dijous, 29 de desembre de 2011

Joan Salvador Gavina

Autor: Richard Bach
Editorial, any: Punt de lectura, 2002
Títol original, idioma, any: Jonathan Livingston Seagull, anglès,1970
Traductor: ?
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 127

La màxima de les gavines és trobar menjar amb el mínim esforç i perdurar tant temps com sigui possible. Però això no serveix per en Joan Salvador Gavina, ell adora volar i vol aprendre a fer-ho, pel plaer de la velocitat, per sentir la llibertat, no només com a eina per aconseguir el menjar. La seva determinació li costa la desaprovació de la Bandada, tot i aconseguir fites que cap gavina coneguda ha assolit, serà repudiat i fet fora. Trist i solitari, emprèn un camí per seguir els seus desitjos, i per sorpresa seva descobrirà que no està sol, altres gavines han anat més enllà, tan enllà fins on vol arribar ell, fins i tot encara més lluny. 

La imatge del post no es correspon amb la portada del llibre que he llegit, no he pogut trobar la de l'edició que tinc. Es tracta d'un llibre molt curt ja que intercala moltíssimes pàgines amb imatges de gavines, i a més la lletra és immensa. Explica les vivències d'una gavina que descobreix què és la llibertat i en definitiva, que per aconseguir alguna cosa només ho has de voler. Vist amb ulls humans podríem dir que el llibre retira a autoajuda, sense arribar a ser-ho, se suposa que hem d'aprendre alguna cosa dels ensenyaments de la gavina.

Personalment m'ha deixat una mica indiferent, no li he acabat de trobar la gràcia. És maco i sensat, explica valors positius, però no me les acabo de creure aquestes coses. L'he trobat repetitiu i avorridot. L'avantatge és que es llegeix d'una tirada, almenys no inverteix massa temps en mirar de menjar-te el cap. Esperava alguna altra cosa per ser que és un llibre tan popular. Dec ser jo que sóc un insensible?

Puntuació: @ (i mitja)

dimarts, 27 de desembre de 2011

Els crits del passat

Autora: Camilla Läckberg
Editorial, any: Ara mini, 2011
Títol original, idioma, any: Predikanten, suec, 2004
Traductor: Meritxell Pucurull
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 399

Els agents de la comissaria de Tanumshede no hi estan massa acostumats, però un cop més ha aparegut un cadàver al poblet costaner de Fjällbacka, a un lloc que anomenen l'Escletxa del Rei. Es tracta d'una jove turista alemanya, que per si fos poc, jeu sobre dos esquelets que aviat es relacionaran amb dues desaparicions de vint-i-cinc anys enrere. Aquest cop, el cap de la policia, que sembla amb el cap a una altra banda, cedeix el pes de la investigació a en Patrick Hedström, el jove protagonista de l'anterior novel·la de l'autora, que haurà de fer front a una complicada trama que involucra els membres presents i passats de la família Hult mentre la costa oest de Suècia pateix una terrible ona de calor i la seva parella, l'Erica Falck, és a casa en el seu darrer mes d'embaràs. Quin panorama que té el bo d'en Patrick... 

El segon llibre de la Camilla Läckberg segueix un patró similar al primer. Capítols llargs que transcorren en diferents escenaris, amb continus salts entre uns i altres. Entre capítols, un flashback al passat per anar desgranant la història. Calculo que aproximadament un terç del llibre és completament inútil i no té res a veure amb l'argument, intenta fer riure i ho aconsegueix en escasses ocasions. Incloure el títol en el gènere de novel·la negra és agosarat, però almenys a mesura que passen les pàgines va deixant a banda les ximpleries i va una mica més per feina, cosa que jo personalment agraeixo. Menció especial a l'edició, la lletra és més petita del que m'agrada i he detectat diversos errors d'impremta, sembla poc cuidada.

Mentre llegia la primera meitat del llibre em venien ganes de tirar-lo per la finestra. No suporto que aquests suecs colin una novel·la rosa com a història policíaca, però afortunadament mica en mica la cosa millora. El problema és que li sobra força tros i se m'ha fet llarg. Trobo que el llibre té pretensions i no arriba enlloc. És una mica enrevessat i inversemblant, i no sé quin problema de fanatisme religiós tenen per aquelles terres, que no és el primer cop que els llegeixo coses similars. Enganxa més a partir de la segona meitat, a la primera no el vaig deixar perquè sóc jo, però s'ho ben mereixia. Un cop acabat, i a risc d'acabar traient espuma per la boca, penso que potser llegiré el tercer llibre de la Läckberg, que aquest no ha acabat tan malament. Però només perquè el tinc a casa. Mentre llegia aquest, vaig considerar seriosament vendre'm la tercera part...

Puntuació: @@ 

dilluns, 19 de desembre de 2011

El temor d'un home savi

Autor: Patrick Rothfuss
Editorial, any: Rosadelsvents, 2011
Títol original, idioma, any: The Wise Man's Fear, anglès, 2011
Traductor: Neus Nueno i Ernest Riera
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 1206

És un músic, un captaire, un lladre, un mentider, un mag, un heroi, un assassí, i moltes coses més. És un mite. Però ha desaparegut. De les seves gestes només en queden les històries, però en Kvothe s'ha fos. Ara, un escrivà a qui anomenen Cronista l'ha trobat encarnat en un hostaler de poble que es fa dir Kote. Sembla impossible que es tracti de la mateixa persona, però les històries que explica confirmen que l'incomparable personatge encara respira entre nosaltres. Aquest és el segon dia que seuen a la taverna La pedra fita perquè en Kvothe relati la seva història per tal que aquesta quedi escrita, sense enganys, sense mentides i sense falses atribucions de gestes. Francament, a en Kvothe no li cal exagerar la seva llegenda. En Kvothe, el seu alumne Bast i el Cronista tenen un dia molt llarg per endavant. Tan llarg com tota una vida.

Aquesta és la segona part de El nom del vent. El llibre relata la continuació de la història d'en Kvothe des del punt que va quedar a la primera novel·la, tenint en compte que s'explica des d'un futur al qual no sabem com hi ha arribat. La vida del protagonista està explicada amb tot luxe de detalls al llarg d'una infinitat de pàgines que no es fan en absolut pesades. L'estil és molt planer i agradable de llegir, t'introdueix de ple en un món de fantasia però terriblement real, on la màgia és ciència però on també passen coses inexplicables. No hi ha informació baldera d'aquest món inventat, t'hi fiques i el vius igual que els personatges. Intens i molt ben escrit, i amb moltíssims tocs d'humor que personalment m'han fet esclafir a riure. En Kvothe és un penques amb totes les lletres, però encantador, és impossible no estimar-se'l.

Gent, he de dir que odio aquest llibre. L'odio perquè m'ha robat infinitat d'hores de son. L'odio perquè l'agafes i no hi ha manera de deixar-lo. I l'odio també perquè ara m'hauré d'esperar ves a saber quant per tenir a les mans la tercera part. El vaig acabar ahir a la nit, i ja tinc síndrome d'abstinència. M'ha semblat fantàstic, m'encanta aquest estil i em declaro fan incondicional de Rothfuss. Per criticar alguna cosa diré que algunes parts trobo que s'allarguen una mica massa, sense arribar a avorrir. I potser he detectat algun tall en que es nota que no està escrit de manera lineal, que algunes parts van ser escrites abans que altres que les precedeixen a la història. Minúcies. Tragar-se un totxo de 1200 pàgines i voler-ne més i més ho diu tot. Kvothe forever. Per mi una obra mestra (des del principi de la trilogia). Suposo que és excessiu per aquells a qui no agradi la fantasia literària. Però val la pena provar-ho.

Puntuació: @@@@@   

dimecres, 7 de desembre de 2011

El silenci dels arbres

Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: labutxaca, 2008 (editat per primer cop el 2003)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 139

El violinista Andreas Hymer arriba a una ciutat devastada i assetjada per una guerra crua. Vol fer un concert a la que va ser casa seva i vol d'acompanyament al piano l'Amela Jensen, que havia estat la seva amant, però ella refusa treballar amb ell i fins i tot veure'l. Al mateix temps, el luthier Ernest Bolsi sobreviu explicant històries a l'antic museu de música, ara buit, a un curiós grup de gent que es reuneixen cada dia per fer-li de públic. Les històries de tots tres personatges s'entrecreuaran en una trama fabricada a base de records de moments dolorosos; tenen molt per explicar-se. La música jugarà un paper important en tots ells. I entretant, un seguit de cartes de la gent desesperada que viu l'horror de la guerra. Tothom sobreviu com pot i enyora els seus éssers estimats. No és per això que l'Andreas ha tornat en realitat?

