dijous, 27 de gener de 2011

Los hombres que no ataban a las mujeres

Autor: Ste Arsson
Editorial, any: 1001 Ediciones, 2010
Traductors: Miguel Serrano Larraz
Gènere: Humor
Número de pàgines: 170

En contra del que tots pensem, l'exitosa trilogia de Millennium no era una idea original. El llibre que va donar lloc a l'obra de Larsson va ser aquest que presento, robat vilment pel malaguanyat escriptor suec. El mateix autor, Ste Arsson, també suec, i també mort, ens ho explica en el pròleg. La manera com la seva idea va acabar en mans de Larsson i esdevenint una bomba editorial és, per això, una mica estrafolària. La novel·la ens presenta uns personatges que clarament podrem relacionar amb els famosos Blomqvist i Salander, entre molts d'altres, demostrant així que la trilogia que la majoria hem llegit no era més que un plagi força malintencionat. A més, el segon i tercer volums: pura invenció. De la mà de Fil Emön i Luzbel Malander coneixerem la veritable història que va permetre a Stieg Larsson fer-se ric i famós. 

Es tracta, com era d'esperar, d'una paròdia de Els homes que no estimaven les dones. La història bàsica és la mateixa, i els personatges, amb noms canviats, es mantenen. Això sí, a estones es torna una mica delirant. En realitat, l'autor no existeix, i tot apunta a que es tracta d'una trapelleria del que signa com a traductor, Miguel Serrano Larraz. Els capítols són curts i elimina molta palla, però la lletra és força petita, això sí.

A mi m'ha divertit. No és cap gran obra, és clar, però té punts força graciosos. És especialment recomanable per aquells que han llegit el llibre de Larsson i pensen que no n'hi ha per tant. Se'n riu força dels personatges i no he pogut pensar que ja els està bé quan, per exemple, pinta el personatge de Michael Blomqvist com un egòlatra i un cregut, o quan la particular Salander no parla mai perquè és mexicana i no entén ni un borrall de suec. Penso que pot fer gràcia a qualsevol que hagi llegit el llibre original, no crec que ningú se'l prengui com una ofensa.

diumenge, 23 de gener de 2011

Persèpolis

Autora: Marjane Satrapi
Editorial, any: Norma, 2009
Títol original, idioma, any: Persépolis, francès, 2000 - 2003
Traductors: Albert Jané
Gènere: Còmic 
Número de pàgines: 366

L'Iran dels anys '70 era una civilització moderna i occidentalitzada, encara que també molt tradicionalista. A finals de la dècada i a principis dels '80 va esdevenir la revolució islàmica que va suposar un retrocés de molts anys a la societat iraniana, sobretot en matèria de llibertats. En aquest context, el de la revolució, comença la història d'una Marjane Satrapi de 10 anys, única filla d'una família benestant de Teheran, que viu tots els canvis que tenen lloc al seu voltant, des de l'obligatorietat de portar vel i anar completament tapada, fins les matances en nom de la moral i la decència de tots els qui estiguessin en contra del règim. Gràcies a formar part d'una família progressista la Marjane serà una adolescent cultivada i lluitadora que es veurà obligada a emigrar a Europa per protegir-se de la revolució i de la guerra contra l'Iraq. Allà les coses no li aniran massa millor, però res a veure amb l'horror que es viu al seu país.

Marjane Satrapi, l'autora del còmic, fa un repàs autobiogràfic a tot el que va viure durant la seva infància, adolescència i joventut, una visió des de dintre d'una realitat a la que nosaltres no hi vam tenir accés. Parla de molts fets importants de la seva vida, però de retruc ens permet conèixer una mica la problemàtica situació de l'Iran de finals de segle passat. Malgrat ser un país i una mentalitat molt diferents als nostres, aconsegueix despertar molt interès i t'atrapa completament, les pàgines volen. El dibuix és senzill i sense floritures, però a fe que fa la història d'allò més entenedora, el missatge, més que arribar, se't clava.

No sóc gens de llegir còmics, mai ho he fet, però recomano totalment la lectura de Persèpolis, que té diferents volums, però aquest que he llegit els engloba tots i en català. Probablement no l'hagués adquirit mai, però va ser un regal i l'agraeixo moltíssim, es llegeix molt bé, enganxa moltíssim, sorprèn i no deixa indiferent. L'he trobat una magnífica alternativa a les lectures a que estic acostumat.  

diumenge, 16 de gener de 2011

Kitchen

Autora: Banana Yoshimoto
Editorial, any: Tusquets,1994
Títol original, idioma, any: Kitchen, japonès, 1988
Traductors: Junichi Mattsuura i Lourdes Porta
Gènere: Novel·la 
Número de pàgines: 143 + 56

Mikage és una noia amb mala sort, després de la mort de la seva àvia, és queda sola sense cap més parent. Sumida en la tristesa de la pèrdua, es veu obligada a deixar la casa on viu, perquè no s'ho pot permetre. Ja fa temps que dorm a la cuina, la part més important de qualsevol allotjament, per ella. Però un bri d'esperança se li apareixerà quan Yuichi, un noiet molt estimat per la seva àvia, li proposa anar a viure a casa seva amb ell i la seva mare. Superats els dubtes, Mikage tornarà a sentir què és tenir una família, i la seva vida canviarà del tot. Cada cop es sentirà més propera a Yuichi, que és un xaval peculiar, i també a Eriko, la seva mare, que no és ben bé el que sembla, malgrat ser una dona preciosa. A més, tenen una cuina fantàstica, què més es pot demanar?

