dilluns, 26 de setembre de 2011

Olor de Colònia

Autora: Sílvia Alcàntara
Editorial, any: Edicions de 1984, 2009
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 330
Premis: Joaquim Amat-Piniella 2010, Qwerty 2009 i Regió 7-TVM 2009

Un incendi a la colònia industrial Viladomat posa en guàrdia tots els seus habitants i treballadors. Un cop controlat, aparentment no s'han de lamentar pèrdues massa importants, però hi ha hagut una baixa, l'Isidre Claret, l'escrivent principal de la colònia. Aquesta mort farà canviar moltes coses, tant per la successió en el càrrec, que recau en Climent Palau, com pel que respecta a la seva vídua Teresa Claret i altres veïns, d'alguna manera tots se'n veuran afectats. Intrigues, amors secrets, històries tèrboles al voltant dels personatges i el seu passat, tot anirà sortint a la llum mica en mica, s'anirà desfent un cabdell que està més embolicat del que la majoria es pensen. La vida en una colònia no és cosa fàcil ni està exempta de relacions tibants i complicades, és el problema de viure en una comunitat tancada a principis dels anys cinquanta.

Es tracta d'un llibre molt descriptiu i amb moltíssims personatges. Està dividit en tres parts (i un epíleg), separades cadascuna per alguns anys de diferència. Al llarg del temps, es van descobrint les relacions entre els caràcters i la troca s'embolica considerablement. Cal estar atent també per la manera com està escrit, hi ha salts constants d'un personatge a l'altre, sense previ avís, i en tots els casos la narració està escrita en primera persona, des de la perspectiva del personatge que parla. Sovint es descriu més aviat el que pensa i com viu les situacions, o els records que té, de manera que molts fets es descriuen diverses vegades, des de diferents angles. Per no dir que no sabem quin personatge parla fins que no hem llegit almenys mitja pàgina. No és un llibre d'acció, gairebé sempre s'expliquen les coses de manera estàtica. Una cosa que m'ha fet particularment gràcia és que cada capítol comença amb les paraules que acaba l'anterior, encara que el tema no tingui res a veure. Un detall d'aquells que no em passen desapercebuts.

Aquests és del tipus de llibres que sé que jo no valoro prou, tot i saber que estic davant d'una bona obra. Tot i no ser massa llarg, se m'ha eternitzat i se m'ha fet pesat moltes estones. La història està bé, és innegable que està molt ben escrit i és força realista, retrata bé el que era una colònia industrial i la mentalitat de l'època. Però no és del tipus de llibre que m'agrada llegir, massa lent i massa travat. M'ha semblat interessant, però no m'ha enganxat. No puc dir que no el recomani, però no és per a tothom, penso. Per exemple, per a mi no massa.

Puntuació: @@   

divendres, 16 de setembre de 2011

El color de la magia

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Debols!llo, 2011
Títol original, idioma, any: The Colour of Magic, anglès, 1983
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 285

La immensa ciutat doble d'Ankh-Morpork és un cau de lladres i gent de baixa estofa. Allà conviuen gremis de professionals de totes les activitats poc nobles imaginables. És una de les ciutats més importants del món, però què es pot esperar d'un món circular que jau sobre quatre elefant gegants, que a l'hora es troben sobre una colossal tortuga anomenada A'Tuin? Res de bo, segur. A aquest inhòspit lloc arriba un turista de l'Imperi Àgata, el lloc més ric de 'Mundodisco', que vol veure món, conèixer herois, veure dracs, fer pintures de llocs pintorescos amb la seva caixa màgica... Es diu Duesflors, i és tremendament feliç i confiat. Fa malament, ja que l'únic element capaç d'entendre'l al lloc on va a parar és un mag de tercera que es diu Rincewind, que només pensa en ell. El bruixot, que només coneix un encanteri, però no l'ha pronunciat mai, veurà en Duesflors la seva gallina dels ous d'or, però des d'aquell moment els seus destins restaran lligats. Mal negoci, ja que Rincewind és la persona amb més mala sort de tot el Disc!

El llibre consta de quatre històries en principi independents, però consecutives en el temps i amb uns protagonistes comuns. Està ambientat en un món fantàstic on impera la màgia, però que és totalment surrealista i delirant. És, en realitat, un llibre humorístic en el camp de la literatura fantàstica. És el primer d'una llarga llista de volums dedicats a 'Mundodisco' que ha escrit aquest autor. És fàcil de llegir i entretingut, encara que no és estrany que se te'n vagi una mica el cap amb una trama tan estrafolària.

He de dir que he gaudit... a estones. Té punts molt bons que m'han fet riure, tant per les situacions surrealistes que exposa com per bromes puntuals ben trobades. Però també té estones que m'han fet desconnectar per manca d'interès. És un llibre per passar l'estona i no pensar massa, que es gaudeix especialment si ets fan de la literatura fantàstica (que no és del tot el meu cas). Un de tant en tant penso que pot estar bé com a pont entre llibres de més entitat.