És el segon llibre d'Eduard Márquez que llegeixo i em té meravellat el seu estil. En només 139 pàgines és capaç de desgranar una història fantàstica, ben trenada, profunda i dura que arriba perfectament. Sense palla, sense introduccions ni explicacions balderes, només els fets. Hi ha constants salts del present al passat en forma de records, sense previ avís ni res que ho indiqui. Pot costar una mica situar-se, però un cop agafes la dinàmica entens quan toca un record i quan som al present. I a base de records la trama va agafant sentit i comprenem què va passar i què està passant. Em sembla molt difícil de fer, però Márquez ho clava. Els capítols no tenen nom ni numeració i intercalen alternativament parts de la història amb cartes dels afectats per la guerra, que també es barregen amb l'argument. Es llegeix tranquil·lament d'una tirada.

Per la senzillesa de les històries i com estan explicades, penso que Eduard Márquez acabarà sent dels meus escriptors de capçalera. El llibre aconsegueix arribar-te i et va removent per dins, cada cop que alguna cosa et lliga t'agrada més i més. No hi ha res d'espectacular, és vida mateixa, mostrant les tragèdies tal com són, sense exagerar ni per massa ni per massa poc. Un llibre ben escrit i que val la pena llegir, tenint en compte que es fa amb el cor una mica encongit. Difícil descriure la sensació que deixa, és d'aquests que cal una mica de temps per pair-lo.

Puntuació: @@@@   

diumenge, 4 de desembre de 2011

Alícia al país de les meravelles

Autor: Lewis Carroll
Editorial, any: labutxaca, 2011
Títol original, idioma, any: Alice's Adventures in Wonderland, anglès,1865
Traductor: Salvador Oliva
Gènere: Juvenil 
Número de pàgines: 140

L'Alícia s'avorreix de jeure al costat del riu amb la seva germana gran i comença a endormiscar-se. Però de sobte s'apareix un conill blanc molt ben vestit que declara estar fent molt tard, mentre mira el seu rellotge. L'Alícia, sorpresa, es posa a seguir el conill fins la seva llodriguera. Un cop hi entra, comença a caure i a caure en un forat que no sembla tenir fi. Aquí comencen les aventures d'Alícia pel país de les meravelles on coneixerà tot un seguit de personatges estrafolaris i animals xerraires que la posaran en situacions completament delirants. Ella anirà de sorpresa en sorpresa, però al capdavall, res resultarà tan estrany tampoc!

Es tracta d'una història completament delirant on tot es possible i res no té massa sentit, malgrat que es diu que l'obra, aparentment per nens, amaga molta sàtira de la societat de l'època. L'Alícia és impertinent i bocamolla, la veritat és que fa una mica de rabieta. L'edició és força maca, el llibre és petit però de tapes dures i inclou els dibuixos de l'original obra de John Tenniel. Feia molt que no llegia un llibre amb dibuixets! La lectura és embolicada perquè si et despistes un moment tot pot haver canviat molt, és un no parar de saltar d'un lloc a l'altre sense treva. Per la seva llargada, tenint en compte dibuixos, poemes i cançons, és per llegir-lo en una tarda, per aquells que llegeixin prou ràpid.

Personalment, no puc dir que m'hagi entusiasmat massa. Potser no me'l puc mirar amb ulls de criatura i tanta fantasia surrealista em fa ballar el cap. Té punts curiosos i divertits, però com m'ha passat amb altres obres, trobo que el llegeixo massa tard. És per totes les edats, encara que alguns personatges tenen força mala llet i suposo que qui l'agafi amb ànima d'infant pot anar de somriure en somriure. No ha estat el meu cas. Si fos més llarg, potser m'hagués acabat cansant força.

Puntuació: @@ (generoses) 

dimecres, 30 de novembre de 2011

1984

Autor: George Orwell
Editorial, any: Destino, 2006
Títol original, idioma, any: Nineteen Eighty Four, anglès,1948
Traductor: Rafael Vázquez Zamora
Gènere: Ciència Ficció 
Número de pàgines: 363 + 19 d'apèndix
Relectura

Un món repartit en tres potències permanentment en guerra. Ens situem a Oceania, que inclou el que coneixem nosaltres per Amèrica, Regne Unit, les illes del Pacífic i Austràlia. El Partit, encapçalat pel Gran Germà, figura totalitària, es regeix per unes normes molt estrictes on tot es vigilat i espiat. Les consignes: La guerra és la pau. La llibertat és l'esclavitud. La ignorància és la força. La classe prominent és el Partit Interior. Hi ha un segon cercle, el Partit Exterior i finalment els Proles, la resta de la població, que no es consideren ni humans. Els membres del partit estan sotmesos a control constant a través de l'emissió de les telepantalles, no estan ben vistes les relacions humanes ni el lliurepensament i es fomenta l'odi contra l'enemic. El passat està en continua modificació per atorgar la veritat absoluta al Gran Germà. Tots els membres del Partit són una mateixa cosa, no es permet cap desviació, cap relliscada, les conseqüències són funestes. És impossible estar en contra del Partit, fins i tot de pensament. Impossible? És clar que no. Winston Smith sap que les coses no són com el Partit vol fer creure. Aquesta és la seva història.

Aquest és un llibre conegut per tots, segurament la distòpia més famosa que existeix. Narra un futur (que per nosaltres ja és passat) on tot està controlat i la llibertat de cap tipus no existeix. La voluntat de la població està totalment sotmesa i el govern pretén tenir un control total fins i tot del pensament i la memòria dels individus. És aquí on rau la importància de la història, és possible fins i tot controlar el pensament? El llibre té tres parts separades segons l'evolució d'un dissident, en Winston Smith. És una obra que arriba a ser cruel i implacable i que d'alguna manera té tocs tan realistes que ens preguntem si nosaltres no estem vivint una mena de vida molt similar a la que s'explica, però molt més encoberta. Per posar els pèls de punta.

Tot i ser una obra recomanable pel que significa i pel que explica, és dura i no és fàcil de llegir. Fins i tot diria que té llargs passatges que ratllen l'avorriment. Es fa moltes preguntes, però dóna moltes voltes als mateixos temes. Personalment penso que no està especialment ben escrita (o potser traduïda) i la fama que té recau en l'argument i les dosis de realisme que imprimeix, et creus el que explica. Trobo que és un llibre que està bé haver llegit, per això l'he encarat per segon cop. Un cop acabat puc dir que em queda una sensació similar al primera vegada, potser un pèl inferior. Una mica pesat, però crec que val la pena, és capaç d'obrir els ulls de la gent.

Puntuació: @@@ (riguroses)

dimarts, 22 de novembre de 2011

Segones parts mai són... ressenyables

En els darrers temps és comú trobar obres de tal magnitud que l'autor o autora va fent per entregues. Quan es dóna el cas, els afamats lectors esperen la segona o la tercera part (la trilogia es porta molt...) amb moltes ganes. Però per aquells que tenim un blog on ressenyem les nostres lectures això suposa un problema. A mi m'ha passat recentment amb l'esperada tercera part de 1Q84 de Murakami. Detesto la gent que t'explica un llibre de cap a peus, se'm passen les ganes de llegir-lo perquè ja no em sorprendrà. Jo miro de no fer-ho mai, quan n'explico l'argument no vaig més enllà del que pugui explicar la contraportada del mateix llibre, o en tot cas, no cito cap detall rellevant. No vulguis pels altres el que no t'agrada a tu.

El problema ve quan expliques l'argument d'una segona part. És impossible no dir alguna cosa sobre el final de la primera i, és clar, això pot esguerrar la lectura a qui encara no hagi començat la saga. Recentment també em va suposar un problema ressenyar 'L'ànima valenta' tot just després de 'L'amic retrobat', que n'és la primera part. T'has de mossegar la llengua per no dir algun detall massa esclaridor.

