dimecres, 27 d’abril de 2011

Cosas que los nietos deberían saber

Autor: Mark Oliver Everett
Editorial, any: Blackie Books, 2009
Títol original, idioma, any: Things the Grandchildren Should Know, anglès,2008
Traductor: Pablo Álvarez Ellacuria
Gènere: Biografia 
Número de pàgines: 197 + 10

Mark Oliver  Everett, més conegut com Mr. E, o simplement E, és el líder de la banda Eels, un grup que ha acumulat èxits sobretot a Anglaterra i també als EUA des de mitjans dels anys '90. Nascut a Virginia, va tenir una infància força difícil, i una joventut encara pitjor marcada pels excessos i les desgràcies familiars i de gent propera. Però per davant de tot, la seva inseguretat i les seves tendències asocials el van portar a refugiar-se en la música, la seva gran passió, i única amiga de veritat. En aquest llibre, la seva biografia, explica el llarg camí que ha hagut de recórrer, tots els entrebancs i desenganys, per fer-se un nom en aquest món, un nom que ni tant sols vol, ell simplement vol tocar i composar. Podria tractar-se d'una història de ficció, però és ben real. Una vida difícil, però explicada d'una manera que atrapa i des d'una visió tirant a positiva, des de la perspectiva d'algú que viu perpètuament torturat.

Abans de res, declarar que és la primera biografia que llegeixo a la vida, i mai pensava que es donaria el cas. Per capítols, E ens va explicant de manera més o menys cronològica el que ha estat la seva vida, posant especial èmfasi al marc que envoltava cadascuna de les seves creacions musicals.  Arriba a ser inversemblant de tant absolutament real. És un llibre que ha adquirit notorietat per com està escrit i passa per ser gairebé un llibre d'autoajuda, però res més lluny. M'ha sorprès que m'hagi agradat, esperava una frikada, i això és, però enganxa i molt. E és tot un personatge. Això sí, penso que guanya molt si coneixes ni que sigui una mica l'obra de l'autor, i era el meu cas. Com a narració podria agradar a qualsevol, tot i que arriba a ser depriment, però tot gira al voltant de la música. Per tant, el millor que puc fer avui per explicar el llibre, és posar-hi banda sonora.




Puntuació: @@@@


dilluns, 25 d’abril de 2011

Pandora al Congo

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2005
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 592

El jove Tommy Thomson fa de negre literari d'un conegut escriptor de novel·les ambientades a l'Àfrica colonial, a l'inici de la Primera Guerra Mundial. Per atzar descobreix que ha estat víctima d'enganys i que percep molt menys del que es mereix, però en el funeral d'un dels que l'havia estat enganyant, coneix l'advocat Edward Norton que li encarrega una nova feina, conscient de les capacitats literàries del xaval. El seu client, un simple mosso, és acusat d'haver matat a dos aristòcrates anglesos en una expedició al Congo, i totes les pistes apunten a que és culpable. Norton vol que Tommy s'entrevisti amb Marcus Garvey perquè aquest li expliqui la seva història i que n'escrigui un llibre que pugui exculpar-lo. Després de moltes sessions, l'escriptor descobreix que els fets que van passar al Congo no tenen res de trivial, s'enfronta amb un dels relats més colpidors de la història de la humanitat. Garvey és innocent; i un heroi. Serà feina de Tommy i de Norton demostrar-ho. Però està el món preparat per saber què va passar realment al Congo?

El llibre s'explica en dos escenaris, per una part ens parlar l'escriptor, Thomas Thomson, en primera persona i des del futur, recordant els fets d'aquella època, inclosa la seva peculiar convivència en una dispesa. Per altra, es narra la història de Marcus Garvey al Congo. Els dos fils argumentals es barregen a la perfecció i la història flueix sense entrebancs, atrapa, i tot i que sembla que dóna moltes voltes a les coses, no pots parar de llegir. Està molt ben escrit, amb un estil molt peculiar i addictiu, ple de reflexions brillants, frases magistrals i molts tocs d'humor.

M'ha semblat un llibre fantàstic, i amb moltes sorpreses que no et deixen descansar, amb girs constants que fan pensar 'i ara què?'. Se li poden trobar semblances amb La pell freda, però aquest llibre el supera en molt. I el final m'ha fet pensar molt en una pel·lícula que m'encanta, però no diré quina, sinó seria massa explícit. Molt bona obra, molt recomanable per aquells a qui agradin les aventures una mica surrealistes i embolicades. 

Puntuació: @@@@@ 

dissabte, 23 d’abril de 2011

Sant Jordi 2011

Què seria d'un blog de llibres sense dir res per Sant Jordi? Avui és el dia en que molts rebem un dels regals que més valorem, un llibre i l'esforç d'algú que ens el regala, i que molts altres el reben gairebé per compromís, només perquè toca, i no l'obriran en tot l'any, ni aquest ni cap altre, fins que aparegui un nou Stieg Larsson. Però és el dia dels llibres i les roses i, per damunt de tot, és maco que la gent celebri les tradicions regalant-los a qui estimen. Comprar llibres, en realitat, no es fa aquest dia. Hi ha uns altres 364 dies a l'any (en alguns casos fins a 365!) per comprar-ne, molt menys estressants.

