una obra molt original i curiosa. Ens endinsa en la física quàntica però descrivint un mon de fantasia tipus País de les Meravelles. Està destinat clarament a un públic juvenil, si no encara més jove, però els conceptes que descriu, posant-hi molta imaginació, són tan difícils que fins i tot així costen d'entendre. Una altra semblança amb 'Alícia al país de les meravelles' és que hi ha il·lustracions per tot el llibre. És molt ràpid de llegir i té trets divertits, encara que les parts no divulgatives són una mica infantils.

A principi d'any ja vaig llegir la Brevíssima història del temps i aquesta seria l'edició per 'dummies', en forma de novel·la juvenil. Trobo que té mèrit treure una història d'un camp tant complicat com la física quàntica, i això s'ha de valorar. A mi m'ha agradat i m'ha distret, tot i que em segueixen faltant alguns perquès, no sobre el llibre, sinó sobre els conceptes. Ah, naturalment també hi surt el meu estimat Gat de Schrödinger, no podia ser d'una altra manera! Una lectura diferent i sorprenent.

Puntuació: @@@
Recomanat per l'Audrey.

dilluns, 12 de març de 2012

La casa del propòsit especial

Autor: John Boyne
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: The House on Special Purpose, anglès, 2009
Traductor: Jordi Cussà
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 430

A les acaballes de la seva vida, i amb la dona malalta, Gueorgui Jatxmienev rememora la seva sorprenent història. Fill de pagès al poblet de Kaixin, la seva sort va canviar radicalment quan per accident va entomar una bala que anava dirigida al Gran Duc Nicolau Nicolàievitx, cosí germà del Tsar Nicolau II. Agraït, el Gran Duc se l'emporta a Sant Petersburg convertit en tot un heroi. Des d'aquell moment, amb només 16 anys, passa a ser l'escorta personal del fill del Tsar, Alexei Romanov, un noiet hemofílic de només 11 anys cridat a ser el nou Tsar de totes les Rússies quan sigui gran. Són temps convulsos i la Primera Guerra Mundial passa factura a tot Europa. La missió d'en Gueorgui no és fàcil, però encara se li reserva una gran sorpresa: la princesa Anastàsia, filla petita del Tsar. Aquesta és la història d'un home que va viure de prop la caiguda de l'imperi Romanov i el final de la Rússia dels tsars, però també la història d'un amor tan gran com impossible.  

La història es desenvolupa en dos escenaris, en capítols alterns. Per una part s'expliquen els fets esdevinguts al Palau d'Hivern en èpoques de la Primera Guerra Mundial, i per l'altra es relata la vida posterior d'en Gueorgui en sentit invers, en moments puntuals, des del 1981 fins a convergir amb l'altre fil argumental. És una història molt ben trenada i que manté dubtes i suspens fins al darrer moment, cosa que la fa força interessant. És un llibre força llarg i no deixa de ser una història d'amor, però dista molt d'una novel·la rosa, és més aviat trist per les dificultats que s'hi narren. Els protagonistes no tenen una vida fàcil. Alguns des esdeveniments al llarg del segle XX no tenen massa importància per la trama, però no deixa de ser la història de tota una vida, i una vida té de tot. L'autor aprofita per repassar el marc històric europeu en cada moment.

L'època dels tsars és una gran desconeguda per mi, tota la història de Rússia, de fet. No puc dir que sigui un camp d'interès, tot i que em genera certa curiositat. Però una cosa que sí que m'agrada és quan es barreja història amb personatges de ficció i aquestes dues coses s'entrellacen. Per tant he gaudit amb aquesta interacció, per bé que és molt poc creïble que un pagès com en Gueorgui pugui arribar tan lluny amb la família imperial russa. És una lectura agradable i força recomanable, una història treballada i aparentment documentada. A mi m'ha convençut, tot i que no aconseguia llegir a la velocitat esperada, potser és un pelet dens.

