diumenge, 27 de juny de 2010

La dona de verd

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2009
Títol original, idioma, any: Grafarþögn, islandès, 2001
Gènere:Novel·la
Número de pàgines: 318

Un seguit de casualitats alerten els habitants d'un dels barris de l'extraradi de Reykjavík de la presència d'ossos humans enterrats en un turonet. De seguida el cas passa a mans de la policia, sota la supervisió de l'inspector Erlendur Sveinsson. No sembla una troballa arqueològica i els experts la daten al voltant de la Segona Guerra Mundial. Alguns indicis apunten a que no va ser una mort natural, i tot i que és improbable que els possibles culpables segueixin vius, comença una investigació que portarà a remoure algunes històries del passat. Erlendur, a més, haurà d'afrontar un drama personal al mateix temps, i també coneixerem la història dels seus ajudants Sigurdur Oli i Elinborg. Paral·lelament, mentre l'equip policial va estirant el fil, anirem rebent pinzellades de la història que s'amaga rere els ossos, del moment en que van succeir els esdeveniments.

Fa uns dies parlava del viatge que faré a l'estiu, i ja he dit molts cops que em moro de ganes d'anar a Islàndia. Quan la Kweilan va fer un post dient que ja estava llegint llibres ambientats a la Índia, lloc on anirà ella, vaig recordar un llibre que algú va recomanar per aquí a la catosfera (lamento no recordar qui), i que en el seu moment em va semblar car i no vaig comprar. Aquest cop em va faltar temps per anar a comprar-lo i passar-lo per davant de tots els altres, i aquí el tenim: La dona de verd, ambientat a Islàndia. Està catalogat com a novel·la negra, però la veritat és que jo ho deixaria en novel·la. Surten policies, però les històries que s'hi expliquen, que no són poques, tenen més importància que la investigació.

Sense ser un gran llibre, he de dir que m'ha agradat i que l'he llegit considerablement ràpid, és força senzill i planer, encara que té fragments força durs. Explica algunes coses de la vida islandesa que m'han semblat interessants, però a banda d'això, els fets podrien passar a qualsevol lloc. És un bon llibre per passar l'estona, fa venir ganes de saber què va passar realment, i tot i que en un principi sembla claríssim, fins el final no coneixerem el veritable desenllaç. Recomanable, però sense esperar la gran novel·la. 

diumenge, 20 de juny de 2010

El món de Sofia

Autor: Jostein Gaarder
Editorial, any: Empúries,1995
Títol original, idioma, any: Sofies verden, anglès,1991
Gènere: Filosofia
Número de pàgines: 492

La Sofia Amundsen és una noia a punt de fer 15 anys amb inquietuds i que comença a fer-se preguntes sobre la seva vida. Fins ara ha viscut una vida normal amb els seus pares i els seus animalons. Però un bon dia comença a rebre notes i cartes d'un desconegut que pretén fer-li un curs de filosofia per fascicles. Sorpresa, la Sofia comença a llegir amb molt interès els primers passos del pensament de la història de la humanitat i de seguida espera noves entregues i es sent encuriosida pel seu misteriós professor i per la història de la filosofia. Paral·lelament, un seguit de fets estranys la relacionen amb una noia que es diu Hilde i que fa els anys el mateix dia que ella, però que no coneix de res. La història patirà uns quants girs inesperats que faran que la vida de Sofia i el món tal i com ella el coneixia mai no tornin a ser el mateix.

Aquest llibre ja s'ha convertit en un clàssic. Parla de filosofia i fa una repassada a tots els pensadors importants de la nostra història, però la novel·la que es teixeix al voltant del curs de filosofia no deixa indiferent i és capaç de sorprendre. Segurament l'hagués gaudit encara més si l'hagués llegit quan tocava, ja que està dedicat a un públic més jove (hagués estat de gran ajuda per la Selectivitat!), però tot i així m'ha agradat la història de Sofia i de Hilde i també fer memòria dels pensadors i idees que han anat marcant les etapes de la nostra història. Sempre he estat aficionat a la filosofia.

És un llibre molt recomanable, però és clar, si t'avorreix la filosofia és millor ni pensar-s'ho. Té capítols sencers que són una classe de filo, i entenc que això no és atractiu per tothom. A mi també m'avorria a estones, generalment no espero estudiar res quan llegeixo per plaer. Tot i així, estic content d'haver-lo llegit i haver reflexionat una estona, tant per la filosofia del llibre com per la de la història paral·lela, ja que res del llibre està exempte de motius per pensar.  

diumenge, 6 de juny de 2010

Un món sense fi

Autor: Ken Follett
Editorial, any: Edicions 62, 2007
Títol original, idioma, any: World without end, anglès, 2007
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 1258

Qui ha llegit aquest llibre o la seva primera part, Els pilars de la terra, sabrà que és difícil mirar d'explicar l'argument d'aquestes obres. Situat uns 150 anys més tard del final del seu predecessor, l'acció comença l'any 1327, quan una colla de joves amics d'uns 10 anys presenciaran uns fets que no s'esperen i hauran de guardar secrets que no entendran. Aquesta canalla, Merthin i el seu germà Ralph, Caris i els germans Gwenda i Philemon formaran el nucli d'una història que els portarà a una sort desigual i que teixirà tot un entramat de les seves vides al voltant de la vila de Kingsbridge i rodalies, sempre amb el rerefons del poder clerical, de les disputes entre noblesa i pagesia, i aquest cop amb l'afegitó d'un enemic imparable com van ser les epidèmies de pesta que van assolar Europa al segle XIV. Tota una biografia d'aquests personatges inventats i en molts casos avançats al seu temps.

El llibre és una obra mestra, no se'n pot dir altra cosa. Agradi o no aquest gènere, i a mi m'agrada, s'ha de reconèixer el mèrit d'un autor que també és dels meus preferits. He trigat dos anys a llegir-lo, com vaig predir, però és que en tinc la primera edició en català que va sortir, comprada el mateix dia de l'estrena, i no es pot transportar. L'he llegit amb calma, però amb gran plaer. Es pot llegir de manera totalment independent de la primera part, tot i que fa algunes referències a la primera part, però això no en dificulta la lectura. Enganxa molt i sempre vols saber més i més del que passarà.

És arriscat recomanar un llibre de més de 1200 pàgines, hi ha a qui espanta agafar un totxo així. De totes maneres, penso que val la pena, si es té estona i ganes de ben segur que no decebrà a ningú. I el més important, Els pilars de la terra van deixar un llistó tan alt que aquesta promesa segona part tenia tota la pinta de tirar per terra aquella obra. Però Follett és molt Follett, i se n'ha sortit amb una nota altíssima.