dimarts, 24 de gener de 2012

MiLLoringlix

Autors: Carles Roca-Font i Salvador Macip
Editorial, any: Bromera, 2011
Gènere: Divulgació 
Número de pàgines: 162 + 9 de glossari

Anar a passar una temporada a Anglaterra no sembla que hagi de ser res massa complicat per algú amb empenta i que té nivell Proficiency d'anglès. Però en Genís està a punt de descobrir que el que s'aprèn a les classes no sempre funciona per comunicar-se amb la gent autòctona. Ja li va bé quan li proposen una estada a les oficines de l'empresa al sud d'Anglaterra, necessita aclarir una mica el cap, però en la seva aventura es trobarà més d'una sorpresa. En Genís ens anirà explicant un seguit de situacions i anècdotes que li serveixen per aprendre anglès del de veritat, generalment a base de relliscades, i de retruc veurem com li canvia la vida i aprendrem una mica dels usos i costums britànics, que n'hi ha per llogar-hi cadires! Això, per exemple, no es diria pas there is enough to hire chairs...

El llibre no és cap manual d'anglès, però sí una bona eina de consulta. El formen una sèrie de capítols curts que descriuen (en català, és clar) situacions quotidianes i força comunes, a mode de diari o posts en un blog. La intenció és explicar què n'aprèn el protagonista d'aquella situació, que molts cops resulta molt divertida pels malentesos amb la llengua. Cada capítol compta amb un requadre de vocabulari específic (unes poques paraules o frases) i un altre requadre que vindria a ser la lliçó que es pot extreure del text. Molt didàctic i molt ben explicat, val a dir. Alguns d'aquests requadres són una mica més extensos i constitueixen un petit diccionari d'un tema concret, com el futbol o les pel·lícules i sèries policíaques americanes. No es pot dir que sigui un text de gran qualitat literària, però no ho pretén en cap moment. Per contra, és un bon retrat de l'evolució del personatge i resulta francament entretingut de llegir.

Pot semblar estrany que digui això d'un llibre amb aquests objectius... però m'ho he passat de conya llegint-lo. M'ha fet riure un munt i el que va començar com simple curiositat s'ha anat transformant en gran interès. L'he llegit d'una revolada, la història és curta i passa la mar de bé. L'anglès es serveix en petites dosis, però dosis de gran utilitat. És un llibre per tenir a prop i consultar en casos puntuals, quan ens calgui alguna de les expressions que sabem que allà s'hi expliquen. El recomano totalment, no és una novel·la i està menys subjecte a gustos, entenc que a no tothom li farà la mateixa gràcia o li despertara el mateix interès, però jo he passat una molt bona estona llegint-lo.

Puntuació: @@@@

diumenge, 22 de gener de 2012

El bolígraf de tinta verda

Autor: Eloy Moreno
Editorial, any: Columna, 2011
Títol original, idioma, any: El bolígrafo de gel verde, espanyol, 2011
Traductores: Mercè Santaulària
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 389

La rutina de la vida sedentària pot portar a límits insospitats de desesperació. El nostre protagonista té una vida aparentment idíl·lica, una bona feina, un pis, un cotxe de luxe, una dona preciosa i un fill de poc temps. Però la processó va per dins, i empès pels records i per sortir de l'espiral de tedi que l'envolta, comença a comportar-se de manera obsessiva. Té un pla al cap, un pla que li ha de canviar la vida a ell i a la seva família, no pot ser que la feina l'absorbeixi, que el tràfec del dia a dia li impedeixi gaudir de les coses que són veritablement importants. Un home amb una idea al cap, però per dur-la a terme veurà com la vida se li complica. Tot per culpa d'un bolígraf de gel de tinta de color verd.

Quan l'autor d'un llibre es posa en contacte amb tu per si pots llegir la seva obra i fer-ne una ressenya et sents afalagat, però et fa certa cosa que no t'agradi i n'hagis de parlar malament. Aquest és un dels casos. He de ser fidel a mi mateix i no puc parlar bé d'aquest llibre. Si n'he de destacar algun punt, podria parlar de la història que explica, però ni de bon tros és tan interessant com esperaries per la importància que el text es va donant durant totes i cadascuna de les pàgines. Crea unes expectatives que no es compleixen. El text és molt repetitiu i té una quantitat de palla que em supera, personatges sencers sense sentit introduïts amb calçador. Personalment, trobo que li falla la vessant empàtica. Un llibre així hauria d'arribar al fons del cor, però el protagonista és tan egocèntric sense saber-ho, que tot el que fa et sembla absurd i fa més ràbia que pena. Aconsegueix que una història que és o pot ser real, et sembli inversemblant per voler adornar-la massa. Se li endevina alguna habilitat amb els jocs de paraules, però n'abusa fins l'extrem. La idea que em queda és que el llibre necessita revisió, molta.

