dimecres, 22 de desembre de 2010

El joc de Déu

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Bromera, 2010
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 222

Sherman Comet és un estudiant mediocre i amb poques llums, però pel fet de pertànyer a un grup ètnic minoritari gaudeix de certs privilegis a la Universitat de Columbia. Els seus interessos no són precisament arribar gaire lluny en el món de l'economia. Un bon dia se li apareix Déu en el seu miserable apartament a Harlem i li ven un sopar de duro, el món està a punt de ser destruït pel mal cap d'un físic teòric, un forat negre generat per un error de càlcul en un accelerador de partícules acabarà amb tota la humanitat. Segons Déu, només Sherman pot aturar el professor Frisk i la catàstrofe que ve: ell és l'escollit. Sherman, naturalment, no se'l creu, però canviarà d'idea quan entra en joc la seva atractiva i intel·ligentíssima companya de facultat Vivian Bentley, que com no pot ser d'altra manera, el menysprea. Els tres junts, Sherman, Vivian i Déu, comencen un trepidant compte enrere per salvar el món, i tot i que formen un gran equip, cadascun d'ells amaga també un objectiu molt ambiciós. Bé, Sherman no l'amaga, el seu premi per col·laborar és poder-se beneficiar la Vivian. 

El llibre està estructurat en tres parts grans i una curtíssima quarta part final. Cadascuna està feta de capítols molt curts, sovint de menys d'una pàgina, que en permeten una lectura meteòrica. La lletra és gran i encara hi ajuda més. No té palla, tira totalment pel dret. La història és fresca i s'hi reconeix l'estil de Macip, divertidament irreverent, però aquest cop força més políticament correcte. He trobat alguns paral·lelismes d'estructura amb El rei del món, fins i tot en els personatges, però és una història original i que m'ha resultat interessant per les temàtiques que toca.

En recomano la seva lectura, enganxa i les pàgines passen que ni les veus, interessi o no el tema, s'acaba sense adonar-te'n. El ritme és alt en tot moment i això et manté molt atent i expectant al que passarà a continuació, els capítols salten d'un personatge a l'altre, però no et perds. És un bon llibre, potser cal ser una mica friki perquè t'agradi molt, però caram, és que jo ho sóc!

diumenge, 19 de desembre de 2010

El primer dia de les nostres vides

Autora: Teresa Roig
Editorial, any: Proa, 2010
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 150

La vida d'en Daniel és com la de tantes i tantes persones, una família, una feina, molta rutina... però rere el seu posat de típic treballador matiner amaga la seva motxilla carregada amb un munt de pedres que li suposen un gran pes. Un dia qualsevol, mentre espera el metro, descobreix una noia curiosa que li fa la impressió de voler-se tirar a les vies. Ella no ho fa, i cansat de la seva vida decideix seguir-la. Aquí començarà un dia molt especial en el que coneixerà la misteriosa jove i teixiran un seguit de converses i confessions que els portaran a discutir de vegades, però també a sentir-se molt propers. Mentrestant, i incapaç d'abandonar aquella desconeguda de qui podria ser-ne el pare, en Daniel va rememorant el que ha estat la seva vida i ens permet descobrir el gran dolor que amaga. Fins llavors no s'havia adonat de com havia caigut de baix. Un sol dia, però que li canviarà totalment la vida.

Es tracta d'un llibre curtet que es llegeix molt ràpidament, d'aquests de llegir-se d'una tirada. Comença donant molt poca informació dels personatges i s'anirà desgranant mica en mica. Emmarcada en una història una mica inversemblant, però molt intensa, se'ns explica la difícil vida del protagonista i descobreixes que les coses no són mai tan fàcils com semblen. Parla de temes molt punyents i aprofundeix molt en els sentiments dels protagonistes, cosa que està bé, posat que d'això tracta la història.

Segurament pot ser considerat un d'aquests llibres que agraden més a les dones que als homes, però es deixa llegir i diria que m'ha agradat. Destaca la manera com està escrit, m'ha sorprès l'alta qualitat del text. És recomanable i es llegeix molt bé, no té palla, i tant si entres en la trama com si no, és fàcil acabar-lo, i això també hi juga. 

dimarts, 14 de desembre de 2010

Vuelo final

Autor: Ken Follett
Editorial, any: DeBOLS!LLO, 2004
Títol original, idioma, any: Hornet Flight, anglès, 2002
Traductora: Albert Solé
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 541

Dinamarca va ser ocupada pels nazis a la Segona Guerra Mundial. Tot i ser una ocupació aparentment pacífica i respectuosa, no tots els danesos estaven d'acord amb els alemanys i les seves idees. Una xarxa danesa d'espies coneguda com els Vigilants Nocturns s'encarrega de recollir informació per transmetre-la als anglesos. Darrerament, els atacs de les tropes de Churchill estan sent neutralitzats de manera flagrant pels alemanys i hi ha sospites que aquests han aconseguit millores substancials als sistemes de radar. Anglaterra perdrà la guerra si no aconsegueix saber com s'ho fan els alemanys, i aquí és on entren els Vigilants. Però Peter Flemming, un policia pro-nazi, està entestat en desmembrar la xarxa d'espionatge, i més quan sospita que un antic amic seu amb el que es va enemistar per disputes familiars, hi està ficat. S'ho pren com una cosa personal, però el que no li resultarà tan fàcil és encaixar les peces per saber que el que ha de témer és el germà petit de la família rival, Harald Olufsen, de només 17 anys. Sense saber com, Harald es veurà immers en la trama d'espionatge, però no estarà sol, tindrà una molt grata companyia.

Ken Follet és un dels meus autors preferits, considero que escriu molt bé, i aquest llibre no n'és l'excepció. La seva manera d'explicar les situacions i d'aprofundir en els personatges és molt característica. És una bona història, però no m'ha resultat fàcil de llegir, m'he anat entrebancant una mica. Potser és perquè la lletra de l'edició que tinc és un pèl petita, però tampoc fa mal als ulls. El que et fa avançar és que et desperta interès, però no l'he llegit de manera fluida.

És un llibre que es deixa llegir i duu una història interessant. Potser l'he llegit amb poc interès, només perquè feia temps que criava pols a la lleixa de pendents, i per això no m'ha agradat més. No és un mal llibre, però comparat amb altres de l'autor, el trobo més prescindible. Espero no estar sent injust amb ell.

dijous, 9 de desembre de 2010

aNobii

Gràcies a na Caterina he conegut aNobii. Es tracta d'una base de dades per crear la teva pròpia lleixa de llibres llegits i pendents de llegir, una manera de tenir controlats tots els llibres que tens per casa. D'una manera fàcil podem anar cercant els llibres que volem mostrar i classificar-los de diverses maneres, segons l'estat de lectura, la manera d'haver-los aconseguit, i els podem puntuar, és clar. També podrem ordenar-los de la manera que més ens convingui. És força intuïtiu, jo encara estic aprenent a fer-lo servir, però també és una manera d'establir contacte amb altres lectors de perfil similar al nostre i veure les seves recomanacions. A més, crida l'atenció que està només en tres idiomes, un d'ells el català.