Aquest any vull saber què heu regalat. No vull saber què us han regalat i llegireu, sinó quins llibres heu donat vosaltres i a qui. De vegades, el llibre que ens regalen no ens fa el pes, però és un regal. En canvi, el que regalem, si no és una petició expressa i concreta, segur que ens fa molt bona pinta i pensem que agradarà. I no ens enganyem, ho fem pensant que també ens agradarà a nosaltres i tenim l'esperança que l'altra persona ens el deixarà llegir. A més, no es regalen els mateixos llibres a parella, pares, fills, amics o companys, oi? Doncs això: què heu regalat i a qui? I si ja voleu explicar per què, jo encantat. Va, que d'aquí en sortiran molt bones idees! Bona diada a tots!

Agafada de la proposta de Relats Conjunts, per fer una mica d'ambient.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Jo, robot

Autor: Isaac Asimov
Editorial, any: Proa butxaca, 2001
Títol original, idioma, any: I, robot, anglès, 1950
Traductors: Antoni Ibarz i Joaquim Martí 
Gènere: Ciència Ficció 
Número de pàgines: 283

Amb motiu del seu 75è aniversari, un jove periodista entrevista la Doctora Susan Calvin, robotpsicòloga i pes pesant de la U.S. Robots & Mechanical Men, Inc. L'objectiu és traçar una trajectòria en la història de la robòtica des que l'empresa inventora dels cervells positrònics està en funcionament, que curiosament també són 75 anys. Fent memòria, la Dra. Calvin recordarà un seguit d'episodis puntuals en els que ella i els seus col·laboradors es van veure immersos, un seguit de problemes sorprenents que van haver de solucionar amb molta tècnica, però sobretot amb molta psicologia robòtica, la majoria dels quals tenen a veure amb els conflictes generats per les Tres Lleis de la Robòtica, el dogma que tot robot té gravat en el seu cervell: auto-preservació, obediència, i sobretot la incapacitat de fer mal a cap ésser humà, ni permetre que li'n facin. 

En realitat aquest llibre és un conjunt de relats independents enllaçats per uns mateixos protagonistes, i exposats a mode d'anècdotes que explica la Susan Calvin. Tots tenen relació amb la psicologia robòtica, es mira de solucionar algun defecte de funcionament generat per una situació concreta que posa en conflicte les Lleis de la Robòtica, que en principi són excloents entre si. Asimov és un mestre en aquest camp i explica els detalls com si la interacció amb robots fos el nostre pa de cada dia. Els relats són llargs i permeten fer-se una idea molt amplia de la problemàtica de cada cas. Barreja amb molta traça les explicacions tècniques i psicològiques amb el comportament de vegades molt informal d'alguns protagonistes.

M'agraden les històries de robots i m'agrada molt l'estil d'Asimov. Ja feia temps que tenia ganes de tornar a llegir alguna cosa seva i no m'ha decebut gens ni mica. No és una obra de la magnitud de La Fundació ni ho pretén, però versa en el seu univers personal i segueix amb coherència els seus preceptes. Tot i que no sóc massa de relats, l'exposició de les històries ha aconseguit que no perdés el fil. L'he gaudit molt. Crec que no decebria a cap amant de la ciència ficció.

Puntuació: @@@@ 

dijous, 14 d’abril de 2011

Réquiem

Autor: Antonio Tabucchi
Editorial, any: Anagrama,1997
Títol original, idioma, any: Réquiem. Uma alucinaç­ão, portuguès,1991
Traductors: Carlos Gumpert i Xavier González Rovira 
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 135

L'autor, encarnat en un simple 'jo', comença un dia que el portarà a recórrer Lisboa un calorós diumenge de juliol. Sense saber massa bé com, abandona el seu tranquil descans per entrar en un espiral delirant sense destí clar, i s'anirà trobant amb un seguit de personatges pintorescos, tan presents com passats, tan reals com imaginaris, que voldran explicar-li, molt educadament, la seva història. Mantindrà interessants converses amb tots ells en especial sobre literatura i gastronomia i recordarà experiències passades arreu d'Europa.

El llibre comença bé, amb promesa d'un viatge al·lucinatori a través del temps, l'espai i els records, i amb tocs d'humor. Mica en mica les històries es succeeixen i perd força interès, però es deixa llegir. L'edició té la lletra molt grossa i el text està escrit tot seguit, sense espais ni separació en els diàlegs, que s'integren en el text, de manera que de vegades no saps qui parla.

És un llibre prescindible, per passar una estona i el salva que és curt. Sembla més un exercici de reflexió i d'introspecció de l'autor que no pas una història per entretenir, no sembla que vulgui atrapar tampoc, i no ho aconsegueix. En començar pensava que podria ser un autor a tenir en compte, té una obra extensa, però després ja no he pensat el mateix.

