dissabte, 29 de desembre de 2012

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Autor: Jonas Jonasson
Editorial, any: La Campana, 2012
Títol original, idioma, any: Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann, suec,2009
Traductora: Lluís Solanes
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 411
Llegit en: Català

No tothom pot dir que ha posat el tercer dígit a la seva edat. Aquest és el cas de l'Allan Karlsson, un ancià que el dia que toca celebrar el seu centè aniversari decideix fugir sense dir res de la residència on s'està, i on li han preparat una festa per celebrar aquesta important efemèride. L'Allan no té res de desvalgut i té els seus motius per saltar per la finestra de la seva habitació-cel·la. En aquest moment comença una odissea delirant i plena de fets sorprenents i personatges curiosos que posarà una mica de salsa a la vida de l'Allan, una llarga vida que, per altra banda, no ha tingut res de tranquil·la i reposada fins que ha anat a petar en aquella residència de gent gran. És un home de poques paraules, amb al·lèrgia a la política i a la religió, i amb una afició desmesurada per l'aiguardent i el bon menjar, però té moltes coses per explicar.

El llibre consta de dos fils argumentals. Per una banda la història a partir que l'Allan salta per la finestra, i per l'altra la vida anterior de l'Allan, que el va portar, sense buscar-ho, a relacionar-se amb alguns dels personatges més importants del segle XX. D'alguna manera, és l'explicació d'aquest període històric des d'una altra perspectiva, sovint hilarant, ja que l'Allan és una mica bandarra. La combinació és curiosa i força aconseguida, el fet de barrejar fets històrics amb una trama totalment inventada (i inversemblant, és clar) personalment m'atreu força. L'escriptura és fresca i lleugera, passa molt bé i manté un ritme força absorbent tota l'estona. També compta amb bones dosis d'humor, que és molt personal, però a mi m'ha arrencat més d'una rialla.

Desconfiava d'aquest llibre i li vaig donar llargues, però finalment he de dir que m'ha agradat força. No m'estranya que es vengués tant, és apte per tot lector i a mi m'ha semblat molt distret i divertit. Està clar que no és un llibre rigorós, ni crec que pretengui ser-ho, crec que només busca distreure, i ho aconsegueix bé. M'atreveixo a recomanar-lo, pot  agradar més o menys, però em sembla que ningú no l'enviaria a la foguera, si tenim en compte que és per passar l'estona i que no se li han de buscar altres coses que no ofereix.

Puntuació: @@@@   

dissabte, 22 de desembre de 2012

L'art de no amargar-se la vida

Autor: Rafael Santandreu
Editorial, any: Cossetània, 2012 (primera edició el 2011)
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català

Tot i que aquest llibre parla de psicologia cognitiva i el classifiqui com a divulgació, es pot considerar perfectament que pertany al calaix maleït de l'autoajuda. El títol és prou explícit, perquè els humans som experts en terribilitzar tot el que ens passa, en queixar-nos, en tenir por i en enfonsar-nos a les primeres de canvi. La idea principal que trobarem en el llibre és que no hi ha res tan terrible ni temible com perquè ens hagi de preocupar, sempre hi ha sortides i maneres diferents d'entendre les coses. En realitat molts dels entrebancs que trobem per la nostra felicitat responen a l'exigència que ens auto-imposem, a pensar que som menys o que tenim menys que els altres, i en realitat les nostres necessitats bàsiques són escasses i sense tota la resta podem encara tenir una vida feliç i una existència satisfactòria.

Primerament he de dir que no hagués llegit mai aquest llibre si no me l'haguessin regalat, però ha estat interessant fer-ho. No cal dir que estic en profund desacord amb moltes de les tesis que exposa, la seva aparent despreocupació per tots els 'problemes' de la gent m'ha posat negre més d'un cop. A més, hi he trobat grans dosis de demagògia, posant exemples clars però obviant-ne d'altres molt evidents, molt poc creïble en els diàlegs amb pacients recreats, encara que siguin verídics, i algunes contradiccions, com per exemple la insistència en la persistència en la teràpia, quan no ha parat de dir que ens hem de prendre les coses més a la lleugera, o quan enalteix una persona que no té por de les amenaces perquè la gent de la que té cura el necessita, quan ha remarcat molts cops que ningú no necessita ningú altre.

Amb tot, d'aquesta lectura se'n poden extreure idees positives i aplicables a la vida diària, que potser sí que poden ajudar a relativitzar una mica les coses. Suposo que l'autor no espera que se segueixi al peu de la lletra tot el que diu, però que tot plegat ens ajudi a millorar. Està amanit amb contes i casos reals que el fan més interessant. Es podria dir que si tothom compartís les idees del llibre les coses podrien anar molt bé, però si és una persona sola la que segueix aquests ensenyaments i s'enfronta a la resta del món, el més probable és que li prenguin el pèl, se li riguin a la cara o que quedi directament exclòs socialment. En aquest cas no puntuaré, perquè no sabria com fer-ho, ha estat bé llegir-lo, però també m'ha fet ràbia, no hi ha res que pugui valorar massa objectivament.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Monstruos invisibles

Autor: Chuck Palahniuk
Editorial, any: Debols!llo, 2010
Títol original, idioma, any: Invisible Monsters, anglès,1999
Traductora: Catalina Martínez Muñoz
Gènere: Intriga 
Número de pàgines: 267
Llegit en: Espanyol

Imaginem una boda, una d'aquelles bodes espectaculars de vint-i-un botons. Però alguna cosa ha anat malament, la nostra protagonista seu al costat de la seva amiga Brandy que està estesa a terra dessagnant-se. Dalt de l'escala, amb el vestit nupcial mig cremat i ple de cendra, l'Evie Cottrell sosté una escopeta fumejant i amenaça amb tornar a disparar. Quina manera d'espatllar una boda! Les tres són belleses, sembla que ho haurien de tenir tot, però alguna cosa no rutlla a les seves vides. La Brandy, amb el que sembla el seu últim alè, pregunta a la seva amiga com han pogut arribar a aquesta situació. Ara es feina de la nostra noia fer un salt enrere i reconstruir la història d'una colla de personatges delirants on res no és el que sembla. I quan dic res, vull dir res.

Definir aquest llibre és tasca complicada. Comença narrant una desgràcia com és un accident que deixa terriblement desfigurada la protagonista, una noia preciosa que viu de la imatge. El que podria ser una història de superació es converteix en una trama inversemblant amb constants girs de guió, amb sorpreses impensables i tombarelles que maregen. Palahniuk no descriu situacions, retrata imatges amb un estil molt visual. Per això es serveix de fragments curts i salts constants en el temps i l'espai. Una cosa que no se li pot negar és que té una immensa imaginació. Aquesta és una història escrita a retalls, un puzle que, malgrat tot, no costa massa de reconstruir, perquè està molt ben fet. Tot plegat és tan canviant que no es pot deixar estar, i deixa una mica esgotat.

La meva segona experiència amb aquest autor la torno a valorar positivament. No és un autor per tothom, trobo, però l'estil tan visual m'agrada i m'enganxa, et deixa sense respiració. La història d'aquest llibre és una mica pertorbadora, la temàtica podria fer abandonar a mitja lectura a més d'un, i he de dir que cap el final ja em tenia una mica ennuegat, però en conjunt està molt bé. Dubto que se li pugui donar ni una volta més al cargol de l'argument, l'esprem fins el final. Com altres cops, encara que a mi m'agradi no és un llibre per recomanar, però no crec que decebi a aquells que ja coneixen l'autor. 