M'agradaria poder llistar tots els llibres que he llegit a la vida, però malauradament els que he posat a la meva biblioteca virtual són els que tinc ara mateix a casa, que he anat acumulant al llarg del temps. Espero que mica en mica aquesta biblioteca creixerà. Si us ve de gust fer un cop d'ull a les meves lleixes hi podeu anar clickant la imatge, però també posaré un enllaç permanent a la barra lateral. A veure si us animeu a fer la vostra pròpia biblioteca. Sempre s'ha cregut que llegir llibres era una activitat individual, però eines com aquesta ens permeten compartir la nostra passió per la lectura.

dilluns, 22 de novembre de 2010

El gran Gatsby

Autor: Francis Scott Fitzgerald
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: The great Gatsby, anglès,1925
Traductora: Ramon Folch i Camarasa
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 223

Qui és en Gatsby? En Nick Carraway no ho acaba de tenir clar, tot i ser veïns. És un espia dels alemanys? Un contrabandista de licors? Un assassí? L'home és tot un misteri, però el que és segur és que organitza les festes més sonades de tot el West Egg, on assisteix la flor i nata de Nova York. Tota la gent important ha passat alguna vegada pel seu jardí o han fet nit a la seva mansió. Malgrat això, ningú no el coneix de veritat i corren moltíssims rumors sobre la seva persona. Només en Nick, després d'assistir a una de les festes del famós amfitrió, coneixerà l'autèntic Gatsby i serà capaç d'ajuntar totes les peces del trencaclosques, esdevindrà el seu únic amic de veritat. Sota la façana d'aquestes festes s'amaguen uns objectius i unes intencions que venen d'uns quants anys enrere i que s'aniran posant de manifest. La cosina de Nick, la Daisy, tindrà molt a dir en aquesta història.

Es tracta d'un llibre clàssic escrit als anys '20, però no sembla pas desactualitzat. És curtet, però el principi de la història costa no és fàcil de llegir i sembla que costa d'avançar. Tot i això, a mesura que vas coneixent els personatges et va interessant la trama, es van descobrint misteris que han quedat penjats, i és molt més senzill d'anar devorant, amb una escriptura que sembla molt més planera. M'ha agradat especialment que la història l'explica un personatge secundari, en Nick, que parla del seu amic Gatsby però també d'ell, i ho fa en primera persona.

És una bona novel·la fàcil de llegir tot i que el principi costa, com deia. És un bon reflex de com era la societat americana benestant a principis del segle XX. La trobo recomanable i en algunes fases fregant la genialitat, però en conjunt no la catalogaria d'obra mestra com faria el meu amic Murakami.  

dimarts, 16 de novembre de 2010

Cámara de gas

Autor: John Grisham
Editorial, any: Debolsillo, 2009
Títol original, idioma, any: The Chamber, anglès,1994
Traductora: Enric Tremps Llado
Gènere:Intriga
Número de pàgines: 703

A l'estat de Mississippi es van cometre incomptables crims racistes a mitjans del segle XX. Un despietat assassí compleix condemna al patíbul per un d'aquests crims, l'assassinat de dos nens jueus a Greenville l'any 1967. Després de sortir lliure de dos judicis, en Sam Cayhall va ser finalment condemnat a mort pel que seria després governador de l'estat David McAllister, el seu destí: la cambra de gas. Després de nou anys i mig al corredor de la mort de la presó de Parchman, sembla que els dies de Cayhall estan comptats. Cansat de la seva existència, i coneixedor de les lleis, aconsegueix alliberar-se del bufet d'advocats que el representa de manera altruista, l'important Kravitz & Bane. Però canviarà d'idea quan un jove advocat de la firma es presenta davant seu com el seu nét del qual el van allunyar quan tenia 3 anys, justament per les atrocitats que cometia Cayhall. Adam, el seu nét, intentarà per tots els mitjans que l'estat no executi el seu avi i durant el dolorós camí anirà descobrint la tèrbola història de la seva família que sempre li havien amagat.

Aquest és el primer llibre de John Grisham que llegeixo. L'autor és especialista en novel·les d'intriga ambientades en el món dels advocats. Degut a la seva formació, el llibre conté força terminologia especialitzada i està ben documentat. La història és creïble i es va fent interessant a mesura que et familiaritzes amb els personatges, poques sorpreses i un plantejament força metòdic. L'he trobat una mica llarg, no té palla ni capítols que sobrin, però l'interès decau una mica per la seva extensió, va una mica de més a menys.

En termes generals m'ha agradat i l'he trobat molt interessant. No sé si és el millor llibre de l'autor, esperava trobar-hi més escenes de tribunal, però suposo que per la temàtica no tocava.  Es deixa llegir i és recomanable per tots els públics, però tampoc no el catalogaria de llibre esplèndid. Llegiré més llibres de Grisham segur, m'ha convençut per la seva manera d'escriure.   

Aquest llibre me'l van recomanar l'Assumpta i el Sr. Banyera.

dijous, 4 de novembre de 2010

Escriptores

Mirant la llista de llibres que porto ressenyats, o millor dit, la classificació per autors, em vaig adonar que hi ha una tendència molt clara, ja en són uns quants i no hi ha cap escriptora a la llista! Llavors és quan miro al meu voltant i veig que la immensa majoria de llibres que tinc estan escrits per homes. No és una selecció que hagi fet de manera conscient, però segurament per temàtica m'atreuen més tipus de llibres que escriuen majoritàriament escriptors. Llavors vaig pensar de preguntar aquí al blog sobre escriptores, demanar que em recomanéssiu alguna autora que em pugui agradar llegir. Alguns de vosaltres ja coneixereu la nostra eterna discussió sobre els 'llibres per dones'. Hi ha llibres que semblen destinats a un públic femení, escrits amb una sensibilitat que és més fàcil que arribi a dones que no pas a homes. En un altre moment podem parlar d'aquests llibres, però posat que un servidor és un home, i que li ve de gust llegir alguna escriptora que li agradi, us demano que em digueu escriptores (i també llibres) de gèneres més aptes per tots els públics (novel·la negra, intriga, ficció històrica...) i que digueu una mica què fan.

He de dir que a la lleixa de pendents ja hi ha alguns llibre d'autores, perquè l'altre dia vaig posar remei a aquest greuge comparatiu, però vull saber l'opinió de lectors empedreïts com vosaltres, per tal de conèixer bones escriptores, compartiu les autores que més us agraden! Ja començo jo, en diré una que m'agrada força i que no surt a la llista pels pèls, la Matilde Asensi, una bona escriptora de llibres d'aventures.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Trilogia de Nova York

Autor: Paul Auster
Editorial, any: labutxaca, 2007
Títol original, idioma, any: The New York Trilogy, anglès,1985, 1986
Traductora: Joan Sellent Arús
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 347

Trilogia de Nova York és la reunió de tres novel·les curtes, La ciutat de vidre, Fantasmes i L'habitació tancada, que ja des del principi van sortir com a únic volum. Totes les històries tenen molts punts en comú, com ara el món dels escriptors i els investigadors privats, els protagonistes turmentats per espirals que els engoleixen per llargs períodes de temps i la caiguda en els abismes de la bogeria. Un escriptor que, per error, es veu involucrat en la investigació d'un ex-convicte que vol atemptar contra el seu fill, un detectiu que espia un personatge que aparentment no fa mai res i un altre escriptor que es veu abocat a fer realitat l'obra d'un vell amic i en part a viure la seva vida. Tot històries fosques i misterioses que es perllonguen per tant temps que els protagonistes acaben per perdre el nord.

