dilluns, 31 d’octubre de 2011

Se anuncia un asesinato

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Molino,1988
Títol original, idioma, any: A murder is announced, anglès, 1950
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 256

En un poble de tafaners com Chipping Cleghorn, està molt clar que si poses un anunci al diari local tothom el veurà. Si a sobre el que anuncies és un assassinat, a un lloc concret i una hora concreta, és evident que tindràs allà tot el veïnat congregat per veure què hi passa. Tots venen amb la idea de participar en un joc, perquè ningú es creu que un assassinat real es pugui anunciar als diaris, però s'emportaran una sorpresa quan l'amfitriona de la casa en qüestió és víctima d'un intent d'assassinat i el presumpte delinqüent perd la vida, no se sap si per accident o per suïcidi. El cas passa a mans de la policia, que començarà les investigacions i anirà descobrint que molts veïns tenen coses a amagar. Però l'inspector Craddock no estarà sol en la recerca, l'ajudarà qui menys es pensa, una velleta entranyable que es dedica a fer mitja i a tafanejar, que casualment està de visita a casa d'una parent seva. Parlem de la senyoreta Marple, i ja no cal dir res més. 

Un cop has ressenyat un llibre d'Agatha Christie és difícil dir-ne coses noves en les ressenyes posteriors. A grans trets, ja sabem què hi trobarem quan ens cau a les mans, una història imaginativa, una investigació acurada i amb preguntes aparentment innocents que porten a grans deduccions, un final habitualment sorprenent, però també un llenguatge arcaic i unes traduccions infumables, almenys el d'aquesta edició antiga, que tampoc és massa afortunada, on els errors es troben per totes bandes. La història és enrevessada, com totes, i algunes coses semblen agafades amb pinces, però és marca de la casa. Amb tot, et va intrigant i vols saber què passa, això és inevitable.

Aquests llibres s'han de llegir amb afecte. Personalment em posa una mica nerviós aquest llenguatge tan 'repipi' i que tiri tant de tòpics, però és un llibre distret, com tots, i entretingut de llegir, si passes per sobre aquestes coses. Investiguen, pregunten, dedueixen, i això m'agrada. Aquest té punts força bons. Però em temo que hauré d'espaiar una mica més els llibres que llegeixi de l'autora, perquè si no segur que me'n cansaré aviat.

Puntuació: @@ 

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Las grandes plagas modernas

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Destino, 2010
Títol original, idioma, any: Les grans epidèmies modernes, català, 2010 (edició conjunta)
Traductora: Agnès González Dalmau 
Gènere: Divulgació 
Número de pàgines: 239 (+5 d'annexos)

Grip, SIDA, tuberculosi i malària, les grans epidèmies dels nostre temps. Anualment maten milions de persones i ocasionen greus problemes sanitaris. El seu estudi i prevenció mouen milers de milions d'euros. Tot és poc per protegir-nos dels microorganismes: virus, bacteris, fongs i d'altres que conviuen amb nosaltres i que, així com nosaltres, miren de sobreviure i perpetuar el seu llegat genètic, molts cops a costa nostra. En aquest llibre aprendrem moltes coses de les malalties infeccioses més importants que tenim actualment i coneixerem una mica la història d'aquesta convivència tan accidentada. En una segona part també coneixerem de manera una mica més global el món dels microorganismes, com mirem de lluitar contra ells, algunes altres malalties menys conegudes i fins i tot sabrem els perills de la investigació i les possibilitats de fer servir els coneixements que tenim de la pitjor manera. I sobretot, un missatge clar. No ens refiem, són petits i no es veuen, però en saben més que nosaltres. Porten per aquí molt més temps, ja ho diuen que en sap més el diable per vell que per diable. Cal estar preparats.