Després de pensar-hi molt, se m'acudeixen diverses solucions pel que fa al meu blog, que suposo que triaré en funció del cas. Els que aneu passant per aquí ja sabeu que els posts tenen una estructura molt marcada. Una opció és prescindir del paràgraf de l'argument, o fer-ne una versió molt breu que no reveli l'estat de l'obra en el punt que comença. Això em sap una mica de greu perquè empobreix una mica la ressenya, i segurament serà d'un llibre que m'ha agradat molt (si llegeixo la segona part serà per alguna cosa). Una altra opció és posar un avís pels que no hagin llegit la primera part, no vull esguerrar la lectura a ningú. Finalment, com ja feu alguns, directament podeu passar d'aquesta part de la ressenya i anar a mirar, si us interessa, la descripció i les opinions. D'aquesta manera espero que tothom pugui seguir llegint les meves ressenyes sense perdre les ganes de llegir una obra amb diferents parts. A mi em fotria molt llegir la ressenya d'una segona part i que m'expliquin tot el que passa a la primera. Faré els possibles perquè això no us passi mai aquí.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Causa justa

Autor: John Grisham
Editorial, any: Debols!llo, 2009
Títol original, idioma, any: The Street Lawyer, anglès,1998
Traductor: Mª Antonia Menini
Gènere: Intriga 
Número de pàgines: 414

Un indigent pujant en un ascensor al prestigiós bufet d'advocats Drake & Sweeney no passa desapercebut. En Michael Brock, associat de la unitat anti-monopolis, desconfia d'ell però no sospita que l'individu, que més tard s'identificarà com 'Senyor', segrestarà nou advocats, comptant-lo a ell, en una sala de juntes de l'empresa. No entenen què vol, no sembla que tingui exigències i els fa preguntes molt estranyes. Els manté retinguts unes quantes hores fins que la policia aconsegueix solucionar l'incident. Però què volia aquest home? En Michael ha temut per la seva vida, però no semblava que 'Senyor' els volgués fer mal de veritat. Força tocat pel que ha passat, la seva percepció de les coses comença a canviar, hipoteca la seva vida a una feina que li roba tot el temps pel sol fet d'aconseguir guanyar una fortuna. Però els diners no ho són tot, al carrer hi ha gent que es mor de gana. Potser ha arribat el moment de deixar-se estar de tanta riquesa i pensar una mica en els més desfavorits. Tot el seu entorn el prendrà per boig, és clar.

És el tercer llibre que llegeixo de Grisham i puc dir que tots tenen una estructura molt similar, canviant de temàtica ja que el dret té múltiples branques. Aquest cop tracta de temes socials i d'advocats d'ofici. Emparant-se en una bona història de fons ens porta cap a les misèries de la gent que viu el carrer, però peca de convertir el llibre en un manual d'usos en aquests casos. Potser és útil per profans en la matèria (entre els que m'incloc), però em sol molestar que es facin anotacions aclaridores sobre temes reals en els llibres de ficció. Està prou ben escrit i la història és atractiva, això fa que es llegeixi fàcil.

M'ha semblat millor que 'La Citación', però trobo que va de més a menys. Promet al principi, però va decaient fins a tornar-se avorrit en alguns punts. Més endavant es torna a animar, però. Trobo a faltar més escenes de judicis en aquests llibres, pràcticament no n'hi ha, i potser és un clixé, però és el que m'agradaria trobar-me en un llibre d'advocats, ja que el dret és una disciplina que m'interessa més aviat poc. Tot i així, és prou bon llibre per passar l'estona, sense sorpreses ni girs sobtats, Grisham no enganya a ningú.

Puntuació: @@@ (generoses)

dijous, 10 de novembre de 2011

Nocilla dream

Autor: Agustín Fernandéz Mallo
Editorial, any, idioma: Candaya, 2006, espanyol
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 217

D'aquest llibre no se'n pot explicar l'argument, perquè no en té cap. No té ni principi, ni nus, ni desenllaç. Són 113 capítols molt curts, en algun cas de dues frases només, que barregen narració de situacions, fragments escrits de diferents personatges, apunts culturals o científics i aparentment qualsevol cosa que passés pel cap de l'autor. Es podria dir que és docuficció, ja que en alguns casos barreja fets i personatges històrics amb desenllaços de la seva collita. La part narrativa inclou la descripció de les vivències d'una bona colla de personatges que no tenen cap relació entre ells, i la història dels quals s'explica desordenada al llarg del llibre, però la gràcia és que entre gent que no té res a veure apareixen molts nexes d'unió, si estàs prou atent a la lectura. Una de les constants és la solitària carretera de 418 quilòmetres que uneix dos pobles de Nevada, Carson City i Ely, i l'únic arbre entre les dues ciutats, que té un munt de sabates penjant de les seves branques. Obtindrem algunes respostes, però no podem esperar cap història estructurada. Només la confirmació de que en el nostre petit món, les coses estan més connectades del que pensem.

Amb aquest panorama, probablement no convenci a ningú de llegir-lo, però estranyament he de dir que m'ha agradat prou. És caòtic i sembla que no té massa sentit, però és un experiment literari, i trobo que és prou reeixit. Es llegeix molt ràpid, els capítols tan curts sovint deixen molts espais en blanc, i així com alguns fragments no saps ni perquè hi són, les parts narratives són prou interessants i podrien ser inici de mil i una històries. El problema és aquest, que només són l'inici, després hi ha poca cosa més. És una obra curiosa, atrapa perquè vols saber què redimonis estàs llegint, i crec que no ho acabes de saber mai. És d'aquestes que no recomanaria, el més probable és que me la tiressin pel cap. Però no em penedeixo gens d'haver-la llegit.

Puntuació: @@ (i mitja) 

dilluns, 7 de novembre de 2011

1Q84 Llibre 3

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2011
Títol original, idioma, any: 1Q84 (ichi-kyû-hachi-yon) / A novel. Book 3, japonès, 2010
Traductor: Jordi Mas López
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 444

Recapitulem una mica. L'Aomame busca en Tengo desesperadament, sap que és la seva única opció d'escapar del món on es troba. En Tengo també la busca, però està encara més perdut i desorientat. Ella decideix esperar-lo en un lloc on creu que ell ha de tornar. Ell se'n va a tenir cura del seu pare moribund perquè creu que allà trobarà pistes sobre el seu passat i sobre l'Aomame. Mentrestant, el grup Sakigake els segueix la pista mitjançant un tercer personatge en discòrdia, un estrany individu anomenat Ushikawa, amb força olfacte per resoldre misteris. Entre tots es busquen, qui es trobarà primer? Què passa amb la Fukaeri? I en Tamaru? I en Komatsu? I la gent petita? I què redimonis té a veure el llibre Crisàlide d'aire amb el món on es troben? No, és que no en puc parlar més, perquè si no explicaria massa coses, però s'embolica, s'embolica... 

Tercera i última part de la trilogia 1Q84 en la que es resoldran tots els misteris... mentida, naturalment, Murakami sempre deixa més coses a l'aire de les que t'explica. El format del llibre és igual que en els dos anteriors, capítols més o menys llargs protagonitzats per un dels personatges, de manera seqüencial. Aquest cop, les alternances són de tres en tres, Tengo, Aomame i Ushikawa. Quan s'acaba un, vols més d'aquell personatge, però quan entres en el següent, necessites saber més d'aquest, i així anar fent, sempre quedant-te amb les ganes de més i veient com s'entortolliguen les històries perquè tot vagi cobrant un sentit. Estil totalment Murakami, pausat, estàtic, repetitiu... però totalment addictiu, sense que sàpigues per què. L'he llegit molt ràpid per ser jo, i per la quantitat de lletra que té.

Lectura obligatòria per aquella gent a qui agradi Murakami (la trilogia sencera), no us decebrà. A qui no li agradi, que se n'oblidi per sempre més, no ho proveu. Ah, i prohibit iniciar-se en l'autor amb aquest llibre. Molt taxatiu, però és pel vostre bé. Què dir, per mi tot el llibre és una meravella. Vull saber més, necessito saber més, i aquest senyor sempre em deixa amb ganes. No continuarà, però podria. Per mi, 1Q84 és una obra mestra.