Puntuació: @@@@ (generoses)

diumenge, 4 de març de 2012

Tretze tristos tràngols

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2010 (publicada el 2008)
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 167

Homes de la Lluna que treballen al camp com a esclaus. Una zebra que fuig d'una lleona servint-se dels ensenyaments de la seva mare. Un nàufrag que és rescatat per un vaixell tripulat per sonats. Un congrés nacional-socialista que és una olla de grills. Un home lligat a la seva dona morta en mig de la selva. Un jove al que se li ha convertit un braç en una pota d'elefant. Un submarinista que és engolit per una balena. Un romà nou-ric amb aspiracions. Un esquimal que persegueix un ós polar. Un espantaocells que dialoga amb un corb. Els problemes del testimoni d'un accident. Dues ciutats que pugnen pel favor d'un rei i per salvar la pell. Un armari que engoleix éssers vius a casa del matrimoni perfecte. 13 contes originals i diferents que només tenen en comú que són tristos i que expliquen un tràngol. Estrafolaris, inversemblants i surrealistes, però tots amb missatge, i sobretot, tots ells sorprenents.

Es tracta del llibre de relats més surrealista que he llegit mai, però precisament per això és diferent a la resta. Tinc Sánchez Piñol per un escriptor amb una imaginació desbordant que arriba allà on no arriben d'altres. Penso que explota amb molt encert els seus estudis d'antropologia, però a més té una manera d'escriure que m'agrada força. Els contes d'aquest recull són de llargada diversa i completament diferents els uns dels altres. El denominador comú és que són idees molt originals amb finals que et deixen de pedra. Alguns són alliçonadors, d'altres et cauen damunt com una llosa. Mentre llegeixes saps segur que alguna cosa ha de passar.

Entenc que posar pels núvols aquest autor és una opció molt personal i precisament els trets que a mi m'atreuen tant poden fer enrere a algú altre. M'agrada molt el seu estil narratiu i el ritme que imprimeix. Com dic sempre, no sóc massa de llegir relats, però potser és per les experiències amb altres autors que no m'acaben de dir res. Però aquest recull m'ha agradat, és divers i no hi ha lloc per l'avorriment i la repetició. El recomanaria, però si espereu realisme, potser us creuarà els cables.

Puntuació: @@@@

dijous, 1 de març de 2012

Segon aniversari

Avui és el segon aniversari del Llibres, i punt!, dos anys fent ressenyes de tot allò que llegeixo. Mai abans m'havia passat pel cap tenir un blog temàtic d'aquesta mena, però quan de sobte me'n van venir ganes, vaig tirar endavant la idea de seguida i no puc estar més content d'aquella decisió. Gaudeixo moltíssim d'aquest espai que em permet deixar escrites les meves impressions sobre un llibre, i per si no fos poc, poder-les comentar amb altres afamats lectors. 

Des de bon principi aquest blog ha estat motiu de satisfacció per mi. Tenir-lo m'ha fet augmentar també el ritme de lectures, és una pressió positiva més per tal de no deixar anar mai el llibre. A més, ara sé que, des de fa dos anys, la lectura d'una obra no acaba quan giro l'última pàgina, acaba quan està enllestida la ressenya i comentada amb tots vosaltres.

Per celebrar aquest segon aniversari, m'ha semblat un bon moment per donar una aparença més moderna al blog, sense els defectes de la plantilla antiga. També m'he fet un propòsit, i això que no me'n faig mai, però he decidit que al llarg d'aquest tercer any llegiré algun llibre en anglès, almenys un! Sóc mandrós en aquest aspecte, però em convé i espero complir el propòsit.

Finalment, no puc acabar aquest post sense donar les gràcies a tots aquells de vosaltres que passeu molt o poc per aquí i contribuïu amb els vostres comentaris a completar el que es diu de cada llibre. Molt especialment vull agrair als més fidels que, tant si us interessa el llibre ressenyat com si no, sempre deixeu la vostra aportació. Gràcies de tot cor. I un desig per tots: molt bones lectures!