Paul Auster escriu molt bé, però ho sap. Això fa que es regali massa sovint amb paràgrafs innecessaris i referències que no venen gens al cas amb la història. Llegint el llibre no he tingut sensació de llegir novel·la, sinó d'estar llegint tres relats molt llargs. Cadascuna de les parts no té estructura de novel·la, i em temo que tampoc profunditat de novel·la. De totes maneres, cal destacar les qualitats de l'escriptura de l'autor. Personalment, també destacaria l'ús d'alguns elements com ara noms de personatges en més d'un dels relats, mateixos noms i llocs per històries diferents. M'ha semblat original i dóna unitat al conjunt, que de fet es justifica com a tres explicacions d'una mateixa història, tot i que són novel·les (o relats) independents, però que a l'hora són massa semblants.

En conjunt m'ha semblat una mica pesat i difícil de llegir, reconec que m'he saltat alguna pàgina de lletanies absurdes de pur avorriment. Tot i així, té quelcom que enganxa que és el que em farà donar alguna altra oportunitat a l'autor. M'ha decebut que doni tan poques explicacions d'algunes situacions que embolica fins la desesperació, m'ha semblat que ni ell sabia com sortir-se'n de tan inversemblant que era la història. Però suposo que és el seu estil.     

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Els jugadors de whist

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Empúries, 2009
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 535

La vida d'en Jordi Recasens ja fa temps que va a la deriva. Viu al garatge de casa perquè no suporta la seva dona, i el que va començar sent el seu estudi fotogràfic i centre d'operacions ha acabat sent el seu habitatge permanent. A sobre, la seva estimada filla Marta es casa amb un indesitjable, tot i els seus infructuosos intents per treure-li el pelao conductor d'excavadores del cap. L'acció es situa el mateix dia del casament. Al llarg de les inacabables hores que dura l'acte, en Jordi anirà desgranant tots els fets del passat que l'han portat a la seva situació actual, des que anava a l'escola fins el moment actual. Coneixerem els seus companys i amics i sabrem la transcendència que va tenir el joc de whist que es van inventar l'estiu de 1977 per tots els esdeveniments posteriors, fins i tot per la irrupció a la seva vida de la Halley, una amiga de la seva filla i la versió catalana de la Holly Golightly.

Amb aquest argument el llibre no sembla especialment atractiu, però no ens hem de deixar guiar pel primer pensament. Està escrit a base de capítols curts que es devoren més que es llegeixen. Múltiples veus narradores i continus salts en el temps per anar construint una història en la que cap dada no és baldera i anirà tenint la seva explicació, una complicada xarxa on tot acaba lligant de manera magistral. Un factor que el fa molt interessant són les infinites referències musicals, cinematogràfiques i culturals, sense oblidar el món de les noves tecnologies i xarxes socials actuals, tota la subcultura que els que correm per aquests mons virtuals coneixem molt bé. Tot això ambientat a Figueres i al llarg d'un viatge en el temps per la història i el territori. Fantàstic. Però sobretot, i per davant de tot, una descripció perfecta del que és fer-se gran i de les relacions personals als llarg dels anys des de la infància fins més allà de la quarantena.

És un llibre molt recomanable. En alguns moments se m'ha fet un pèl pesat, m'ha semblat que algunes situacions s'allargaven massa, però això no canvia que m'ha semblat un gran llibre. M'ha agradat la manera d'escriure de l'autor, molt agradable i planera. Algunes parts del llibre enganxen especialment i en voldries més, per exemple, no volia que deixessin de ser nens, volia saber més, no es podien fer grans encara! Crec que ja he trobat un dels llibres a destacar a final d'any, i he descobert un autor al que val la pena prestar atenció.

A ca la Caterina vaig descobrir el llibre, ella em va convèncer de llegir-lo.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

El rei del món

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Columna, 2007
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 304

En Zip és un delinqüent del Bronx de Nova York que es guanya la vida fent petits robatoris i venent droga amb la seva banda de la qual n'és o se'n creu el líder. Va arribar de la costa oest després de sortir de l'orfenat i escapar-se d'algunes famílies d'acollida, però ara la gran ciutat és la seva llar i se la sent seva. Porta una vida plàcida fent els seus tripijocs, però la seva situació canviarà de la nit al dia quan ell i els seus es disposen a fer un cop que els ha de reportar una bona suma de diners. Sense entendre com ni per què, entrarà en la voràgine del món de la música com a doble de l'estrella del hip hop Scary XXL. El cantant està desaparegut i la semblança física d'en Zip amb ell el fa un candidat perfecte per ocupar el seu lloc mentre no s'aclareixi l'assumpte. Assistim a la creació d'una estrella, en Zip passarà de la més insignificant de les existències a una vida de descontrol i tota mena de luxes. Mica en mica, però, anirà descobrint que no hi ha ni un pam de net en el gir sobtat que ha pres la seva vida.

En Salvador Macip presenta la novel·la com una pel·lícula d'acció, i no et costa imaginar les imatges del que estàs llegint, sens dubte es podria portar a la gran pantalla. És una història ben documentada, i encara que moltes coses semblen fantasmades de pel·li americana, la manera d'explicar-les les fa força creïbles. M'ha agradat la repassada a la història del hip hop, especialment la més recent, que conec una mica. Però donada la procedència dels personatges el llibre fa servir un llenguatge violent i molt groller, i també inclou escenes de sexe explícit. No suposa un problema per mi, però no és recomanable per gent a qui no agraden les paraules gruixudes o la cruesa de certes situacions. Tant sols dir que el català no és una llengua creïble en boca d'un negre del Bronx, per més improperis que deixi anar. El català no està fet pels tipus durs.

En conjunt m'ho he passat bé llegint el llibre, però m'he anat encallant una mica, no m'ha resultat una lectura especialment fluïda. M'he perdut una mica i m'ha semblat que hi havia cert desordre en els capítols, o salts i reexplicacions que no acabava d'entendre. És recomanable sempre i quant es toleri el llenguatge i la temàtica. Penso que hom es pot fer una idea de què m'ha semblat si dic que penso comprar i llegir el nou llibre d'en Salvador que surt aquest novembre.

Gràcies a en Salvador per enviar-me el llibre.

dimecres, 22 de setembre de 2010

La solitud dels nombres primers

Autor: Paolo Giordano
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: La solitudine dei numeri primi, italià, 2008
Traductora: Anna Casassas
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 308

L'Alice i en Mattia són dos nens inadaptats que amaguen els fets que van canviar les seves vides. Cadascú a la seva manera té problemes en les relacions amb els altres nens i són els rarets de les seves classes. La cosa no canvia quan els dos es coneixen, però entre els dos s'estableix una unió indivisible que perdurarà al llarg dels anys, a través de l'adolescència i la joventut. Des de fora tothom els veu com a parella, però ells només comparteixen els seus dies, dues ànimes bessones que mitiguen el seu dolor quan són plegats. La passivitat d'en Mattia, tot i els intents de l'Alice, fa que un amor que està cantat no s'acabi de materialitzar mai. La gran buidor que tenen els dos fa que estiguin condemnats a estar sols, com els nombres primers que no tenen més divisors que ells mateixos i la unitat.

Es tracta d'una novel·la curta i senzilla de llegir, passa bé i ràpid, cosa que sorprèn perquè l'argument és molt lent, tot i els salts temporals, en alguns casos sobtats. Està estructurada en capítols que corresponen a diferents períodes de la vida dels nois, ja sigui conjunta o per separat. L'argument és força pla i no explica masses coses, simplement és el degoteig vital dels dos protagonistes. I per cert, descriu algunes coses que, tot i tenir relació amb la història, són esgarrifoses i fan estremir una mica. Personalment, el final m'ha decebut molt, mai de la vida hagués acabat el llibre així, però què hi farem.