Puntuació: @@@ i mitja
Recomanat per en Salvador Macip

dimarts, 11 de desembre de 2012

Mecanoscrit del segon origen

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Edicions 62,1981 (publicada per primer cop el 1974)
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 173
Llegit en: Català
Relectura

L'Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, veu com dos marrecs martiritzen un nano negre que acaba caient en una bassa, és el seu veí Dídac. Just quan es disposa a anar-lo a ajudar, apareixen al cel de Benaura uns platets voladors molt sorollosos, però té el cap prou fred per preocupar-se d'en Dídac, que ja ha desaparegut sota l'aigua. Quan finalment aconsegueix treure'l, descobreixen atònits que els dos pinxos jauen a terra sense vida. I no són els únics, el poble està mig enderrocat i no troben ningú viu. Ho han perdut tot, començant per les seves famílies. Aviat veuran que no és només a Benaura que hi ha hagut aquesta devastació, sembla que la catàstrofe ha estat global. Pot ser que siguin els dos únics supervivents d'un atac alienígena? I com s'ho faran dos nens per tirar endavant en un món que s'ha tornat tan inhòspit? No s'ha de subestimar mai aquells que estimen la vida per sobre de tot.

Es tracta de la distòpia més famosa de la literatura catalana, lectura obligatòria de tots els centres educatius (per ara...). La sorprenent història de dos joves de 14 i 9 anys que sobreviuen un atac extraterrestre i han de començar una nova vida amb el que encara troben dempeus. El llibre té tocs de ciència ficció al principi i al final, però durant tot el text ens explica molt descriptivament com evolucionen els dos protagonistes i com solucionen les dificultats que es troben. Tot un cant a la superació, però també una forta crítica a la societat actual, al sedentarisme, als prejudicis, als dogmes imposats. Estructurat en 'quaderns' anuals, tots comencen amb la famosa frase amb que obro la ressenya, cada cop amb un any més, i cadascun es distribueix en fragments curts enumerats. El català d'aquesta edició sona antic, una mica desfasat.

Una obra cabdal que havia llegit fa tant temps que és com si fos la primera vegada. Fins i tot se'n va fer una sèrie a TV3 de la qual tinc flaixos. No m'ha semblat fàcil de llegir perquè és molt descriptiva i lenta, però el que explica és prou raonable i argumentat donada la situació. Tot i que és un llibre que cal llegir, he de dir que no m'ha impressionat, però està ben fet, això no es pot negar, no ha de ser fàcil desenvolupar una idea així i sonar creïble. Si dic que m'ha avorrit una mica se'm considerarà un heretge?

Puntuació: @@

divendres, 7 de desembre de 2012

El Hobbit

Autor: J.R.R. Tolkien
Editorial, any: Minotauro, 2001
Títol original, idioma, any: The Hobbit, anglès, 1937
Traductor: Manuel Figueroa
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 310
Llegit en: Espanyol
Relectura

D'un hobbit s'espera que sigui baixet, amb els cabells embullats i els peus peluts, que tingui una gana infinita i li agradi fumar l'herba de les contrades. Però sobretot s'espera que sigui tranquil i que fugi de tot allò que faci olor a aventura. No és casualitat que allà a Hobbiton no tinguin massa estima per en Gandalf el mag, el consideren una au de mal averany. Però un mag no fa mai res per casualitat, i quan visita al respectable senyor Bilbo Saquet li té reservada una sorpresa no gens agradable. En Bilbo no té la intenció d'anar enlloc, però es començarà a fer a la idea quan en Gandalf li encoloma 13 nans, encapçalats pel gran Thorin Escut de Roure. Necessiten un saquejador per una missió important, i el mag, ves per on, l'ha triat a ell, un hobbit, la criatura més pacífica de tota la Terra Mitjana. I quina és la missió? Doncs recuperar el gran tresor dels nans de les urpes del malvat drac Smaug. No sap on s'està ficant, el bo d'en Bilbo.

La proximitat de l'estrena de la pel·lícula d'aquesta obra m'ha fet accelerar la seva relectura, que ja tenia pendent de fa un temps. Es tracta d'una història ambientada a l'univers Tolkien, té tots els ingredients dels seus altres llibres, però originalment va ser escrit per a nens. El narrador es dirigeix sovint al lector, reforçant aquesta sensació de conte de fades. Cada capítol és una història per ell mateix, i es manté un fil conductor i els protagonistes, però no és fins els capítols finals que la trama té continuïtat. Suposo que és perquè va ser escrit per part, al llarg de molt temps. L'escriptura de Tolkien no es pot dir que sigui fluïda, és llegeix bé perquè enganxa, però és molt descriptiu i de vegades barroc, cosa que resta agilitat a la lectura, això ha fet enrere més d'un lector.

Malgrat que hi ha llibres del mateix gènere que són molt més fàcils de llegir i passen millor tot i ser més extensos, considero Tolkien un mestre i me'n declaro fan incondicional, o gairebé, perquè en la lectura del Hobbit m'he entrebancat més d'un cop i a estones l'he trobat pesadet. Fa tants anys que el vaig llegir per primer cop que en recordava poques coses, però no crec que em quedés la sensació de ser pesat. Personalment, no m'agrada el desenllaç, que com sol passar amb Tolkien, no és al final sinó 50 pàgines abans. Però què hi farem, en conjunt és un gran llibre d'aventures i fantasia, apte per a tots els públics.

Puntuació: @@@@

dimecres, 28 de novembre de 2012

Què és el càncer i perquè no hem de tenir-li por

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Ara llibres, 2012
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 213+47 d'apèndix
Llegit en: Català

De vegades, quan acabo un llibre, em pregunto per què redimonis l'autor li va posar aquell títol. Doncs aquest cop el títol no pot ser més evident i més explicatiu del que podem trobar a l'interior de les cobertes, de principi a fi. Aquest és un llibre divulgatiu sobre el càncer, aquest enemic invisible al que tanta por tenim. Està organitzat en tres parts, una primera explicativa de la malaltia, una segona sobre prevenció i una tercera sobre tractaments. Al final es pot trobar un apèndix molt complet amb informació interessant i assequible per tothom, i un apartat de preguntes freqüents, que per cert van ser aportades a les xarxes socials i als blogs. El càncer ens segueix generant por, però gràcies a aquest llibre i a d'altres fonts, podem aprendre que ja no és tan temible com ho era abans, i que li estem guanyant la batalla, tot i que segueix sent un competidor molt dur.

No és cap novetat que Salvador Macip és un bon divulgador, això ja ho vaig descobrir amb llibres anteriors, però aquest és el seu tema, la seva recerca està relacionada amb el càncer. Això facilita explicar la malaltia, o malalties, com diu ell, d'una manera clara, fresca i entenedora perquè tothom, encara que no tingui una base científica, la pugui entendre. A mi, que sí que tinc aquesta base, m'ha servit per refrescar molts conceptes i aprendre'n de nous, la recerca avança a molta velocitat. Sobre el contingut, poc a criticar, és complet i exhaustiu, sense atabalar el lector. El que si que es pot revisar és el text, hi he trobat algunes errades que es podrien corregir fàcilment amb una repassada. I bé... la coberta no seria la millor que he vist tampoc...

Dels llibres de divulgació el millor elogi que se'n pot fer és dir que són interessants i fàcils d'entendre, i aquest compleix les dues condicions, molt especialment la primera, perquè és un tema que no pot deixar indiferent a ningú. A més, que t'ho expliquin de manera tan planera, amb la voluntat de desmitificar un dels grans carnissers de la nostra societat no passa cada dia. És amè de llegir i com a molt ens podem entrebancar en la part de tractaments, però res greu. Una lectura ben recomanable, encara que hom hi ha de posar ganes i voluntat, jo també prefereixo les novel·les, és clar, però en certs temes val la pena estar al dia.

Puntuació: @@@@

dijous, 22 de novembre de 2012

Pell d'armadillo

Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: labutxaca, 2008 (editat originalment per Proa, 1998)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català
Premis: Premi de la Crítica 'Serra d'Or'

A través de deu històries petits, deu narracions, tres d'elles relacionades, Jordi Puntí ens va desgranant la vida d'uns personatges anodins, solitaris, ja sigui de fet o de sentiment, que expliquen les seves vivències i records. Un home mediocre que va ser pres per un superdotat de petit, l'evolució i decadència d'un escriptor de renom, la paranoia d'un home obsessionat amb la infidelitat de la seva dona, les vivències d'una família romana en un restaurant xinès o la feineta d'uns goril·les que busquen un suec, treballador d'un pàrquing són algunes de les històries que l'autor relata molt detalladament i amb no poca interacció amb el lector, sens dubte, per fer-nos més properes unes situacions vitals que podrien ser les nostres. 