Puntuació: @@@@@

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Se anuncia un asesinato

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Molino,1988
Títol original, idioma, any: A murder is announced, anglès, 1950
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 256

En un poble de tafaners com Chipping Cleghorn, està molt clar que si poses un anunci al diari local tothom el veurà. Si a sobre el que anuncies és un assassinat, a un lloc concret i una hora concreta, és evident que tindràs allà tot el veïnat congregat per veure què hi passa. Tots venen amb la idea de participar en un joc, perquè ningú es creu que un assassinat real es pugui anunciar als diaris, però s'emportaran una sorpresa quan l'amfitriona de la casa en qüestió és víctima d'un intent d'assassinat i el presumpte delinqüent perd la vida, no se sap si per accident o per suïcidi. El cas passa a mans de la policia, que començarà les investigacions i anirà descobrint que molts veïns tenen coses a amagar. Però l'inspector Craddock no estarà sol en la recerca, l'ajudarà qui menys es pensa, una velleta entranyable que es dedica a fer mitja i a tafanejar, que casualment està de visita a casa d'una parent seva. Parlem de la senyoreta Marple, i ja no cal dir res més. 

Un cop has ressenyat un llibre d'Agatha Christie és difícil dir-ne coses noves en les ressenyes posteriors. A grans trets, ja sabem què hi trobarem quan ens cau a les mans, una història imaginativa, una investigació acurada i amb preguntes aparentment innocents que porten a grans deduccions, un final habitualment sorprenent, però també un llenguatge arcaic i unes traduccions infumables, almenys el d'aquesta edició antiga, que tampoc és massa afortunada, on els errors es troben per totes bandes. La història és enrevessada, com totes, i algunes coses semblen agafades amb pinces, però és marca de la casa. Amb tot, et va intrigant i vols saber què passa, això és inevitable.

Aquests llibres s'han de llegir amb afecte. Personalment em posa una mica nerviós aquest llenguatge tan 'repipi' i que tiri tant de tòpics, però és un llibre distret, com tots, i entretingut de llegir, si passes per sobre aquestes coses. Investiguen, pregunten, dedueixen, i això m'agrada. Aquest té punts força bons. Però em temo que hauré d'espaiar una mica més els llibres que llegeixi de l'autora, perquè si no segur que me'n cansaré aviat.

Puntuació: @@ 

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Las grandes plagas modernas

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Destino, 2010
Títol original, idioma, any: Les grans epidèmies modernes, català, 2010 (edició conjunta)
Traductora: Agnès González Dalmau 
Gènere: Divulgació 
Número de pàgines: 239 (+5 d'annexos)

Grip, SIDA, tuberculosi i malària, les grans epidèmies dels nostre temps. Anualment maten milions de persones i ocasionen greus problemes sanitaris. El seu estudi i prevenció mouen milers de milions d'euros. Tot és poc per protegir-nos dels microorganismes: virus, bacteris, fongs i d'altres que conviuen amb nosaltres i que, així com nosaltres, miren de sobreviure i perpetuar el seu llegat genètic, molts cops a costa nostra. En aquest llibre aprendrem moltes coses de les malalties infeccioses més importants que tenim actualment i coneixerem una mica la història d'aquesta convivència tan accidentada. En una segona part també coneixerem de manera una mica més global el món dels microorganismes, com mirem de lluitar contra ells, algunes altres malalties menys conegudes i fins i tot sabrem els perills de la investigació i les possibilitats de fer servir els coneixements que tenim de la pitjor manera. I sobretot, un missatge clar. No ens refiem, són petits i no es veuen, però en saben més que nosaltres. Porten per aquí molt més temps, ja ho diuen que en sap més el diable per vell que per diable. Cal estar preparats.

Estem davant d'un llibre de divulgació científica, res de ficció, encara que de vegades ho sembli. En general està molt ben explicat i és força comprensible, tot i que he de dir que jo tinc formació en el tema i potser considero fàcils d'entendre coses que no ho són tant. A estones m'ha semblat que hi havia un excés de dades, sobretot estadístiques, però també és perquè l'he llegit a velocitat de creuer, i potser no és la manera, dóna informació que cal pair amb calma i anar-la assumint. Combina el text amb uns requadres en els que es poden llegir apunts i anècdotes curioses, que enriqueixen el tema que tracta. M'hagués agradat llegir-lo en català, però per recomanació de l'autor mateix, ha estat en castellà.

Personalment l'he trobat molt interessant, però no és cap sorpresa, he dedicat part de la meva carrera científica a treballar amb una de les malalties estrella del llibre (molt curt l'apartat d'antivirals!) i sóc un fan dels microorganismes i de tot el que saben fer. Posa a l'abast de tothom coneixements molt recomanables de saber, explicats d'una manera assequible, tot i que crec que hi ha un excés d'informació de cara al gran públic (potser un defecte en alguns temes per malalts com jo!). Potser és poc recomanable per persones molt aprensives i hipocondríaques, encara que si superen la lectura del llibre, ja no tindran por de res! Per la resta, bona divulgació i informació valuosa, fins i tot per anar consultant de tant en tant.

Puntuació: @@@

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Maletes perdudes

Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: labutxaca, 2011 (editat per primer cop el 2010)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 448
Premis: Octavi Pellissa 2003, Llibreter 2010, XI Amat-Piniella, Lletra d'Or 2011 i Premi de la Crítica 2011.

Quatre germans, fills de quatre mares diferents, però amb un pare comú. Un català, un francès, un anglès i un alemany, i no és cap acudit. Són el club dels cristòfols, el seu pare es va entestar amb que tots es diguessin igual, però adaptant el nom en funció del país on van néixer. Ara, en Gabriel Delacruz, camioner d'una empresa de mudances internacionals de professió, ha desaparegut. Les seves mares i ells fa molt temps que li havien perdut la pista, però la investigació policial de la desaparició i possible mort els ha reunit. Cap d'ells no sabia res de l'existència dels altres, però ara faran un front comú per investigar on és el seu pare. Pel camí, recuperaran les seves pròpies històries i les posaran en comú. L'objectiu és seguir els passos d'en Gabriel, reconstruir la seva vida per encaixar totes les peces del trencaclosques, que no són poques. Els testimonis de tots els que van tenir relació amb ell i tot el que podran descobrir els ensenyarà que el seu pare va viure una vida sorprenent. De passada, també coneixerem una mica la realitat de finals dels anys 60 a diferents llocs d'Europa.

Història delirant i estrambòtica però que enganxa des del principi. L'argument encurioseix, és molt original, i el plantejament també ho és. El llibre està escrit en primera persona del plural, els quatre cristòfols parlen com un sol ésser, tret de quan expliquen la seva pròpia versió dels fets. Cal dir que és un llibre força llarg i dens, té molta lletra i s'hi expliquen moltíssimes coses, però en cap moment es fa pesat perquè en vols més i més. M'ha agradat l'estil de l'autor, força desenfadat, i detalls com fer parlar cada personatge en el seu idioma, però en petites dosis, és clar. L'he trobat molt ben escrit.

M'ha semblat un llibre molt sorprenent i imaginatiu. No és tan fàcil trobar històries fresques i amb aquest punt de surrealisme, però alhora tan descriptives d'una realitat probable, encara que pràcticament impossible. M'ha enganxat molt, i això que se'n va força per les branques amb les vides de personatges tangencials, però tot i així, no n'eliminaria ni una pàgina. Un bon llibre, i un autor que miraré de seguir de prop. Força recomanable, la veritat.

Puntuació: @@@@

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Diplomàcia

No sóc massa de mirar les estadístiques dels blogs, però ja que ara el mateix blogger ens en fa un resum, reconec que de tant en tant hi faig un cop d'ull perquè fa gràcia. Veure el número de visites, de quins blogs salten al teu, la localització geogràfica, sistemes operatius... tot molt distret. Però fa uns dies vaig voler saber des d'on llegeixen el Llibres, i punt! i em vaig trobar amb aquesta sorpresa: 


El primer del ranking des de sempre, com és normal, és Espanya, encara que interpretaré que el senyor blogger encara no sap fer algunes diferències i que la majoria de visites venen des de Catalunya. Però en segon lloc Corea del Sud?? Els següents encara em quadrarien una mica, però no sabia que des de Corea eren tan fans del Llibres! El que passa és que he vist que es tracta de visites antigues, darrerament ja no em visiten tant, i em sap greu. Per això avui vull aprofitar per enviar una molt cordial salutació als amics coreans i donar-los les gràcies per ser tan fidels.