És un llibre que es pot llegir, però que tampoc no cal. Si et cau a les mans està bé, però penso que tampoc no cal anar-lo a buscar. M'ha deixat una sensació una mica agredolça, puc dir que m'ha enganxat però en més d'una ocasió (i de dos i de tres) hauria fotut un parell d'hòsties als protagonistes. Per igual, pots jugar a decidir qui se les mereix més. M'han semblat una mica irreals, però segur que hi ha gent així i pitjor. Li donaria un aprovat.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Si una nit d'hivern un viatger

Autor: Italo Calvino
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: Se una notte d'inverno un viaggiatore, italià,1979
Traductora: Montserrat Puig
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 213

Un lector entregat comença una novel·la que li resulta molt interessant, però la seva edició és defectuosa i es dirigeix a la llibreria per canviar-la, àvid de continuar amb la història. Allà li diuen que tota la tirada està mal impresa i coneix una lectora que ha tingut el mateix problema. Els dos comencen un espiral delirant de lectures interrompudes i de trobades gens fortuïtes, que acaba desembocant en una trama inversemblant i rocambolesca que els impedeix la lectura completa de cap llibre, i amb la visita a llocs inventats i personatges que no saps si són reals o viuen només en la literatura mateixa. Tot plegat una reflexió al voltant de la literatura que m'agradaria dir que no deixa indiferent, però més aviat cap el cantó negatiu.

L'edició de butxaca que he llegit ja augura passar una mala estona. Lletra molt petita i atapeïda. Si mires la pàgina a certa distància és un rectangle fosc. Però res a veure la densitat de lletres amb la densitat mercuriana del text, més feixuc i hauria d'haver pres sals de fruita. La veritat és que no hi ha per on agafar el llibre. Barreja capítols de novel·la pròpiament dita, amb el Lector com a protagonista, i escrit en segona persona, com si l'autor descrivís el protagonista com nosaltres mateixos, amb inicis de novel·les que el Lector prova de llegir, que d'interessants no en tenen res. A més, el llenguatge és extremadament carregat a estones, a part de ser feixuc durant les inacabables 213 pàgines. Per no parlar sobre les palles mentals que es fa parlant de literatura. Només es salva el final, que no està malament per les reflexions, però sobra tota la resta.

Dit això, no em queda més remei que dir que si el veieu a la llibreria, li feu una mala mirada i el deixeu on és, no el recomanaria ni a un enemic. Llegint-lo m'ha semblat que em passaria tota la vida ancorat en aquelles pàgines i m'ha tret les ganes de llegir, francament, així que el proper llibre té una complicada papereta. Sí, ja ho sé, us pregunteu per què no l'he cremat i n'he agafat un altre. Per dos motius: era un regal i la persona em mereix respecte, i l'altre és perquè detesto deixar els llibres inacabats, sé que no hi tornaré mai més si no me'n surto a la primera. I vaja, perquè sóc un malalt mental, perquè m'ha costat... 

diumenge, 12 de setembre de 2010

28a setmana del llibre en català

Ahir vaig passar-me per la carpa del parc de la Ciutadella on celebren la 28a setmana del llibre en català. Això em va servir també per visitar la zona d'Arc de Triomf  on hi havia la fira de l'onze de setembre. Donava gust passejar-s'hi, realçava força l'esperit, tot i que sigui només un oasi entre la immensitat del nostre país. M'esperava trobar un munt de carpes i paradetes amb llibres, però no va ser així. És una sola carpa, força gran, això sí. Si hagués llegit el programa, hagués sabut que feien un munt d'actes per tot el parc, però jo hi anava pels llibres, la veritat. Els tenen classificats per temàtica, i en cas de novel·la, pel seu idioma original. També tenen una secció de butxaca força extensa. Ah, i lectors de codis de barres per consultar els preus, ni una sola etiqueta, que sempre fa gràcia.


Em va agradar remenar llibres, però sobretot el fet de no haver de mirar l'idioma, miressis on miressis tot era en català. T'havies de concentrar només en la tria, no en l'eterna pregunta 'aquest el tens en català?'. I no em feia cap falta comprar, però ja sabia que no tornaria amb les mans buides. Què voleu, no tinc altres vicis! Vaig mirar de buscar títols que em pogués costar de trobar en català a les llibreries convencionals, però no tenien preus precisament barats, s'ha de reconèixer. Així que em vaig centrar en la secció de butxaca, ja que precisament la meva butxaca no va sobrada, i me'n vaig anar amb tres llibres nous cap a casa. I com que els acabaré ressenyant aquí, no explico quins són!

dimarts, 7 de setembre de 2010

La bodega

Autor: Noah Gordon
Editorial, any: Rocaeditorial, 2007
Títol original, idioma, any: The bodega, anglès, 2007
Traductor: Enrique de Hériz
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 376

El jove català Josep Álvarez aprèn l'ofici de vinater en un poble del Llenguadoc, de la mà del seu amic i mentor Léon Mendes. Un dia rep la trista notícia de la mort del seu pare, i sense pensar-s'ho dos cops, decideix tornar al seu poble natal, Santa Eulàlia, al Penedès català. La tornada li genera alguns dubtes, va haver de marxar per circumstàncies estranyes que no ha volgut explicar a ningú, però la seva decisió és ferma. Un cop a casa, aconsegueix recuperar amb no poques dificultats les terres del seu pare que tant havia estimat i treballat, tot i ser el fill petit i que no li pertoquen per herència. Es disposa a guanyar-se la vida cultivant raïm per fer-ne vi dolent i vendre'l per fer vinagre, com ha fet sempre la seva família, però sense perdre de vista el seu objectiu d'aconseguir un bon vi com el que ha conegut a França. Mica en mica anirà afrontant tots els problemes que es trobarà i es desgranarà la història del seu passat i els motius que el van fer fugir de la que havia estat la seva llar.

Abans que algú m'ho digui, ja sé que aquest llibre està disponible també en català, però me'l van deixar. Ho destaco perquè trobo molt important llegir aquest llibre en català i considero una gran cagada per part meva no haver-ho fet. Vaig estar a punt de deixar-lo i comprar-me una versió catalana, però vaig ser ruc. Està ambientat a la nostra terra i parla de moltes coses que ens resulten familiars. En el meu cas, se m'estrenyia el cor en llegir els múltiples fragments en que parla de castellers, encara que fa servir terminologia en català, però el conjunt perd molt.

A banda d'això, Noah Gordon m'agrada molt, llegir-lo sempre és agradable i crea bones històries. En aquest cas, es centra en el món del vi i en la nostra terra, cosa que el fa interessant, però no és el seu millor llibre i trobo que hauria pogut treure molt més suc a l'argument. Comparat amb altres obres seves és fluixet, però igualment es deixa llegir. Per passar una estona i per aquells que els agradin els escrits sobre Catalunya per part d'autors estrangers (prou ben documentats) és recomanable. Però sobretot, llegiu-lo en català. Per cert, Santa Eulàlia és un poble inventat.

dilluns, 30 d’agost de 2010

El salze cec i la dona adormida

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Labutxaca, 2009
Títol original, idioma, any: Blind Willow, Sleeping Woman, anglès, 2006
Traductors: Albert Nolla
Gènere: Relats
Número de pàgines: 491

Un noiet sord d'una orella, però només a estones. Un vellet que concedeix un sol desig, el que sigui. Un jove que parla sol com si recités poesia. Un noi que porta una tieta pobra penjada a l'esquena. Un home que vomita durant quaranta dies seguits. Uns nens que surten a l'ull d'un tifó. Uns dibuixos més reals que la realitat. Uns corbs que només mengen galetes. Una dona que es va casar amb un home de gel. Un afinador de pianos gai i dues dones amb una piga a l'orella. La mare del noi japonès a qui va matar un tauró. Les escales entre els pisos vint-i-quatre i vint-i-sis. Una dona que no vol explicar de què treballa. Una dona que no recorda com es diu quan li ho pregunten i un mico que parla. Aquestes i unes quantes històries més, i mil situacions inversemblants són el que trobem en una altra mostra del particular univers de Haruki Murakami.