Jordí Puntí no fa servir la imaginació desbordant d'altres autors, però si una cosa no se li pot negar és que escriu molt i molt bé. Fins i tot podria dir que escriu massa bé. En cas d'aquest llibre de narracions curtes, el ritme és volgudament lent i reposat. Només un o dos dels relats imprimeixen un mínim d'acció, però la resta són molt estàtics, en algun cas, fins la desesperació. Allà on hi ha una gran capacitat literària, hi manca la capacitat atractiva i absorbent d'altres llibres potser no tan dotats.

La conclusió és que el llibre m'ha avorrit en moltes fases, se m'ha fet llarg i lent de llegir tot i tenir només dues-centes pagines. No obstant, no puc deixar de valorar que l'autor és un bon escriptor i fins i tot hi ha alguns girs narratius força brillants, que a mi no m'entusiasmin aquests ritmes tan lents i tan descriptius no vol dir que no puguin agradar a altra gent. De fet, el llibre va ser premiat i va rebre bones crítiques. No em penso rendir amb ell, és un autor que val la pena llegir.

Puntuació: @@   

divendres, 16 de novembre de 2012

Ritos iguales

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Debols!llo, 2010
Títol original, idioma, any: Equal Rites, anglès, 1987
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 268

És ben sabut que, quan un mag ha de morir, passa el seu bastó i els seus poders al vuitè fill d'un vuitè fill. I això és el que pensa fer Tambor Leño, que ha arribat a un racó de món anomenat Culo de Mal Asiento. Sap a qui va a buscar, al ferrer del poble, que compleix els requisits que ell necessita. Només hi ha un petit inconvenient. En aquest cas, el vuitè fill d'un vuitè fill... és una filla. I si hi ha una norma sagrada pels mags, és que sempre han de ser homes, mai cap dona ha estudiat a la Universitat Invisible per esdevenir mag. Però la petita Eskarina hereta el bastó i un munt de màgia que no sap controlar, però que sempre l'afavoreix. Mag no, però és molt respectable per una dona convertir-se en bruixa, i això intentarà aconseguir la bruixa local, Esmeralda Ceravieja, més coneguda com a Yaya, fer que la nena esdevingui bruixa i no mag com ella vol. Però els poders que se li han concedit van més enllà de la voluntat de qualsevol.

Un cop t'acostumes a la manera d'escriure de Terry Pratchett, li acabes trobant la gràcia i tot. Aquest és el tercer llibre que llegeixo d'ell i tot i estar ambientat en el seu món inventat de Mundodisco, els personatges que hi apareixen poc tenen a veure amb els protagonistes dels dos primers llibres. Però l'estil sí que es reconeix, històries delirants amb un munt de màgia de tot tipus, situacions estrafolàries i gens convencionals, un desafiament constant a l'ordre establert de les coses que coneixem. En aquest cas la història té un molt bon fons moral, però s'embolic moltíssim explicant coses sobre la màgia de manera semi-seriosa. El millor de tot, sens dubte, són els contrapunts del narrador referents als diàlegs dels personatges, alguns m'han fet riure de valent.

Pratchett fa molt bé el que sap fer: humor sobre la fantasia. Però els seus llibres són una mica poca-soltes en general, encara que se'ls endevini un bon fons. Això fa que siguin ideals per agafar-ne un de tant en tant, quan el cos et demana alguna cosa poc seriosa. Però també t'ha d'agradar el gènere, sinó és molt possible que l'abandonis. A mi m'ha distret i divertit, però també se m'ha fet pesat en algunes parts, no ha aconseguit centrar la meva atenció, massa explicacions sense sentit. Res de l'altre món, però un tipus de literatura que pot venir de gust.

Puntuació: @@   

dijous, 8 de novembre de 2012

El carter sempre truca dues vegades

Autor: James M. Cain
Editorial, any: labutxaca, 2009
Títol original, idioma, any: The postman always rings twice, anglès, 1934
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Manuel de Pedrolo
Número de pàgines: 141
Llegit en: Català

Frank Chambers viatja en un camió carregat de palla fins que el fan baixar. És un home sense ofici ni benefici que sobreviu fent feinetes aquí i allà, no li agrada quedar-se massa temps al mateix lloc. Però aquest cop ha anat a petar a la taverna Twin Oaks, i allà l'amo, un grec llardós, li agafarà simpatia de seguida. Li ofereix una feina i un sostre, i el nostre vagabund accepta, però no precisament per l'hospitalitat d'en Nick Papadakis. La seva dona, la Cora, està de molt bon veure, i entre ella i en Frank de seguida s'estableix una química difícil de refrenar. No trigaran a tenir el seu primer encontre íntim, a esquenes del marit d'ella, és clar. I posat que l'amor floreix entre ells, només tenen un obstacle que salvar. Però a grans mals, grans remeis, oi?

Més que per la novel·la, aquest títol és conegut per la famosa pel·lícula protagonitzada per uns joveníssims Jack Nicholson i Jessica Lange, o fins i tot per una versió encara més antiga. Es tracta d'una crònica negra, els protagonistes són els que volen delinquir, i la investigació arriba a posteriori, quan nosaltres ja sabem perfectament què ha passat. El llibre té prop de 80 anys, però no se li nota el pas del temps. La passió, l'ambició, la desconfiança, l'amor i l'odi són els temes centrals, una trama molt psicològica que costa saber cap on portarà. Es llegeix d'una revolada, tot i que m'ha semblat que mica en mica anava perdent un pèl de força. No obstant, tot el que passa té la seva importància.

El dilema que planteja el llibre m'ha semblat molt interessant, i les conseqüències que se'n deriven també. Aquesta idea està molt ben tractada i se'ns planteja des de diferents vessants, fa pensar. Penso que és d'aquests llibres que si fos gaire més llarg començaria a perdre, però té la mida justa. L'he trobat recomanable i potser aquesta sensació que va de més a menys només és una percepció meva. I per cert, em dec haver despistat... algú em pot explicar el perquè del títol?

Puntuació: @@@

dilluns, 5 de novembre de 2012

Un crim imperfecte

Autora: Teresa Solana
Editorial, any: labutxaca, 2009 (editat originalment per Edicions 62, 2006)
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 318
Llegit en: Català

L'Eduard i en Borja són germans bessons, però no s'assemblen de res i ningú no ho sap. De fet, en Borja no es diu Borja, es diu Pep, però per alguna estranya raó es va canviar el nom. Ara, després de molts anys de no veure's, em Borja té contactes amb les classes benestants de la part alta de Barcelona i ha reclutat l'Eduard per crear una empresa inexistent amb propòsits poc clars. Es dediquen a fer petits encàrrecs pels poderosos, coses que no els convé fer a ells directament. No són detectius i són conscients que no tenen ni idea d'aquest ofici però es veuran implicats en una investigació criminal de la mà del diputat conservador Lluís Font, unes petites indagacions se'ls complicaran de mala manera. Ells no s'arronsen, però cada cop tenen més clar que no saben on s'estan ficant.

Anomenar aquest llibre novel·la negra és una mica agosarat, però sí que és una història distreta i que es llegeix molt fàcilment. La investigació és de pa sucat amb oli, molt en concordança amb els protagonistes i pràcticament la meitat del llibre parla de la seva vida personal i de la d'altres personatges. No hi ha una acció trepidant ni se'ns mostra una Barcelona fosca, però sí una Barcelona partida per la Diagonal, molt diferent a un cantó i l'altre. L'escriptura és molt fresca i això facilita la lectura, fins i tot té molts punts graciosos.

M'ha sorprès l'estil de l'autora, fa bo de llegir. Que la trama tingui lloc a Barcelona té la seva gràcia, però com sempre, això fa que instintivament no ens prenguem massa seriosament els crims i aquesta mena de llibres ambientats en llocs que coneixem tan bé. Tampoc crec que aquest pretengui passar per un llibre fosc i dur, tot al contrari, els protagonistes són 100% humans i familiars. Tot i el poti-poti que descriu, ho he passat bé llegint-lo, és una autora per tenir en compte.