한국어 친구 오신 것을 환영합니다! 방문에 감사드립니다.

dijous, 6 d’octubre de 2011

L'ànima valenta

Autor: Fred Uhlman
Editorial, any: Columna,1997
Títol original, idioma, any: No coward soul, anglès, 1996 (pòstum)
Traductora: Dolors Udina
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 91

Konradin von Hohenfels és a punt de morir a l'edat de 32 anys, no direm ni com ni per què, per no explicar massa cosa. Quan ja li queda molt poc temps, decideix enviar una carta al seu estimat amic de joventut Hans Shcwarz. En Hans tenia arrels jueves, i per culpa de la guerra i la intolerància de la seva família, de tendències nazis, es van separar amb només 16 anys, però no l'ha pogut oblidar mai. Konradin no va dir al seu amic ni la meitat de coses que hauria volgut dir-li, però no se'n vol anar d'aquest món amb el pap ple i encara menys amb la sensació de que li va fallar a última hora, abans de la separació. Amb aquesta carta, que no sap quan arribarà, o ni tan sols si arribarà, vol obtenir el perdó i marxar amb la consciència tranquil·la.

Aquesta és la segona part de 'L'amic retrobat' i he volgut llegir-la a continuació d'aquest per tenir-lo ben fresc, aprofitant que em va caure a les mans per casualitat. Es tracta d'una mena de mirall del primer llibre. En aquell el protagonista és en Hans, i en Konradin no parlava massa. Ara és en Konradin qui escriu una carta al seu amic i relata totes les situacions viscudes, però des de la seva perspectiva, de tal manera que acabem sabent què pensaven i sentien els dos personatges principals en cada fet que viuen plegats, en els bons i en els no tan bons. Com deia, està presentat en forma de carta, ja que l'acció, si se'n pot dir així d'escriure una carta, passa molts anys després de la separació dels joves.

Em va semblar una bona idea el plantejament d'aquesta segona part, és com si tanqués el cercle i sabem tot el que passava pel cap als dos amics. L'estil és molt semblant en els dos llibres, per tant no es pot valorar massa la diferència. Això sí, convé llegir-los en l'ordre que toca, i en cas de llegir-ne només un, que sigui el primer. Però també es pot entendre com un sol llibre de 200 pàgines, que no és res. Tan recomanable com l'altre, encara que sigui repetir altre cop la mateixa història.

Puntuació: @@@

dimecres, 5 d’octubre de 2011

L'amic retrobat

Autor: Fred Uhlman
Editorial, any: labutxaca, 2007
Títol original, idioma, any: Reunion, anglès, 1971
Traductora: Dolors Udina
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 109

La Karl Alexander Gymnasium de Stuttgart és una escola on s'apleguen estudiants de bona casa. Hans Schwarz és l'únic de procedència jueva, tot i que la seva família està molt allunyada de la creença i encara menys de la pràctica d'aquesta religió, es consideren del tot alemanys. Amb 16 anys, Hans coneix el que esdevindrà el seu gran amic, Konradin von Hohenfels. Els dos joves compartiran interessos i secrets i passaran la major part del temps junts, fins que Hans s'adona de que Konradin no el posa mai en presència dels seus pares. El motiu, un odi malsà de la seva família envers els jueus. Les idees del nazisme comencen a estendre's per tota Alemanya, i el que fins ara no havia suposat cap problema, esdevé un martiri per en Hans. El pitjor de tot però, és que aquesta nova corrent de pensament el separa, irremeiablement, del seu amic de l'ànima.

Basat en la pròpia experiència, Fred Uhlman va retratar la vida de l'Alemanya pre-nazi i la irrupció de les idees xenòfobes des dels ulls d'un jove d'arrels jueves, amb totes les dificultats que això comportava. El fet de ser pràcticament autobiogràfic, fa que no sigui tan florit com El noi del pijama de ratlles, de temàtica semblant, però permet entrar molt més endins dels personatges i entendre molt millor la problemàtica, aquí no s'amaga res. El llibre és breu i fàcil de llegir, es narra més des del cor del protagonista que des de les desgràcies de l'època. Pocs fragments narren la cruesa d'algunes situacions. 

Es tracta d'una bona lectura per a tots aquells que els agradi el que envolta a les grans guerres, un testimoni de primera mà que permet traslladar a avui el que es va viure en un moment molt concret de la història. Tot i no ser especialment del meu interès, reconec que és un molt bon document i no et deixa indiferent, malgrat no mostrar una crueltat exagerada, ni violència nazi. Són dos nois separats per unes idees. Això és el que es pot trobar. I és més del que sembla.

Puntuació: @@@ (i mitja)

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Los perros de Riga

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2008
Títol original, idioma, any: Hundarna i Riga, suec, 1992
Traductors: Dea M. Mansten i Amanda Monjonell
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 329

Prop de la costa sueca, un vaixell de pesca ocupat per contrabandistes ensopega amb una estranya barca vermella sense cap nom indicatiu. A bord, dos cadàvers molt ben vestits i en posició estranya. Per no ficar-se en merders, la remolquen més a prop de la costa i se'n desentenen. Un cop redescoberta l'embarcació, i amb la seguretat de que van ser assassinats, el cas passa a mans de l'inspector Wallander, de la comissaria d'Ystad. Al seu equip i a ell els serà difícil trobar pistes per descobrir d'on surt tan estrafolària troballa, però amb ajuda d'alguns experts determinaran que ve de Letònia. Per ajudar en la investigació rebran la visita del major Liepa, de la policia de Riga. Wallander i Liepa tracen una bona relació, per això resultarà un cop ben fort quan, un cop el major ha retornat a casa, Wallander s'assabenta que l'han assassinat. Això farà que el policia suec es desplaci a Riga per ajudar, però allà descobrirà que el cas que tenia entre mans té arrels molt més profundes del que pensava. I no serà l'únic que descobrirà... 

Segona entrega de la nissaga Wallander. Bona novel·la negra que retira cap el gènere d'intriga. La primera meitat del llibre és bàsicament d'investigació policial, que ja és el que toca. Després es converteix en una novel·la d'acció i intriga per terres letones, amb altres elements que no desvetllarem. Està ben escrit per ser d'aquests gèneres, però crec que el ritme decau una mica a la segona part. El pensament que he tingut és que potser era una història massa ambiciosa per ser tot just el segon llibre de la saga. Això sí, Wallander es segueix mostrant tan refotudament humà com a la primera entrega.

És del tipus de llibre que no pots dir que és molt bo o molt dolent; és un més. Trobo que aquesta saga Wallander és ideal per anar-ne llegint un de tant en tant, l'autor sap crear un bon clima de misteri i incertesa que atrau, però potser tots seguits es farien pesats. De moment seguiré, mica en mica, a veure si llegeixo els 9.  Aquest comença molt bé, la història promet molt i encurioseix. Però mica en mica es fa un pelet pesat, canvia radicalment de terç. Potser és que em resulta molt difícil imaginar una història que passa a Letònia, un racó de món amb nom de marca de llet!

Puntuació: @@ (i mitja)

dilluns, 26 de setembre de 2011

Olor de Colònia

Autora: Sílvia Alcàntara
Editorial, any: Edicions de 1984, 2009
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 330
Premis: Joaquim Amat-Piniella 2010, Qwerty 2009 i Regió 7-TVM 2009

Un incendi a la colònia industrial Viladomat posa en guàrdia tots els seus habitants i treballadors. Un cop controlat, aparentment no s'han de lamentar pèrdues massa importants, però hi ha hagut una baixa, l'Isidre Claret, l'escrivent principal de la colònia. Aquesta mort farà canviar moltes coses, tant per la successió en el càrrec, que recau en Climent Palau, com pel que respecta a la seva vídua Teresa Claret i altres veïns, d'alguna manera tots se'n veuran afectats. Intrigues, amors secrets, històries tèrboles al voltant dels personatges i el seu passat, tot anirà sortint a la llum mica en mica, s'anirà desfent un cabdell que està més embolicat del que la majoria es pensen. La vida en una colònia no és cosa fàcil ni està exempta de relacions tibants i complicades, és el problema de viure en una comunitat tancada a principis dels anys cinquanta.