El llibre recull més d'una vintena de relats i contes escrits al llarg de la trajectòria de l'autor, alguns d'ells ja publicats en altres reculls. En tots ells es detecta l'essència de l'autor, que és difícil d'explicar. Històries assossegades, sense principi ni final, històries menudes que parlen de coses molt grans, i sobretot, grans dosis d'imaginació i participació de personatges irreals i fets inexplicables que, naturalment, no seran aclarits per l'autor, molt en la seva línia. Deixa sempre que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

No sóc massa aficionat als relats, prefereixo escriure'n que no pas llegir-los. Havia llegit alguns autors catalans i m'havien decebut. Si puc triar, em quedo amb les novel·les, però he de reconèixer que els relats de Murakami m'han agradat més que els que havia llegit fins ara. M'agrada el seu estil. I potser, en ser històries més curtes, no m'ha quedat aquella sensació de necessitar descans. Sempre m'ha semblat que després d'un Murakami necessites pair-lo. El cos mateix t'avisarà quan estiguis preparat pel següent. Ara sento que podria continuar.

dimarts, 24 d’agost de 2010

La reina al palau dels corrents d'aire

Autor: Stieg Larsson
Editorial, any: Columna, 2009
Títol original, idioma, any: Luftslottett som sprängdes, suec, 2005
Traductors: Pau Joan Hernández
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 847

La història de la Salander i en Blomkvist continua en aquesta tercera i última entrega de la saga Millennium. Aquest cop no puc avançar res de l'argument ja que el llibre comença en el mateix punt en que s'acaba el segon, i per tant, qualsevol comentari podria espatllar la lectura a qui encara no s'hagi llançat a llegir la trilogia. Aquest és un llibre amb menys acció que el segon i amb molta més conspiració i personatges implicats. S'ha de solucionar la complicada trama creada en el segon volum, s'ha de desenredar el cabdell i posar-ho tot al seu lloc. Pel meu gust, és una mica llarg i enrevessat. No es pot negar que està tot molt ben lligat i trenat, però em pregunto si calia tanta complicació. A més, els volums 2 i 3 estan força desvinculats del primer i el que semblava una història innecessària del primer llibre acaba tenint més relació amb la resta que la principal, però tampoc no és massa necessària. Tot i així, les referències a coses ja explicades són constants, i és una bona cosa llegir els tres llibres i en l'ordre que toca.

Tot i les crítiques que he anat fent al llarg de les tres ressenyes, trobo que és una història recomanable i agradable de llegir, a estones brillant, massa llarga, amb molta palla, però que no es fa pesada, per sorprenent que sembli. Un altre dia m'agradaria fer-ne un comentari global ara que ja tinc una visió completa de l'obra, i així la podríem discutir en la seva totalitat. 

dijous, 29 de juliol de 2010

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Autor: Stieg Larsson
Editorial, any: Columna, 2008
Títol original, idioma, any: Flickan som lekte med elden, suec, 2005
Traductors: Albert Vilardell
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 766

Després d'haver resolt plegats el misteriós cas de la Harriet Vagner, i d'haver enfonsat l'empresari Wennerström, la Lisbeth Salander desapareix de la vida d'en Mikael Blomkvist sense deixar rastre, de fet, sembla que se l'hagi empassat la terra. En Mikael, després de molts intents de comunicar-se amb ella, comença a desistir i s'embolica en un nou projecte de periodisme d'investigació amb un nou col·laborador i la seva dona, en Dag Svensson i la Mia Bergman. Amb ells planeja la publicació d'un llibre sobre el comerç de dones en la prostitució a Suècia que promet ser tant o més impactant com el treball sobre Wennerström. Però un triple assassinat coincidint amb la reaparició de la Salander farà que les coses es torcin i que en Maikel dediqui els seus dies a defensar la innocència de la seva amiga, tot i que tots els indicis de la investigació policial dirigida per l'inspector Bublanski apunten cap a ella com a principal sospitosa. A arrel d'aquesta investigació i de les dues investigacions paral·leles realitzades per amics seus, anirem coneixent el complicat passat de la misteriosa Lisbeth Salander. 

Segona entrega de la trilogia Millennium, i he de reconèixer que m'ha enganxat més que el primer, però que no deixa de ser el mateix. Penso que li sobren moltes pàgines, hi ha molta palla. Fins la pàgina 300 (la 300!) no comença a animar-se la cosa, i això no pot ser. Enganxa, és entretingut, i la història sorprèn, però si una trilogia de 2000 pàgines te la podries ventilar tranquil·lament amb 600, és que alguna cosa falla. En aquesta entrega hi ha més acció, més investigació policial i més històries fosques dels personatges, per això m'ha agradat més. 

Segueixo pensant que és un llibre per recomanar, per llegir, però que n'hi ha de millors i menys pretensiosos. Aquest es pot llegir de forma separada del primer, tot i que hi fa constants referències, però això et situa en la història. En canvi, no té final i per força t'has de llegir el tercer. Ja me'l pensava llegir, però no m'ha fet gràcia que em deixessin així.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Los hombres que no amaban a las mujeres

Autor: Stieg Larsson
Editorial, any: Destino, 2008
Títol original, idioma, any: Män som hatar kvinnor. Millennium 1, suec, 2005
Traductors: Martin Lexell, Juan José Ortega Román
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 665

A l'important periodista d'investigació Mikael Blomkvist l'han ben entabanat. Després d'una respectable carrera destapant escàndols a Suècia al front de la coneguda revista Millennium, una informació no contrastada el porta a enfrontar-se a una pena de presó per difamació. Això és el que li passa per voler buscar les pessigolles a l'empresari Wennerström. El problema s'agreuja ja que la credibilitat de la revista es veu molt afectada. Però quan tot sembla perdut i per salvar la revista li cal allunyar-se'n, rep una proposta que no podrà refusar: investigar la desaparició de Harriet Vagner, integrant de la influent família Vagner, un dels grups empresarials més importants del país. A priori sembla un objectiu absurd, la desaparició data de l'any 1966 i tots aquests anys d'investigació no han servit per res. Però Henrik Vagner no està disposat a rendir-se, vol fer un últim intent amb l'ajuda d'en Mikael, amb el pretext d'escriure una biografia, ja que està convençut que algú de la família va matar la seva neboda. Aquí comença una investigació que portarà a descobriments que no s'esperen, i que preferirien no haver fet, però que també uniran dos grans talents en el món de la investigació, en Mikael i la Lisbeth Salander, una jove asocial, tatuada i gòtica que... bé, que és un món a part.