Puntuació: @@ i mitja

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Xoc de reis

Autor: George R.R. Martin
Editorial, any: Alfaguara, 2011
Títol original, idioma, any: A Clash of Kings, anglès,1998
Traductor: Mercè Santaulària, Esther Roig i Anna Llisterri
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 850 + 30 d'annexos
Llegit en: Català

Atenció, si no has llegit el primer llibre de la saga i tens intenció de fer-ho, no llegeixis la sinopsi que ve a continuació!

El rei Robert, sobirà dels Set Regnes, és mort. El següent en la línia de successió és el seu fill Joffrey, però les sospites sobre la legitimitat d'aquest descendent generen un conflicte a moltes bandes. Els dos germans d'en Robert, Renly i Stannis Baratheon reclamen el Tron de Ferro per separat i no pensen parar fins a seure-hi. A més, en Robb Stark, declarat pels seus banderers el Rei al Nord, avança amb pas ferm cap el sud per fer la guerra a la família Lannister, dominadora del tron, si no accepten les seves condicions. Quatre reis per un sol tron, preludi de molta mort i devastació. I a l'altra banda del Mar Estret, lluny de totes les mirades, continua el periple de na Daenerys Targaryen, última descendent de l'estirp dels dracs que reclama el tron que els Baratheon van usurpar al seu pare Aerys, el rei boig. Un món completament en guerra, i els fills d'Eddard Stark que intenten sobreviure de la millor manera que poden. Un món en el que alguns poders oblidats comencen a renéixer.

És una obra de tal magnitud que és impossible incloure totes les coses que passen i tots els personatges importants, que en són un munt, en una sinopsi tan curta. El segon volum de Cançó de Gel i Foc manté la línia del primer llibre, donant encara una volta més de rosca. Cada capítol des de la perspectiva d'un personatge concret, per anar trenant una història de manera més o menys lineal, amb alguns solapaments, que esdevé en llocs molt allunyats en l'espai. Predominen les batalles de caire medieval i les intrigues de la cort, aquest volum en concret se centra en el problema de successió al tron, però cada cop s'introdueixen més elements fantàstics i esdeveniments inexplicables.

Que aquesta saga la llegeixi tanta gent es deu, en part, a l'impuls que li ha donat la sèrie de televisió, però també al boca-orella. Penso que no és un boom editorial, fa 16 anys que va sortir el primer llibre, sinó un d'aquests fenòmens que per mèrits propis es fan un lloc en la literatura. És cert que no és per tots els públics, hi ha molta gent que no llegeix aquestes temàtiques, però no conec ningú que l'hagi llegit i que no li hagi agradat, més aviat al contrari. I jo no sóc cap excepció, l'autor sap atrapar perfectament amb múltiples trames interessants, et fa mantenir l'atenció i et fa passar la por a les moltíssimes pàgines de cada volum. No està fet per agradar tothom, senzillament agrada. Es pot dir que no és literatura de nivell, però està ben escrit i perfectament trenat, a banda de ser addictiu. No se li pot demanar més.

Puntuació: @@@@         

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Dies de porno i kleenex

Autor: Cesc Llaverias
Editorial, any: Auto-editat, 2012
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 238
Llegit en: Català

En Benja, l'Àlex, en Iuri, en Xum, en Quim... un grup d'amics qualsevol, de diferents edats, però tots joves, que viuen diferents moments sentimentals, laborals i vitals. Una colla de cafres, vaja. El seu objectiu: cremar les nits barcelonines a base de beure i lligar, sobretot això, practicar tant sexe com els sigui possible. Però cadascun d'ells tindrà la seva manera d'aconseguir les seves satisfaccions, perquè la vida no repeteix la mateixa situació dues vegades, i quan es presenta, cal aprofitar-la. Un llibre d'esquetxos, de personatges creuats que juguen les seves cartes, de molt males intencions i de viure al límit. Perquè això és ser jove, i de jove només se n'és una vegada.

L'autor d'aquest llibre es va posar en contacte amb mi per si podia llegir-lo i fer-li una ressenya. Si hi esteu interessats, aquí us deixo l'enllaç a la seva pàgina web. Es tracta d'un llibre auto-editat, i com a tal se li poden trobar alguns defectes, començant pel format, que és molt gran i difícil de manegar. En aquesta primera edició li falta correcció, empra vocabulari massa col·loquial quan no toca i està farcit de faltes i barbarismes. Malgrat això, he de dir que està escrit amb força gràcia i aconsegueix anar enganxant, tot i que no hi ha un gran argument a darrera, però en té molts de petits. El sexe és el tema central de la història i les escenes sexuals o converses sobre sexe predominen per sobre d'altres temes propis de la joventut, per bé que molts tenen el seu reflex a la novel·la.

Personalment, un llibre amb tant sexe i tractat d'una manera de vegades bruta, barroera i sempre explícita, no és el que prefereixo llegir, probablement no ho hagués fet si no m'hi haguessin convidat. No és un llibre per recomanar a la majoria de gent, i està clar que cal polir-lo, però en termes generals es deixa llegir i té punts bons, com algunes referències encertades, cosa que millora la meva darrera experiència amb llibres auto-editats. Estic segur que si el llibre aconsegueix prou suport, pot acabar sortint-ne un producte convincent, no apte per tots els paladars, però sí meritori.

Puntuació: @@

dijous, 11 d’octubre de 2012

Homenatge a Catalunya

Autor: George Orwell
Editorial, any: labutxaca, 2012
Títol original, idioma, any: Homage to Catalonia, anglès, 1938
Gènere: Biografia
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Número de pàgines: 333 (30 d'introducció)
Llegit en: Català

L'escriptor anglès d'origen indi Eric Arthur Blair, conegut amb el sobrenom de George Orwell, va allistar-se a les milícies del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) per combatre l'alçament feixista a la Guerra Civil Espanyola. Els seus ideals el feien defensar la llibertat i el socialisme, per bé que no s'imaginava on s'estava posant. En aquesta obra, un molt bon document escrit a partit de la seva vivència al front d'Aragó i als disturbis de Barcelona del 1937, ens narra com de precària era la guerra de milícies, els pocs recursos que tenien ambdós bàndols, i el sentiment que es respirava tant a les trinxeres com a la ciutat. I un cop descrita la vessant més bèl·lica, també ens explica la part política del conflicte, l'embolic de partits i d'ideologies que complicaven la situació en una Catalunya en un punt cabdal de la seva història.

He aprofitat l'edició commemorativa del 5è aniversari de labutxaca per llegir una d'aquelles obres que sempre estan allà i que saps que algun dia llegiràs. El moment històric que vivim actualment és ideal per endinsar-se en aquest document escrit des de la perspectiva d'algú que va viure els fets en primera persona. És gairebé un diari de guerra, una guerra de pa sucat amb oli, però que va tenir les seves conseqüències. En certa manera, t'adones que no hem evolucionat tant com ens pensem en 70 anys. L'escriptura és densa i molt detallada, l'autor retrata molt bé tot el que va viure.

Tot i el nom que porta, en cap cas es tracta d'un escrit patriòtic català, sinó d'una perspectiva tan objectiva com és possible de la situació del moment, vista amb els ulls d'un estranger. M'ha agradat llegir-lo, però m'ha costat molt perquè no és una lectura fluïda i fàcil, m'he entrebancat més del que voldria. En el seu favor però, l'he trobat molt interessant, i he de dir que la Guerra Civil Espanyola és un tòpic que normalment defujo en les lectures. Però el document és impactant i força ben fet, val la pena llegir-lo per saber d'on venim. No és un llibre per gaudir, és un llibre per pensar i per entendre moltes coses.