Puntuació: @@

dilluns, 12 de setembre de 2011

29a setmana del llibre en català

De vegades, el caçador de llibres també falla. Ahir em vaig deixar caure a la 29a edició de la setmana del llibre en català, mogut pel bon record de l'any passat. Esperava trobar-me una immensa col·lecció de llibres dels quals només n'has de mirar l'autor i el nom, ja que l'idioma et ve per defecte. És tal plaer no haver-se de preocupar per això. Però ja al blog de la Jo mateixa, on me'n vaig assabentar, ja em va pujat la mosca rere l'orella. L'any passat, allà al Parc de la Ciutadella, hi havia una gran carpa on podies passar-t'hi hores triant i remenant. Recordo haver-hi passat molta estona, i gaudir-ne molt. Vaig buscar llibres que no em sonés haver vist en català a les llibreries, d'alguns d'ells ja n'he fet ressenya aquest any. Aquest cop, però, està muntat a base de paradetes de fusta, separades per llibreries, les típiques de Barcelona (Catalònia, Laie, La central...). Pots entrar-hi i passar darrere el mostrador, però estàs a la vista de tothom, és com incòmode. Estèticament és molt més maco passejar-s'hi aquest any, però de manera pràctica, jo em vaig estressar de seguida. No sabia on, ni com buscar, i no em vaig inspirar gens per comprar. Manies que té un, m'agrada que em deixin tranquil mentre miro llibres. De totes maneres, no deixeu de fer-hi un cop d'ull, serà allà fins el dia 18 d'aquest mes.

Així que, aquest cop, el caçador de llibres va tornar al seu cau, capcot i amb la cua entre cames, sense cap trofeu per a la seva col·lecció. I això és un problema. Els fracassos l'assedeguen encara més...

dissabte, 10 de setembre de 2011

Post mórtem

Autora: Patricia Cornwell
Editorial, any: Zeta, 2010
Títol original, idioma, any: Postmortem, anglès, 1990
Traductora: Mª Antonia Menini
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 364

Una trucada de matinada desperta la doctora Kay Scarpetta, la cap del Departament de Medicina Legal de la Mancomunitat de Virgínia. El sargent Marino la informa d'una cosa que preferiria no saber. Han trobat una altra víctima estrangulada, el mateix patró d'un assassí en sèrie que està atemorint la gent de Richmond. Ja és la quarta. Scarpetta és l'encarregada de fer les autòpsies i de portar la investigació juntament amb la policia. De moment, cap pista sobre l'assassí, i molts dubtes. Tampoc no sembla que hi hagi res que relacioni les víctimes, però això s'ha d'aturar. Marino i Scarpetta no és que mantinguin massa bona relació, però hauran de treballar plegats per combatre aquest psicòpata que no deixa pistes. O sí? Aquesta nova mort potser ha deixat alguns detalls que seran d'utilitat. Ara comença la lluita.

Amb una barreja d'intriga i novel·la negra, l'autora va desgranant una història basada en la investigació forense i el treball policial, que en alguns moments sembla tot un manual de com actuar en aquests casos, tenint en compte que és una obra de ficció. Fa gràcia perquè data de l'any 1990, i el treball amb DNA i les eines informàtiques era molt precari, per bé que s'expliquen com si fossin les darreres novetats. El llibre ha quedat una mica desfasat, però també té la seva gràcia llegir com se'n sortien en aquelles èpoques.

És una bona obra del gènere. De vegades s'alenteix molt i alguns fragments s'allarguen massa amb converses dels protagonistes, però es llegeix molt bé i la història enganxa. És recomanable, però s'ha de tenir en compte això que deia de la tecnologia de l'època, que sol ser el punt fort d'aquesta mena d'obres. Aquesta autora té una llarga bibliografia, i aquest és tot just el primer llibre de la sèrie Scarpetta, el seu personatge principal. S'haurà de veure què fa la bona doctora en l'actualitat!

Puntuació: @@@
Recomanat per la Maria, fa uns deu milions d'anys.

dissabte, 3 de setembre de 2011

El Palacio de la Luna

Autor: Paul Auster
Editorial, any: Anagrama, 2009
Títol original, idioma, any: Moon Palace, anglès, 1989
Traductora: Maribel De Juan
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 310

Marco Fogg va tenir una infància no massa agradable, però també feliç. La seva mare va morir quan era petit, i al seu pare no el va arribar a conèixer. Per sort, el seu extravagant oncle Víctor el va acollir i va fer els possibles perquè visqués de la millor manera. Ja d'adolescent, l'oncle ha de marxar de gira amb el seu grup musical i Marco es queda sol a Nova York. Al principi en Víctor seguirà cuidant-se de que no li falti de res, però malauradament, amb la seva mort Marco es queda sol, sense cap font d'ingressos, i sense cap intenció de posar-se a treballar. Aquí comença un periple penós que el portarà a viure a Central Park i a una situació de desnutrició que per poc no li costa la vida. Sort dels seus amics Kitty i Zimmer que el rescataran, però les penúries del jove orfe encara no hauran acabat.

Si hi ha un escriptor amb una prosa més densa que el mercuri, aquest és Auster. Ningú no descriu com ell les situacions, però la pregunta és: cal? Capítols llarguíssims i anuncis del que anirà venint més endavant, molt en el seu estil. Per trobar coses positives, es pot dir que està ben escrit i que la història, si ets capaç de mirar-la objectivament, està ben pensada. Més enllà d'això, i sentint-ho molt pels amants de l'autor, que no són pocs, deixeu-me dir en majúscules perquè quedi clar: PAUL AUSTER ÉS UN PUTO PESAT. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Després del que acabo de dir, entendreu que no el recomani ni al meu pitjor enemic. M'ha semblat tediós i infinit, i això que només té 310 pàgines. He tingut la sensació de que portava tota la vida llegint aquest llibre, i que no em despertava el més mínim interès. Ja sabeu que jo no deixo mai un llibre a mitges. Aquest cop he estat temptat de fer-ho almenys un parell de cops, i m'avergonyeixo de dir que m'he saltat algunes pàgines que no tenien cap mena d'importància ni relació amb la història (però hi eren!). Només un parell d'espurnes en les que pensava que s'animava, però no. I el final... vaja, on és el final? Res, que per qui és i perquè no és pot dir que estigui mal escrit es mereixeria alguna arrova, però...

Puntuació: sc