Em sap greu, però no el puc recomanar, la llista de defectes m'ha semblat massa extensa. Podria ser una història maca, de canvi de vida, si fos molt més curta, anés per feina, i no s'emboliqués tant en ximpleries. Però no, les repeticions, el donar-se importància que no té i els defectes d'estil han acabat amb mi. Tot i això, l'he llegit prou ràpid, cal reconèixer-ho. A més, m'ha fet per pensar sobre el procés d'escriptura i m'ha donat tema de conversa... 

Puntuació: @

diumenge, 15 de gener de 2012

Animals tristos

Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: Empúries, 2006 (editat per primer cop el 2002)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 182

Animals tristos és un text a cavall de la novel·la i el llibre de relats. Els sis capítols que té, aparentment independents, es separen en dues parts, aquest cop sí, sense relació evident entre elles. Però dins de cada part, les múltiples històries estan íntimament lligades. L'argument de tot el llibre gira al voltant de les relacions de parella, de diferent consideració, profunditat, classe social, etc. Un garbuix d'embolics, de sentiments perduts, infidelitats, maduresa emocional, trobades inapropiades i desitjos inconfessables cap els que sembla derivar qualsevol relació d'un home i una dona. Una xarxa molt ben trenada que ens farà viure en una muntanya russa de sensacions i que és impossible no veure reflectida en les experiències de cadascú, en menor o major mesura.

Tècnicament, cal valorar que Puntí és impecable, m'agrada molt com escriu i descriu, com t'introdueix a la història. Penso que és un escriptor amb talent. Una altra cosa és que els temes que tracta en aquest llibre ens agradin més o menys, o que ens afecti més o menys quan el llegim. Tot i que són temes dels que en parlo molt, n'escric, i que estan en boca de tots, no m'acaba de fer el pes quan llegeixo llibres dedicat a això, ja que solen centrar-se en les males coses i no destaquen res bonic, com si no haguéssim de tenir esperança en les relacions de parella. Després em queixo també quan llegeixo coses massa ensucrades, ja ho sé, però mira, entre poc i massa.

Bona obra, una mica irregular perquè al meu parer no manté la mateixa intensitat ni el mateix interès al llarg de totes les històries, però es deixa llegir i no és massa llarg. Certes coses que explica (massa vegades) em costen una mica, és d'aquells llibres que em debato entre la qualitat que li endevino i la impressió que em causa a mi, i en aquest cas em quedo amb això darrer, però no vull desanimar a ningú que el vulgui llegir, perquè l'opinió d'avui és encara més personal que habitualment.

Puntuació: @@ 

dijous, 12 de gener de 2012

Brevíssima història del temps

Autor: Stephen Hawking (amb Leonard Mlodinow)
Editorial, any: labutxaca, 2011
Títol original, idioma, any: A Briefer History of Time, anglès, 2005
Traductor: David Jou
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 212 + 10 de glossari

Aquest llibre és una revisió de Breu història del temps, publicat pel físic Stephen Hawking el 1988. És un treball divulgatiu que pretén fer arribar al gran públic els fonaments de la física, aquest camp tan desconegut. En ell trobarem, explicat de la manera el més entenedora possible, des de les peculiaritats de l'univers fins la mecànica de les partícules més petites que coneixem, des del comportament dual de la llum fins la curvatura de l'espaitemps, tot acompanyat de dibuixos, diagrames i exemples pràctics. Un petit repàs a la història de la ciència que estudia, justament, la nostra història, en el sentit més ampli de la paraula. A més, entrarem en temes tan interessants com els viatges en el temps o la naturalesa dels forats negres. Sense oblidar alguns tocs d'humor del senyor Hawking, que com diria Einstein, si els acudits són bons o no, ja és relatiu! Al final també trobarem un extens glossari i uns comentaris més específics sobre tres dels científics més importants d'aquest camp, Albert Einstein, Galileo Galilei i Isaac Newton. Poca broma.

Em declaro un complet ignorant en el que a física es refereix, i si sempre vaig tenir problemes per aprovar l'assignatura a l'institut i a la facultat, si ja entrem en física quàntica i en principis d'incertesa, la cosa encara es complica. El llibre no és fàcil. Pretén ser accessible, i en part ho aconsegueix perquè la matèria en sí és impossible, però no és senzill d'entendre. Tot i així, he de reconèixer que l'he llegit amb molt interès perquè el tema em fascina, que no és incompatible amb no saber-ne ni un borrall. He après coses, moltes m'han sorprès, i tantes altres m'han fet perdre el fil. Però crec que no es tracta d'entendre tot el que explica, que no ho veig possible, sinó de quedar-se amb el que entenguem, cadascú fins on pugui. No és un llibre per recomanar, és clar, però és interessant per tots aquells que gaudeixin de la divulgació científica. Jo n'he gaudit, encara que no hagués aguantat massa més, també ho he de dir.