Puntuació: @@@

dissabte, 29 de setembre de 2012

La dama del llac

Autor: Raymond Chandler
Editorial, any: labutxaca, 2009
Títol original, idioma, any: The Lady in the Lake, anglès, 1943
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

Tot i que l'empresari Derace Kingsley ja fa temps que no té interès per la seva dona, sí que té interès en trobar-la un cop s'esfuma de la capa de la terra. En teoria marxava a Mèxic amb un dels seus múltiples amants, però a partir d'aquí la pista es perd. Tanta ànsia té per trobar-la que contracta el millor detectiu privat possible, en Philip Marlowe, i a fe que no el decebrà. La seva capacitat d'observació i el seu nas per investigar on toca faran que descobreixi moltes més coses de les previstes, el senyor Kingsley comença a sentir a parlar d'una vilatana trobada morta en un llac, de doctors que administren drogues, de policies corruptes, de Don Joans de poca volada... però què s'ha pensat aquest detectiu? Què tindrà tot això a veure amb la seva dona fugada? O és que en realitat sí que hi té a veure?

Estem davant d'una obra de novel·la negra clàssica, de detectius privats, tipus durs assassinats i crims de tota mena. L'acció s'embolica en una xarxa de personatges lligats entre ells per tal de despistar i fer difícil encertar qui és el culpable. I per sobre de tots, un detectiu molt capacitat, molt dur, però també molt proper, que cau simpàtic. Es llegeix de manera molt fluïda i enganxa, encara que en alguns capítols m'he perdut una mica, però com sol passar en aquest tipus de literatura, al final tot lliga i se'ns explica amb pèls i senyals, així que cap problema. A destacar que és una traducció antiga i el vocabulari es nota una mica desfasat, però no en excés.

No tinc ni idea sobre la vida privada de Philip Marlowe, i això és un dels millors elogis, al meu entendre, que li puc fer a aquest llibre. Sóc detractor de la nova novel·la negra en la que coneixem el nom del gos i de la tieta segona del protagonista, que ni tant sols és policia o detectiu. En aquest cas va molt per feina, i ho agraeixo, només investigació i deducció sobre els sospitosos. M'ha agradat el llibre i m'ha distret. A més, té l'encant de ser anterior a l'època de la investigació forense, de tal manera que el detectiu no ho té gens fàcil per seguir les pistes, res de DNA ni anàlisis de balística. I què voleu que us digui, a mi em sembla entranyable.

Puntuació: @@@

dissabte, 22 de setembre de 2012

El cel és blau, la terra blanca

Autora: Hiromi Kawakami
Editorial, any: Quaderns Crema, 2009
Títol original, idioma, any: Sensei no Kaban, japonès, 2001
Gènere: Narrativa
Traductora: Marina Bornas Montaña
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Tot i que té el seu propi nom, com tots, la Tsukiko sempre l'anomena 'mestre'. I és que efectivament, ell era el seu mestre de japonès a l'escola, i es retroben trenta anys després en una taverna. Es sorprenen de compartir els gustos gastronòmics i gaudeixen de la trobada. A partir de llavors, segueixen tot de trobades casuals, però potser no tan casuals, entre els dos que va forjant una bonica i especial relació que costa de definir. Es fan companyia, beuen plegats, i sense adonar-se'n, comencen a necessitar-se l'un a l'altre. Però la diferència d'edat és abismal i cap dels dos no deixa lliures els sentiments que van creixent i creixent entre ells. Des de la perspectiva de la Tsukiko, anirem coneixent com evoluciona aquesta relació tan sorprenent entre dues ànimes solitàries que finalment s'han trobat.

L'autora japonesa explica aquesta història romàntica però gens ensucrada a base de situacions aïllades. Cada capítol és una escena diferent en la que la Tsukiko i el mestre es troben i interaccionen. L'estimació entre els dos va augmentant a força de passar estona junts, per bé que ells dos són els que triguen més a adonar-se'n. En el llibre hi ha infinites referències al menjar i el beure, afició que comparteixen tots dos. També s'expliquen fets del tarannà japonès i algunes tradicions. És molt fàcil i agradable de llegir, i no massa llarg. És la noia qui narra en primera persona, i d'ella que en coneixem els sentiments i en seguim l'evolució.

Aquest llibre demostra que es pot parlar d'amor i de sentiments sense que la trama sigui ensucrada. Els personatges són més aviat hieràtics, però el lector sap molt bé el que s'està coent. Que el subtítol sigui 'una història d'amor' hi ajuda, és clar. M'ha agradat força, malgrat que no es tracta d'un gran argument ni hi passen coses massa destacades, però és una història bonica i interessant de llegir. Recomanable pels avesats a llegir literatura japonesa.

Puntuació: @@@
Llibre descobert al Paranoia 68

dilluns, 17 de setembre de 2012

Balla, balla, balla

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2012
Títol original, idioma, any: Dansu Dansu Dansu, japonès,1988 
Gènere: Narrativa
Traductors: Núria Parés i Alexandre Gombau
Número de pàgines: 283
Llegit en: Català

No heu tingut mai la sensació de que algun fet de la vostra vida ha estat crucial i ho ha capgirat tot? Sense saber per què, una vivència aparentment sense importància es pot convertir en el centre de tot. Això li passa al nostre protagonista, un escriptor per encàrrec de textos promocionals. No es pot treure del cap la visita que va fer a l'Hotel Dolphin, a Sapporo, fa uns quatre anys. Llavors l'acompanyava la seva xicota del moment, que va desaparèixer sense deixar rastre. Després de moltes pèrdues i de trobar-se permanentment fora de lloc, decideix tornar al misteriós hotel per redreçar una vida que ha perdut el sentit. Efectivament, allà es trobarà amb un seguit de personatges que ho canviaran tot, entrarà en una espiral de petits detalls inconnexos que acaben per lligar en la seva totalitat. Però quin és el nexe, per què li sembla que tot està connectat? Només ell podrà esbrinar-ho.

Després de llegir tants llibres d'aquest autor, se t'acaben els adjectius per parlar-ne, tot i que sempre em sembla que és indefinible. Estem davant d'un llibre 100% Murakami, l'essència mateixa de l'autor. Un mateix protagonista tipus, amb unes preocupacions semblants, un tarannà vital semblant i amb unes coneixences igualment misterioses i extravagants, sense oblidar els tocs paranormals, els detalls costumistes més terrenals i les contínues referències musicals i literàries. Fins i tot una mateixa cadència del llibre, la pausa, la parsimònia, sembla que no passa res, però passa. Però malgrat això, una història sempre diferent, atractiva, absorbent i que no pots deixar estar quan t'hi fiques. En aquest cas, el protagonista m'ha semblat fins i tot encantador, només amb alguns personatges, tret que no és massa comú, solen ser més soques!

Què dir? El llibre m'ha agradat molt, cosa que no és cap sorpresa. És el que té Murakami, si t'agrada, t'agrada sempre, però si no t'entra, no hi ha manera. Així que posat que el llibre acaba de sortir, la recomanació és fàcil. Amants de l'autor, no us el perdeu, està al nivell d'algunes de les seves millors obres. I aquells que no podeu amb ell, ni intentar-ho. Una bona història, personatges carismàtics, embolics, coses inexplicables, amistat i amor. El poso entre els millors, 1Q84 a banda, és clar.

Puntuació: @@@@

dissabte, 8 de setembre de 2012

L'edat de ferro

Autor: J. M. Coetzee
Editorial, any: labutxaca, 2007
Títol original, idioma, any: Age of Iron, anglès,1990
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català
Premis: Llibreter 2003

La senyora Curren viu a Ciutat del Cap els darrers dies de l'apartheid. Rep una mala notícia: té càncer. No li queda massa temps, i l'edat no hi ajuda. Per aquest motiu decideix escriure una llarga carta a la seva filla exiliada a Amèrica ja fa temps, per explicar-li els últims dies de la seva vida i deixar així un llegat de la seva existència. Com a tota companyia té un rodamón anomenat Vercueil, que decideix ajudar i li permet viure a la seva propietat. Junts viuran la cara més crua de la Sud-àfrica dels conflictes racials, allò que ningú no desitja que passi al seu país estimat. Dona d'idees clares, la senyora Curren anirà descrivint la situació de la ciutat a l'hora que reflexionarà sobre la seva vida.

