Autor: Cormac McCarthy
Editorial, any: Debols!llo, 2008
Títol original, idioma, any: No Country for Old Men, anglès, 2005
Gènere: Intriga
Traductor: Luis Murillo Fort 
Número de pàgines: 242
Llegit en: Espanyol

No passa cada dia que et trobis, mentre estàs caçant tranquil·lament al desert, una carnisseria de narcotraficants amb múltiples cadàvers i sang per tot arreu. Però encara passa menys que en aquest panorama t'hi trobis un maletí que conté més de dos milions de dòlars. Sent que no hi ha cap testimoni, què t'impedeix d'endur-te els diners i marxar corrent? Doncs res, és clar, així que aquesta és la decisió que pren en Llewelyn Moss. Però potser si sabés qui el perseguirà en busca dels diners s'ho hagués pensat dos cops, hauria marxat tan feliçment mirant cap una altra banda. Anton Chigurh no està per ximpleries, el gallet de la seva arma sempre va fluix. A tot això, el xèrif Bell mirarà d'impedir que continuïn les morts relacionades amb el cas, però no ho tindrà gens fàcil. Els seus enemics no fan broma.

M'estreno amb Cormac McCarthy i he de dir abans de res que em queda una impressió agredolça. El llibre comença amb una força i una intensitat increïbles que fan presagiar una història potent i addictiva, però mica en mica es va diluint fins a convertir-se en una reflexió sobre els Estats Units i la vellesa, entre d'altres temes. És força violent i escatima pocs detalls. M'ha agradat la manera com està escrit, amb diàlegs molt versemblants, i sobretot el personatge de Chigurh, és clar, una mala bèstia sense escrúpols. Els capítols comencen sempre amb un monòleg del xèrif Bell (en cursiva que fa mal als ulls) i el segueixen sempre diferents fragments que salten d'uns personatges a altres i els van encreuant. Una distribució força encertada.

La veritat és que m'havia emocionat amb aquest llibre per la fama que va tenir la pel·licula i perquè el començament realment em va atrapar. Però mica en mica l'acció decau i es converteix en un seguit de reflexions que destrempen una mica per tot el que prometia. Em penso que al final m'he perdut coses i tot perquè m'estava avorrint, no entenia a què treu cap tota l'última part, encara que segur que és interpretable. Les ganes d'afegir McCarthy a la llista d'imprescindibles han desaparegut, però penso que es mereix alguna altra oportunitat.

Puntuació: @@
Recomanat al La veritat dins la ficció...