Estem davant d'un llibre de divulgació científica, res de ficció, encara que de vegades ho sembli. En general està molt ben explicat i és força comprensible, tot i que he de dir que jo tinc formació en el tema i potser considero fàcils d'entendre coses que no ho són tant. A estones m'ha semblat que hi havia un excés de dades, sobretot estadístiques, però també és perquè l'he llegit a velocitat de creuer, i potser no és la manera, dóna informació que cal pair amb calma i anar-la assumint. Combina el text amb uns requadres en els que es poden llegir apunts i anècdotes curioses, que enriqueixen el tema que tracta. M'hagués agradat llegir-lo en català, però per recomanació de l'autor mateix, ha estat en castellà.

Personalment l'he trobat molt interessant, però no és cap sorpresa, he dedicat part de la meva carrera científica a treballar amb una de les malalties estrella del llibre (molt curt l'apartat d'antivirals!) i sóc un fan dels microorganismes i de tot el que saben fer. Posa a l'abast de tothom coneixements molt recomanables de saber, explicats d'una manera assequible, tot i que crec que hi ha un excés d'informació de cara al gran públic (potser un defecte en alguns temes per malalts com jo!). Potser és poc recomanable per persones molt aprensives i hipocondríaques, encara que si superen la lectura del llibre, ja no tindran por de res! Per la resta, bona divulgació i informació valuosa, fins i tot per anar consultant de tant en tant.

Puntuació: @@@

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Maletes perdudes

Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: labutxaca, 2011 (editat per primer cop el 2010)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 448
Premis: Octavi Pellissa 2003, Llibreter 2010, XI Amat-Piniella, Lletra d'Or 2011 i Premi de la Crítica 2011.

Quatre germans, fills de quatre mares diferents, però amb un pare comú. Un català, un francès, un anglès i un alemany, i no és cap acudit. Són el club dels cristòfols, el seu pare es va entestar amb que tots es diguessin igual, però adaptant el nom en funció del país on van néixer. Ara, en Gabriel Delacruz, camioner d'una empresa de mudances internacionals de professió, ha desaparegut. Les seves mares i ells fa molt temps que li havien perdut la pista, però la investigació policial de la desaparició i possible mort els ha reunit. Cap d'ells no sabia res de l'existència dels altres, però ara faran un front comú per investigar on és el seu pare. Pel camí, recuperaran les seves pròpies històries i les posaran en comú. L'objectiu és seguir els passos d'en Gabriel, reconstruir la seva vida per encaixar totes les peces del trencaclosques, que no són poques. Els testimonis de tots els que van tenir relació amb ell i tot el que podran descobrir els ensenyarà que el seu pare va viure una vida sorprenent. De passada, també coneixerem una mica la realitat de finals dels anys 60 a diferents llocs d'Europa.

Història delirant i estrambòtica però que enganxa des del principi. L'argument encurioseix, és molt original, i el plantejament també ho és. El llibre està escrit en primera persona del plural, els quatre cristòfols parlen com un sol ésser, tret de quan expliquen la seva pròpia versió dels fets. Cal dir que és un llibre força llarg i dens, té molta lletra i s'hi expliquen moltíssimes coses, però en cap moment es fa pesat perquè en vols més i més. M'ha agradat l'estil de l'autor, força desenfadat, i detalls com fer parlar cada personatge en el seu idioma, però en petites dosis, és clar. L'he trobat molt ben escrit.

M'ha semblat un llibre molt sorprenent i imaginatiu. No és tan fàcil trobar històries fresques i amb aquest punt de surrealisme, però alhora tan descriptives d'una realitat probable, encara que pràcticament impossible. M'ha enganxat molt, i això que se'n va força per les branques amb les vides de personatges tangencials, però tot i així, no n'eliminaria ni una pàgina. Un bon llibre, i un autor que miraré de seguir de prop. Força recomanable, la veritat.