Sense moure's de Sud-àfrica, aquest llibre aporta una perspectiva diferent de la situació d'allà que la de La leona blanca. Aquest llibre no deixa de ser una reflexió vital d'una anciana que sap que es mor, però no està exempte d'una gran càrrega de crítica social. La dona es dirigeix a la seva filla, que és qui ha de llegir aquestes últimes paraules. Està distribuïda en quatre parts, però no tenen cap diferenciació unes i altres, només explica el que va vivint i pensant. El to és reflexiu i, per tant, embolicat de vegades.

Torno a llegir un d'aquells llibres que t'adones que és una bona obra, un text que podria agradar i molt a altra gent, però en el meu cas se m'ha fet una mica carregós i pesat. No és que sigui depriment, però es palpa l'amargor de la senyora Curren en molts passatges, i això fa que estigui ben escrit, però no que hagi aconseguit captar la meva atenció. M'ha costat una mica i he trigat a llegir-lo més del que tocaria, però no em sorprendria si algú em diu que l'ha llegit i li sembla una obra fantàstica, un document acurat i ben documentat. A mi senzillament, no m'ha acabat d'entrar.

Puntuació: @@

diumenge, 2 de setembre de 2012

La leona blanca

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2010
Títol original, idioma, any: Den vita lejoninnan, suec,1993
Gènere: Novel·la negra/Intriga
Traductora: Carmen Montes Cano
Número de pàgines: 648
Llegit en: Espanyol

L'inspector Kurt Wallander no acaba d'entendre l'onada de crims que estan assolant la Suècia actual. El seu país, i especialment Escània, la regió del sud d'on és ell, solien ser llocs tranquils. A més comença a sentir-se gran i sol, cosa que li fa la vida una mica més complicada. Però no hi ha temps per lamentar-se, una dona que aparentment era una santa, ha desaparegut sense deixar rastre. En el transcurs de la investigació, no hi ha pistes sobre la desapareguda, però sí que apareixen una sèrie d'elements estranys que semblen totalment fora de lloc en l'ambient rural suec. Al mateix temps, en un lloc remot com és Sud-àfrica, s'està començant a forjar una conspiració racista que pretén tenir unes conseqüències esfereïdores. Wallander encara no ho sap, però aquests dos fets estan molt lligats. Ara només falta conèixer aquests punts d'unió.

Aquest llibre són en realitat dos llibres, o dues històries. Estan lligades entre si, però les dues són gairebé independents. Comença com una novel·la negra de força qualitat, però aviat es converteix en un llibre d'intriga i conspiracions, on la novel·la negra ja no hi juga cap paper. És una obra molt completa on cada situació se'ns explica des de més d'un angle, no queda res per explicar, mica en mica totes les peces encaixen a la perfecció, ni un detall que balli. La història és atractiva, ben trenada i fàcil de llegir, però no està pas buida de contingut, dóna moltíssimes explicacions, i d'aquí la llarga extensió.

Tercer volum de la sèrie Wallander. Mankell se supera a ell mateix amb una història més complexa i igualment ben escrita. Ara trasllada l'acció molt lluny de Suècia, però sense necessitat de que els protagonistes habituals visitin Sud-àfrica. Protagonistes, per cert, que juguen un paper una mica més tangencial en aquesta entrega. M'ha agradat i m'ho he passat bé llegint-lo, però se m'ha fet una mica llarga. Si s'hagués estalviat algunes descripcions, i algunes explicacions innecessàries seria una lectura molt àgil i encara més recomanable del que ja és.

Puntuació: @@@  

dissabte, 25 d’agost de 2012

Llibres de platja

Per aquells que som lectors habituals, una de les qualificacions més despectives que solem atorgar als llibres és la de 'llibre de platja'. Un llibre que només és per passar l'estona, en el que no hi trobem històries èpiques, ni grans reflexions, ni una enrevessada trama d'allò més documentada. Tampoc exercicis literaris, ni biografies, ni aquells clàssics que tothom coneix. Un llibre de platja és aquell amb argument fàcil i potser una mica gamberro, que no té una gran profunditat i els personatges són més aviat plans. Un llibre, en definitiva, només per distreure's, que no passarà als annals de la literatura, però que en cap moment no ho pretén.

En parlem malament i els menystenim, perquè sabem precisament que són llibres prescindibles que no passaran a la història. Però el fet de que ens enganxin i no hi hagi manera de deixar-los estar, no ens hauria de fer replantejar-nos això? Perquè aquests llibres poden ser del tot addictius. Ja he dit algun cop que alguns llibres presumptament boníssims m'han avorrit, o no m'han atrapat, però en canvi, alguns d'aquests de 'passar l'estona' no hi ha hagut manera de deixar-los. I què busquem en llegir? Suposo que diferents coses, però jo generalment una abstracció, distreure la ment, oblidar-me que fora hi ha un món força merdós. Poder entrar al llibre és genial, i aquests llibres tan poc valorats de vegades m'ho permeten. Per tant m'agradaria reivindicar aquests llibres de platja, aquests que els donem la mínima qualificació que es pot donar (si descomptem la de carn de foguera), perquè em donen el que sovint busco en l'activitat de llegir. Que per molt temps tinguem llibres dolents, d'aquests que només podem llegir a la platja... que a més a la platja jo hi poso ben poc els peus!

diumenge, 19 d’agost de 2012

Dos dies a Barcelona

Autora: Caterina Cortès
Editorial, any: Setzevents, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 83
Llegit en: Català

L'Aina fuig. No sap ben bé de què, però fuig. Escapa del seu món a Mallorca per trobar-se a ella mateixa, i per això viatja a Barcelona tota sola per passar-hi un cap de setmana. Asseguda al Parc de la Ciutadella, sent la música d'una guitarra i es queda escoltant cançons que li són molt properes. El músic, en Roger, toca i canta molt bé. No triguen a començar una conversa, i la tímida i desconfiada Aina es sorprèn a ella mateixa de  com de fàcil li és parlar amb aquest noi, tant, que quan ell li ofereix fer-li de guia per la ciutat, no pot fer altra cosa que acceptar. Aquí comença un cap de setmana ple d'emocions i de sensacions, unes hores que l'Aina gairebé no s'havia atrevit a somiar, però que s'estan fent realitat. L'únic problema, l'endemà un avió la torna a Palma.

La Caterina és coneguda per molts de nosaltres per escriure al No em diguis que és un somni..., aquesta és la seva primera novel·la. Són només 83 pàgines, per tant es llegeix d'una tirada. L'estil planer hi ajuda. El text és una història d'amor, però també una reflexió vital en el que s'intueixen trets autobiogràfics, a banda d'una repassada a diversos racons de Barcelona que retrata molt bé. No és que sigui partidari de la palla als llibres, però no hagués passat res si el llibre fos més llarg i donés més bola als protagonistes i a la ciutat, tot passa molt de pressa, tot va massa rodat i això resta versemblança a la història, molt maca i sorprenent, però potser un pèl massa ensucrada.

Una bona lectura, però que no dura massa, és clar. M'ha agradat poder llegir la Caterina en un altre format, esperem que s'animi a seguir amb la seva carrera d'escriptora i ens vagi oferint nous títols. Penso que val la pena llegir-la, encara que entraria dins la categoria de 'llibres per dones' que diem de vegades, jo generalment no sóc fan d'històries tan rodones. Però en aquest cas us hi animo.

Puntuació: @@@

dimecres, 15 d’agost de 2012

El señor de las Moscas

Autor: William Golding
Editorial, any: Alianza, 2010
Títol original, idioma, any: Lord of the Flies, anglès,1954
Gènere: Narrativa
Traductora: Carmen Vergara
Número de pàgines: 286
Llegit en: Espanyol

Una trentena d'estudiants anglesos pre-adolescents sobreviuen a un accident aeri i queden atrapats en una illa deserta, sense cap adult. Un dels grans, en Ralph, s'erigeix com a líder per votació popular, sempre recolzat per en Piggy, el més intel·ligent de tots però també objecte de burla per ser gras, curt de vista i asmàtic. En un principi tots treballen plegats per mantenir una foguera fumejant i per construir refugis per tots, però no triguen a aparèixer les desavinences, principalment per part d'en Jack, un nano arrauxat que només pensa en caçar porcs senglars. Els seus companys i ell, que havien format part d'un cor i ara s'han convertit en caçadors, inicien una revolta que portarà el grup a fragmentar-se. El salvatgisme i la violència van en augment, per pena d'en Ralph. Ell només desitja que els rescatin.