Es tracta d'una novel·la curta amb una història petita, amb aquesta atmosfera estàtica que caracteritza les obres japoneses, sense principi, ni nus, ni desenllaç. Aprofundeix molt en els sentiments i les sensacions dels personatges, especialment en referència a la mort i a la pèrdua, que és l'eix sobre el que gira l'argument. A destacar les nombroses referències culinàries que van apareixent al llarg del text. L'edició conté una segona novel·la, Moonlight Shadow, que sembla tenir molt poca importància, ja que no es menciona enlloc, i que és exactament del mateix estil, amb uns altres personatges, i amb la mort com a fil conductor.

Passa bé si ja saps alguna cosa de l'ambient que es crea en els llibres japonesos, que és molt diferent al nostre. M'ha agradat, però sense estridències, agradable de llegir i prou. Potser la valoraria més si les dues novel·les no tinguessin la mateixa base. Però la lletra de la meva edició és molt gran i es llegeix ràpid, això sí.

dimecres, 12 de gener de 2011

L'amant perillosa

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2007
Títol original, idioma, any: Kokkyô no minami, taiyô no nishi, japonès,1992
Traductora: Concepció Iribarren i Albert Nolla
Gènere: Novel·la 
Número de pàgines: 237

Aquesta és la història de Hajime, un jove japonès, fill únic, i una miqueta inadaptat, com tots els personatges de Murakami. Al llarg del llibre anirem coneixent, bàsicament, la seva trajectòria sentimental i sexual durant la vida. Hi ha tres dones que l'han impactat especialment, Shimamoto, Izumi i Yukiko, les tres ocupant la seva parcel·la temporal, i marcant tota una època. Però els records i les vivències es barregen, i és inevitable que les tres històries es creuïn les unes amb les altres. Malgrat que la vida d'Hajime sembla perfecta, ell sempre notarà que li manca alguna cosa i amb el temps arribarà a descobrir què és. Lluitarà per aconseguir-ho, però per més fàcil que sembli, tractant-se d'aquest autor no hi ha històries trivials ni mancades de cert misticisme.

Tot i no semblar un argument massa atractiu, la història que es presenta en aquest llibre, escrita en primera persona, té moltíssim encant i està tractada amb la senzillesa i el bon gust que sempre caracteritzen Murakami. El seu estil es reconeix a la perfecció, les seves converses indescriptibles, els seus silencis, les històries petites, les absències. També com sempre aprofundeix en els personatges fins a límits insospitats, i per altra banda deixa tantes coses a la imaginació que tens la necessitat de saber més. Barreja temes banals amb reflexions profundes, i tot sempre amb una banda sonora de jazz.

Un llibre indispensable pels seguidors de l'autor, i una bona mostra del seu particular estil si no se n'ha llegit res. Pot ser un bon inici per introduir-se al seu món, abans de llegir altres obres. M'ha agradat força, passa molt bé i per tant el recomano. No m'he quedat amb sensació de necessitar un descans en acabar-lo, almenys no tant. No sé si és bona notícia, o és que Murakami ja no em fa l'efecte que em feia. 

dijous, 6 de gener de 2011

Aurora boreal

Autor: Åsa Larsson
Editorial, any: Columna, 2009
Títol original, idioma, any: Solstorm, suec, 2003
Traductora: Núria Vives Colom 
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 351

Al nord de Suècia, a l'hivern s'hi viu en foscor gairebé perpètua. Des de la ciutat de Kiruna, aquest any es pot veure cada nit l'aurora boreal, cosa que sorprèn els seus habitants. Però més sorpresos queden quan troben mort un conegut pastor de l'església de la Font de la Nostra Fortalesa, el Noi del Paradís, Viktor Strandgard. En Viktor, després de viure una experiència propera a la mort, va ajuntar totes les esglésies de Kiruna en una gran comunitat religiosa respectada i molt estesa. La seva violenta mort revoluciona la comunitat, la policia local i també farà que l'advocada Rebecka Martinsson deixi les seves activitats a Estocolm per tornar a la seva terra natal, a petició de la Sanna, la germana del mort. Rebecka s'implicarà directament en el cas, com a amiga de joventut que havia estat de Viktor i Sanna, i mica en mica anirem descobrint què ha passat a Kiruna, i què va passar quan tots ells eren adolescents.

No sé si és l'estil escandinau, però un cop més he tornat a pensar que el llibre té més de novel·la que de novel·la negra. Té un mort, però no és un llibre policíac. La història que explica és interessant, i els flashbacks al passat també expliquen moltes coses. De totes maneres, la història m'ha semblat molt rebuscada i poc creïble, fins i tot poc clara, i no ha aconseguit despertar-me un gran interès. Poca intriga i poques sorpreses, tot i que la trama és original. Però pel meu gust, es parla massa de la història personal dels personatges, i molt poc del crim.

No obstant, es deixa llegir, com a novel·la tampoc estar malament. Com a novel·la negra, deixa més per desitjar. No mata, vaja. No ha aconseguit mantenir-me enganxat. Tampoc és un llibre per cremar, però n'hi ha molts de millors i el catalogaria de prescindible.