diumenge, 30 de maig de 2010

Desayuno en Tiffany's

Autor: Truman Capote
Editorial, any: Anagrama,1990
Títol original, idioma, any: Breakfast at Tiffany's, anglès,1958
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 153

La Holly Golightly és un personatge força curiós, la més tarambana de totes les habitants de Nova York. Tot i que ella no arriba a apropar-se a ningú, fa anar de corcoll a tots els homes amb qui interactua, el seu poder de seducció està per sobre del de qualsevol altra, sense ser especialment guapa es guanya la vida a costa dels homes que va engalipant. Innocent però atrevida, viu envoltada de glamour i de personatges estranys, deixant de banda l'escriptor que viu a la seva escala, al que ella anomena Fred com el seu germà, i que és el seu únic amic veritable, però que, naturalment està secretament enamorat d'ella. Amb ell viurà unes quantes situacions també esperpèntiques, i sobretot la traurà de més d'un embolic. Per la Holly, només hi ha un paradís, centre de totes les seves aspiracions, la famosa joieria Tiffany's.

Vaig agafar aquest llibre amb força ganes, tot i no haver vist la pel·lícula, en Truman Capote és un escriptor de prestigi, i aquesta obra és tot un mite. He de dir que m'ha decebut profundament. Més que una novel·la és un relat llarg, molt pesat i sense cap mena d'interès. Potser és per com sóc jo, però a la Holly li hagués fotut un parell d'hòsties en més d'una ocasió, és del tipus de persones a les que no m'aproparia ni en un milió d'anys. Així que només puc dir que aquesta tria va ser un error.

Per completar el llibre al final hi ha tres relats més de l'autor: 'Una casa de flores', 'Una guitarra de diamantes' i 'Un recuerdo navideño'. Cap dels tres m'ha despertat interès i també se m'ha fet força pesada la seva lectura. Serà que Capote no és un escriptor per a mi. No puc recomanar ni el llibre ni l'autor. Si ha agradat a algú, si us plau que m'ho digui.

divendres, 21 de maig de 2010

Les llums de setembre

Autor: Carlos Ruiz-Zafón
Editorial, any: labutxaca, 2008
Títol original, idioma, any: Las luces de Septiembre, castellà, 1995
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 270

A la mort de l'Armand Sauvelle, la seva dona Simone i els seus dos fills, la Irene i en Dorian, es troben en dificultats per subsistir. Després d'un temps de viure dels favors dels amics, la Simone rep una oferta per anar a treballar a un poblet de Normandia, i tota la família deixa enrere París per començar una nova vida allà. La feina en qüestió es tracta de servir a la gran mansió de Cravenmoore, propietat d'en Lazarus Jann un important fabricant de joguines i autòmates que no surt mai de la residència perquè té cura de la seva dona, molt malalta i obligada a romandre al llit. Ràpid s'acostuma la família Sauvelle a la vida de poble i a totes les tafaneries, gràcies a la gran acollida d'en Lazarus, a la seva nova llar, la Casa del Cap, i a l'aparició de l'Ismael, que de seguida es fa molt amic de la Irene. Però com no pot ser d'una altra manera, rere la tranquil·litat del poble i de l'aparent pau que regna a Cravenmoore, s'amaga una complicada història que es desencadenarà molt temps després de romandre adormida. Tots ells estan en gran perill.

Si apliquem el que vaig proposar a la ressenya anterior, el no fixar-nos que llegim Zafón, la història està ben escrita i és prou interessant, amb trets que la fan original. Després de llegir els tres volums, potser em quedaria amb aquest si n'hagués de triar un, és un bon llibre per passar l'estona, això sí, un cop més, amb tots i cadascun dels elements que caracteritzen aquest autor. Si corren per internet generadors automàtics de llibres de Dan Brown, que només et cal posar-li uns conceptes i te'n redacta un, amb Ruiz-Zafón es podria fer també. Per mi, encara més que amb l'autor del Codi da Vinci. És pesadet aquest home.

No obstant, com deia, el llibre es deixa llegir, que escriu prou bé no se li pot negar. És fins i tot recomanable, el millor dels tres primers pel meu gust. Però ara espero estar una molt llarga temporada sense llegir llibres d'ell. Que no es queixi que he llegit ja tots els que té publicats.

diumenge, 9 de maig de 2010

El palau de la mitjanit

Autor: Carlos Ruiz-Zafón
Editorial, any: labutxaca, 2007
Títol original, idioma, any: El palacio de la Medianoche, castellà, 1994
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 297

En un orfenat de Calcuta, un grup de joves coetanis funden una societat secreta que anomenen la Chowbar Society. Així passen la seva joventut fent juraments i seguint els principis de la societat en reunions clandestines que es duen a terme al casalot abandonat que ells anomenen el palau de la mitjanit, fins que compleixen els 16 anys, moment en que hauran de deixar el lloc que ha esdevingut casa seva des que eren nens. Però no saben que rere un dels membres més estimats, en Ben, plana una terrible història que l'ha estat assetjant tots aquests anys i que el perseguirà en el moment just que abandoni les protectores parets de l'orfenat, l'única llar que ha conegut. El seu passat i part de la seva família perduda li anunciaran els fets que estan a punt de passar.

Un nou llibre de Ruiz-Zafón, amb tot el que això implica. Tots i cadascun dels seus trets diferencials es poden trobar també en aquesta segona part de la Trilogia de la Boira, que per cert, no té absolutament res a veure amb el primer volum, així que entenc que són tres històries perfectament individuals. Aquesta vegada, però, he mirat de fer un exercici. Em va costar d'entrar al llibre, suposo que no el vaig agafar amb gens de ganes. Però després he mirat d'oblidar que es tractava d'aquest autor, i l'he volgut llegir centrant-me només en la història. D'alguna manera ho he aconseguit i cal reconèixer que el llibre està bé, força ben trenat, i els personatges són diferents entre ells i els agafes afecte. És una bona història per tots els públics, fins i tot recomanable. Això sí, cal oblidar qui estàs llegint, o no haver-ne llegit res abans, és clar.