Es tracta d'un clàssic modern que s'ha fet famós per mostrar com és la naturalesa humana, fent servir un experiment una mica macabre: L'evolució d'una colla de joves innocents que es veuen perduts en una illa, com afloren els instints més enterrats, com la rauxa s'imposa al seny per més que hi hagi qui el vol mantenir. Una lluita entre la raó i els impulsos. El llibre es llegeix bé tot i que s'adorna una mica en algunes descripcions, però mira d'explicar bé l'entorn on es troba la canalla i els fets. 12 capítols llargs a través dels quals l'evolució dels nanos es fa ben patent. L'argument és força inversemblant, és clar, però no és el que compta aquí.

D'aquest llibre se'n va fer una pel·lícula que, per variar, no he vist. Val la pena llegir-lo, a mi m'ha passat molt bé. La crueltat dels nens es mostra des del principi, però comença com seria a qualsevol escola, per anar donant pas a estadis majors. Agafes afecte a alguns personatges i a d'altres no gens, i suposo que això va una mica a com és cadascú. Un llibre per pensar i veure's reflectit en algun dels caràcters que simbolitzen maneres d'actuar. Què faríem nosaltres de trobar-nos en una situació així? Lectura recomanable.

Puntuació: @@@
La idea de llegir-lo la vaig treure, un cop més, de can Bosch.

dissabte, 11 d’agost de 2012

La carretera

Autor: Cormac McCarthy
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: The road, anglès, 2006
Gènere: Intriga
Traductor: Rosa Borràs
Número de pàgines: 236
Llegit en: Català

En un món apocalíptic, un pare i el seu fill petit només tenen un objectiu: seguir cap el sud una carretera que sembla no tenir fi. Al seu voltant tot és mort i cendrós, fa moltíssim fred i gairebé no tenen res per menjar. Per si no fos poc, han de témer la gent de la seva mateixa espècie, la poca que queda. És un joc de supervivència, quan no hi ha recursos es perden tots els escrúpols. L'home i el nen subsisteixen amagant-se, aixoplugant-se com poden i menjant les conserves que esporàdicament troben en els racons més recondits dels edificis derruïts i abandonats. Una esperança, seguir per la carretera, a la recerca d'una oportunitat. Cada dia és una lluita a vida o mort, i sembla que aquesta segona cada cop va guanyant terreny.

Segon llibre llegit de McCarthy i se li endevina un estil molt personal. A destacar els diàlegs, molt naïf, on gairebé cada frase es repeteix com a pregunta i com a resposta. Cap guió, és clar. No té capítols, està escrit a fragments curts separats per espais, però sense separació formal. No és un llibre fàcil de llegir, explica situacions dures, encara que no n'hi ha per tant, és més el que intueixes que pot arribar a passar, que el que passa. És molt descriptiu, i la veritat és que molt repetitiu, explica molts cops problemes similars i com es resolen. Però l'argument, tot i que potent i ben tractat, no dóna per massa més que per la descripció d'una existència molt desgraciada.

No comparteixo el gust per aquest autor d'alguna gent, tot i que tampoc li trec mèrit literari, que en té, però no m'acaba d'arribar. Probablement sigui un molt bon llibre per alguns paladars, però a mi se m'ha fet una mica feixuc i no l'he llegit de manera fluïda. Ja no per l'argument, potser és una mica angoixant però es pot llegir, però tot plegat no l'he acabat de trobar interessant. Té algunes fases més intenses que acceleren la lectura, però en general és més lent del que m'agradaria.

Puntuació: @@
Recomanat pel fan número 1 de l'autor (que no ho sàpiga Stephen King).   

divendres, 3 d’agost de 2012

La metgessa de Barcelona

Autor: David Martí
Editorial, any: Edicions 62, 2012
Gènere: Ficció històrica 
Número de pàgines: 262
Llegit en: Català

La Lluna Aymerich, aprenent de metgessa i descendent d'un llinatge relacionat amb la bruixeria, espera amb la seva filla adolescent Eulàlia la tornada del seu estimat, Hug de Montcada. Però els mals averanys enfosqueixen la Barcelona de 1562 i el noble no arribarà mai a tornar a abraçar dona i filla, la mort el ve a buscar quan és a punt d'arribar a casa. Però no és una mort casual, els seus botxins busquen el Llibre de les Essències, un tresor que amaga secrets que alguns anhelen posseir. Aquest llibre està molt ben custodiat, tota una germandat en té cura, però els enemics no s'estan per romanços, el volen aconseguir a tota costa. Amb l'ajuda d'un amic de la família, el frare Salvador, la Lluna prendrà consciència de la importància del llibre, i de mantenir-lo fora de l'abast de les mans equivocades. Però no és només el llibre que cal protegir, mantenir-se amb vida ella i els seus esdevindrà també una odissea.

El punt fort d'aquest llibre és que es llegeix molt ràpidament. Escriptura fàcil i història interessant. A partir d'aquí, comencen els defectes. Es promet una trama emocionant i no existeix. Els punts aparentment importants perden força i no acaben per ser res. Es pot dir que el llibre s'acaba diluint en ell mateix. La sensació que li falta suc i li sobra xerrameca va en augment a mesura que llegeixes. A més, els personatges són completament inversemblants, del primer a l'últim. I el que és pitjor, no sembla massa ben documentat.

Costa puntuar malament un llibre del qual has anat passant pàgines a molt bon ritme, però en aquest cas he anat caient en el desànim, sense arribar a aquell punt de voler tirar-lo per la finestra. Però no tinc altre remei, és un llibre fluixet, fluixet, com si l'escriptor s'estigués posant en temes que no domina en absolut i no hagués fet un esforç per aprofundir. No perquè mori molta gent és més emocionant i punyent. Si no m'expliques més del que provoca tot l'enrenou no em justifiques les 262 pàgines. En fi, petita decepció.

Puntuació: @ 

dilluns, 30 de juliol de 2012

La dona que es va perdre

Autora: Marina Espasa
Editorial, any: Empúries, 2012
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 241
Llegit en: Català

Ja és mala sort que, després de trencar la seva relació amb en Pere, el primer noi que li crida l'atenció a l'Alícia sigui un talp. Sí, un animaló d'aquests curts de vista i que van per sota terra, però en la seva forma humana és molt bufó i duu unes ulleres de pasta que li queden molt bé. Precisament, els seus socis Artur i Júlia són vigies de talps, participen en el control d'aquests animals no sigui que els doni per atacar els humans. Però això tant li fa a l'Alícia, ella i el seu talp topògraf, que aquesta és la seva ocupació, s'enamoren sense remei. Aquesta és una història d'amor que no serà gens fàcil, pertanyen a mons diferents (literalment), però cap dels dos està disposat a renunciar a l'altre. Com s'ho faran un talp topògraf i una arquitecta humana?

Aquest és un dels llibres més surrealistes que he llegit darrerament, delirant diria jo. Es podria dir que no té ni cap ni peus, però s'ha de llegir molt entre línies i anar unint els punts per construir una història que, tot i ser estrafolària a més no poder, acaba tenint sentit. Molt important llegir amb atenció perquè els salts i els girs són constants i sobtats, és molt fàcil perdre's i pot costar reprendre el fil. Està ben escrit, amb una redacció planera i agradable. Els capítols són molt curtets i de vegades semblen independents, però tot va prenent sentit.

Em va semblar bona idea agafar aquest llibre per les vacances, però penso que se li ha de prestar una atenció constant, és poc apte per ments disperses com la meva. Tot i així, m'ha agradat força per com està fet i per la imaginació que hi posa l'autora, de vegades digna del mateix Murakami, del qual li he descobert tocs. Crec que encara m'hauria agradat més si m'hi hagués concentrat més. Les crítiques que ha rebut són prou bones, i no en parlaré pas en contra. Però a aquells que s'hi atreveixin, que es preparin a tenir sempre a la punta de la llengua un 'què collons...?'.