El primer que se'm passa pel cap en pensar en aquest llibre és 'no n'hi ha per tant'. D'acord, és un bon llibre i enganxa força, però potser s'ha exagerat una mica amb la seva qualitat. Està ben escrit i és fàcil de llegir. Però té molta palla. Dóna molta informació per posar la situació en context, i potser no està malament, però m'ha quedat la sensació que moltes parts sobraven. A més, hi ha com dues històries en el llibre, la batalla contra Wennerström i la desaparició de Harriet Vagner. I quan s'acaba una penses que ja està bé, que el llibre s'hauria d'acabar allà. Però queden més de cent pàgines encara.

En definitiva, una bona història (o històries), ben trenada i interessant, i per tant, també recomanable. Però l'han mimat massa. Per cert, el catalogaré com a novel·la negra, però l'únic policia que surt té més anys que Matusalem. Alguns dels fets, però, són prou escabrosos i foscos com per formar part del gènere. Hi ha homes que realment estimen molt poc les dones...

dilluns, 5 de juliol de 2010

Sant Joan 2010

Sí, ja ho sé, vaig amb una mica de retard. Però per aquest post necessitava una imatge, una metàfora, i de seguida em va venir un paral·lelisme al cap. Per Sant Jordi vaig demanar que m'ajudéssiu a omplir unes lleixes buides de llibres, que recomanéssiu bons llibres per, entre tots, fe-nos una bona reserva. Doncs de Sant Jordi a Sant Joan, de sants més nostrats no n'hi pot haver. Aquesta vegada m'agradaria demanar-vos llibres dolents, llibres que no recomanaríeu mai, al contrari, que prohibiríeu la seva lectura a algú que us preguntés per ells. Aquells que no heu pogut ni acabar, que cada pàgina passada era una tortura i els volíeu tirar per la finestra. En definitiva, llibres que us vingui de gust cremar en una foguera com la de Sant Joan.


Per donar exemple jo us en diré dos, els que més ràbia m'han fet de les lectures dels darrers anys:

- El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver
- El viatge a la felicitat, d'Eduard Punset

Grrrrr...

A veure si tinc temps i aniré fent llista dels que em digueu. Vinga, teniu l'oportunitat de ser dolents. Us hi animeu?



- La Maria proposa: 
La llei del mirall de Yoshinori Noguchi, a la foguera! 
Un dia de David Nicholls (té un futur... molt cremat)
- En Sànset:  
El retrat de Dorian Grey d'Oscar Wilde, algú el salvaria? Jo pensava llegir-lo algun dia...
- El Senyor Banyera:  
Vida i destí de Vasili Grossman  
No digas que fue un sueño de Terenci Moix. Per mi, els dos ja són història.
- La Núr:  
Tot sota el cel de Matilde Asensi (jo el salvaria!!) 
Sofia de los presagios de Gioconda Belli (algú té un misto?)
La sonrisa de la Gioconda de Luís Racionero (i una mica de benzina?)
Em nego a afegir en aquesta llista La comunitat de l'anell!!!
- La La. :
En busca del unicornio de Juan Eslava Galán (el segon d'aquest autor, jo d'ell, de ser viu, em preocuparia)
La pell freda d'Albert Sànchez Piñol (dóna mal rotllo, però a mi em va agradar!)
La memòria del tauró d'Steven Hall (incinerat està!)
- La Mireia:
A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (els clàssics també cremen bé)
- La Kweilan:
Caballeros de Klas Östergren
- L'Òscar Az Al:
Bitllet d'anada i tornada de Gemma Lienas
Cavalls cap a la fosca de Baltasar Porcel
La pell freda d'Albert Sànchez Piñol
L'home que va confondre la seva dona amb un barret de Oliver Sacks
La tienda de los suicidas de Jean Teulé
A sang freda de Truman Capote
David Copperfield de Charles Dickens
El inglés jurídico de Enrique Alcazar (amb tots ells farem un foc de camp)
- L'Assumpta:
Kafka a la platja de Haruki Murakami (compte amb aquest que a mi em va agradar molt i sóc fan de l'autor!!)
El joc de l'Àngel de Carlos Ruiz Zafón (només aquest??)
Cat de Matthew Tree (jo n'he llegit altres d'aquest home i no seria alta literatura...)
- La Bajoqueta
Cremaria llibres de Dan Brown en general. Jo penso que mereixen una oportunitat.
- La Laura T. Marcel:
Esperadme en el cielo de Maruja Torres (fins al cel arribarà la fumera que farà)
13,99€ de Frédéric Beigbeder (aquest l'he llegit i es mereix una tortura encara pitjor de la ràbia que fa!)
- En Josep Lluís de l'Assumpta:
Ulysses de James Joyce (jo de tu no posaria els peus a Dublin per si de cas, però per mi, el podem fer volta i volta, al punt o ben socarrimat)
- La Len0re:
Un món sense fi de Ken Follett (aquest no el tiris encara, deixa-me'l que ja el guardo jo...)




La foto del post està treta de Google, i el post mateix va ser una altra idea de la Maria, encara que ja no sé ni si se'n deu recordar!

diumenge, 27 de juny de 2010

La dona de verd

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2009
Títol original, idioma, any: Grafarþögn, islandès, 2001
Gènere:Novel·la
Número de pàgines: 318

Un seguit de casualitats alerten els habitants d'un dels barris de l'extraradi de Reykjavík de la presència d'ossos humans enterrats en un turonet. De seguida el cas passa a mans de la policia, sota la supervisió de l'inspector Erlendur Sveinsson. No sembla una troballa arqueològica i els experts la daten al voltant de la Segona Guerra Mundial. Alguns indicis apunten a que no va ser una mort natural, i tot i que és improbable que els possibles culpables segueixin vius, comença una investigació que portarà a remoure algunes històries del passat. Erlendur, a més, haurà d'afrontar un drama personal al mateix temps, i també coneixerem la història dels seus ajudants Sigurdur Oli i Elinborg. Paral·lelament, mentre l'equip policial va estirant el fil, anirem rebent pinzellades de la història que s'amaga rere els ossos, del moment en que van succeir els esdeveniments.

Fa uns dies parlava del viatge que faré a l'estiu, i ja he dit molts cops que em moro de ganes d'anar a Islàndia. Quan la Kweilan va fer un post dient que ja estava llegint llibres ambientats a la Índia, lloc on anirà ella, vaig recordar un llibre que algú va recomanar per aquí a la catosfera (lamento no recordar qui), i que en el seu moment em va semblar car i no vaig comprar. Aquest cop em va faltar temps per anar a comprar-lo i passar-lo per davant de tots els altres, i aquí el tenim: La dona de verd, ambientat a Islàndia. Està catalogat com a novel·la negra, però la veritat és que jo ho deixaria en novel·la. Surten policies, però les històries que s'hi expliquen, que no són poques, tenen més importància que la investigació.

Sense ser un gran llibre, he de dir que m'ha agradat i que l'he llegit considerablement ràpid, és força senzill i planer, encara que té fragments força durs. Explica algunes coses de la vida islandesa que m'han semblat interessants, però a banda d'això, els fets podrien passar a qualsevol lloc. És un bon llibre per passar l'estona, fa venir ganes de saber què va passar realment, i tot i que en un principi sembla claríssim, fins el final no coneixerem el veritable desenllaç. Recomanable, però sense esperar la gran novel·la. 

diumenge, 20 de juny de 2010

El món de Sofia

Autor: Jostein Gaarder
Editorial, any: Empúries,1995
Títol original, idioma, any: Sofies verden, anglès,1991
Gènere: Filosofia
Número de pàgines: 492

La Sofia Amundsen és una noia a punt de fer 15 anys amb inquietuds i que comença a fer-se preguntes sobre la seva vida. Fins ara ha viscut una vida normal amb els seus pares i els seus animalons. Però un bon dia comença a rebre notes i cartes d'un desconegut que pretén fer-li un curs de filosofia per fascicles. Sorpresa, la Sofia comença a llegir amb molt interès els primers passos del pensament de la història de la humanitat i de seguida espera noves entregues i es sent encuriosida pel seu misteriós professor i per la història de la filosofia. Paral·lelament, un seguit de fets estranys la relacionen amb una noia que es diu Hilde i que fa els anys el mateix dia que ella, però que no coneix de res. La història patirà uns quants girs inesperats que faran que la vida de Sofia i el món tal i com ella el coneixia mai no tornin a ser el mateix.