Puntuació: @@@@

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Diplomàcia

No sóc massa de mirar les estadístiques dels blogs, però ja que ara el mateix blogger ens en fa un resum, reconec que de tant en tant hi faig un cop d'ull perquè fa gràcia. Veure el número de visites, de quins blogs salten al teu, la localització geogràfica, sistemes operatius... tot molt distret. Però fa uns dies vaig voler saber des d'on llegeixen el Llibres, i punt! i em vaig trobar amb aquesta sorpresa: 


El primer del ranking des de sempre, com és normal, és Espanya, encara que interpretaré que el senyor blogger encara no sap fer algunes diferències i que la majoria de visites venen des de Catalunya. Però en segon lloc Corea del Sud?? Els següents encara em quadrarien una mica, però no sabia que des de Corea eren tan fans del Llibres! El que passa és que he vist que es tracta de visites antigues, darrerament ja no em visiten tant, i em sap greu. Per això avui vull aprofitar per enviar una molt cordial salutació als amics coreans i donar-los les gràcies per ser tan fidels.

한국어 친구 오신 것을 환영합니다! 방문에 감사드립니다.

dijous, 6 d’octubre de 2011

L'ànima valenta

Autor: Fred Uhlman
Editorial, any: Columna,1997
Títol original, idioma, any: No coward soul, anglès, 1996 (pòstum)
Traductora: Dolors Udina
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 91

Konradin von Hohenfels és a punt de morir a l'edat de 32 anys, no direm ni com ni per què, per no explicar massa cosa. Quan ja li queda molt poc temps, decideix enviar una carta al seu estimat amic de joventut Hans Shcwarz. En Hans tenia arrels jueves, i per culpa de la guerra i la intolerància de la seva família, de tendències nazis, es van separar amb només 16 anys, però no l'ha pogut oblidar mai. Konradin no va dir al seu amic ni la meitat de coses que hauria volgut dir-li, però no se'n vol anar d'aquest món amb el pap ple i encara menys amb la sensació de que li va fallar a última hora, abans de la separació. Amb aquesta carta, que no sap quan arribarà, o ni tan sols si arribarà, vol obtenir el perdó i marxar amb la consciència tranquil·la.

Aquesta és la segona part de 'L'amic retrobat' i he volgut llegir-la a continuació d'aquest per tenir-lo ben fresc, aprofitant que em va caure a les mans per casualitat. Es tracta d'una mena de mirall del primer llibre. En aquell el protagonista és en Hans, i en Konradin no parlava massa. Ara és en Konradin qui escriu una carta al seu amic i relata totes les situacions viscudes, però des de la seva perspectiva, de tal manera que acabem sabent què pensaven i sentien els dos personatges principals en cada fet que viuen plegats, en els bons i en els no tan bons. Com deia, està presentat en forma de carta, ja que l'acció, si se'n pot dir així d'escriure una carta, passa molts anys després de la separació dels joves.

Em va semblar una bona idea el plantejament d'aquesta segona part, és com si tanqués el cercle i sabem tot el que passava pel cap als dos amics. L'estil és molt semblant en els dos llibres, per tant no es pot valorar massa la diferència. Això sí, convé llegir-los en l'ordre que toca, i en cas de llegir-ne només un, que sigui el primer. Però també es pot entendre com un sol llibre de 200 pàgines, que no és res. Tan recomanable com l'altre, encara que sigui repetir altre cop la mateixa història.

Puntuació: @@@

dimecres, 5 d’octubre de 2011

L'amic retrobat

Autor: Fred Uhlman
Editorial, any: labutxaca, 2007
Títol original, idioma, any: Reunion, anglès, 1971
Traductora: Dolors Udina
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 109

La Karl Alexander Gymnasium de Stuttgart és una escola on s'apleguen estudiants de bona casa. Hans Schwarz és l'únic de procedència jueva, tot i que la seva família està molt allunyada de la creença i encara menys de la pràctica d'aquesta religió, es consideren del tot alemanys. Amb 16 anys, Hans coneix el que esdevindrà el seu gran amic, Konradin von Hohenfels. Els dos joves compartiran interessos i secrets i passaran la major part del temps junts, fins que Hans s'adona de que Konradin no el posa mai en presència dels seus pares. El motiu, un odi malsà de la seva família envers els jueus. Les idees del nazisme comencen a estendre's per tota Alemanya, i el que fins ara no havia suposat cap problema, esdevé un martiri per en Hans. El pitjor de tot però, és que aquesta nova corrent de pensament el separa, irremeiablement, del seu amic de l'ànima.