Puntuació: @@@ 

dimarts, 17 de juliol de 2012

Gent letal

Autor: John Locke
Editorial, any: Ediciones B, 2012
Títol original, idioma, any: Lethal People, anglès, 2009
Gènere: Intriga
Traductor: Frederic Vázquez-Fournier 
Número de pàgines: 331
Llegit en: Català

Quan un és agent de Seguretat Nacional i també assassí a sou a temps parcial no hauria de fer servir totes les eines que té a l'abast per investigar la nova parella de la seva ex-dona. Però en Donovan Creed no sembla que tingui cap inconvenient per fer servir els seus contactes i el seu equip per prevenir la Janet i la seva filla Kimberly d'un possible maltractador. En el transcurs d'aquesta investigació personal, en Creed topa amb un cas una mica més complex que inclou la màfia, però és tot un expert en l'embolica que fa fort, així que res no l'atura. Total, els contactes amb la màfia ja els té, si són alguns capos els que li paguen unes bones sumes per fer feinetes no massa nobles! Tot plegat, un embolic ben complicat amb gent que no escatima recursos per treure del mig les mosques colloneres. Però en Donovan Creed es va doctorar en aquesta especialitat, a veure qui acaba abans amb qui.

És tan fàcil llegir aquest llibre i imaginar-se la pel·lícula que tard o d'hora en faran... Ara només falta que puguin trobar un actor amb prou carisma per interpretar en Donovan Creed, un protagonista que la sap molt llarga, que no té res de sant, però que inevitablement li acabes agafant afecte. No és el típic tipus dur, senzillament és dur i prou. El llibre es llegeix a bon ritme i sense complicacions, tira pel dret i és força trepidant. Potser no es tracta d'una prosa magnífica, però és imaginatiu, absorbent i molt distret. Tampoc està mancat de força tocs d'humor, m'ha fet riure i fins i tot somriure.

Parlen bé d'aquest llibre, i amb raó. Com es pot imaginar, no és una obra amb pretensions, però precisament per això és una bona lectura per passar l'estona, ideal pels mesos d'estiu, per exemple. No és ben bé una novel·la negra, ni un llibre d'intriga, és una barreja una mica esbojarrada, però passa molt bé. N'he gaudit força i penso que llegiré més títols amb Donovan Creed de protagonista. De moment aquest és l'únic traduït, però pel fet de ser força planer, penso que fins i tot en anglès ha de ser assequible. Acaba amb promesa d'una continuació tant o més interessant, i em sembla que jo he picat!

Puntuació: @@@ i mitja
Descobert en el blog de la Jomateixa

dimarts, 10 de juliol de 2012

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: labutxaca, 2011
Títol original, idioma, anySekai no owari to hädo-boirudo wandärando, japonès, 1985
Traductora: Imma Estany
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 380
Llegit en: català

Un calcutec no fa mai massa preguntes quan el contracten per una feina, es tracta de computar les dades i processar-les com vulgui el client. Però l'ascensor on està tancat el nostre protagonista, sense cap sortida aparent ni possibilitat de saber si puja o si baixa, ja li dóna una idea de que aquesta no serà una feina qualsevol. Un cop acabat el trajecte, i després de seguir una sèrie de passadissos laberíntics guiat per una noia grassoneta, coneixerà el seu client, un vell professor que duu a terme unes investigacions revolucionàries. El que li explica té poc sentit pel jove calcutec, però està disposat a treballar i callar. De l'altre cantó, coneixem una realitat totalment diferent, una Ciutat anomenada la Fi del Món, on res no és igual de com ho coneixem i on passen coses inversemblants. Els dos mons estan més a prop del que els nostres protagonistes pensen.

Una altra història de Murakami, en aquest cas més fantàstica i delirant que mai. Els capítols alternen una escena del món 'real', on els títols estan formats per tres conceptes a mode d'etiquetes d'aquell capítol, i una escena de la Fi del Món, amb títol simple. El llibre es pot classificar com a narrativa, però té molts tocs fantàstics i fins i tot de ciència ficció. El que preval, però, són les complexes relacions que s'estableixen entre personatges, marca de la casa de l'autor. És més llarg del que sembla perquè les pàgines de l'edició deixen molt poc marge, però es llegeix molt bé, i en un ritme creixent a mesura que es va entenent el que passa.

Sembla que Murakami té la clau per agradar-me sempre. No diré que és de les millors obres d'ell, però m'ha anat enganxant a mesura que avançava, al principi potser el vaig llegir amb interrupcions i em perdia una mica, però després vaig entrar-hi del tot. És potser el més estrafolari que he llegit, superant 1Q84, que celebro haver llegit abans, la imaginació de l'autor és difícil de definir. A banda d'això, els seus tocs més habituals i personatges prototípics, però que no em cansen mai. Quan treu llibre nou aquest home?

Puntuació: @@@ i mitja  

dissabte, 7 de juliol de 2012

labutxaca fa cinc anys

Veure'm a mi enganxat a un llibre per qualsevol lloc no és cap novetat. Veure'm enganxat a un llibre del segell labutxaca, tampoc no és gens estrany: sempre que puc llegeixo en català. Però veure'm enganxat a un llibre de labutxaca mentre em dirigeixo cap a la seu de l'editorial al Grup 62 ja és una cosa més excepcional.

Labutxaca compleix cinc anys aquest mes de juliol i per celebrar-ho han fet una edició especial de 10 llibres representatius dels gèneres que conformen el seu extens i divers catàleg, que compta ja amb més de 900 títols. Personalment, disposar de tanta literatura traduïda al català i amb uns preus reduïts m'ha permès ampliar el ventall d'escriptors que segueixo i descobrir molts llibres que no hagués llegit mai, per tant sóc molt fan de l'editorial. Per si no m'haguessin proporcionat ja prou hores de diversió lectora, em van proposar fer-los una visita a les instal·lacions del Grup 62, i no he desaprofitat aquesta oferta tan temptadora.

  
Departament de redacció

De la mà de la Marta Andreu, responsable de comunicació del segell, vaig descobrir com és una editorial per dins i vaig conèixer algunes de les persones que fan possible que cada mes el catàleg s'ampliï una mitjana de tretze títols nous, per sort nostra! La Marta va ser molt amable i atenta, i va tenir la paciència de contestar totes les meves preguntes. Per exemple, vaig descobrir que cada llibre nou té un criteri de selecció darrere, que no sempre és el mateix, i no sempre és merament comercial, el segell fa un esforç per editar clàssics, especialment catalans, tot i que no seran grans èxits de vendes. També vaig preguntar pel color del logo que classifica els llibres, vermell per narrativa, groc per novel·la negra, taronja per bestseller... Tot conversant, vaig entendre el motor que mou l'editorial, us aconsello que conegueu la filosofia del segell perquè fan una tasca digne d'admirar i una gran feina col·laborativa tant amb els altres segells del grup com amb d'altres editorials.

El segell va ser fundat el juliol del 2007 per Eugènia Broggi i Jordi Cornudella, dos pesos pesats dins el Grup 62. Actualment l'equip està format per l'editora Anna Soldevila, amb qui també vaig conversar una estona, la redactora i correctora Aina Coma, la dissenyadora Begoña Berruezo i la Marta a la part de comunicació. Majoria de dones rere els llibres de labutxaca, i val a dir que es prenen molt seriosament la seva feina i n'estan orgulloses, i amb raó!

Llibres, llibres, llibres...

Amb la Marta també vam mantenir una interessant conversa sobre llibres en general, amb qui millor que amb algú que treballa envoltada de llibres tot el dia! Perquè una altra cosa no, però en aquelles oficines, miris on miris, hi ha llibres. Jo m'hi volia quedar a viure, però em va semblar excessiu demanar-ho... Vaig gaudir molt de la visita i vull agrair un cop més la predisposició de rebre algú com jo que tan sols sóc un lector apassionat i agraït per la tasca que duen a terme. Així que moltes felicitats a labutxaca, i llarga vida al segell, per molts anys i per molts llibres!