Aquest llibre ja s'ha convertit en un clàssic. Parla de filosofia i fa una repassada a tots els pensadors importants de la nostra història, però la novel·la que es teixeix al voltant del curs de filosofia no deixa indiferent i és capaç de sorprendre. Segurament l'hagués gaudit encara més si l'hagués llegit quan tocava, ja que està dedicat a un públic més jove (hagués estat de gran ajuda per la Selectivitat!), però tot i així m'ha agradat la història de Sofia i de Hilde i també fer memòria dels pensadors i idees que han anat marcant les etapes de la nostra història. Sempre he estat aficionat a la filosofia.

És un llibre molt recomanable, però és clar, si t'avorreix la filosofia és millor ni pensar-s'ho. Té capítols sencers que són una classe de filo, i entenc que això no és atractiu per tothom. A mi també m'avorria a estones, generalment no espero estudiar res quan llegeixo per plaer. Tot i així, estic content d'haver-lo llegit i haver reflexionat una estona, tant per la filosofia del llibre com per la de la història paral·lela, ja que res del llibre està exempte de motius per pensar.  

diumenge, 6 de juny de 2010

Un món sense fi

Autor: Ken Follett
Editorial, any: Edicions 62, 2007
Títol original, idioma, any: World without end, anglès, 2007
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 1258

Qui ha llegit aquest llibre o la seva primera part, Els pilars de la terra, sabrà que és difícil mirar d'explicar l'argument d'aquestes obres. Situat uns 150 anys més tard del final del seu predecessor, l'acció comença l'any 1327, quan una colla de joves amics d'uns 10 anys presenciaran uns fets que no s'esperen i hauran de guardar secrets que no entendran. Aquesta canalla, Merthin i el seu germà Ralph, Caris i els germans Gwenda i Philemon formaran el nucli d'una història que els portarà a una sort desigual i que teixirà tot un entramat de les seves vides al voltant de la vila de Kingsbridge i rodalies, sempre amb el rerefons del poder clerical, de les disputes entre noblesa i pagesia, i aquest cop amb l'afegitó d'un enemic imparable com van ser les epidèmies de pesta que van assolar Europa al segle XIV. Tota una biografia d'aquests personatges inventats i en molts casos avançats al seu temps.

El llibre és una obra mestra, no se'n pot dir altra cosa. Agradi o no aquest gènere, i a mi m'agrada, s'ha de reconèixer el mèrit d'un autor que també és dels meus preferits. He trigat dos anys a llegir-lo, com vaig predir, però és que en tinc la primera edició en català que va sortir, comprada el mateix dia de l'estrena, i no es pot transportar. L'he llegit amb calma, però amb gran plaer. Es pot llegir de manera totalment independent de la primera part, tot i que fa algunes referències a la primera part, però això no en dificulta la lectura. Enganxa molt i sempre vols saber més i més del que passarà.

És arriscat recomanar un llibre de més de 1200 pàgines, hi ha a qui espanta agafar un totxo així. De totes maneres, penso que val la pena, si es té estona i ganes de ben segur que no decebrà a ningú. I el més important, Els pilars de la terra van deixar un llistó tan alt que aquesta promesa segona part tenia tota la pinta de tirar per terra aquella obra. Però Follett és molt Follett, i se n'ha sortit amb una nota altíssima.

diumenge, 30 de maig de 2010

Desayuno en Tiffany's

Autor: Truman Capote
Editorial, any: Anagrama,1990
Títol original, idioma, any: Breakfast at Tiffany's, anglès,1958
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 153

La Holly Golightly és un personatge força curiós, la més tarambana de totes les habitants de Nova York. Tot i que ella no arriba a apropar-se a ningú, fa anar de corcoll a tots els homes amb qui interactua, el seu poder de seducció està per sobre del de qualsevol altra, sense ser especialment guapa es guanya la vida a costa dels homes que va engalipant. Innocent però atrevida, viu envoltada de glamour i de personatges estranys, deixant de banda l'escriptor que viu a la seva escala, al que ella anomena Fred com el seu germà, i que és el seu únic amic veritable, però que, naturalment està secretament enamorat d'ella. Amb ell viurà unes quantes situacions també esperpèntiques, i sobretot la traurà de més d'un embolic. Per la Holly, només hi ha un paradís, centre de totes les seves aspiracions, la famosa joieria Tiffany's.

Vaig agafar aquest llibre amb força ganes, tot i no haver vist la pel·lícula, en Truman Capote és un escriptor de prestigi, i aquesta obra és tot un mite. He de dir que m'ha decebut profundament. Més que una novel·la és un relat llarg, molt pesat i sense cap mena d'interès. Potser és per com sóc jo, però a la Holly li hagués fotut un parell d'hòsties en més d'una ocasió, és del tipus de persones a les que no m'aproparia ni en un milió d'anys. Així que només puc dir que aquesta tria va ser un error.

Per completar el llibre al final hi ha tres relats més de l'autor: 'Una casa de flores', 'Una guitarra de diamantes' i 'Un recuerdo navideño'. Cap dels tres m'ha despertat interès i també se m'ha fet força pesada la seva lectura. Serà que Capote no és un escriptor per a mi. No puc recomanar ni el llibre ni l'autor. Si ha agradat a algú, si us plau que m'ho digui.

divendres, 21 de maig de 2010

Les llums de setembre

Autor: Carlos Ruiz-Zafón
Editorial, any: labutxaca, 2008
Títol original, idioma, any: Las luces de Septiembre, castellà, 1995
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 270

A la mort de l'Armand Sauvelle, la seva dona Simone i els seus dos fills, la Irene i en Dorian, es troben en dificultats per subsistir. Després d'un temps de viure dels favors dels amics, la Simone rep una oferta per anar a treballar a un poblet de Normandia, i tota la família deixa enrere París per començar una nova vida allà. La feina en qüestió es tracta de servir a la gran mansió de Cravenmoore, propietat d'en Lazarus Jann un important fabricant de joguines i autòmates que no surt mai de la residència perquè té cura de la seva dona, molt malalta i obligada a romandre al llit. Ràpid s'acostuma la família Sauvelle a la vida de poble i a totes les tafaneries, gràcies a la gran acollida d'en Lazarus, a la seva nova llar, la Casa del Cap, i a l'aparició de l'Ismael, que de seguida es fa molt amic de la Irene. Però com no pot ser d'una altra manera, rere la tranquil·litat del poble i de l'aparent pau que regna a Cravenmoore, s'amaga una complicada història que es desencadenarà molt temps després de romandre adormida. Tots ells estan en gran perill.