Es tracta d'un llibre molt descriptiu i amb moltíssims personatges. Està dividit en tres parts (i un epíleg), separades cadascuna per alguns anys de diferència. Al llarg del temps, es van descobrint les relacions entre els caràcters i la troca s'embolica considerablement. Cal estar atent també per la manera com està escrit, hi ha salts constants d'un personatge a l'altre, sense previ avís, i en tots els casos la narració està escrita en primera persona, des de la perspectiva del personatge que parla. Sovint es descriu més aviat el que pensa i com viu les situacions, o els records que té, de manera que molts fets es descriuen diverses vegades, des de diferents angles. Per no dir que no sabem quin personatge parla fins que no hem llegit almenys mitja pàgina. No és un llibre d'acció, gairebé sempre s'expliquen les coses de manera estàtica. Una cosa que m'ha fet particularment gràcia és que cada capítol comença amb les paraules que acaba l'anterior, encara que el tema no tingui res a veure. Un detall d'aquells que no em passen desapercebuts.

Aquests és del tipus de llibres que sé que jo no valoro prou, tot i saber que estic davant d'una bona obra. Tot i no ser massa llarg, se m'ha eternitzat i se m'ha fet pesat moltes estones. La història està bé, és innegable que està molt ben escrit i és força realista, retrata bé el que era una colònia industrial i la mentalitat de l'època. Però no és del tipus de llibre que m'agrada llegir, massa lent i massa travat. M'ha semblat interessant, però no m'ha enganxat. No puc dir que no el recomani, però no és per a tothom, penso. Per exemple, per a mi no massa.

Puntuació: @@   

divendres, 16 de setembre de 2011

El color de la magia

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Debols!llo, 2011
Títol original, idioma, any: The Colour of Magic, anglès, 1983
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 285

La immensa ciutat doble d'Ankh-Morpork és un cau de lladres i gent de baixa estofa. Allà conviuen gremis de professionals de totes les activitats poc nobles imaginables. És una de les ciutats més importants del món, però què es pot esperar d'un món circular que jau sobre quatre elefant gegants, que a l'hora es troben sobre una colossal tortuga anomenada A'Tuin? Res de bo, segur. A aquest inhòspit lloc arriba un turista de l'Imperi Àgata, el lloc més ric de 'Mundodisco', que vol veure món, conèixer herois, veure dracs, fer pintures de llocs pintorescos amb la seva caixa màgica... Es diu Duesflors, i és tremendament feliç i confiat. Fa malament, ja que l'únic element capaç d'entendre'l al lloc on va a parar és un mag de tercera que es diu Rincewind, que només pensa en ell. El bruixot, que només coneix un encanteri, però no l'ha pronunciat mai, veurà en Duesflors la seva gallina dels ous d'or, però des d'aquell moment els seus destins restaran lligats. Mal negoci, ja que Rincewind és la persona amb més mala sort de tot el Disc!

El llibre consta de quatre històries en principi independents, però consecutives en el temps i amb uns protagonistes comuns. Està ambientat en un món fantàstic on impera la màgia, però que és totalment surrealista i delirant. És, en realitat, un llibre humorístic en el camp de la literatura fantàstica. És el primer d'una llarga llista de volums dedicats a 'Mundodisco' que ha escrit aquest autor. És fàcil de llegir i entretingut, encara que no és estrany que se te'n vagi una mica el cap amb una trama tan estrafolària.

He de dir que he gaudit... a estones. Té punts molt bons que m'han fet riure, tant per les situacions surrealistes que exposa com per bromes puntuals ben trobades. Però també té estones que m'han fet desconnectar per manca d'interès. És un llibre per passar l'estona i no pensar massa, que es gaudeix especialment si ets fan de la literatura fantàstica (que no és del tot el meu cas). Un de tant en tant penso que pot estar bé com a pont entre llibres de més entitat.

Puntuació: @@

dilluns, 12 de setembre de 2011

29a setmana del llibre en català

De vegades, el caçador de llibres també falla. Ahir em vaig deixar caure a la 29a edició de la setmana del llibre en català, mogut pel bon record de l'any passat. Esperava trobar-me una immensa col·lecció de llibres dels quals només n'has de mirar l'autor i el nom, ja que l'idioma et ve per defecte. És tal plaer no haver-se de preocupar per això. Però ja al blog de la Jo mateixa, on me'n vaig assabentar, ja em va pujat la mosca rere l'orella. L'any passat, allà al Parc de la Ciutadella, hi havia una gran carpa on podies passar-t'hi hores triant i remenant. Recordo haver-hi passat molta estona, i gaudir-ne molt. Vaig buscar llibres que no em sonés haver vist en català a les llibreries, d'alguns d'ells ja n'he fet ressenya aquest any. Aquest cop, però, està muntat a base de paradetes de fusta, separades per llibreries, les típiques de Barcelona (Catalònia, Laie, La central...). Pots entrar-hi i passar darrere el mostrador, però estàs a la vista de tothom, és com incòmode. Estèticament és molt més maco passejar-s'hi aquest any, però de manera pràctica, jo em vaig estressar de seguida. No sabia on, ni com buscar, i no em vaig inspirar gens per comprar. Manies que té un, m'agrada que em deixin tranquil mentre miro llibres. De totes maneres, no deixeu de fer-hi un cop d'ull, serà allà fins el dia 18 d'aquest mes.

Així que, aquest cop, el caçador de llibres va tornar al seu cau, capcot i amb la cua entre cames, sense cap trofeu per a la seva col·lecció. I això és un problema. Els fracassos l'assedeguen encara més...

dissabte, 10 de setembre de 2011

Post mórtem

Autora: Patricia Cornwell
Editorial, any: Zeta, 2010
Títol original, idioma, any: Postmortem, anglès, 1990
Traductora: Mª Antonia Menini
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 364

Una trucada de matinada desperta la doctora Kay Scarpetta, la cap del Departament de Medicina Legal de la Mancomunitat de Virgínia. El sargent Marino la informa d'una cosa que preferiria no saber. Han trobat una altra víctima estrangulada, el mateix patró d'un assassí en sèrie que està atemorint la gent de Richmond. Ja és la quarta. Scarpetta és l'encarregada de fer les autòpsies i de portar la investigació juntament amb la policia. De moment, cap pista sobre l'assassí, i molts dubtes. Tampoc no sembla que hi hagi res que relacioni les víctimes, però això s'ha d'aturar. Marino i Scarpetta no és que mantinguin massa bona relació, però hauran de treballar plegats per combatre aquest psicòpata que no deixa pistes. O sí? Aquesta nova mort potser ha deixat alguns detalls que seran d'utilitat. Ara comença la lluita.

Amb una barreja d'intriga i novel·la negra, l'autora va desgranant una història basada en la investigació forense i el treball policial, que en alguns moments sembla tot un manual de com actuar en aquests casos, tenint en compte que és una obra de ficció. Fa gràcia perquè data de l'any 1990, i el treball amb DNA i les eines informàtiques era molt precari, per bé que s'expliquen com si fossin les darreres novetats. El llibre ha quedat una mica desfasat, però també té la seva gràcia llegir com se'n sortien en aquelles èpoques.

És una bona obra del gènere. De vegades s'alenteix molt i alguns fragments s'allarguen massa amb converses dels protagonistes, però es llegeix molt bé i la història enganxa. És recomanable, però s'ha de tenir en compte això que deia de la tecnologia de l'època, que sol ser el punt fort d'aquesta mena d'obres. Aquesta autora té una llarga bibliografia, i aquest és tot just el primer llibre de la sèrie Scarpetta, el seu personatge principal. S'haurà de veure què fa la bona doctora en l'actualitat!

Puntuació: @@@
Recomanat per la Maria, fa uns deu milions d'anys.

dissabte, 3 de setembre de 2011

El Palacio de la Luna

Autor: Paul Auster
Editorial, any: Anagrama, 2009
Títol original, idioma, any: Moon Palace, anglès, 1989
Traductora: Maribel De Juan
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 310

Marco Fogg va tenir una infància no massa agradable, però també feliç. La seva mare va morir quan era petit, i al seu pare no el va arribar a conèixer. Per sort, el seu extravagant oncle Víctor el va acollir i va fer els possibles perquè visqués de la millor manera. Ja d'adolescent, l'oncle ha de marxar de gira amb el seu grup musical i Marco es queda sol a Nova York. Al principi en Víctor seguirà cuidant-se de que no li falti de res, però malauradament, amb la seva mort Marco es queda sol, sense cap font d'ingressos, i sense cap intenció de posar-se a treballar. Aquí comença un periple penós que el portarà a viure a Central Park i a una situació de desnutrició que per poc no li costa la vida. Sort dels seus amics Kitty i Zimmer que el rescataran, però les penúries del jove orfe encara no hauran acabat.