Puntuació: @@ i mitja   

diumenge, 8 de gener de 2012

Sé el que estàs pensant

Autor: John Verdon
Editorial, any: Proa, 2010
Títol original, idioma, any: Think of a number, anglès, 2010
Traductores: Esther Roig i Mercè Santaulària
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 414

Quan ets una estrella del departament de policia de Nova York sembla que no et deixen retirar. En David Gurney té un historial magnífic de detencions d'assassins, però ha decidit jubilar-se per tranquil·litat de la seva esposa Madeleine. Sembla que l'admirat inspector es condemna ell mateix a l'ostracisme, però les coses canviaran quan un antic company de facultat contacta amb ell. Mark Mellery és actualment un gurú per gent adinerada i no li va malament, però ha començat a rebre estranyes cartes d'algú que sembla conèixer-lo molt i molt bé, fins el punt d'endevinar els seus pensaments. Esperonat pel misteri d'unes amenaces que no saben ni tan sols si ho són, en Gurney s'embolicarà en una història les conseqüències de la qual encara no es pot imaginar. A la Madeleine no li farà gens de gràcia això...

El llibre consta de tres parts de mida desigual. La primera és només una presentació dels fets i té una mica massa de palla, però els misteris comencen a atrapar des del principi. A partir de la segona part la lectura és molt més enganxosa i absorbent. No es pot dir que el ritme de la història sigui alt, però les descripcions del procés deductiu al llarg de la investigació i la descripció de les pautes d'actuació d'aquesta mena de criminals m'ha resultat molt interessant. Els fets són del tot inversemblants i enrevessats, és clar, però ajuden a fer la història molt més intrigant. L'interès que desperta va de menys a més.

Li poso bona puntuació perquè m'ha acabat enganxant moltíssim i he gaudit molt de la lectura. El meu ritme també ha anat en augment, com la intensitat del llibre, fins a deixar-me un bon sabor de boca. Tot i així, entre tanta fantasmada, crec haver detectat algun(s) error(s) en l'argument, que em quedaré per mi. I per un cop, dir que la palla del principi està mínimament justificada. Mínimament, i que no serveixi de precedent. Un bon llibre pels amants de la intriga i dels misteris aparentment irresolubles.

Puntuació: @@@@

dimarts, 3 de gener de 2012

Dóna'm sang!

Potser sóc una mica cap quadrat, però penso que els gèneres dels llibres es van inventar per alguna cosa. Darrerament he trobat llibres que se suposa que parlen d'unes coses però que, al meu entendre, se'n van per les branques amb inacabables capítols innecessaris. Es podria dir que no degusto la lectura, però quin mal hi ha en que m'agradi anar per feina, que vulgui que el llibre m'expliqui el que promet? No m'agrada la palla en els llibres. I no és una fòbia als llibres llargs, per exemple, Els pilars de la terra o Un món sense fi són llibres llarguíssims, però no diria que tenen gens de palla. O el mateix El temor d'un home savi, en té poqueta. 

No és el primer cop que em queixo de la mal anomenada novel·la negra sueca dels darrers temps. Però és que si jo vull llegir novel·la negra, una investigació, uns policies, un crim per resoldre, per què redimonis m'expliquen la vida i miracles de la germana d'un caràcter ja secundari, i un munt de ximpleries sense solta ni volta? Si vull llegir novel·la de consciència social, ja ho faré. Però si vull sang, dóna'm sang! El mateix m'està passant amb el llibre que llegeixo ara, i no és d'una sueca. Massa palla. Massa història familiar del protagonista, que francament m'és igual, perquè a la contraportada no promet això el llibre. Si darrere em digués que m'explicarà els problemes amb la dona i la motxilla que porten a l'esquena, seria un resum fidedigne. Però no és així.

Potser sóc perepunyetes, però m'agrada que el llibre compleixi les expectatives. Si tens una bona idea, però resulta que en 100 pàgines ja l'has desenvolupada, per què el llibre en té 400? Quina pèrdua de temps. Si són 400 pàgines plenes de fets, fantàstic. Però si per arribar-hi has d'explicar mil històries paral·leles sense cap importància... No sé, no m'agrada que em facin perdre el temps. Calen aquestes barreges de gèneres? Si volgués historietes romàntiques o de problemes sentimentals llegiria Moccia o Marian Keyes. Però no és el cas. Per què m'obliguen a llegir-les?