Si apliquem el que vaig proposar a la ressenya anterior, el no fixar-nos que llegim Zafón, la història està ben escrita i és prou interessant, amb trets que la fan original. Després de llegir els tres volums, potser em quedaria amb aquest si n'hagués de triar un, és un bon llibre per passar l'estona, això sí, un cop més, amb tots i cadascun dels elements que caracteritzen aquest autor. Si corren per internet generadors automàtics de llibres de Dan Brown, que només et cal posar-li uns conceptes i te'n redacta un, amb Ruiz-Zafón es podria fer també. Per mi, encara més que amb l'autor del Codi da Vinci. És pesadet aquest home.

No obstant, com deia, el llibre es deixa llegir, que escriu prou bé no se li pot negar. És fins i tot recomanable, el millor dels tres primers pel meu gust. Però ara espero estar una molt llarga temporada sense llegir llibres d'ell. Que no es queixi que he llegit ja tots els que té publicats.

diumenge, 9 de maig de 2010

El palau de la mitjanit

Autor: Carlos Ruiz-Zafón
Editorial, any: labutxaca, 2007
Títol original, idioma, any: El palacio de la Medianoche, castellà, 1994
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 297

En un orfenat de Calcuta, un grup de joves coetanis funden una societat secreta que anomenen la Chowbar Society. Així passen la seva joventut fent juraments i seguint els principis de la societat en reunions clandestines que es duen a terme al casalot abandonat que ells anomenen el palau de la mitjanit, fins que compleixen els 16 anys, moment en que hauran de deixar el lloc que ha esdevingut casa seva des que eren nens. Però no saben que rere un dels membres més estimats, en Ben, plana una terrible història que l'ha estat assetjant tots aquests anys i que el perseguirà en el moment just que abandoni les protectores parets de l'orfenat, l'única llar que ha conegut. El seu passat i part de la seva família perduda li anunciaran els fets que estan a punt de passar.

Un nou llibre de Ruiz-Zafón, amb tot el que això implica. Tots i cadascun dels seus trets diferencials es poden trobar també en aquesta segona part de la Trilogia de la Boira, que per cert, no té absolutament res a veure amb el primer volum, així que entenc que són tres històries perfectament individuals. Aquesta vegada, però, he mirat de fer un exercici. Em va costar d'entrar al llibre, suposo que no el vaig agafar amb gens de ganes. Però després he mirat d'oblidar que es tractava d'aquest autor, i l'he volgut llegir centrant-me només en la història. D'alguna manera ho he aconseguit i cal reconèixer que el llibre està bé, força ben trenat, i els personatges són diferents entre ells i els agafes afecte. És una bona història per tots els públics, fins i tot recomanable. Això sí, cal oblidar qui estàs llegint, o no haver-ne llegit res abans, és clar. 

dimarts, 27 d’abril de 2010

El fred modifica la trajectòria dels peixos

Autor: Pierre Szalowski
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2009
Títol original, idioma, any: Le froid modifie la trajectoire des poissons, francès, 2007
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 199

Per el jove protagonista de El fred modifica la trajectòria dels peixos la vida està a punt de canviar. Allò que mai havia pensat que li passaria, i que li va passar al seu amic de l'ànima Àlex, el sorprendrà i li caurà com una gerra d'aigua freda. Però no és l'únic amb problemes, molta gent del seu veïnat viu situacions igualment doloroses i tristes. La Julie, en Boris, la parella homosexual formada per en Michael i en Simon, el mateix Àlex i el seu pare... Uns quants personatges diferents, tots amb la seva història, amb la seva vida. Però quan tot sembla abocat al desastre, una sorprenent tempesta de glaç els deixarà desvalguts, però també els unirà molt més del que es podrien pensar. Aquí començarà una altra història, molt diferent i conjunta que portarà a molts canvis en la vida de tots ells. Fins i tots els peixets de colors d'en Boris sabran el que és que el fred modifiqui la seva trajectòria.

Aquest és un llibre d'històries petites que s'entortolliguen per formar una xarxa molt agradable i que bàsicament parla d'un tema: l'amor. L'amor ho acaba movent tot, i així serà pels protagonistes. Lluny de caure en una redacció massa ensucrada, el llibre és molt agradable de llegir i no es fa pesat, ni tampoc és massa llarg. Ben al contrari, acabes estimant els personatges i totes les seves accions. Els acabes entenent i desitjant-los el millor. Et captiven, t'enamoren.

Trobo que és un llibre per recomanar. No és l'estil que solc llegir, però m'ha sorprès. És fàcil de llegir i no requereix cap esforç mental. Una mica inversemblant, però això t'acaba per ser igual. Un bon llibre i un bon grapat d'històries petites, que totes juntes en fan una de molt gran.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Lleixes buides

Imagineu-vos que arribeu a una estança buida. Entreu per la porta i només veieu un llum al costat d'una butaca, i una petita tauleta. Un lloc perfecte per llegir. Però l'estança és buida, totes les parets estan plenes d'estanteries, però no contenen res, ni un sol llibre ni tant sols una revista. Però vosaltres teniu moltes ganes de llegir, quin greu que no sigui possible. Estanteries buides... sense llibres... quin malson...

Arreglem això. S'acosta Sant Jordi, i no podem deixar que aquestes estanteries quedin buides, omplim-les! Des d'avui fins llavors, aquest blog es converteix en un munt de lleixes buides deleroses de contenir llibres i més llibres. Quin o quins llibres regalareu per Sant Jordi? Quins llibres voleu que us regalin? Quins us auto-regalareu? Quins llibres recomanaríeu a algú que no sap què comprar? Nous, vells, prims, gruixuts, de tots els estils... Omplim les estanteries de recomanacions. Espero que em doneu bones idees, a mi i a tothom que pugui passar per aquí a inspirar-se si no saben encara què comprar. Animeu-vos, deixeu el vostre llibre a l'estanteria.


Aquest post va ser una idea de la Maria.

dimecres, 14 d’abril de 2010

El Príncep de la Boira

Autor: Carlos Ruiz-Zafón
Editorial, any: labutxaca, 2007
Títol original, idioma, any: El Príncipe de la Niebla, castellà, 1993
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 223

En Max i la seva família arriben a un petit poble coster per mirar d'allunyar-se de la guerra. El seu pare, rellotger de professió, vol provar fortuna en aquesta nova ubicació, i compra un casalot que fa molts anys que està deshabitat. De seguida que en Max, els seus pares i les seves dues germanes arriben al poble comencen a veure que aquell lloc amaga secrets molt misteriosos, i especialment la casa on han de viure d'ara endavant. Però no s'esperen fins a quin punt la seva tranquil·la existència es veurà afectada pels esdeveniments que succeiran al voltant de la casa i de les poques coneixences que faran, un noi molt agradable, en Roland, i el seu avi, el guardià del far.

Estem davant d'un llibre de Ruiz-Zafón, el primer, i ja sabem què vol dir això. Encara que està catalogat com a literatura juvenil, la temàtica ve a ser la mateixa a la que ens té acostumats, misteri, personatges diabòlics indeterminats capaços de qualsevol cosa, algú que es resisteix a la influència d'aquests poders, amors que no acaben bé... Com més llegeixes aquest autor, més t'avorreix i observes la seva manca d'imaginació. M'adono que si l'Ombra del vent, el primer llibre que vaig llegir d'ell i que tinc en alta estima, l'hagués llegit en l'ordre que toca, és a dir, després de la Trilogia de la Boira i Marina, no m'hagués agradat ni la meitat. Llàstima.

No obstant, el llibre es deixa llegir fàcilment, el llenguatge és planer i no s'embolica massa. Apte també per lectors més sèniors. I com que tinc els altres dos, els hauré de llegir, no?