Basat en la pròpia experiència, Fred Uhlman va retratar la vida de l'Alemanya pre-nazi i la irrupció de les idees xenòfobes des dels ulls d'un jove d'arrels jueves, amb totes les dificultats que això comportava. El fet de ser pràcticament autobiogràfic, fa que no sigui tan florit com El noi del pijama de ratlles, de temàtica semblant, però permet entrar molt més endins dels personatges i entendre molt millor la problemàtica, aquí no s'amaga res. El llibre és breu i fàcil de llegir, es narra més des del cor del protagonista que des de les desgràcies de l'època. Pocs fragments narren la cruesa d'algunes situacions. 

Es tracta d'una bona lectura per a tots aquells que els agradi el que envolta a les grans guerres, un testimoni de primera mà que permet traslladar a avui el que es va viure en un moment molt concret de la història. Tot i no ser especialment del meu interès, reconec que és un molt bon document i no et deixa indiferent, malgrat no mostrar una crueltat exagerada, ni violència nazi. Són dos nois separats per unes idees. Això és el que es pot trobar. I és més del que sembla.

Puntuació: @@@ (i mitja)

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Los perros de Riga

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2008
Títol original, idioma, any: Hundarna i Riga, suec, 1992
Traductors: Dea M. Mansten i Amanda Monjonell
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 329

Prop de la costa sueca, un vaixell de pesca ocupat per contrabandistes ensopega amb una estranya barca vermella sense cap nom indicatiu. A bord, dos cadàvers molt ben vestits i en posició estranya. Per no ficar-se en merders, la remolquen més a prop de la costa i se'n desentenen. Un cop redescoberta l'embarcació, i amb la seguretat de que van ser assassinats, el cas passa a mans de l'inspector Wallander, de la comissaria d'Ystad. Al seu equip i a ell els serà difícil trobar pistes per descobrir d'on surt tan estrafolària troballa, però amb ajuda d'alguns experts determinaran que ve de Letònia. Per ajudar en la investigació rebran la visita del major Liepa, de la policia de Riga. Wallander i Liepa tracen una bona relació, per això resultarà un cop ben fort quan, un cop el major ha retornat a casa, Wallander s'assabenta que l'han assassinat. Això farà que el policia suec es desplaci a Riga per ajudar, però allà descobrirà que el cas que tenia entre mans té arrels molt més profundes del que pensava. I no serà l'únic que descobrirà... 

Segona entrega de la nissaga Wallander. Bona novel·la negra que retira cap el gènere d'intriga. La primera meitat del llibre és bàsicament d'investigació policial, que ja és el que toca. Després es converteix en una novel·la d'acció i intriga per terres letones, amb altres elements que no desvetllarem. Està ben escrit per ser d'aquests gèneres, però crec que el ritme decau una mica a la segona part. El pensament que he tingut és que potser era una història massa ambiciosa per ser tot just el segon llibre de la saga. Això sí, Wallander es segueix mostrant tan refotudament humà com a la primera entrega.

És del tipus de llibre que no pots dir que és molt bo o molt dolent; és un més. Trobo que aquesta saga Wallander és ideal per anar-ne llegint un de tant en tant, l'autor sap crear un bon clima de misteri i incertesa que atrau, però potser tots seguits es farien pesats. De moment seguiré, mica en mica, a veure si llegeixo els 9.  Aquest comença molt bé, la història promet molt i encurioseix. Però mica en mica es fa un pelet pesat, canvia radicalment de terç. Potser és que em resulta molt difícil imaginar una història que passa a Letònia, un racó de món amb nom de marca de llet!

Puntuació: @@ (i mitja)