Potser sóc una mica cap quadrat, però penso que els gèneres dels llibres es van inventar per alguna cosa. Darrerament he trobat llibres que se suposa que parlen d'unes coses però que, al meu entendre, se'n van per les branques amb inacabables capítols innecessaris. Es podria dir que no degusto la lectura, però quin mal hi ha en que m'agradi anar per feina, que vulgui que el llibre m'expliqui el que promet? No m'agrada la palla en els llibres. I no és una fòbia als llibres llargs, per exemple, Els pilars de la terra o Un món sense fi són llibres llarguíssims, però no diria que tenen gens de palla. O el mateix El temor d'un home savi, en té poqueta. 

No és el primer cop que em queixo de la mal anomenada novel·la negra sueca dels darrers temps. Però és que si jo vull llegir novel·la negra, una investigació, uns policies, un crim per resoldre, per què redimonis m'expliquen la vida i miracles de la germana d'un caràcter ja secundari, i un munt de ximpleries sense solta ni volta? Si vull llegir novel·la de consciència social, ja ho faré. Però si vull sang, dóna'm sang! El mateix m'està passant amb el llibre que llegeixo ara, i no és d'una sueca. Massa palla. Massa història familiar del protagonista, que francament m'és igual, perquè a la contraportada no promet això el llibre. Si darrere em digués que m'explicarà els problemes amb la dona i la motxilla que porten a l'esquena, seria un resum fidedigne. Però no és així.

Potser sóc perepunyetes, però m'agrada que el llibre compleixi les expectatives. Si tens una bona idea, però resulta que en 100 pàgines ja l'has desenvolupada, per què el llibre en té 400? Quina pèrdua de temps. Si són 400 pàgines plenes de fets, fantàstic. Però si per arribar-hi has d'explicar mil històries paral·leles sense cap importància... No sé, no m'agrada que em facin perdre el temps. Calen aquestes barreges de gèneres? Si volgués historietes romàntiques o de problemes sentimentals llegiria Moccia o Marian Keyes. Però no és el cas. Per què m'obliguen a llegir-les?