Puntuació: @@ (generoses)

dilluns, 11 d’abril de 2011

La citación

Autor: John Grisham
Editorial, any: Debols!llo, 2009
Títol original, idioma, any: The Summons, anglès, 2002
Traductor: Fernando Garí Puig
Gènere: Intriga 
Número de pàgines: 343

L'ex-jutge superior Reuben V. Atlee de l'estat de Mississippi està afectat per un càncer terminal i està a punt de morir. Home recte i insubornable, que va exercir el càrrec durant més de trenta anys, és admirat a tot l'estat i especialment al comtat de Ford, com a exemple de professionalitat i abanderat de la justícia. Els darrers dies de la seva vida, envia una citació oficial als seus dos fills per parlar de l'herència. Ells no tenen tan bona imatge de 'el jutge', ja que mai va exercir realment com a pare. Ray, professor de dret i resident a Charlottesville, Virginia, i Forrest, drogoaddicte i perdulari, que viu a Memphis en una comuna d'artistes, queden citats al seu poblet natal de Clanton. Però quan Ray arriba a la desballestada casa familiar, troba el seu pare mort al sofà, amb un dosificador de morfina a les mans. Mentre espera el seu germà, descobrirà amagats a la casa tres milions de dòlars en efectiu que no figuren a l'herència, i que no es pot imaginar d'on han sortit. Aquí comença una trama de mentides i investigacions per descobrir la procedència d'aquesta quantiosa suma, la vida de Ray patirà un canvi radical, descobrirà quins efectes provoca tenir tots aquests diners caiguts del cel.

La trama de llibre es presenta força interessant, però penso que no se li treu tot el suc que se li podria treure. Tota la primera part, la que fa referència a la mort i enterrament del jutge, és tediosa i força pesada de llegir, trobo que s'estén innecessàriament. Després la cosa s'anima, però mai no adquireix un ritme trepidant, tret de comptades escenes. Tota la història transcorre de manera força lenta. El final hi posa una mica de salsa, però tampoc acaba d'enganxar. Per altra banda, Grisham escriu bé, això sí. També en destacaria petits tocs d'humor que a mi personalment em fan gràcia, però són molt subtils.

En definitiva, es deixa llegir, però no és la gran obra que podria ser, perquè crec que l'argument és bo. He tingut la impressió que s'hi expliquen unes quantes coses que no acaben de lligar entre si, grans històries per explicar-ne algunes de petites. Un llibre bo pels amants de Grisham. Pels altres, sentint-ho molt, prescindible. Es pot llegir, però no té més.

Puntuació: @@
Recomanat per l'Assumpta i en Banyeres, que no s'ho prendran bé...

diumenge, 3 d’abril de 2011

Ningú no ho ha vist

Autora: Mari Jungstedt
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: Den du inte ser, suec,2003
Traductor: Núria Vives Colom
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 298

L'illa de Gotland és un paradís pels turistes suecs que busquen allunyar-se de l'estrès de la ciutat, bones platges i tanquil·litat. Ja s'acosta el bon temps i l'illa es prepara per multiplicar per deu la seva població durant els mesos d'estiu. Un grup d'amics celebren una trobada a principis de juny, no sempre és fàcil que es puguin reunir tots. Tot va millor del que esperava l'amfitriona, si descomptem una petita picabaralla provocada per la gelosia. Però les coses es torçaran el dia següent quan la noia, Helena Hillerström, de trenta-cinc anys, apareix morta juntament amb el seu gos, el qual havia sortit a passejar ben d'hora. L'escenari no deixa dubtes de que es tracta d'un assassinat, un cas per l'inspector Anders Knutas i el seu equip, poc avesats a tractar amb morts violentes a la seva tranquil·la terra. La investigació no serà un camí de roses i mica en mica s'anirà desgranant la terrible història que hi ha rere aquesta mort, que no ha estat gens casual. Knutas tindrà la inesperada ajuda de l'insistent periodista Johan Berg, destinat a l'illa per cobrir l'omicidi, que també s'endurà més d'una sorpresa mentre fa la seva feina.

A priori UANNS. És a dir, una altra novel·la negra sueca. Però el cas és que aquest cop es tracta d'una novel·la negra de veritat, amb una trama centrada en la investigació policial, en els interrogatoris, i en l'anar estirant fils que de vegades porten bones informacions i d'altres a carrerons sense sortida. Naturalment, no està exempta d'històries personals paral·leles, però en molt menor mesura que d'altres autors, cosa que converteix la Mari Jungstedt en la menys sueca de tots els autors del gènere que he llegit fins ara. Es llegeix de manera fluida i atrapa, té força contingut. Potser, per dir alguna cosa, m'ha semblat que al principi és una mica innocent, i el final un pèl precipitat.

En conjunt, n'he quedat content, l'he llegit ràpid i a bon ritme perquè m'ha enganxat. Té continuïtat dels personatges, que no continuació, així que no descarto llegir els següents llibres d'aquesta escriptora, amb en Knutas de protagonista. Potser no escriu tan bé com la Camilla Läckberg, però tira més pel dret. Recomanable per aquells a qui agradi la novel·la negra, aquest cop, sense trampa ni cartró. 

Puntuació: @@@@
Recomanat per la Maria, que només em recomana llibres on maten gent.