Si hi ha un escriptor amb una prosa més densa que el mercuri, aquest és Auster. Ningú no descriu com ell les situacions, però la pregunta és: cal? Capítols llarguíssims i anuncis del que anirà venint més endavant, molt en el seu estil. Per trobar coses positives, es pot dir que està ben escrit i que la història, si ets capaç de mirar-la objectivament, està ben pensada. Més enllà d'això, i sentint-ho molt pels amants de l'autor, que no són pocs, deixeu-me dir en majúscules perquè quedi clar: PAUL AUSTER ÉS UN PUTO PESAT. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Després del que acabo de dir, entendreu que no el recomani ni al meu pitjor enemic. M'ha semblat tediós i infinit, i això que només té 310 pàgines. He tingut la sensació de que portava tota la vida llegint aquest llibre, i que no em despertava el més mínim interès. Ja sabeu que jo no deixo mai un llibre a mitges. Aquest cop he estat temptat de fer-ho almenys un parell de cops, i m'avergonyeixo de dir que m'he saltat algunes pàgines que no tenien cap mena d'importància ni relació amb la història (però hi eren!). Només un parell d'espurnes en les que pensava que s'animava, però no. I el final... vaja, on és el final? Res, que per qui és i perquè no és pot dir que estigui mal escrit es mereixeria alguna arrova, però...

Puntuació: sc 

dimarts, 23 d’agost de 2011

L'últim dia abans de demà

Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: Empúries, 2011
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 144

Un home enfonsat sosté una urna amb les cendres de la seva filla i només pot pensar en quant pesen. Li costarà assumir aquesta pèrdua. Mentrestant anirà fent memòria del que ha estat la seva vida, de totes les persones que han estat importants d'una manera o una altra, i de les relacions i fets que l'han conduit a una situació tan nefasta. La seva ex-dona Nora, els amics de joventut Robert i Francesca, els seus pares, els seus mestres, tots es donen cita als seus pensaments, i no sempre per bé. Però sobretot la seva filla, la Jana, de qui té els records més alegres.

En 144 pàgines Eduard Márquez desgrana la vida del protagonista a base d'anècdotes i de moments, saltant d'un temps a l'altre i d'uns personatges a uns altres sense previ avís, només un punt i apart i alguns espais. Estil sintètic, frases curtes, amb diàlegs sense signes de puntuació, canvis d'idioma sense indicació, i deixant moltes coses a la imaginació. És un estil molt minimalista, però molt intens. Parlaríem de realisme pur i dur o vida en estat pur. 

M'ha semblat un llibre complicat, escrit des de la perpètua amargor del protagonista, però es llegeix de manera fluida, d'una revolada, és curt i de lletra gran. El que explica costa de pair, i l'estil tan sintètic també, però és un bon llibre, impactant i explícit. M'ha causat bona impressió per donar més oportunitats a l'autor, però no crec que sigui un llibre per recomanar a tothom, tot i estar molt ben fet, al meu entendre, té quelcom de pertorbador.

Puntuació: @@@

divendres, 19 d’agost de 2011

El diamante de Jerusalén

Autor: Noah Gordon
Editorial, any: Byblos, 2005
Títol original, idioma, any: The Jerusalem Diamond, anglès, 1979
Traductora: Elsa Mateo
Gènere: Ficció històrica 
Número de pàgines: 441

El comerç del diamant està controlat per molt poca gent arreu del món, i entre aquests destaquen els comerciants jueus. Harry Hopeman forma part d'aquesta minoria gràcies a que pertany a una família amb llarga tradició de diamantistes. Harry rep l'encàrrec de recuperar al preu que sigui un diamant amb molta història darrere, que ha anat canviant de mans al llarg del temps, i que està vinculat a la seva família. Per això s'haurà de desplaçar de Nova York a Israel, on sembla que el seu actual posseïdor el vol vendre. La recerca del gran diamant daurat no serà senzilla, però en Harry trobarà altres motivacions per perllongar la seva estada a Terra Santa. Mentrestant, anirem coneixent la relació que van tenir els avantpassats del diamantista amb aquesta pedra tan especial i sabrem d'on li ve la gran destresa que té en l'art de tallar i polir diamants.

Venut com una novel·la d'intriga, l'acció principal del llibre s'emmarca en el present, però els salts al passat per explicar la història del diamant són freqüents. Malauradament, l'autor se'n va per les branques d'una manera fora de mida, dóna un excés d'informació de tots els personatges tant presents com passats, de manera que la seva vinculació amb el diamant és més tangencial que altra cosa, durant bona part del llibre no sembla tenir cap importància. És força dens, i a sobre té capítols sencers escrits en cursiva, de manera que t'acabes enfilant per les parets. Al seu favor, que està ben escrit, cosa que no és una sorpresa tractant-se de Noah Gordon, però el gènere de la història no s'acaba de definir, no és ni carn ni peix, o ho intenta ser tot i no arriba a ser res. I el que sí que és, és un compendi de usos i costums jueves, alguns encabits amb calçador.

No puc dir que no hagi gaudit d'algunes parts del llibre perquè estan ben escrites, però en general no m'ha fet el pes, i em sap greu. D'intriga, poca. De fets històrics destacables, pocs també. La història dels protagonistes, descafeïnada. I de costums jueves, per donar, vendre, regalar i quedar-ne fins el capdamunt. Poca substància per tenir 440. Aquest home té llibres millors, encara que començo a sospitar que viu de les rendes de 'El metge' i 'Xaman'.

Puntuació: @@ (generoses)

dimarts, 9 d’agost de 2011

Ullals

Autors: Salvador Macip i Sebastià Roig
Editorial, any: La Galera, 2011
Gènere: Terror 
Número de pàgines: 225
Premis: Joaquim Ruyra 2011

En Vicent Paterna és un nano de casa bona, molt ben acostumat i força fatxenda. Com cada estiu, el seu pare, que n'està fins el capdamunt, l'envia a un centre educatiu especial a veure si el redrecen, però ell sap que viurà a cos de rei i que no aconseguiran res de res. El centre educatiu que l'acollirà, però, és realment 'especial'. En mig d'un bosc, als afores de Pelallops, i no precisament de primera classe, La Floresta és un cul de món amb uns amfitrions no massa simpàtics. En Vicent i els altres dos alumnes del centre, l'Ariadna i en Cesc, patiran les vexacions, el maltractament i els treballs forçats als que els obliguen el Capità, en Clint i la Madonna, noms que els atribueix el nostre jove protagonista, perquè ells no es molesten ni a presentar-se. Però això no és tot. Part de la feina que fan és reforçar les defenses del centre perquè de nit reben la visita dels feréstecs, bèsties ferotges de les quals ningú en coneix la naturalesa, però que no semblen tenir massa bones intencions. L'estiu d'en Vicent no tindrà massa a veure amb el que havia imaginat.

Fer la ressenya d'un llibre l'autor del qual (o un d'ells) saps positivament que la llegirà, pot ser complicat. Per sort, la impressió general és força positiva. L'estil sintètic marca de la casa aquest cop és més elaborat que en llibres anteriors, ja que és més descriptiu, però les frases curtes i tallants el caracteritzen, sense floritures. Això fa que sigui ràpid de llegir, i com que els capítols són curts, sempre allargues algun més dels que pensaves llegir. He de dir que no fa gens de por, potser descriu alguna situació una mica angoixant, però no m'ha inquietat, i això que sóc molt cagat.

És un llibre recomanable, tot i que a l'estil sintètic t'hi has d'acostumar. Pel meu gust hi falta més explicació de certs temes, però si ho comento seria donar massa informació. És una lectura fàcil i lineal amb un final que sobta. Penso que no és la millor obra de Macip, però es passa una bona estona de lectura, que no és poc.

Puntuació: @@@ (i mitja!)

divendres, 5 d’agost de 2011

El meu amor Sputnik

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: labutxaca,2008
Títol original, idioma, any: Sputoniku no koibito, japonès, 1999
Traductor: Concepció Iribarren
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 253
 
El narrador d'aquesta història és un jove professor de primària sense massa amics, però molt aficionat a la lectura i a la música. De l'època universitària sí que en conserva una amiga, la Sumire, de la que està secretament enamorat. La Sumire és una noia caòtica i desmanegada, però té alguna cosa que la fa molt especial. Vol ser novel·lista i a la universitat només hi va durar un any, no hi estava interessada, però valora el jove professor per sobre de totes les persones, tot i que no comparteix el seu desig romàntic. A la boda d'una cosina seva, Sumire coneix Miu, una dona preciosa uns 17 anys més gran que ella, i se n'enamora perdudament. Les dues dones establiran una relació molt especial després que Sumire comenci a fer de secretària personal de Miu, però a causa d'uns terribles fets del passat Miu no pot sentir res per ningú ni correspondre Sumire. Quins secrets amaga Miu? Sumire els patirà en la seva pròpia carn, i de retruc, també el nostre amic professor.

Aquest llibre és el primer de Murakami del que vaig tenir constància, me'l van recomanar fa molts anys i no en vaig fer cas. Temps després he llegit molts llibres de l'autor, però em faltava aquest. Tot i que és dels antics, amb el bagatge Murakami que tinc, puc dir que és 100% el seu estil, contempla tots els seus tòpics, la soledat humana, els interessos sexuals, els fets paranormals i inexplicables... tot envoltat de la seva personal atmosfera amb personatges peculiars i estàtics. Tot passa a velocitat molt lenta, sense que això avorreixi ni en dificulti la lectura. En aquest cas, és una història totalment lineal, sense salts ni canvis d'escenari, però amb infinites coses interpretables, com sempre, això sí.

M'ha agradat, però ja no sé si és que tinc una gran predisposició per l'autor o és que tots els seus llibres són bons. Potser no és dels millors, però relata una història petita, aparentment simple, d'un triangle amorós que no es tanca mai. És el tipus de lectura que et causa assossec, i que et fa pensar que necessites un temps per tornar a agafar un llibre de l'autor. Això darrerament no m'estava passant, potser és precisament perquè aquest és dels primers, i la sensació que causa és similar als altres llibres seus més antics. Recomanable, com sempre, pels qui els agradi l'autor, i també una bona obra per entrar al seu univers.

Puntuació: @@@@

dimecres, 27 de juliol de 2011

Ubik

Autor: Philip K. Dick
Editorial, any: La factoria de ideas, 2009
Títol original, idioma, any: Ubik, anglès, 1969
Traductor: Manuel Espín
Gènere: Ciència ficció 
Número de pàgines: 252

En un futur on predomina l'ús de poders psíquics i en el que les persones es conserven en estat de semivida un cop morts per tal de contactar-hi, Glenn Runciter dirigeix una empresa de prevenció antipsi, està al càrrec d'una plantilla d'inercials que lluiten contra telèpates i precogs. Runciter Associats rep una oferta per fer una feina a la Lluna per part d'un multimilionari, i amb la seva mà dreta Joe Chip i onze inercials més emprenen el camí que ha de reflotar l'empresa, que té seriosos problemes econòmics. Però tot plegat resulta ser una trampa de la competència i en Runciter resulta mort en l'explosió d'una bomba, un cop han arribat a destinació. Chip pren el comandament i pretén tornar a la Terra immediatament per ser a temps de posar en Runciter en semivida, però un seguit de fets estranys i de regressions en el temps faran que Chip i els seus companys vegin que passa alguna cosa amb la realitat que coneixien. Poden estar segurs que és en Runciter qui va morir, i no tots ells? I a tot això, què és Ubik?

Es tracta d'un llibre enrevessat i en el que és fàcil perdre's, la trama és complicada, però cal tenir en compte que parlem d'un futur en el que impera el poder de la ment i una tecnologia fora del comú. Per cert, aquest futur tan llunyà està fixat a l'any 1992, té certa gràcia. Tot i així és un argument sorprenent i rigorosament tractat, un llibre original i imaginatiu. Es llegeix ràpid perquè atrapa si t'agrada el gènere. Si no, probablement sigui una mica dur de llegir. És ciència ficció, però la característica de l'autor és aprofundir molt en la psicologia tant dels personatges com dels fets que succeeixen, i és molt interessant.

M'ha agradat força, més que l'altre llibre de l'autor que he llegit (Blade Runner). Alguns fets no són senzills, però no és d'aquells llibres dels que no s'entén res. Deixa algunes incògnites perquè et preguntis si ho has entès, però en termes generals, es llegeix molt bé i s'entén. Molt recomanable pels amants del gènere, tot i que segur que aquests ja l'han llegit, perquè és una obra clàssica. Jo vaig tard.

Puntuació: @@@@
Recomanat per Lleixes, tot i que sempre m'havia cridat l'atenció.

dissabte, 23 de juliol de 2011

Obabakoak

Autor: Bernardo Atxaga
Editorial, any: Zeta bolsillo, 2005
Títol original, idioma, any: Obabakoak, basc, 1988
Traductor: Bernardo Atxaga
Gènere: Relats/Narrativa 
Número de pàgines: 387

Obabakoak és un mosaic, un collage d'històries amb alguns punts en comú, especialment el poble inventat Obaba. La primera meitat del llibre ens presenta personatges i vivències relacionades amb aquest poblet i d'altres de similar, la vida de poble petit, les preocupacions de la gent, els caràcters típics. Tot molt rural i bucòlic. A la segona meitat s'inicia una història amb continuïtat, la dels llangardaixos d'Obaba, que són capaços d'entrar per les orelles dels nens, quedar-se allà, i fer-los tornar ximples. Aquesta història, narrada presumptament pel mateix autor, servirà de fil conductor i matriu per encabir-hi una pila de contes de temàtiques diverses, ambientats en tots els racons del món. Un recull de relats que s'entrecreuen en alguns punts.

La distribució d'històries i capítols no segueix un patró lògic, per això al principi costa una mica saber què estàs llegint. Un cop et situes, gaudeixes d'una lectura agradable i fluida, està molt ben escrit i les històries són imaginatives i originals, començant per la història conductora dels llangardaixos. Hi ha moltes picades d'ull a les tradicions i cultura basques, i reflexió sobre la literatura tant del País Basc com estrangera.

No sóc gaire de relats, però aquest recull, a cavall entre la narrativa i el llibre de contes, m'ha agradat força. Alguns són millors que altres, és clar, i també n'he trobat algun que m'interessava poc, però en general l'opinió és bona, és agradable de llegir. A més em fa gràcia que l'original sigui en basc, una llengua i una cultura que sempre m'han atret. Malauradament, aquest cop era impossible, ni que hagués volgut, llegir la versió original...

Puntuació: @@@

diumenge, 17 de juliol de 2011

A la platja de Chesil

Autor: Ian McEwan
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: On Chesil beach, anglès,2005
Traductor: Albert Torrescasana
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 139

La història d'un polvo. L'Edward i la Florence s'acaben de casar. Són joves i benestants, i per fi estan units davant de Déu. S'enfronten a la seva nit de noces, en un hotel a la platja de Chesil, però els dos n'esperen coses diferents. Els dos són verges i han esperat a aquest moment. Ell ha esperat amb ànsia, te ganes de poder tocar finalment la seva estimada. Ella ho viu com a experiència nefasta, sense cap ganes, però un escull que cal passar per estar amb l'home que estima. Mentre arriba el moment clau, anirem coneixent el passat dels dos joves i els fets que els han portat fins aquell hotel, el vespre mateix de la seva unió, i ens endinsarem en la seva manera de pensar i en les parts més profundes dels seus éssers.

Tot i ser un llibre curt, la lletra és petita i el text molt dens i poc fluid de llegir. Al llarg dels cinc capítols que té l'acció passa molt lentament, mentre es fan continus salts al passat per explicar la història conjunta i individual dels protagonistes. Hi ha una bona part descriptiva al llibre i està força ben escrit, però no és un text que passi com si res i a estones el cap et marxa cap a altres llocs per explicacions poc interessants o poc relacionades amb els fets.

No és el tipus de llibre que solc llegir. M'interessa el fet que s'aprofundeixi tant en els personatges, però com a complement d'una bona història, i penso que aquesta no donava per tant. És clar que el que importa és com són ells i què fan, però no ha aconseguit que m'atrapi. Per altra banda, entenc que no és un mal llibre, estic segur que pot agradar a molta gent perquè està ben escrit i fins i tot pel que explica. No el considero un mal llibre, senzillament a mi no m'ha interessat.

NOTA: per si pot servir, alguns fets o detalls m'han remogut per dintre recordant-me experiències viscudes. Si ho ha aconseguit suposo que es pot considerar un punt a favor.

Puntuació: @@
Recomanat per la Màgia, a qui encanta aquest autor.